CAPÍTOL 39
PLANETA SULLUST
Dia tres del setge d’Inyusu Tor
Quan el destructor estel·lar es va perdre entre els núvols,
la Companyia Crepuscle victorejà per sobre del baluern de trets i explosions.
Ningú s'explicava què podria haver succeït. La possibilitat que el Promesa d’Apailana hagués vençut a l’Herald era nul·la; a més, cap tret des
de terra semblava suggerir que la cèl·lula d’en Nien Nunb s'hagués apoderat de
les defenses de la ciutat. De qualsevol manera, es tractava d'un regal benvingut
que va servir per inspirar a la tropa rebel i desmoralitzar a la infanteria de
l'Imperi.
Però el combat a les portes de la planta processadora va
continuar. I Namir sabia que continuaria fins que l'exèrcit imperial estigués
fet pols. Havia fustigat a les dues forces, enllaçant-les amb cadenes de lava,
i alguna quedaria completament destruïda abans d'acabar el dia.
Namir va disparar el rifle fins que els seus dits es van
enrampar i el maluc li va doldre de tant ajupir-se. En acostar-se la nit, es va
replegar amb els esquadrons en el més profund de la planta, fins que la porta
es va convertir en un llunyà punt de llum. El terra metàl·lic que s'estenia
davant la companyia semblava un abocador; hi havia restes de màquines
utilitzades com a barricada, cadàvers de soldats imperials així com de membres
de la Companyia Crepuscle i armes esbocinades, cartutxos inservibles i cascos
esquerdats.
No obstant això, l'enemic seguia atacant. En unes ocasions
en grups de deu; en unes altres, de vint; en altres més es presentaven en menor
quantitat, però recolzats per canons i vehicles repulsors. Namir va veure als
seus amics i camarades partits per descàrregues de blàsters, immolats pels
llançaflames i foradats per la metralla. Un soldat enemic havia esquinçat el pit
d’en Namir amb la seva vibroespasa. Algú més va atacar al soldat, donant a
Namir l'oportunitat de guarir la seva ferida per tornar al combat. Mai va saber
qui li havia salvat la vida.
De tant en tant alguna veu parlava pel seu intercomunicador
per informar del combat en altres accessos de la planta. Namir enviava reforços
on els sol·licitessin i demanava ajuda quan els soldats de la seva entrada es
veien superats, però en general les tàctiques de tots dos bàndols eren bastant
simples. El moment de mostrar la intel·ligència havia acabat en el vessant de
la muntanya.
En una ocasió, durant una pausa entre els atacs, Namir va
escoltar un gemec i va veure un cos que es movia. En la confusió del seu
esgotament li va passar la seva cantimplora, i fins llavors no va notar que la
dona ferida pertanyia a l'Imperi. Ella es va allunyar, arrossegant-se, però
aviat va rebre el tret d'un franctirador de la Companyia Crepuscle.
En arribar la nit, les pauses entre atacs es van tornar més
llargues. Havia passat gairebé una hora després d'una furiosa envestida. Namir
i els seus es van mirar desconcertats, sense saber si havien d'abandonar els
seus llocs, desitjosos de perllongar el moment de pau. Les explosions i crits
llunyans havien cessat. La foscor embolicava el pas cap a la muntanya. I en el
silenci del front de batalla, la veritat va començar a ser evident.
La Companyia Crepuscle havia vençut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada