CAPÍTOL 4
SECTOR KONTAHR
Dia vuitanta-cinc de la retirada de la Vora Mitjana
—Vostès no tenen idea de com treballa l'Imperi.
El Thunderstrike,
transport militar de l'Aliança Rebel, no havia estat dissenyat per ser còmode.
Els corredors estaven revestits de tubs i panells; les seves portes, forjades
amb el pesat duracer, eren voluminoses i difícils de moure.
Al llarg dels anys, la Companyia Crepuscle va desmuntar i
reconfigurà l'antiga corbeta corelliana, dividint una vegada i una altra els
pocs espais oberts de la nau, fins que no va quedar ni un metre quadrat sense
utilitzar.
Per això, quan Howl va ordenar que portessin a la presonera
al seu celler-oficina per interrogar-la, la reunió va ser per força de caràcter
íntim. D'un costat del fràgil escriptori plegable de Howl estava el propi
capità, flanquejat pel Tinent Sairgon i el Director mèdic Von Geiz; Sairgon
romania dempeus amb la seva rigidesa característica, com un arbre vell i
retorçat, i Von Geiz estava assegut sobre un projector hologràfic apagat.
Davant de Howl i repenjada en el respatller de la seva cadira, amb exagerada
equanimitat, estava la Governadora Chalis, somrient com una emperadriu. Enrere,
Namir vigilava les mans de la governadora, com si aquesta estigués a punt de
llançar-se sobre l'escriptori per escanyar al capità.
—No ho dic amb intenció d'insultar —va continuar Chalis—.
Però, si vostès creuen que Haidoral Prime era una cosa més que un planeta
perdut, estan basant les seves operacions sobre premisses summament
equivocades. La meva assignació en aquest lloc va ser un càstig, no una
promoció.
Va parlar suaument, amb una veu en la qual es barrejaven la
certitud i el fastig. Dins de la seguretat de la nau, el seu accent coruscantí
—el de l’elit imperial i les transmissions de propaganda, blanc de les burles
rebels— li va semblar a Namir exageradament articulat.
—I a què es va deure el càstig? —va preguntar el capità.
Chalis capcinejà, com si la pregunta l'hagués pres per
sorpresa.
—Quan la seva rebel·lió va començar a escampar-se per la
Vora Mitjana, l'Emperador va deixar anar als seus gossos. Van saber de les
morts de Moff Coovern i del Ministre Khemt?
—Tràgics accidents, segons recordo —va dir Howl.
—Segons els meus informants, tots dos van morir a les mans
de Darth Vader. L'Emperador Palpatine va jutjar que la destrucció de la seva Estrella de la Mort es va deure a la
incompetència dels rangs més alts, per això va començar una matança selectiva.
—Hi ha hagut altres morts menys difoses —va afegir ella,
encongint les espatlles—. Amb mi van ser benvolents, gràcies a les aportacions
que vaig fer en el passat i al fet que vaig tenir la precaució de no
involucrar-me massa amb l'estació de combat. L'exili a Haidoral Prime va ser
del millor que podia esperar, donades les circumstàncies.
Von Geiz va observar a Chalis com inspeccionant la pell del
seu front.
—I va ser llavors quan va decidir desertar? —va preguntar.
Namir sospitava que la presència de Von Geiz tenia com a
objectiu conferir-li un rostre amable a la companyia. Aquest havia començat la
reunió revisant a Chalis i preguntant-li sobre els efectes secundaris del tret
atordidor, davant la tolerància de Howl i l'exasperació del Tinent Sairgon. Von
Geiz era intel·ligent i coneixia el paper que havia d'exercir: el d'un home
amable, paternal, comprensiu. Però Chalis pràcticament no va mirar a ningú més
que al capità.
—No digui ximpleries —va respondre Chalis—. A Haidoral
encara vaig tenir temps per llegir, per esculpir... tenia diners per donar-me
algun luxe de tant en tant. —Es va girar i es va ajupir per recollir el seu
morral d'on Namir l’havia deixat. Ell ja havia verificat que no contingués
armes, però tot i així el va portar a l'oficina només sota protesta.
A diferència de Von Geiz, Namir no estava en el recinte per
formular preguntes ni per manipular a la governadora. Howl no havia dit res,
per descomptat, però Namir sabia que estava aquí per intimidar. La captura de
la Chalis era encara un secret; en la seva qualitat de sergent primer, Namir
complia el paper del militar d'alt rang autoritzat per presenciar les
assemblees dels directius i obligat a no fer res respecte a elles.
—I a propòsit de luxes —va dir Chalis—, vostès han estat més
que hospitalaris i jo he estat descortesa. —Del morral va treure una ampolla de
vidre que contenia un líquid translúcid color violeta i estava coberta de fines
teranyines. Li va donar volta a les seves mans i la va posar pesadament sobre
l'escriptori. Després va treure un grapat de fruits grocs que va col·locar al
costat de l'ampolla—. Un regal de Haidoral per als meus amfitrions: brandi
local i figues autòctones. Alguna cosa per celebrar la nostra nova relació.
El tinent va mirar inquisitivament a Howl. Aquest va prendre
una fruita i, somrient, va començar a pelar-la mentre Chalis destapava
l'ampolla.
—Normalment, quan un soldat fica alcohol de contraban evita
compartir-ho amb l'alt comandament —va dir Howl, amb veu afable.
—Llavors hauria de considerar els bons modals en el procés
de selecció —va replicar Chalis—. Gots? —Com no n’hi havia cap, Chalis es va
encongir d'espatlles i va prendre un xarrup directament de l'ampolla. Quan va
apartar el brand dels seus llavis i el va lliscar sobre l'escriptori cap a
Howl, capcinejà per mirar a Namir—. És perfectament segur —va agregar.
Namir havia considerat la possibilitat que la beguda
estigués enverinada. Es va maleir per ser tan transparent com perquè ella ho
notés i la va maleir a ella per haver llegit els seus pensaments.
Els altres es van passar l'ampolla de brandi. Chalis va
començar a menjar de la fruita i va continuar parlant entre mossegades.
—Com vaig dir, l'exili de Haidoral no va ser el pitjor que
podria haver-me passat. Però, llavors, van arribar vostès al meu planeta i em
vaig adonar que estava acabada.
—La seva mansió no era un dels nostres objectius.
Chalis rigué amb amargor.
—No em preocupava que em matessin uns rebels. A qui creuen
que culparien pel fracàs de les defenses de Haidoral? A qui responsabilitzarien
de l'assalt a la ciutat i del robatori de les reserves imperials? Jo podria
argüir que vaig obrar miracles, que vaig contenir als rebels amb una sola legió
de soldats d’assalt distribuïda al llarg de tres continents; podria argüir que
Haidoral era un blanc obvi des de mesos abans que jo arribés i que vaig fer tot
el que vaig poder para apuntalar les seves defenses... Però a Darth Vader...
—va continuar Chalis, fixant de nou la mirada en Howl, després de passejar-la
d'un costat a un altre del recinte; la intensitat de la seva arenga també va
començar a disminuir— no li interessen els arguments racionals, raonats. La
meva reputació ja estava tacada. Quan vostès van entrar en òrbita, vaig saber
que la meva vida en l'Imperi havia acabat.
—És una llàstima que no hagi desertat en aquell moment —va
dir el tinent—. Ens hauria evitat bastants problemes.
Namir va contenir un riure. Howl li va donar una mossegada a
la seva fruita sense dir res.
—Hi ha persones que es passen enganyant tota la seva vida
—va dir Chalis—. A mi no m'avergonyeix prendre'm vint-i-quatre hores per
assumir la realitat. El que va passar, va passar. Ara és moment de parlar del
nostre futur, junts. —Ningú va dir res. Chalis va interpretar aquest silenci
com una invitació al fet que continués—. Ofereixo la meva plena cooperació amb
la Rebel·lió. A canvi, espero que es reconegui la meva valentia en tornar-me
contra els nostres terribles opressors imperials.
Von Geiz es va aclarir la gola per intervenir, però Howl va
parlar primer.
—Ja parlarem d'això —va dir—. Però, fins ara, no hem
escoltat què és el que ha d'oferir en realitat.
Namir va sentir que alguna cosa es rebregava en el seu pit,
no perquè la pregunta fora inadequada, sinó perquè sabia que era el que Chalis
estava esperant.
—No sóc una almirall —va dir inclinant-se al capdavant, amb
les espatlles baixes com si es preparés per abalançar-se—. No estic aquí per
parlar-los d'algun punt feble en les defenses d'una Estrella de la Mort. El meu coneixement gira entorn de la sang de
l'Imperi: tot el que corre per les seves venes, tot el que el nodreix.
Aliments, matèries primeres, mà d'obra... Sé per què un aixecament d'esclaus a
Kashyyyk representaria la perdició per als posts d'avançada situats al llarg de
la Falla Kathol i per què el General Veers no pot donar-se el luxe de quedar-se
una altra vegada sense thorilidi en el Rimma. Conec el monstre en el qual s'ha
convertit l'Imperi. Entenc la seva biologia. Cada hiperruta porta oxigen a les
seves extremitats. Jo sé on estrènyer per sufocar-lo.
Howl va assentir i va donar un copet en l'escriptori amb els
seus artells.
—És una experta en logística.
—Abans de ser governadora, a què es dedicava? —va preguntar
en veu baixa el tinent—. Administrava camps de treballs forçats? Privava de
menjar als planetes que no cobrien les seves quotes?
Chalis seguia amb la mirada clavada en Howl i inclinada cap
endavant. Va somriure en escoltar la pregunta.
—Era assessora. Assessorava. El meu antecessor, el Comte
Vídian, era a qui li agradava fer el treball brut. Jo procuro tenir una
perspectiva més àmplia. Però, per descomptat, res d'això té importància, mentre
vostès segueixin fugint. La Rebel·lió necessita posar terra pel mig entre la
seva flota i la Vora Mitjana, ara que la van abandonar. D'una altra manera,
s'arrisquen al fet que els avantatgin. També puc aconsellar-los respecte a
això.
En aquest moment es va moure. Namir no va poder detenir-la.
Si l'oficina hagués estat de major grandària, si l'escriptori no hagués fet de
barrera, Chalis no hauria pogut impulsar-se i inclinar-se fins a col·locar el
seu cap a un costat de la del capità. L'ampolla de brandi es va bolcar i va
caure al terra. Namir va veure que els llavis de la Chalis es movien en
murmurar alguna cosa que no va aconseguir escoltar.
Al cap d'un segon, Namir va posar una mà sobre l'espatlla
d'ella i va tirar d’ella de tornada a la cadira. Chalis reia. Howl va romandre
impàvid, clarament il·lès, reflexionant amb els ulls entretancats. Von Geiz i
el tinent el van contemplar amb amargor i preocupació.
—Crec... —va dir Howl, mentre els dits d’en Namir romanien
enfonsats en el vestit de la governadora— que hem d'acabar ara. Tots tenim molt
en què pensar. Parlaré amb vostè més tard, governadora.
Chalis va somriure i va fer una reverència amb el cap.
Si el treball d’en Namir havia estat protegir al capità o a
la companyia durant la reunió, tenia la certesa que havia fracassat.
***
Després que es van distribuir entre les tropes les
provisions robades de Haidoral, el Thunderstrike
es va engegar juntament amb una aeronau de combat dorneana, anomenada Promesa d’Apailana[1].
El Promesa era compacte, àgil i
perillós; ja havia volat amb la Companyia Crepuscle. La seva tripulació,
formada per unes quantes desenes de veterans de l'Aliança, els devia als soldats de la companyia més de cinquanta mil crèdits,
segons un còmput registrat en la porta dels barracons situats a estribord. Així
mateix, el Promesa portava un parell
de caces Ala-X en la seva part inferior. Els soldats tenien la fama de
refusar-se a posar un peu a bord del Thunderstrike.
Howl no havia donat a conèixer la nova missió de la
Companyia Crepuscle en sortir de Haidoral; la tripulació del pont de
comandament i els oficials d'alt rang mantenien una discreció absoluta respecte
a la destinació de la nau. I encara que cap situació era inèdita, en absència
d'informació concreta, els rumors prenien el lloc dels fets. L'equip tècnic va
analitzar el curs del Thunderstrike i
va concloure que es dirigia a l'Espai Salvatge: se submergiria en el desconegut
per fugir al més aviat possible del territori imperial. Els veterans de la
campanya Chargona murmuraven sobre una última ofensiva en contra d'un bloqueig
de destructors estel·lars, en els límits de la Vora Mitjana. Per a Namir, era
significatiu que ningú difonia rumors d'una victòria imminent.
En tot cas, el xafardeig era una distracció tan bona com
qualsevol per a aquells soldats atapeïts en una caixa de metall sense res a fer
més que esperar. Els rumors no haurien molestat a Namir si no fora per la
presència dels nous reclutes: la idea d'anar camí a la seva perdició no
fomentava la concentració dels novençans.
La Companyia Crepuscle havia enrolat a vint-i-vuit
voluntaris de Haidoral Prime. Era una bona collita, encara que una tercera part
no eren combatents; treballarien com a mèdics, tècnics o tripulació pel Thunderstrike, i no eren problema de
Namir. Als altres hauria de posar-los a prova repetidament abans d'assignar-los
als escamots. En la seva qualitat de sergent primer, Namir tenia aquest
privilegi, la qual cosa li resultava molt plaent.
—Ja tots saben com usar un blàster? —va preguntar, després
d'entrar amb pas decidit al menjador, on havia convocat als nous reclutes.
Portava penjat de l'espatlla un rifle carregat a la seva màxima capacitat.
Els dinou reclutes aquí reunits estaven asseguts entorn de
les taules d'acer; no hi havia ningú més en el menjador. Els homes i dones es
van mirar uns a uns altres i van assentir nerviosament a la pregunta de Namir.
—Bé —va continuar Namir—. No estic aquí per amanyagar-los.
Busquin algun amic que els porti a l'àrea de pràctiques de tir, aprenguin a
usar el DLT-20A. Un rifle no és el mateix que una pistola. El cop de culata és
més fort i pot socarrar-los la cara si el sostenen massa a prop. Els models
vint tenen dues modalitats extra, però no vull que caminin disparant a la
babalà sense abans aprendre a donar en el blanc. —Mentre deia això, va alçar el
seu rifle amb una mà i amb l'altra va desacoblar la cel·la d'energia. Era un
moviment que realitzava de manera automàtica, així que va haver d'esforçar-se
per fer-ho lentament, en atenció al seu públic—. Aconsegueixin la recomanació
d'un dels soldats de la companyia: algú que em digui que vostès ja dominen allò
bàsic. Això és tot el que necessito.
Tots van assentir nerviosament una altra vegada. Namir va
caminar enèrgicament cap a una de les taules ocupades, va posar el rifle damunt
i el va girar en direcció als reclutes que estaven en l'extrem oposat.
—Però no tot es redueix a saber disparar. Si no
aconsegueixen que algun dels meus soldats els hi confiï la seva vida, no
m'importa com de bon tiradors siguin ni quines qualificacions hagin tret en
l'Acadèmia Dirtrag. Ningú posa un peu en un planeta, mentre algú no li doni el
vistiplau. Si els dóna pena acostar-se a algú per fer equip, no hi ha problema:
vinguin amb mi, jo els assignaré un company.
Ja havia donat aquell discurs més de deu vegades. Al
principi va intentar entrenar personalment a cadascun dels reclutes. Era una
idea arrogant i ximple —senyal que no havia après a confiar en la capacitat
dels veterans de la companyia—; li agradava pensar que ja ho havia deixat
enrere. Va creuar el menjador fent contacte visual amb tots els reclutes i
finalment va mostrar mig somriure.
—I una cosa més: és molt probable que siguin assignats al
mateix escamot de la persona que els doni el vistiplau. Procurin triar a algú a
qui no vulguin escanyar.
Riures nerviosos. Això era bo: significava que estaven
parant-li esment. O almenys la majoria.
En la cantonada d'una de les taules estava la noia pèl-roja
a la qual Namir havia vist barallant-se a la plaça de Haidoral. Romania amb la
vista clavada en la paret i les mans tremolant sobre la taula. Namir la va
envoltar i li va donar una palmada en l'espatlla. Ella va encongir violentament
el cos; semblava preparada per saltar i deixar anar un cop de puny. Que no fos
tan beneita com per fer-ho era un punt al seu favor.
—Com et dius? —va preguntar ell.
La noia va recórrer el cul en el seu seient fins que va
poder alçar la cara i mirar-lo als ulls.
—Roach[2]
—va respondre. Namir la va contemplar. La seva mandíbula estava quieta; ja no
mostrava aquell tic.
—Així vols que et diguem? —va preguntar ell.
—Sí.
Namir rigué més fort del que hagués volgut.
—Un altre consell —va dir en veu alta, dirigint-se a
tothom—. Si al seu planeta tenen amics als quals vulguin protegir o si
simplement volen començar de zero, ara és un bon moment per assumir una nova
identitat. Aquí a ningú li importa qui hagin estat, però una vegada que ens
hagin fet aprendre el seu nom, més els val que el mantinguin.
«Almenys no és una altra Leia».
La meitat dels nous reclutes prenia el nom d'algun heroi
rebel, encara que més aviat que tard els seus companys els rebatejaven. La
major part moria al poc temps, víctima del seu propi entusiasme.
Namir va tornar a dirigir-se a la noia.
—Roach —va dir—. Digues-me una cosa: ja vas llegir la teva
guia de camp, el Llibre blanc?
Roach va alçar la vista i li va mirar als ulls:
—Sí, sergent —va respondre.
Namir inclinà el cap. No esperava aquesta resposta.
—Llavors, pots parlar-me de les quatre fases del programa
d'entrenament?
A Roach li petaven les dents, però va respondre sense
titubejar.
—Les dues primeres fases són les mateixes per a tots. Hi ha
dos tipus de fase tres: una per a la infanteria i una altra per a les forces
aèries. La fase quatre és per a les unitats especials.
—I què diu el Llibre blanc sobre els reclutes que no aproven
l'entrenament al moment del desplegament?
Roach va trigar uns instants a respondre.
—Comencen de nou per la fase un —va respondre—. Tret que un
oficial ho prohibeixi? —Aquesta havia estat una pregunta, no una afirmació.
Namir no va ocultar el seu content.
—No tinc idea —va dir—. Et felicito per haver llegit tot
això, però lamento dir-te que va ser una pèrdua de temps. Han de comprendre que
el Llibre blanc, tots aquests procediments i regulacions que l'alt comandament
vomita sobre nosaltres, ho van inventar generals que creuen que estan
administrant un govern, no una rebel·lió. —Namir es va encongir d'espatlles, va
recollir el seu rifle i se’l va tornar a penjar de l'espatlla—. Tal vegada les
Forces Especials de l'Aliança s’ho prenguin de debò; no ho sé. Quan algú et
dóna una ordre allà fora, tu obeeixes. Quan algú intenta ensenyar-te alguna
cosa, tu pares esment. Quan algú et dispara, tu li dispares. No portin alcohol
ni espècia de contraban: no facin ximpleries. I si tenen algun problema amb un
altre soldat, acudeixin al Tinent Sairgon o a mi. Nosaltres resoldrem la
situació. En resum: la Companyia Crepuscle es cuida sola. Mentre tinguin això
present, no necessitaran els reglaments dels alts comandaments.
Els reclutes de major edat van assentir amb el cap. Els més
joves, que encara no comprenien totalment a què estaven renunciant, semblaven
menys confiats. Molts havien crescut en un Imperi sota el qual tot era regles i
ordre. Però estava bé; amb el temps, ho comprendrien.
Namir va concloure la reunió ràpidament; va esmentar què
seccions del Thunderstrike estaven
vedades i va respondre les preguntes habituals sobre la paga:
—Guardin sota el coixí el que tinguin i resin per què el
Clan Bancari s'uneixi a l'Aliança.
I, de l'accés a la xarxa de comunicacions, va dir:
—Facin una sol·licitud, però no es facin moltes il·lusions.
Per a aquest moment ja havia memoritzat el nom
d'aproximadament la meitat dels reclutes. Si els altres sobrevivien, també
aprendria els seus.
Namir va ser el primer a sortir del recinte. Els altres es
van dispersar a les seves esquenes; uns es van dirigir als barracons que els
havien assignat i uns altres a la secció de pràctica de tir.
Va notar que Roach li seguia, però no va girar-se, sinó fins
que ella li va cridar.
—Sergent?
—Què se t'ofereix?
Roach va arribar fins a ell. Les botes d’en Namir produïen
un fort so en donar contra el terra. La noia caminava amb passos silenciosos, i
ell va veure que usava un tipus de calçat apropiat per als inundats carrers de
Haidoral, però per a res més. Namir es va proposar demanar-li a Hober que li
busqués alguna cosa, el que fora, més apropiat per al combat.
—Vaig mentir —va dir Roach.
Namir es va detenir, es va girar cap a ella i va esperar al
fet que s'expliqués.
—No sé usar un blàster.
Namir va negar amb el cap i va fer un esforç per no
somriure.
—En dues hores —va dir— et veig en el dipòsit d'armes.
Veurem què podem fer.
Després, va continuar el seu camí sense esperar una
resposta. Tampoc esperava un «gràcies». Ell havia votat per Roach a Haidoral.
El menys que podia fer era tractar de mantenir-la amb vida.
***
El calabós improvisat del Thunderstrike era un compartiment hermètic secundari, situat en la
popa de la nau; estava blindat amb la finalitat de rebutjar abordatges i es
controlava per complet des del pont de comandament. Els panells interns d'accés
estaven clausurats amb soldadura. La porta exterior seguia funcionant; en
teoria, un presoner podia ser llançat a l'espai amb només pitjar un botó,
encara que Howl va deixar clar que tal cosa mai es faria. Namir també havia
deixat clar —molts mesos abans, davant membres selectes de la tripulació— que
els presoners no tenien per què saber que Howl era així de primmirat. La presó
de la Companyia Crepuscle era intimidant per naturalesa; per què no aprofitar
aquest avantatge?
Namir dubtava que la Governadora Chalis se sentís
intimidada, però guardava l'esperança que així fos.
Només el capità i els seus assessors més propers podien
veure-la, la qual romania en el compartiment hermètic vint-i-tres hores al dia.
De tant en tant, la governadora es reunia en privat amb Howl. El director mèdic
Von Geiz li portava personalment a Chalis els seus aliments i li proporcionava
el que requerís per sentir-se còmoda, o almenys el que podia aconseguir.
D'aquesta manera, Howl va poder mantenir en secret la identitat de la presonera
per dos llargs dies.
Namir no va saber com es va córrer la veu, però el fet no li
va sorprendre ni li va molestar. La presència d'un presoner era un misteri
massa temptador com perquè durés molt. A més, semblava una saludable distracció
de les especulacions constants sobre la retirada de la Vora Mitjana: en comptes
de preguntar-se si alguna vegada tornarien a trepitjar un planeta, els soldats
debatien sobre el significat de la presència de la Chalis. Els reclutes de
Haidoral explicaven històries sobre els gustos capritxosos de la governadora:
com convocava xefs i artistes a la seva mansió, només per tirar-los al carrer
hores, dies o mesos després. Els renegats —soldats de la Companyia Crepuscle
que, com Charmer, es van entrenar per ser cadets imperials, però van canviar de
bàndol tan aviat es van veure armats i lliures— recordaven antics rumors sobre
una dona que parlava secretament amb els ministres de l'Emperador i el major
talent de la qual era manipular als seus enemics per transformar-los en aliats.
Només en una ocasió l'interès per la companyia de la Chalis
va anar massa lluny. Corbo, un home baix i musculós, amb una marca de naixement
vermella que li cobria mitja cara, va aconseguir arribar al compartiment
hermètic, agafant un ganivet de cuina amb ambdues mans. Corbo no va mostrar
resistència quan un tècnic que passava per allà el va instar a retirar-se.
Namir el va confrontar després en privat.
—Alguna raó especial per la qual volies veure-la?
—Va matar al meu felinx —va respondre Corbo.
—No sé què és això.
Corbo va encongir les espatlles.
—La meva mascota. No importa. La governadora va pensar que
molts estaven tornant al seu estat salvatge i que li donaven mal aspecte a la
ciutat.
—Això és el pitjor que va fer?
—No —va respondre Corbo—, però és el que no puc perdonar-li.
Tots dos van guardar silenci per un instant.
—No anava a fer-li res, crec —va agregar Corbo—. Només volia
veure-la. —Va estrènyer un puny i després el va relaxar—. Me n'aniré de la
companyia si això és el que vostè necessita.
Namir va sospirar.
—Puc confiar que no tornaràs a fer-ho? —va preguntar, i va
creure saber quina seria la resposta.
«No siguis ximple», va pensar. «Només menteix-me».
—No ho sé —va respondre Corbo.
Namir va maleir en la seva ment.
—Vaig a posar a un guàrdia —va dir—. I li demanaré que et
mati si veu que t'acostes al calabós. Et sembla just?
—Em sembla just.
—Excel·lent, perquè tinc molts soldats morts que reemplaçar.
Necessito que tots vosaltres us entreneu per combatre, no que estigueu pensant
en abandonar la nau.
En el que concernia a Namir, allò resolia l'incident. Així
mateix, es va abstenir d'informar-li de l'assumpte al capità.
***
Uns altres no van ser tan discrets.
—No m'agrada en absolut el Consell Imperial Regent —va
declarar Gadren a propòsit del fallit atac de Corbo contra Chalis—. I no sóc
l'únic. Però una dona despullada de tot poder mereix compassió i indiferència,
no rancor.
Namir, Gadren i mitja dotzena més estaven reunits en el
Clubhouse, un túnel de servei estret i fosc situat sobre l'àrea de màquines de
la nau, que donava un salt amb cada pulsació del sistema d’hiperpropulsió. Enmig
dels tubs metàl·lics que s'elevaven del terra al sostre hi havia contenidors
encoixinats amb mantes i una taula abonyegada que algú havia robat d'algun
menjador bombardejat. Namir estava revisant l'inventari de subministraments que
s'aixecava després de cada combat i que podia resumir-se en la frase «armes
insuficients». Gadren, Ajax, Brand i Twitch estaven jugant amb una baralla de
cartes. Roach es trobava observant prop dels jugadors, en el lloc favorit de
Charmer, doncs aquest romania a l'àrea d'atenció mèdica. Namir no sabia com
Roach havia donat amb el Clubhouse; normalment, als nous reclutes els prenia
mesos obtenir una invitació. Li quedava clar que ell no l'havia convidat.
—Ella ja es va ficar a la butxaca al capità —va mussitar
Twitch—. A mi no em sembla tan indefensa.
Ajax va ignorar a Twitch i va mirar a Gadren.
—O sigui que tu no li donaries el seu merescut a la nostra
presonera si tinguessis l'oportunitat?
—Ja li vaig disparar una vegada —va dir Gadren.
La Brand va estar amb el nas arrufat fins que tots van
agafar de la baralla. Roach havia deixat de veure les cartes i ara mirava els
dits de les seves mans, que entrellaçava i després separava amb moviments
ràpids i maldestres.
Ajax va mirar a Roach i va somriure maliciosament.
—Tal vegada la nostra novençana pensi que ella hauria de
tenir una oportunitat. Després de tot, la presonera governava el seu país.
Ajax s'havia unit a la Companyia Crepuscle quan el
Trenta-dos d'Infanteria de la Rebel·lió va ser aniquilat. Havia estat un dels
cinc supervivents dels quatre-cents que formaven la companyia; encara portava
orgullosament la insígnia dels Pinxos Sagnants del Trenta-dos. Era un tipus
insuportable, així com un granader amb millor punteria que la majoria dels
franctiradors. Namir només el tolerava en petites dosis.
Roach seguia contemplant els seus dits. Gadren li va parlar
a Ajax però amb la mirada clavada en la noia.
—La novençana sap que no està sola. Tots tenim cicatrius, i
les suportem junts.
Roach va estrènyer les seves mans entrellaçades fins que la
seva pell rosada es va tornar blanca. Finalment va mirar a Gadren als ulls.
—Tu tens cicatrius? —va preguntar ella.
Twitch va tirar una carta que va ser rebuda amb ganyotes de
desgrat per part dels altres jugadors. Gadren va continuar parlant mentre
barrejava les cartes. La seva veu era serena, natural, com si hagués respost
aquesta pregunta milers de vegades.
—L'Imperi es va emportar als meus familiars —va dir— i els
va vendre com a esclaus a un clan dels Hutt.
Roach va maleir en veu baixa.
Brand va mirar les seves cartes, com per no immiscir-se en
aquella conversa íntima.
—Si no hagués trobat a la Companyia Crepuscle —va dir
Gadren, encongint les espatlles—, hauria mort fa molt temps. És bo parlar dels
greuges que hem sofert i del nostre dolor, quan enfrontem a un enemic tan fosc.
L'Imperi és una força sense precedents, disposada a posar fi a la història
mateixa. Ningú ha d'enfrontar-la sol.
Ajax va mirar el repartiment, va llançar un crèdit i va
somriure.
—És la història més curta que li he escoltat explicar a un
besalisk. Bé per tu, Gadren.
El primer impuls de Namir va ser llançar el datapad a Ajax,
però, com encara no acabava de revisar l'inventari, va preferir dir en veu
alta, sense alçar la vista:
—En primer lloc, no siguis pesat; en segon, ell és corellià,
no besalisk. Si el vas a insultar, fes-ho bé.
Ajax va començar a petar-se de riure. Namir no va entendre
per què, sinó fins que va veure a Gadren somrient també. Fins i tot Roach i
Brand feien l'efecte d'estar contenint el riure. Twitch no va apartar la vista
de les seves cartes.
—Corèllia és un planeta humà —va dir Gadren pacientment—, i
jo vaig viure allà durant molt temps. Ho considero la meva llar. Però pertanyo
a l'espècie besalisk.
Ajax li va donar un copet a la mà esquerra de la Roach.
—El nostre sergent... —va dir a la noia en un murmuri
burleta— no és tan educat i culte com nosaltres.
Namir va maleir a Ajax amb una veu freda i forçada. Els
altres van riure, i el sergent no va voler que aquella humiliació passés a més.
Donar-li més voltes només empitjoraria les coses.
Els jugadors van reprendre la seva partida. Twitch va
guanyar la següent ronda, tal com tots esperaven. Roach semblava estar
debatent-se amb alguna cosa: mirava alternadament a Gadren i als altres, obrint
la boca ara i adés, com si volgués dir alguna cosa. Brand va ser l'única dels
jugadors que s'adonava, però es va mantenir en silenci, com sempre.
—Sis mesos —va dir Roach finalment—, en un centre de
detenció imperial.
Tots van girar-se a mirar-la, perplexos. Ella es va encongir
d'espatlles.
—És el meu ressentiment —va explicar.
Gadren picà bruscament l'esquena de la Roach. Twitch va
alçar una cella inquisitivament, però es va abstenir de demanar-li més detalls
a Roach.
Ajax va somriure.
—Sembla que és l'hora d'explicar històries. —Va agafar la
baralla que tenia Gadren i va començar a repartir—. El guanyador d'aquesta
ronda tria qui segueix.
Namir va observar detingudament a Ajax però no va poder
determinar si estava fent trampa. L'única cosa que va saber va ser que, dos minuts
després, aquest picà l’ullet en reclamar la victòria i va assenyalar a la
Brand.
Brand s’ho va prendre amb calma.
—No estic aquí perquè tingui algun ressentiment —va dir.
Ajax la va pressionar.
—Llavors per què?
—Volia cobrar una recompensa per atrapar al capità —va dir
la Brand.
Gadren va negar amb el cap. Namir va comprendre que ja
coneixia aquella història. Tots s'havien concentrat de sobte en la Brand.
—I què va ocórrer? —va preguntar Roach.
—Vaig canviar d'opinió —va respondre Brand—. Va la teva història,
Ajax.
Ajax estava impacient per explicar-la; Namir va decidir
retirar-se aprofitant que els altres estaven ocupats. No volia tornar a
escoltar la història d'Ajax i les seves amants, ni les aventures que tots ells
havien corregut en la seva expedició de caça. A més, no volia estar aquí per
quan li arribés el torn de parlar. No estava d'humor per discutir ni estava
d'humor per mentir.
Per l'estret túnel, va pujar una escala que portava a la
popa, on estaven els allotjaments per a la tripulació. Es va detenir en arribar
a la part més alta, va tancar els ulls i es va repenjar contra la suau corba de
la paret. Li alegrava que Roach estigués trobant el seu lloc en la companyia.
Li alegrava que la Governadora Chalis distragués els rumors sobre la seva perdició
imminent. Ell també necessitava un descans.
O necessitava tornar al combat.
***
Quan anava a meitat del camí cap als barracons, Namir es va
adonar que Brand caminava al seu costat. No sabia quant temps portava aquí ni
en quina part del trajecte li havia atrapat. Ni tan sols podia precisar el
moment exacte en què havia notat la seva presència; ella va aparèixer
sigil·losament en la consciència d’en Namir igual que els estels en el cel
nocturn.
Quan ell va girar-se cap a ella, Brand va parlar amb tota
naturalitat, com si haguessin estat xerrant durant hores.
—Com creus que els hi anirà?
A Namir li va costar treball comprendre el sentit d'aquelles
paraules.
—Als nous reclutes?
Brand va assentir amb el cap.
—Roach està esforçant-se. Els altres no tenen ni idea del
que és lluitar en un escamot, però saben disparar i seguir ordres. Hem tingut
pitjors.
—Els vas donar la xerrada del molí de carn?
—Em va semblar que ja no venia al cas. Ens van veure a
Haidoral; saben que aquesta vida és tot menys glamurosa.
Brand va contreure les comissures dels llavis.
—Però no saben que l'alt comandament ens envia constantment
a missions suïcides.
—Howl ens envia a missions suïcides.
—Howl ens manté amb vida.
—Sí, també això.
Brand va esbufegar.
—No creus que de vegades ets massa dur amb ell?
Namir va mirar cap al corredor. Hi havia moltes coses que no
li agradaria que li escoltessin dir sobre Howl, especialment els reclutes.
—Howl és un geni —va dir—. Tu vas guanyar aquesta discussió
a Blacktar Cyst. Només m'agradaria que no estigués tan boig com un addicte al
brillestim, interpretant presagis envoltat de porqueria.
Van caminar costat a costat i en silenci, fins que la porta
del barracó d’en Namir va quedar a la vista.
—Ja saps que les coses empitjoraran amb ella a bord, veritat?
—va dir Brand.
—Amb Roach? —va preguntar Namir.
—No vagis a fer una ximpleria.
Namir va observar el rostre de la Brand i va intentar
interpretar la seva expressió. Com sempre, era com un llibre tancat.
—Saps alguna cosa? Saps què es porta el capità amb Chalis?
Brand es va donar la volta i va començar a allunyar-se abans
de respondre.
—No sé res —va dir—. Però, de vegades, les meves suposicions
resulten correctes.
***
L'atac es va produir tres dies després, a la meitat del torn
de la nit. Namir va saltar de la seva llitera, grunyint de cansament i
frustració en sentir la sirena de la nau, però al cap de trenta segons ja tenia
la camisa i les botes posades. Els seus companys de dormitori també lluitaven
per vestir-se. Roja li va preguntar a Namir si sabia què estava passant.
—És broma? —va dir Namir. Estava massa cansat com per dir
res més.
El primer baluern i el subseqüent ressò del metall
estripant-se van deixar clar que el Thunderstrike
havia entrat en combat. Els corredors de la nau estaven plens de soldats de la
companyia que corrien a refugiar-se, mentre la tripulació s'apressava per
arribar als seus llocs de combat. Si l'enemic no havia enviat un destacament
d'abordatge, la infanteria no tenia res a fer en un enfrontament entre naus
espacials; el millor que podien fer els escamots de terra de la Companyia
Crepuscle era no destorbar i mantenir-se allunyats del casc. Per la seva banda,
la tripulació del pont, els tècnics i el personal d'armament, així com la nau
de combat Promesa d’Apailana —si és
que no havia estat destruïda en un atac sorpresa—, intentarien mantenir a
tothom amb vida.
Namir va reconèixer l'energia i l'obstinació dels membres de
la tripulació encara que va sentir menyspreu per cadascun d'ells. És cert que
no tenien la culpa, però no hi havia res pitjor que sentir-se estúpid i inútil
durant un combat.
El refugi que li corresponia a Namir era el menjador. A la
seva arribada va trobar als soldats de la Companyia Crepuscle atapeïts uns
contra uns altres. El recinte empestava a suor. Algú que estava prop de
l'entrada li va cridar pel seu nom i el va cridar amb un gest de la mà. Era el
Sergent Fektrin, que tenia una mà fent cassoleta sobre una oïda, mentre amb
l'altra sostenia i manipulava el seu comunicador.
Namir es va acostar a ell, obrint-se pas a empentes. Quan
Fektrin va acabar de parlar pel seu comunicador es va escoltar un altre
baluern.
—Tots els grups ja es van reportar —va dir Fektrin—. Falten
alguns soldats, però suposem que només estan ressagats.
—Prenguin els seus noms quan apareguin, informin-me de tots
els novençans —va dir Namir—. Sabem qui són els atacants?
—Alguna cosa més gran que una nau pirata i més petita que un
destructor estel·lar.
La coberta es va sacsejar i va derrocar a diversos soldats,
que van caure sobre els seus companys. Namir lluitava per mantenir-se dempeus,
mentre Fektrin feia cassoleta de nou amb la mà i cridava:
—Secció deu. Probable fissura en el casc.
Namir va maleir en un acte reflex. Que hi hagués danys de
tal magnitud en tan poc temps no era gens bo. Però la deu no era una secció
primària, no hi havia molt aquí a part de...
Va maleir de nou.
—I el calabós? Està intacte?
Fektrin semblava confús, però després va fer una ganyota en
entendre la preocupació d’en Namir.
—El guàrdia no ha informat de res, però tal vegada els
comunicadors no funcionin o...
Namir ja anava cap a la sortida del menjador.
Sabia que el més probable era que la presonera estigués
segura en el compartiment hermètic. Potser fins i tot ja l'havien ressituat.
Però almenys havia trobat una excusa per fer alguna cosa a part d'asseure's a
esperar, i va voler aprofitar-la.
Quan va estar prop de la secció deu va trobar una porta
blindada. Algú havia acordonat l'àrea. Va revisar les lectures del panell, va
veure que encara hi havia suport vital més enllà de la barricada i va decidir
jugar-se-la. El compartiment hermètic estava a menys de cinquanta metres. Com
d’arriscat podia ser?
Namir va teclejar un codi. Quan la porta es va obrir, de
manera similar a un iris, va sentir en la cara una exhalació de calor. El
corredor udolava com una tempesta. Els conductes d'aire i alguns tubs
fracturats escopien flames de color taronja que anaven a estavellar-se al
sostre, provocant que els panells metàl·lics es retorcessin i cruixissin. Namir
va trompassar, i després va caure al terra quan la nau va tornar a sacsejar-se.
Va maleir una altra vegada i va desitjar haver portat el seu
casc.
Es va aixecar la camisa fins a tapar-se la cara i va
embolicar les mans en les mànigues. En teoria, la tela era resistent al foc; en
el camp de batalla havia vist aquelles peces per a combat enganxar-se a la pell
dels soldats sense prendre's en flames. No és que fos la situació més còmoda
del món, però sí donava fe de la resistència de les peces. Es va detenir a
avaluar la temperatura del foc. «S'estarà alimentant de les substàncies
químiques de les canonades?». Però després va rebutjar la pregunta. Ni encara
sabent la resposta, hauria tingut la capacitat de fer alguna cosa per
solucionar el problema.
Namir va resistir l'impuls d'avançar corrent. No podia
arriscar-se a ensopegar ni a caure si la nau rebia un altre impacte, així que
va avançar a pas moderat, amb els genolls flexionats per millorar el seu
equilibri. La calor era abrasadora, però al cap d'una estona el nivell del
dolor es va estancar: el turment feia estralls en la seva pell, però no
augmentava ni disminuïa. Així que no va percebre cap diferència quan va
travessar una cortina de flames ni quan la va deixar enrere.
Finalment, va arribar al compartiment hermètic, que estava
tancat. Al peu de la porta jeia la guàrdia encarregada de vigilar-la; semblava
com si una de les sacsejades l'hagués assotat contra la porta, deixant-la
inconscient. Namir no va saber si la dona seguia respirant, però les flames no
l'havien llepat. En apuntar-hi per una finestreta va veure que la governadora
seguia dins, asseguda amb les cames creuades, en l'extrem més allunyat del
recinte.
Namir es rigué de sobte. No tenia idea de si estava
autoritzat per obrir el compartiment, de si els seus codis obririen la porta.
Probablement moriria cremat per res.
Almenys no estava assegut esperant en el menjador.
Es va tornar a acomodar la camisa i va teclejar el seu codi
d'accés en el pany. El mecanisme de la porta va cruixir i es va remoure.
«Suposo que el capità té una mica de fe en mi», va pensar.
L'interior del compartiment estava moblat amb tot el que els
magatzems del Thunderstrike podien
oferir, encara que això no era molt més que un bagul, un catre, una safata
tacada per als aliments i un sanitari portàtil. Diversos datapad estaven
apilats sobre el catre. Davant de la governadora surava un droide hologràfic en
miniatura, projectant una xarxa blava d'esferes i línies. Les mans de la Chalis
es movien a través de la imatge, estenent i girant les línies, remodelant la
xarxa amb la precisió d'una experta.
Per quan la porta va acabar d'obrir-se, la Chalis ja estava
dempeus i la xarxa havia desaparegut.
—Veig que no vas voler deixar que em sufoqués —va dir.
Namir es va agenollar i va revisar el cos de la guàrdia,
mentre l'aire fresc del compartiment li embolicava. Seguia amb vida. Va
reconèixer el seu rostre, però no va poder recordar el seu nom; era dels
reclutes que la companyia havia allistat a Thession.
Namir va lliscar les mans sota els braços de la dona i la va
aixecar uns centímetres del terra. Ell va voler cridar en sentir el frec a les
seves mans cremades, però en comptes d'això va serrar les dents i va aconseguir
preguntar:
—En veritat creus que la sufocació era el teu major
problema?
Chalis va somriure i va avançar altiva, però es va detenir i
va fer una ganyota en sentir la calor provinent del corredor. Namir va sentir
una ombrívola satisfacció en veure com la governadora es parava en sec.
—El sistema de circulació d'aire no funciona —va dir
Chalis—, així és que sí, aquesta era la meva prioritat. Jo estava a resguard
del foc, fins que vas obrir la porta.
Namir grunyí i va arrossegar a la guàrdia cap al
compartiment, mentre Chalis contemplava la porta.
—Podem sortir corrent? —va preguntar. La seva veu havia
baixat una octava i tot rastre de burla havia desaparegut.
—Jo tal vegada podria. —Namir va deixar a la guàrdia en el
terra. Intentava recuperar l'alè i ignorar el dolor que s'adheria a la seva
pell com si fos llot—. La meva roba em protegeix. Però tu et rostiries viva.
Chalis va tancar els ulls i va baixar el cap. Després el va
alçar de sobte i va mirar a Namir.
—Llavors obrirem la porta exterior del compartiment. Farem
un buit. I quan tot l'oxigen s'hagi escapat i les flames s'hagin extingit en
aquesta secció, la tancarem i estarem fora de perill.
Namir va trigar uns instants a processar el suggeriment.
Després rigué roncament, al mateix temps que retrocedia cap a la porta.
—Pel que sembla ja ho vas resoldre tot. —Va retrocedir pel
corredor fins a donar un cop en el panell de control, i després, ajupint-se, va
tornar al compartiment hermètic.
La porta interior es va tancar amb un brunzit. Chalis el va
fulminar amb la mirada i li va parlar en to aspre.
—Què estàs fent?
Namir va assenyalar a la guàrdia amb la punta d'una bota, al
mateix temps que la porta es tancava fent un so metàl·lic.
—No podem obrir i deixar exposada aquesta secció a l'espai;
ella no està en condicions de subjectar-se.
El rostre de la Chalis va semblar contreure's. Namir estava
segur que es trobava a punt de cridar, de tenir una arrencada de còlera. Es va
preguntar si hauria de defensar-se d'ella.
Però Chalis simplement va dir amb resignació:
—Així que ens tanques aquí dins.
—Ens tanco aquí dins —va confirmar Namir—, confiant que tot sortirà
bé.
***
Namir va perdre la noció del temps dins del compartiment
hermètic. L'oxigen li cremava en la pell cremada. Sentia que el cap li
palpitava, que cada batec del cor s'amplificava dins del seu crani. Va tractar
de comptar el nombre de cops de bomba que rebia el Thunderstrike, però fins i tot això va resultar difícil perquè no
podia diferenciar entre els impactes nous i les seqüeles dels anteriors.
Chalis es va asseure davant d'ell:
—Saps una cosa? Aquesta és la segona vegada que véns al meu
rescat.
—Pots estar agraïda —va dir Namir— i guarda silenci.
—No has fet cap mèrit —va replicar Chalis, amb veu
monòtona—. La primera vegada vas creure que era una altra persona, i després em
vas disparar. Ara no estic millor que abans que hi arribessis. De fet, estic
pitjor, perquè ara som tres els que consumim el poc aire que queda. —Mirà de
reüll a la guàrdia, que seguia inconscient.
Namir va emetre un xiuxiueig en exhalar. L'oxigen s'esgotava
i l'aire feia olor de fum. Estava disposat a fulminar a Chalis amb la mirada, a
ignorar la seva pròpia visió borrosa i a posar-la en el seu lloc.
Mentre ell s'alçava, ella va somriure amb amargor, com una
dona satisfeta amb el seu propi humor negre. No era una dona digna de salvar,
però tampoc una que semblés témer-li a la mort.
Namir va veure com el pit de la guàrdia ascendia i descendia
lentament.
—Tal vegada tu no estiguis millor, però ella sí —va dir.
La governadora es va encongir d'espatlles, com si no
entengués com podia importar això.
Namir va tancar els ulls i es va repenjar contra una
mampara.
—Alguna idea de qui ens va atacar? Tu ets l'experta...
Un baluern en la part inferior de la nau va precedir una
sacsejada del pont. Namir va sortir volant un metre per sobre del terra, i no
va poder contenir un gemec quan va caure violentament sobre el seu còccix.
Chalis no va cridar, i Namir no es va molestar a obrir els ulls per veure com
estava.
Ella va esperar per contestar fins que la nau es va
estabilitzar.
—Jo diria que els meus antics col·legues han vingut per mi —va
dir amb certa tensió en la veu—. No podrien permetre que els secrets imperials
caiguessin en mans dels rebels. No podrien permetre's un altre Tseebo o un
altre incident com el de l'Estrella de la
Mort. Darth Vader ja deu estar buscant-me. No puc assegurar que la nau que
està allà fora sigui la seva, però, si no ho és, potser ens perdonin la vida
perquè ell pugui matar-me personalment.
Namir va esbufegar.
—Per què tots li temen tant a Vader? —va preguntar—. No pot
ser pel casc. Els soldats d’assalt també en tenen un.
Chalis va respondre amb una veu que denotava curiositat.
—La majoria dels rebels empal·lideixen quan escolten el seu
nom —va dir—. Pot ser que l’hagin mitificat; com sigui, s'ha guanyat la seva
reputació a pols. Podria explicar-te sobre les matances de nens que ha dut a
terme, dels genocidis a Dhen-Moh...
—Evita-m'ho —va dir Namir—. Aquest és el meu últim desig.
Evita'm escoltar els relats sobre els terrorífics triomfs del gran Lord Vader
sobre la Rebel·lió.
Namir es va penedir d'haver usat un to burleta en pronunciar
la paraula «Rebel·lió». Va obrir els ulls amb prou feines prou per assegurar-se
que la guàrdia seguia inconscient. Chalis el mirava amb atenció.
—No et consideres un d'ells, veritat?
Namir va tancar els ulls de nou i va fer un senyal obscè en
direcció a Chalis. Havia après el gest de l'extinta tècnica de comunicació en
la companyia molt temps enrere, però no estava segur de com era de conegut. No
obstant això, si s'ha de jutjar pel riure de la Chalis, ella havia comprès el
seu significat.
Els dos es van mantenir en silenci. Al cap d'una estona,
Namir es va adonar que les vibracions del pont havien cessat. Aparentment, la
batalla havia arribat a la seva fi. El millor era que el dolor que li produïen
les cremades s'havia reduït a unes punxades lleus, encara que constants. Això
probablement era senyal que havia entrat en xoc, però no estava en condicions
de preocupar-se.
Namir sabia que estava perdent i recuperant la consciència
alternadament. Quan va escoltar la xiulada dels conductes de ventilació, que
tornaven a funcionar, va deixar de resistir-se a l'atracció que la foscor
exercia sobre ell. El seu últim pensament va ser sobre la guàrdia, la nova
recluta de Thession.
«Es diu Maediyu. I mai feia cas durant els entrenaments».
Namir va desitjar que la guàrdia sobrevisqués.
***
Durant el seu període de servei en la Companyia Crepuscle,
Namir havia passat una bona quantitat de temps en la infermeria. S'havia
fracturat ossos, havia rebut trets de blàster i se li havien incrustat
fragments de bombes en la pell. Pel que va veure, els metges de la companyia
oferien dos tipus de tractament:
El primer consistia a posar al pacient en un estat de
beatífica inconsciència, submergit en un tanc de líquid bacta. El tanc era un
refugi contra el dolor i les mancances, una llar acollidora durant les hores o
dies que els metges consideressin necessari o, en circumstàncies menys
favorables, fins que durés el subministrament de bacta. El pacient surava en
una substància viscosa de salut pura fins que recuperava gradualment la
consciència. Els dolors que es presentaven en els dies següents sempre
semblaven pitjors, a causa de la privació del plaent bacta, però aviat
passaven.
En el segon tipus de tractament, el pacient romania ficat al
llit en un catre dur que empestava a líquid de neteja, tremolant a causa de
l'aire fred de la ventilació, seguint un cicle irregular de somni i vigília.
Durant els seus moments de mig lucidesa, es veia assetjat per visions de metges
xopats de sang que feien les seves rondes i aplicaven injeccions o bàlsams. En
dormir, sofria somnis febrils sense seqüència narrativa ni lògica: sèries
interminables d'imatges, rostres coneguts i desconeguts, combinats amb
sentiments inexplicables de terror i aïllament, com si el subjecte estigués sol
en un món en el qual tots els objectes que alguna vegada li van resultar
familiars ocultessin algun horror.
El tractament de les cremades de Namir va correspondre al
segon tipus. Hores després que havia estat traslladat a l'àrea d'atenció
mèdica, durant un odiós moment de lucidesa, va veure que a Maediyu l'havien
col·locat en un tanc de bacta. «Quina potra», va pensar.
Namir es va posar dempeus al cap de dos dies. Els seus
braços cicatritzats li feien mal, però en general el seu cos s'havia recuperat.
Von Geiz li va suggerir que descansés un parell de dies més, cosa que Namir va
fer, atès que no hi havia senyals que a la Companyia Crepuscle li anessin a
assignar alguna nova missió.
L'atac en contra del Thunderstrike
havia estat, aparentment, casual; una trobada fortuïta amb un escamot imperial
de reconeixement, el qual va produir la mort de tres tripulants del Promesa d’Apailana, mitja dotzena de
ferits en el Thunderstrike i danys
menors en ambdues naus. Res indicava que els atacants estiguessin buscant a la
Governadora Chalis, a qui havien trobat il·lesa en el compartiment hermètic, en
companyia de Namir i Maediyu. La dona havia estat molt afortunada.
Un dia després que Namir fos donat d'alta, quan va haver
revisat els últims informes i reunit el valor necessari, va concertar una cita
amb Howl. Va trobar al capità en el despatx que estava prop del centre
d'operacions, caminant d'un costat a un altre entre pantalles verticals i una
taula hologràfica; aquesta projectava imatges topogràfiques d'un planeta on abundaven
les vies pluvials i les selves. Howl parlava en veu baixa per a si i tustava
l'aire amb una mà, com marcant el ritme de les seves paraules.
El Capità Micha Evon era un home alt, de pell bruna i cabell
mig canós que s'embullava amb la seva tancada barba. Namir sabia poc sobre el
seu passat i li costava treball imaginar la seva vida prèvia a Crepuscle; ell
havia fundat la companyia (segons li van explicar) i resultava inconcebible que
alguna vegada la deixés. Rares vegades sortia del seu cau; les tropes deixaven
de veure’l per dies sencers, durant els quals els oficials superiors
transmetien les seves ordres.
Namir tenia la certesa que Howling Mad Evon era l'home més
intel·ligent amb qui havia combatut. També creia que Howl era responsable de la
mort de desenes dels seus amics —morts que van poder evitar-se— i que el capità
seria capaç de sacrificar-lo sense miraments si amb això obtenia alguna
victòria per a l'Aliança Rebel.
Howl es rigué d'alguna cosa, mentre Namir esperava, en la
polleguera de la porta, al fet que el reconegués. Quan finalment el capità li
va indicar amb un gest que s'acostés, va mirar a Namir de dalt a baix amb gran
intensitat, gairebé amb feresa.
—Sergent —va dir—. Què sap de la muntanya Arakeirkos?
—No estic familiaritzat amb ella —va respondre Namir, mentre
Howl assenyalava distret una cadira. Namir va caminar cap a ella, però no es va
asseure.
—Jo tampoc —va dir Howl—. Però en el cim hi ha un rellotge
encastat en la roca, construït pels monjos arakein fa gairebé dos mil anys
estàndard. Diu la llegenda que, a qui miri l'oscil·lació del pèndol durant un
dia sencer, se li revelarà la durada de l'univers.
Havia començat a caminar de nou mentre parlava,
puntualitzant les seves paraules amb petits gestos; finalment, va mirar de nou
a Namir. I aquest va negar amb el cap.
—Et crec. Les ordres religioses no són el meu fort.
Les converses en privat amb Howl eren com l'exhumació d'un
cadàver: havies de cavar i cavar, i al final el que trobaves no era agradable.
Però Namir havia après que, quan el capità tenia una idea en el cap, era inútil
tractar de constrènyer-ho.
—El temps no és un tema exclusiu dels filòsofs —va dir Howl,
com corregint l'error d'un nen—. Vivim en un artefacte que vola gràcies a
energia; això trenca la llei de causa i efecte, del principi i la fi...
L’hiperespai és un misteri més profund que els déus i els dimonis. —Howl es va
deixar caure en una cadira davant de Namir, va estendre les mans i va ajupir el
cap—. I, no obstant això, utilitzem l'energia per a la guerra... —va dir—. I
aquí estem. Digues-me què et preocupa.
—La Governadora Chalis —va dir Namir—. Va ser ella la causa
que ens ataquessin?
El que quedava de l'efervescència de Howl va desaparèixer
com consumit per una flamarada.
—No ho sabem. Chalis assegura que sí, però la seva opinió no
és imparcial.
—Ens vol convèncer que és valuosa per a l'Imperi amb la
finalitat de demanar-nos més a canvi de la seva ajuda. Això em queda clar —va
dir Namir—. Però tu has parlat amb ella. Creus que diu la veritat?
—És possible.
—Perquè, si és així... —va insistir Namir. S'adonava que
estava passant-se de la ratlla; ell era sergent primer, no l'estrateg del
capità ni el segon al comandament. El seu treball era executar ordres, no
qüestionar-les—, és com si la companyia tingués un blanc penjat en l'esquena.
Podrien ocórrer coses pitjors.
—Vader —va dir Howl—. Chalis també m'ho va dir.
Namir va encongir les espatlles.
—Vader o qualsevol altre. No importa qui vingui si tenen el
respatller d'una flota. El més convenient per a nosaltres seria desfer-nos
d'ella.
Howl va negar amb el cap i va tustar sobre la taula
hologràfica amb un ritme llarg i lent.
—No puc —va dir—. Nosaltres la vam trobar i és la nostra
responsabilitat.
—Lliura-la a una altra companyia. Algú de la Rebel·lió deu
estar equipat per a això.
—Equipat per a què? —va preguntar Howl, sense rastre
d'impaciència—. Ni tan sols sabem què és el que tenim. A més, encara estem
tractant de sortir del territori imperial, que està a deu mil anys llum de la
seguretat. No hi ha ningú a prop que pugui vigilar-la o protegir-la millor que
nosaltres. I no estic en posició de prendre alguna mesura dràstica.
Namir va observar detingudament al seu capità. No dubtava
que Howl era capaç de mentir-li; un bon comandant enganyava amb freqüència a
les seves tropes. No obstant això, els seus arguments li van semblar
convincents.
El problema era que no estaven complets.
—Creus que és un parany —va dir Namir; era una suposició—.
Ella és una doble agent o algú l'està manipulant.
—És una possibilitat —va dir Howl.
—I creus saber com descobrir-ho —va dir Namir.
Howl va somriure, però no va respondre. Es va posar dempeus,
va fer uns quants passos, va mirar cap a la porta del despatx i va alçar una mà
com demanant silenci.
—L'Aliança Rebel està enfonsant-se —va dir—. Les coses
segueixen tan malament com estaven quan..., bé, des d'abans que hi arribessis.
Si l'Imperi guanya, el seu triomf serà definitiu. Necessitem alguna cosa que
ens doni un avantatge; pot ser que ella sigui una arma. Vaig a provar aquesta
arma. Si talla, l'esmolaré. Ja estem treballant en això. Chalis va prometre
elaborar un mapa hologràfic de la xarxa logística de l'Imperi, en el qual
detallaria totes les seves fortaleses i febleses. Si és capaç de fer-ho,
aquesta informació pot canviar el curs de la guerra. Però primer hem de
comprovar que podem confiar en ella.
Namir va assentir lentament amb el cap.
—Llavors, quina és nostra següent missió? —va preguntar—.
Què et va dir durant la seva primera trobada?
Howl no va respondre. Es va concretar a obrir la porta que
donava al corredor i va somriure tristament a Namir.
La reunió havia acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada