PART IV
EL SETGE
CAPÍTOL 30
PERIFÈRIA DEL SECTOR BREMEN
Dos dies abans del setge d’Inyusu Tor
El Capità Tabor Seitaron se sentia satisfet.
Havia oblidat com d'important que era comptar amb un pla.
Intel·lectualment, per descomptat, sempre havia entès la transcendència; solia
ensenyar als seus alumnes que la presència d'un propòsit influïa en gran manera
en l'estat d'ànim de la tripulació. No obstant això, durant les setmanes que
portava a bord de l’Herald, havia
passat per alt el fet que ell mateix formava part de la tripulació del
destructor estel·lar. Cada vegada que el personal veia amb recel al Prelat
Verge i temia pel seu propi futur, Tabor patia també.
Però, quan Tabor va descobrir el denominador comú dels
blancs de la Governadora Chalis —no per una comprensió sobtada, sinó mitjançant
el sorgiment gradual, gairebé inadvertit, d'una idea inevitable—, i quan va
comunicar aquesta informació al prelat, per després sortir precipitadament al
costat d'aquest de la sala de planejament estratègic... l'estat d'ànim a bord
de l’Herald va canviar, igual que el
del propi Tabor.
Se sentia gairebé jove en caminar pel pont de comandament,
dirigint-los gestos d'aprovació als homes i dones que treballaven en les seves
estacions. Els fets resultaven evidents ara, tant com la solució.
Fet: l'àrea d'especialització de la Governadora Chalis era
la logística de l'Imperi.
Fet: la Governadora Chalis i la seva companyia d'infanteria
estaven atacant blancs fàcils situats al llarg de la Ruta Comercial Rimma.
Conclusió: l'objectiu de la Rebel·lió no era militar; el que
pretenia era inhabilitar la infraestructura de l'Imperi.
Quant als mitjans pels quals intentava aconseguir-ho, Tabor
els ignorava, però no els necessitava conèixer. L'única cosa que li interessava
era destriar la pauta existent, per anticipar la següent jugada de la Chalis.
Si aconseguia detenir-la a meitat del camí, a qui li importaria ja el seu
objectiu final?
Tabor va treballar amb el Prelat Verge per reduir de
centenes a desenes els blancs potencials de la Chalis. Dels quals van quedar
—plantes manufactureres, ports espacials, rutes comercials— van eliminar els
que no s'ajustaven a la pauta secreta de la Chalis: els que mancaven del
denominador comú que els unia inexorablement a la governadora. Havien arribat
massa tard per detenir-la a Nakàdia i a Kuliquo, però Tabor havia demostrat que
ell era capaç de pronosticar les seves accions.
Només quedaven unes quantes possibilitats. Sullust.
Malastare. Tshindral. Van començar a preparar-les per a un atac.
—Chalis fugirà si veu que el seu enemic està preparat —li
havia dit a Verge—. És massa covard com per no fer-ho. Hem de mantenir la
nostra distància fins que caigui en el parany. Quan arribi el moment, la presa
serà seva.
I aquest moment estava cada vegada més a prop. Tabor se
sentia segur.
L'oficial de comunicacions es va aixecar del seu seient, es
va posar en posició de ferms i va fer un gest per cridar l'atenció de Tabor.
—Capità! —va dir. La veu li tremolava lleugerament, però es
va formar un somriure en els seus llavis—. Rebem un senyal de Sullust!
—I? —va preguntar Tabor.
—El Thunderstrike
i els seus escortes estan en el sistema. Vostè tenia raó.
Els oficials en servei van començar a aplaudir. Era una
infracció al protocol que Tabor podia perdonar. Aquell triomf els pertanyia a
ells tant com a ell, i mereixien gaudir-ho; mereixien un recordatori que
s'havien guanyat un lloc a bord d'un destructor estel·lar, que s'havien guanyat
el poder de destruir planetes i flotes.
No obstant això, Tabor no va somriure.
—Convoquin al prelat al pont de comandament i
aconsegueixin-me una transmissió tàctica —va dir asprament—. També necessito un
canal de comunicació amb l'Escamot Vixus.
La tripulació del pont de comandament es va posar a la
feina. Tabor es va retirar al centre de planificació estratègica per valorar
les seves opcions. Sullust no seria capaç de repel·lir al Thunderstrike, la qual cosa era un avantatge. Verge havia insistit
en no informar als governadors regionals que els seus sistemes estaven sota la
mira, precisament per aquesta raó. D'altra banda, Verge també havia desplegat
bé les seves forces i havia distribuït esquadrons de caces interceptors prop
dels blancs més probables de la Chalis.
—Ben fet! —va declarar el prelat. Tabor va sentir com la mà
del noi oprimia la seva espatlla—. Estan seguint el procediment de costum?
—Desallotjar naus de desembarcament en la superfície del
planeta? Sí, prelat. —Tabor va passar una mà sobre l'holograma tàctic i la
imatge del cúmul d'estels va donar pas a la transmissió des de Sullust—. Vixus
està llest per entrar en acció, però estic segur que el transport rebel fugirà
tan aviat com hagin completat la inserció.
Verge va negar enèrgicament amb el cap.
—No hi ha pressa —va dir—. El nostre objectiu és Chalis, no
una colla de soldats rebels. Tret que estiguem absolutament segurs que ella
està amb les forces terrestres.
—No tenim evidències relatives a la seva ubicació —va dir
Tabor.
—Llavors la seva nau segueix sent la nostra prioritat. I
aquesta tornarà una vegada que hagi conclòs la missió en terra.
Tabor va somriure greument.
—D'acord. Ordenaré que Vixus es traslladi a Sullust i es
prepari per al retorn del Thunderstrike.
Convindria també comunicar-se amb les forces terrestres de Sullust per
assegurar-nos que aniquilin per complet a la companyia rebel. Seria poc
probable, però si tinguessin sort... —Tabor va encongir les espatlles—. Hem
d'estar segurs que el Thunderstrike
tingui un motiu per tornar.
Verge rigué, tirant el cap cap enrere desvergonyidament. El
so va ser exuberant i joiós, ple de vida i passió. Li va aixecar més l'ànim a
Tabor, però només per un instant, abans que aquest recordés d'on provenia
l'alegria del noi: de la seva boja obsessió per la extravagància, del seu
terror mal dissimulat, de la seva creença messiànica, segons la qual ell era el
precursor d'una nova forma de vida imperial.
Sobtadament, Tabor va tornar a sentir-se vell. Li va semblar
que els seus músculs estaven massa atrofiats com per mantenir alçat el seu cos.
Però va tornar a somriure i va continuar amb la feina de casa; tal vegada la
seva victòria i el seu exemple aconseguirien estovar al noi, refinar el seu
geni i fer-lo madurar.
En menys d'una hora, l'escamot Vexus es va posar en marxa
cap a Sullust. L’Herald també es va
posar en camí, encara que la seva arribada seria posterior.
«És una pena», va pensar Tabor, «que després de tot l'esforç
realitzat la tripulació no pugui presenciar la caiguda del Thunderstrike».
No obstant això, estava segur que les conseqüències d'aquest
triomf serien igualment satisfactòries.
—Quan tot això acabi —li va dir Verge davant de la finestra
de visualització, observant com onejava el vòrtex blau de l’hiperespai al
voltant de la nau—, vostè serà ben recompensat. Junts anirem davant
l'Emperador. El seu paper en aquesta missió ha estat fonamental.
L'única cosa que desitjava Tabor era tornar a casa seva: a
les seves classes, a la seva vaixella de te, a l'aroma, al cel i a la gravetat
de Càrida. Però, per descomptat, no podia dir-ho al prelat.
—Gràcies, prelat.
Verge rigué, va posar un dit contra la finestra i el va
lliscar pel panell, com si pogués sentir el pols de l’hiperespai.
—També crec que la tripulació d'aquesta nau no ho oblidarà.
No conec el que ens ofereix el futur, però estic ansiós per veure el seu
acompliment en la seva propera missió.
Tabor va girar el cap fins abastar amb la seva visió
perifèrica les estacions de treball. Va contemplar als homes que li havien
aplaudit, els temors dels quals ell havia aplacat i el propòsit dels quals
havia conreat delicadament des de la seva arribada a la nau. Va intentar
imaginar què podria agradar-los com recompensa.
—Estic segur que vostè farà el millor per a ells —va dir
Tabor—, i que ells li correspondran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada