Esquadró Infern (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

El Tinent Comandant Del Meeko pilotava el T-4a de classe Lambda cap a l’ecumenòpolis marró-gris-platejada que era Coruscant. En el passat havia estat la seva llar, però feia molt que no tornava per aquí. La vista entre els núvols blancs que oferien besllums tímids d'un món pràcticament artificial despertava la nostàlgia i li resultava estranyament reconfortant. I això era bo perquè, des que havia rebut aquella misteriosa convocatòria, l’ex-cap d'enginyeria del destructor estel·lar Implacable tenia els nervis de punta.

S'havia incorporat al servei aquell mateix matí, amb cara de son, com sempre abans de la seva primera tassa de caf, i s'havia trobat al seu equip esperant-lo a Enginyeria. La Tinent Naylyn Bashan, la seva subordinada immediata, li havia dit que li esperava un missatge en la seva oficina. «De màxima prioritat», li havia dit, com si no pogués contenir les paraules. Tant ella com la resta de l'equip d'Enginyeria havien fet tot el que podien per no mostrar-se alarmats i Meeko, per descomptat, havia correspost a l'esforç fent el mateix. Tots sabien que després de la destrucció de l'Estrella de la Mort res, absolutament res, tornaria a ser el mateix. I tots estaven preparats pel pitjor.

La cara de l'Almirall Dayun, sempre rubicunda, es ruboritzà en parlar.

—T'han destinat a un altre lloc, Del —li va dir, usant el nom de pila del cap d'enginyers, en comptes del seu rang, la qual cosa demostrava el molt que allò li havia trastocat—. L'Almirall Garrick Versio ha sol·licitat específicament la teva presència.

I semblava que allò era tot el que li anaven a explicar. En la relativa intimitat de la llançadora, la Naylyn havia provat diferents variacions del «què dimonis està passant». Del no tenia res per explicar-li, així que havia optat per explicar-li històries sobre la seva primera experiència en la nau i les clàssiques quintades que sofria la «carn de nerf», els recentment incorporats a l'equip. Però ara, amb Coruscant omplint el seu parabrisa, els dos van quedar callats.

Fins que la Naylyn va dir:

—Del... Creus que això ha de veure alguna cosa amb què et destinessin a Scarif?

Del va reprimir una ganyota. Al principi de la seva carrera va ser soldat, no enginyer. Havia iniciat el seu servei imperial com a soldat d'assalt i ja havia complert amb la seva quota de batalles. Després, havia servit com a soldat costaner en aquella base imperial, considerada llavors com unes vacances pagades. La majoria d'amics que havia fet durant aquella època seguien destinats allà quan es va produir l'atac rebel.

Cap d'ells havia sobreviscut.

—Jo també m'ho pregunto —va admetre—. Però no se m'ocorre per què. Això va ser fa molt.

—Estan reorganitzant moltes coses —li va dir Naylyn. I va afegir, després de gargamellejar—. Hi ha molts llocs que cobrir.

—Estic al servei de l'Imperi —va dir Del, la resposta habitual, encara que si escau també era veritat—. No tinc la menor idea de què va tot això, si la tingués... bé, podria explicar-t'ho, però després hauria de...

Van riure per aquell vell acudit i l'atmosfera es va relaxar. Del va maniobrar la llançadora per descendir, fregant els núvols blancs que aquí i allà travessaven les torres dels gratacels de duracret, amb les seves lluentes finestres de cristall reforçat reflectint la llum. Sota els núvols, la nau es va endinsar en el perillós i ràpid tràfic que abarrotava permanentment l'espai sobre el món-capital de l'Imperi.

La seva destinació era Ciutat Imperial, concretament la part que fins poc abans es coneixia com a Districte del Senat. Ara ja no hi havia Senat. Quan la seva llançadora estava a pocs quilòmetres d'allà van aparèixer dues naus més petites del no-res.

—Està entrant en una zona restringida —li va dir una veu freda i seca—. Identifiqui’s i prepari's per ser reconduït i abordat.

Del i Naylyn es van mirar.

—Aquí la nau 4240-C, del destructor estel·lar Implacable. Sóc el Tinent Comandant Del Meeko, el meu copilot és la Tinent Naylyn Bashan. El nostre codi d'autorització és...

—El seu codi d'autorització és irrellevant. Enviant coordenades. Desviament immediat.

Alguna cosa anava malament. Del va mantenir la calma mentre deia:

—Tinc ordres de presentar-me davant l'Almirall Garrick Versio.

Es va produir una pausa. Llarga. I llavors:

—Codi d'autorització?

Del li va donar. Una altra llarga pausa. Llavors:

—Pot continuar. Els escortarem. Dirigeixi's cap a aquestes coordenades.

Les coordenades van aparèixer en la seva consola i Del les va introduir. Fins que va teclejar l'últim nombre no es va permetre exhalar. Els dues naus es van col·locar a banda i banda de la seva llançadora, una lleugerament per davant i l'altra per darrere.

—Dimonis, Meeko, sembla que tenies raó amb això que hauries de matar-me! —va exclamar Naylyn, amb els ulls esbatanats—. Pronunciar aquest nom ha estat com dir la paraula màgica en un conte de fades o alguna cosa per l'estil.

—Sí, bé, em veig com un heroi de conte, la veritat —mentre la llançadora s'acostava a la zona restringida, Del va mirar aquella gran cúpula i divagà sobre el nom que li donarien ara, quan ja no hi havia Senat en el Districte del Senat. No tenia la menor intenció de preguntar-ho.

—Et trobarem a faltar, Del —va dir Naylyn.

—Seràs una excel·lent cap d'enginyeria —la va tranquil·litzar Del—. Bé, ara. Quan vas arribar eres bastant potinera, però t'he entrenat bé.

Allò va fer que Naylyn posés els ulls en blanc, just el que pretenia. Del va reprimir un somriure. Les regles no permetien les bromes, però Del tenia màniga ampla amb el seu equip perquè sabien posar-se seriosos, mortalment seriosos, quan arribava el moment.

Canviant el to, va afegir:

—Jo també us trobaré a faltar a tots —se suposava que no havies d'aferrar-te massa al teu equip, però Del no ho podia evitar. Li tenia inclinació a moltes coses i una de les lliçons més difícils que s'havia vist obligat a aprendre havia estat la de refrenar la seva cordialitat natural.

Però la seva etapa en Enginyeria havia acabat i aviat es resoldria el misteri de què volia l'Almirall Garrick Versio de l'Enginyer en Cap Del Meeko.

Solament esperava que no fos res que hagués de lamentar.

Era una jove molt petita, tan petita com prima, i la cadira en què estava asseguda, mentre mirava ràpidament d'una pantalla a una altra, semblava perillosament prop d'engolir-la, però s'havia habituat a ella i la movia i girava a voluntat.

Unes ungles curtes i molt polides remataven els petits dits que volaven sobre els controls. Dins de l'orella dreta portava un auricular diminut, pràcticament invisible, pel qual li arribava un llenguatge musical a força d'espetecs i xiuletades. A la majoria li distrauria, però aquella jove havia après a controlar-ho. La seva memòria eidètica li permetia que en tingués prou amb fer un cop d'ull ràpid a qualsevol assumpte.

—Tinent?

La Tinent Seyn Marana va desviar la vista cap a l'única pantalla de la sala que havia estat a les fosques amb prou feines uns instants abans. La cara de Jastin Vrayn, el seu assistent, mostrava una expressió confusa amb un centelleig de preocupació.

—Sí, alferes? —va contestar Seyn, tornant a concentrar-se en la mitja dotzena de pantalles i les dades que anaven baixant per dues d'elles.

—Hi ha un missatge per a vostè de l'Almirall Garrick Versio. Nivell de seguretat dos.

L'almirall? Allò era una novetat. Però havien hagut tantes novetats des de la destrucció de l'Estrella de la Mort. Seyn amb prou feines havia sortit d'aquella sala des que va arribar la notícia i tothom havia quedat en estat de xoc, donant una bolcada a tot allò en el que havia cregut i confiat. Coneixia a Versio d’oïdes i havia treballat indirectament per a ell en alguna ocasió. No li havia conegut personalment, mai havien interactuat i li va sorprendre que sabés si més no el seu nom.

I nivell 2... aquest era el nivell de seguretat més alt al que estava autoritzada. Fos el que fos, era gros i requeriria de tota la seva atenció. Seyn va pitjar ràpidament diversos botons per detenir el flux de dades de les pantalles i va respirar profund.

—Disposo de nivell de seguretat dos. Passa-m'ho.

La cara agradable d’en Jastin va ser reemplaçada per la rude i pàl·lida de l'Almirall Garrick Versio.

Seyn va escoltar, va obrir els ulls com taronges.

I va esbossar un somriure.

A les vuit cinquanta, Iden Versio i Gideon Hask van entrar a la sala de reunions privada de l'almirall. Una de les frases preferides de l'Almirall Versio era: «Si arribes abans, arribes puntual. Si arribes puntual, arribes tard». Tant Gideon com Iden havien assimilat el missatge.

Iden lluïa el seu uniforme negre de pilot de TIE, encara que no portava el casc. Gideon anava enfundat en el seu elegant uniforme verdós de llana de gàber, amb la gorra sota el braç.

Estranyament, era la primera vegada que Iden visitava el lloc de treball del seu pare. De nena, el seu pare tenia el seu despatx en una habitació de casa, però gairebé mai la deixaven entrar. Aquella nova oficina estava en l'últim pis de la caserna general del Departament de Seguretat Imperial i era elegant, pràctica i sense adorns, com el seu ocupant. No hi havia obres d'art en les llises parets blanques de duracer, ni catifes en un terra brillant com un mirall, amb només datapads i material sobre les taules.

Els va rebre un tinent impossiblement perfecte, un jove uns tres anys més gran que Iden de cabell ros, ulls verds i enlluernadora dentadura blanca.

—Bon dia, tinents. Segueixin-me, si us plau.

La sala de reunions incloïa una taula negra, sis cadires, una tauleta a un costat i una paret sencera dedicada a consoles. Dins hi havia dues persones. Una era un home de cabell negre i cara amable que Iden va suposar que devia tenir uns deu anys més que ella i anava enfundat en el mateix uniforme que Gideon. Era un home alt i d'esquena amples, encara que no corpulent.

L'altra era una jove menuda, asseguda amb perfecta rectitud militar en la seva cadira. La seva pell marró clara i cabell curt negre ressaltaven sobre una túnica blanca que revelava que tenia alguna relació amb Intel·ligència. Els seus ulls eren d’un marró fosc i tenien un plec epicàntic, i la seva cara fresca delatava la seva joventut. Semblava recentment sortida de l'Acadèmia, sinó més jove, i Iden es va preguntar per un instant com havia arribat al rang de tinent ja. Els dos es van posar drets quan van entrar Gideon i Iden.

La jove els va saludar.

—Tinent Seyn Marana, Intel·ligència Naval —va dir, amb un delicat tremolor femení en la veu.

—I jo sóc el Tinent Comandant Del Meeko —la veu de l'home concordava amb la seva cara, cordial però sense ser efusiu.

—Tinent primera Iden Versio —va respondre Iden, retornant la salutació—. I aquest és el Tinent Gideon Hask.

—Excel·lent —va dir la veu seca de l'almirall mentre entrava a la sala reclamant i rebent tota la seva atenció—. Ara ja es coneixen. No és necessari perdre el temps amb més cortesies. Descansin. Poden asseure's.

Els quatre joves oficials van obeir i es van tornar per mirar a l'almirall, expectants. No els havia ofert cap refresc i Iden sabia que els membres d'aquella íntima reunió podien considerar-se afortunats que els hagués convidat, més aviat ordenat, a asseure's.

Els ulls negres de Versio van examinar cadascuna de les cares que li miraven, detenint-se finalment en la de l’Iden. La seva expressió severa es va suavitzar molt lleugerament.

—Tinent Versio —va dir—. Celebro que hagi pogut venir.

Iden va sentir una calor sobtada. Gideon tenia raó. El seu pare s'alegrava de veure-la.

—Gràcies, senyor —va dir.

Allò, aparentment, ja va ser suficient sentimentalisme per a l'almirall. Es va donar la volta per dirigir-se a tots els presents.

—Vull que es concentrin en l’holoprojector del centre de la taula.

Iden es va posar rígida.

Sospitava el que eren a punt de veure. I va saber que era la responsable que allò estigués allà.

Gideon la va mirar amb una cella arquejada i ella va negar amb el cap, gairebé imperceptiblement.

Iden ho va contemplar com els altres, petrificada. L'única cosa que es movia en ella era el pols accelerat en les venes de la seva fina gola. Va tornar a veure la batalla, va sentir les ordres donades, el compte enrere, el centelleig de llum i la caòtica caiguda de la seva nau.

Es va obligar a no desviar la vista, però va estudiar les reaccions dels seus companys de cua d'ull. La cara de Meeko era de commoció. Marana tenia els ulls molt oberts i els llavis lleument separats. Fins i tot Gideon estava més pàl·lid i es va adonar que s'esforçava en no mirar-la, perquè els seus propis ulls li confirmessin que seguia viva.

El seu pare, afortunadament, la va ignorar per complet.

—Crec que tots sabem què és això —va dir Versio, detenint i desactivant l'holograma—. Ara mateix s'està analitzant i avaluant aquest enregistrament, juntament amb els pocs recuperats de les naus que no es trobaven en el radi directe de l'explosió.

Iden va donar gràcies que no ho hagués esmentat, però per les mirades de reüll de Meeko i Marana, sospitava que ho sabien.

—Va ser un dia negre per al nostre Imperi. Molt negre. Però, com poden imaginar o potser saben ja, estem treballant en plans de represàlia contra l'Aliança Rebel en tots els àmbits possibles. Hem redoblat esforços en aspectes en els quals, potser, estàvem sent una mica laxos. Per exemple, a pesar que controlem els principals mitjans de la galàxia, descobrim més de dues dotzenes de petites estacions transmissores clandestines. Les vam piratejar per transmetre en viu l'execució de diversos presoners d'alt rang i després les vam destruir. Encara queden algunes operatives, però no moltes i preveiem que aviat deixarem de tenir problemes amb els mitjans.

»Saben que el Senat s'ha dissolt. Ara mateix estem en procés de detenció de tots els seus membres, inclosos alguns que van servir en el passat, i confinant-los en el recinte penitenciari d’Arrth-Eno. Romandran empresonats fins que puguem avaluar el seu nivell d'implicació particular en l'Aliança Rebel. Busquem possibles simpatitzants dins de les seves files i els intentem convèncer perquè es passin al bàndol correcte.

»Tenim molts plans, des del més gran fins als detalls més petits i en aquesta última categoria és on entren vostès. He suggerit obrir un front particular en aquesta batalla i m'han donat autorització per procedir.

El pare de l’Iden estava usant aquella veu. Aquella veu significava que estava passant alguna cosa molt grossa, molt rellevant i molt important per a ell a nivell personal. Que la inclogués en això li feia sentir orgullosa... encara que també la posava en màxima alerta. Es va asseure ben recta, amb els ulls clavats en el seu pare i una respiració lenta, i va escoltar.

—La nostra gloriosa Estrella de la Mort va ser destruïda per una cosa molt petita... un petit defecte creat per un home que va trair a l'Imperi durant anys. Una persona, en un caça Ala-X, li va encertar a un blanc de tan sols dos metres d'ample —es va encongir d'espatlles—. Vam ser arrogants —va dir i solament Iden, potser també Gideon, sabien quant li costava reconèixer allò—. I hem pagat un preu terrible per això. No anem a cometre aquest error mai més.

»Per descomptat, de l'important, de l'objectiu final del nostre Imperi, ja s'ocupen uns altres. Però les petites coses... també cal ocupar-se d'elles. I de vegades quants menys ho facin millor.

»La contribució que un petit equip pot fer si compta amb els millors d'entre els millors és, al meu entendre, tan ignorada com valuosa. La suma dels èxits i habilitats individuals en una unitat ben greixada és una cosa pel que els enemics de l'Imperi no estan preparats.

»Després d'estudiar-ho detingudament he arribat a la conclusió que vostès quatre són el millor que pot oferir l'Imperi.

Era una afirmació molt rellevant i tots eren conscients d'això. Versio va ajuntar les mans a l'esquena i va caminar en un cercle predador al voltant de l'esbalaït grup mentre els mirava d'un en un amb aquells ulls penetrants i inquisitius, com si intentés sondejar-los l'ànima. Gideon i Iden estaven habituats a aquell nivell d'escrutini, però aquella familiaritat no feia que resultés menys intimidant.

La mirada de l'almirall es va posar en l'home alt.

—Del Meeko. Vostè ha ascendit des del més baix, començant com a soldat d'assalt, després soldat costaner i més tard pilot de TIE. Té diverses condecoracions pel valor demostrat en combat. Els seus comandants comenten que sobresurt en qualsevol cosa que es proposi, encara que sembla particularment dotat per a tot tipus de reparacions: des d'armadures fins a droides o motors —Versio va somriure feblement—. El seu capità no s'ha mostrat gens content de perdre’l.

Meeko era prou llest per no desviar la mirada de l'almirall. A Garrick no li agradava que ho fessin quan estava parlant, li semblava irrespectuós. «Si em tens davant, més val que em prestis tota la teva atenció», li havia sentit dir Iden més d'una vegada. Però el pilot del TIE, dotat per a la mecànica, es va regirar lleugerament en la seva cadira mentre inclinava el cap per agrair aquelles paraules.

—Seyn Marana —va prosseguir Versio, tornant-se cap a la jove menuda—. Vostè posseeix un do: la memòria eidètica, que li ha estat enormement útil en la seva carrera. Es va graduar com a primera de la seva promoció en l'Acadèmia Imperial d’Uyter amb un any d'antelació i amb honors. Parla... vint-i-set idiomes, és correcte?

Va fer una pausa per deixar-li contestar. En la seva dolça veu, la joveníssima tinent va dir:

—Vint-i-nou, senyor.

Versio va arquejar les celles.

—Vint-i-nou —va dir, en una espècie de ronc—. Disculpi'm. És capaç de llegir i escriure altres set... eren set, veritat? No voldria tornar a equivocar-me.

La noia, Iden no podia evitar veure-la així perquè era evident que amb prou feines havia complert els vint, semblava plantejar-se seriosament tornar a corregir a Versio, encara que va contestar:

—Sí, set, senyor.

—Set. També és mestra en criptografia i posseeix una punteria excel·lent, és capaç d'abatre a un enemic des de cinc quilòmetres de distància.

Iden va mirar a la «noia» amb bastant més respecte.

Ara Versio es va girar cap a Gideon. Iden, que coneixia molt bé al seu pare, va veure que la seva expressió se suavitzava per l'orgull que li despertava el jove.

—Gideon Hask. Primer de la seva promoció a la Universitat Imperial de Coruscant. Va servir amb valor a bord del Mandat, va ser ascendit en el camp de batalla i se li va concedir l'Estel Carmesí pel seu extraordinari servei contra l'enemic.

»I, finalment, Iden Versio. Graduada com a primera de la seva promoció i amb honors a la Universitat Imperial de Coruscant. Una dels escassos supervivents de l'Estrella de la Mort, on posseïa el rècord de baixes enemigues en combat... que tindrà el trist honor de no perdre mai.

»La seva missió serà recuperar informació, artefactes o individus potencialment perillosos per a l'Imperi en el cas de caure a les mans equivocades... o si, per atzar, aquesta informació ha caigut ja en aquestes mans. Hauran d'ocupar-se de fer neteja, per dir-ho d'alguna manera. Acabem de veure el dany que se li pot fer a l'Imperi quan s'usa informació crucial en la nostra contra. No podem, no hem, de permetre que això torni a passar mai. Entesos?

Tots van respondre afirmativament. L'almirall va assentir.

—Compliran les seves ordres i ho faran sense fer preguntes. Necessitem recuperar tot i a tots aquells que puguin representar la més mínima amenaça per a l'Imperi. Estan habituats a treballar a l’encalç del bé comú, a ser part d'aquesta gran maquinària, però aquesta unitat serà un microcosmos de tan sols quatre persones. Realitzaran la majoria de les seves tasques sense les meves ordres directes. De fet, pot haver-hi llargs períodes de temps en els quals ni tan sols mantindran contacte amb mi. És imperatiu que aprenguin ràpidament a treballar junts de forma eficaç i senzilla perquè van a carregar amb un gran pes sobre les seves espatlles.

El cor de l’Iden va començar a palpitar-li en el pit, però va dissimular. No volia que es notés el molt que li emocionaven aquelles paraules. Responsabilitat, just el que volia i, pel que sembla, tot l'equip anava a tenir molta... però ella sempre volia més.

—Bé —va continuar el seu pare—, encara que seré jo qui analitzi el seu rendiment i els assigni les seves missions, no seré el seu comandant d'operacions. Aquest complicat paper recaurà en un de vostès. Els seus talents són tan únics i variats que em costa decidir qui de vostès és l'indicat.

Iden va notar que es ruboritzava. No sabia si per la ira o la humiliació. Com podia dir allò? No havia estat estudiant la seva conducta tota la vida? Què més necessitava?

El seu pare va anar fins a la tauleta auxiliar, va recollir quatre datapads i els va repartir.

—Per això he decidit simplificar aquest procés. Tindran una tasca doble. En aquests datapads està la informació sobre la seva primera missió. Poden investigar més pel seu compte. Primer, demà a les nou hores, vull les seves respectives propostes per al desenvolupament de la missió. Tota la informació que necessiten està aquí dins. Jo usaré aquestes propostes per decidir qui comandarà la primera missió. Sigui qui sigui, hauran de treballar amb aquesta persona amb la millor de les disposicions, entesos?

Murmuris de «si, senyor» van recórrer la taula.

—Bé. Segon, el càrrec de líder solament serà permanent si compleixen la missió amb èxit.

Iden va agafar el seu datapad sense fer cap comentari, encara que cremava d'ira i vergonya per dins. El seu pare ja sabia de què era capaç. I, així i tot, creia que algun d'aquells podia ser una millor elecció. I aquella prova? De debò? Els millors dels millors havien d'escriure-li una redacció? Què vindria després, anar-se’n al llit sense sopar si la seva proposta era rebutjada?

Doncs gairebé.

—Els escortaran fins a la suite que compartiran en el Diplomat. No sortiran d'allà, nosaltres ens ocuparem de proporcionar-los els menjars. Impressionin-me, oficials. Demostrin-me com pensen. Construeixin un pla tan sòlid, tan valuós, que no tingui més remei que triar-lo. Alguna pregunta?

Sempre era preferible no tenir preguntes amb Garrick Versio, però Seyn encara no estava assabentada.

—Senyor? Podem... podem comunicar-nos lliurement entre nosaltres? Compartir la informació que disposem?

«Es tracta d'obtenir informació de la qual no disposem», va pensar Iden amb molt poca compassió i es renyà per fer-ho. Honestament, si Seyn estava tan ficada en Intel·ligència Naval com semblava, era la que menys havia de guanyar i més a perdre compartint la seva informació. Iden va pensar, mentre les seves emocions més ardents amainaven, que compartir podia venir-li bé. Havia de presentar el millor pla dels quatre. No tenia cap més remei. Si el seu pare estava reunint un equip, no podria suportar ser simplement un membre més.

Garrick s’ho va pensar.

—Sí. Poden compartir-la.

La noia va somriure i per un moment li va semblar tan jove que Iden va voler protegir-la més que combatre al costat d'ella. Però va apartar aquell pensament. Aquella joventut sens dubte ocultava una gran força. Garrick Versio no voldria a ningú en «el seu equip» que no fos molt fort. Al cap i a la fi, eren els millors dels millors.

Aquella conclusió lògica també significava que el silenciós Del Meeko també havia d’aportar alguna cosa. I, per descomptat, Iden coneixia bastant a Gideon per saber els ingredients que podia afegir al còctel.

—Alguna pregunta més? —no va haver-hi cap. Versio va assentir—. Poden retirar-se.

Els quatre es van posar dempeus, van saludar i es van girar per marxar-se. No obstant això, en arribar a la porta, Gideon ronsejà, pensatiu, i li va preguntar al seu nou oficial al comandament:

—Senyor? La unitat ja té nom?

Un llevíssim somriure va apuntar en els llavis de Versio.

—Sí —va contestar—. És una promesa per als rebels. Es diu Esquadró Infern.

Següent