La Companyia Crepuscle (XXXIII)

Anterior

CAPÍTOL 33

PLANETA SULLUST

Dia dos del setge d’Inyusu Tor

Tres anys després

El fred de la pedra en la seva galta va ser la primera percepció de Namir, seguida per una sobtada i intensa onada de nàusea i per la sensació de què tiraven dels seus braços cap enrere. Va intentar aixecar el cap per contrarestar la sensació, però no va saber si més no si es va moure.

—Estàs segur que val la pena portar-lo? —va preguntar una veu masculina, feble, distorsionada per l'estàtica—. Va passar més d'una hora sepultat pels enderrocs; si mor en el camí, haurem perdut el temps.

—No està tan malament com sembla. Només està atordit, m'imagino —va replicar una segona veu, de dona, però l'estàtica era més intensa, per la qual cosa atropellava les paraules. Després va dir una cosa més, que Namir no va comprendre.

Havia estat atacat, recordava l'emboscada, després de separar-se de Chalis, Roach i Twitch.

Va estar inconscient una hora?

Quan va sentir que el posaven dempeus, grunyí i es va obligar a obrir els ulls. Una tènue llum il·luminava el sostre de la caverna. Siluetes blanques el van agafar pels braços i el van llançar a la caixa posterior d'un lliscant terrestre. De nou va intentar aixecar-se i de nou va fracassar. Va voler moure els braços, però va sentir una forta descàrrega elèctrica als canells. Li havien posat manilles atordidores.

—Parla SP-475. Portem a un presoner —va dir la veu femenina.

L'home —tal vegada un de diferent; Namir no estava segur— va maleir en veu baixa i va enunciar:

—Ja és oficial el protocol vint-i-quatre. Amb prou feines deixem al presoner, haurem d'anar porta per porta fent escorcolls i rondes. Arrestos a l'atzar i ús de força letal contra qualsevol que es resisteixi. Tant de bo que no es tracti d'una rebel·lió.

Unes tosques mans amb guants van aixecar a Namir, redreçant-lo en la caixa. Les llums de la ciutat passaven com ràfegues i la lleu vibració del vehicle inflamava les seves entranyes. Dos cascos blancs li observaven.

—Ni tan sols van fer contacte amb algú. Pel que sabem, es tracta d'una partida d'exploració. Cal...? —va insistir la dona, però la resta de la seva pregunta estava massa distorsionada. Namir va observar que la part inferior del seu casc estava cremada i li faltava un fragment.

Segurament havia d'agrair a Twitch el dany infligit al vocalitzador. Es preguntava si ella estaria viva. I Roach i Chalis. Ara no podia ajudar-les.

La dona es va llevar el casc danyat, deixant veure un rostre juvenil però amb línies dures. Va prendre a Namir per sota de les espatlles i el va aixecar. Namir podria haver-li fumut una puntada de peu però les seves cames no responien. En tot cas, què hagués fet llavors? Encara que necessitava escapar, també necessitava un pla.

—Escolta, vols evitar un bany de sang? Millor em dius què buscaven —va interrogar-lo la dona, la seva veu sorgia clara aquesta vegada.

Confós, Namir va agitar el cap. Va voler alliberar-se una altra vegada de les manilles, però l'instint li va fer detenir-se; es va encongir i va evadir la descàrrega.

—Si estan planejant un atac, més val que ho diguis. Vostès es van allistar per morir, però la gent de la ciutat no. No permetis que els altres quedin en el foc creuat —va insistir la dona, arrufant les celles, però intentant semblar tolerant.

—Encara que estiguéssim planejant alguna cosa, no t'ho diria —va replicar Namir i va sentir una punxada en els llavis. Es va preguntar si hauria caigut de cara al terra.

Va esperar el cop de la dona, però aquest mai va arribar. El lliscant es va detenir de manera abrupta, i ell es va desplaçar mig metre cap endavant, al mateix temps que sorgien crits del front. Va intentar comprendre el que ocorria, potser algun bloqueig.

Llavors, es van escoltar trets de blàster i els crits d'un stormtrooper.

Els dos soldats que el custodiaven miraven fixament cap al camí, ignorant-li. Resant per no vomitar o desmaiar-se, aquest es va impulsar novament i, amb el cos inclinat, va derrocar al soldat que encara tenia casc... La dona va girar-se, però en aquest instant una ràfega de llampecs vermells va cobrir al lliscant i Namir va deixar de ser el seu problema més urgent.

No va saber si els seus capturadors van sobreviure a l’andanada; va córrer cap al carrer, en direcció dels trets. Esperava veure a Roach o a Twitch. Va aixecar la mirada i va poder veure que els trets sorgien del sostre d'un habitatge baix. Quan va arribar al peu de la construcció, el tirador va baixar i li va fer senyals perquè li seguís.

El tirador era un sullustà de cap ample i calb amb orelles com de ratolí, els ulls negres com dues taques d'oli negre i una papada que li donava a la seva cara l'aparença d'un casc. Era el més a prop que Namir havia estat d'una d'aquelles criatures, encara que ja les havia vist abans, quan la Companyia Crepuscle va prendre la planta processadora.

Encara que no eren les persones que esperava, igual l’havien rescatat. Va seguir a la criatura, que va recollir un morral del terra i es va endinsar a tot córrer per un carreró, girant contínuament entre els carrers. Namir ja no podia continuar; amb la visió ennuvolada i les mans encara emmanillades, es va desplomar contra una paret i va començar a vomitar. Sabia que això podia significar la mort, però ja era incapaç de controlar el seu cos.

L'energia que havia sentit en escapar semblava abandonar-lo. No estava en condicions de lluitar i menys encara per sortir de Pinyumb. I després d'una hora, els seus companys segurament estarien fora de perill fora de la ciutat o morts. Amb prou feines podia mantenir-se alçat, per la qual cosa es va sorprendre en sentir una mà suau que li sostenia.

El sullustà el va ajudar a posar-se dempeus i li va parlar en una llengua que Namir no comprenia.

Namir no va fer cap gest amb el cap per temor al mareig.

—Hi ha uns altres, que venien amb mi. Estan fora de perill? Saps on estan? —va preguntar.

La criatura va respondre de manera breu i simple, amb prou feines unes paraules desconegudes. La resposta no podia ser més que «no», però la criatura observava a Namir i semblava adonar-se que no entenia. La criatura va encongir les espatlles amb un moviment tan lent i ampli que era evident que no era natural per a ell.

La criatura —un «ell», va suposar Namir— no sabia res sobre els altres. Potser ni tan sols sabia de la seva arribada i solament havia trobat per atzar a Namir.

Tenint en compte com estaven les coses, potser això era una cosa bona.

—Estaran ocults? Hauran trobat una altra casa de seguretat?

La criatura va dubtar un instant, com si desitgés explicar alguna cosa, oferir una mica d'esperança a Namir. Però en comptes d'això va negar amb el cap, una altra vegada de forma exagerada. Després, va assenyalar amb insistència cap als elevadors que portaven a l'exterior de la ciutat de les cavernes. Namir no va saber si es tractava d'una explicació o algun senyal d'esperança.

—Haig de buscar-los —va dir Namir.

La criatura va retrocedir un pas i va inclinar el cap com a senyal de rebot.

«Podria anar sol», va pensar Namir.

Anar ranquejant per una ciutat que desconeixia, a la recerca de companys que probablement no estarien a prop? I si els trobés, si en contra de totes les probabilitats no es desmaiava o era assassinat per soldats menys piadosos que els de l'escamot anterior, si els seus amics s'havien mogut tan lentament que el seu amagatall fos tan fàcil de trobar per a un soldat ferit, llavors de què els hi serviria? En el seu estat seria més una càrrega que un suport. Retardaria qualsevol intent de fugida, a més el seu cap estava massa desorientat com per elaborar un pla.

No tenia cap possibilitat de tornar a la Companyia Crepuscle.

—D'acord, llavors, a on anem? —va preguntar.

La criatura el va començar a guiar. Namir va pensar a demanar-li que es detingués, que li retirés les manilles, però l'única eina que veia era el blàster de la criatura, i un tret s'escoltaria en moltes illes a la rodona. Van continuar junts, la criatura oferia tot el suport que podia, travessant les ombres de les torres i les estalagmites de la vora d'una caverna. Durant la seva travessia, la nit de Pinyumb s'havia il·luminat amb les llums de les torres. Namir va suposar que eren per ajudar als soldats d’assalt.

De tant en tant escoltaven els crits i súpliques dels ciutadans, quan els agents de seguretat de l'Imperi forçaven les seves portes i se’ls emportaven presoners. Havien començat les batudes. El sullustà es va detenir en cada ocasió, i en cada ocasió va reprendre el camí.

Van descendir per uns graons llaurats en la roca que conduïen a l'entrada d'un edifici sense distintius. A l'interior hi havia una taverna buida, amb cadires apilades damunt de les taules i amb prou feines il·luminada per llums d'emergència. Van seguir cap a una petita cuina i van baixar per unes escales ocultes darrere d'un refrigerador.

En el soterrani de la taverna s'ocultava una multitud aterrida. Hi havia sobretot humans, però també sullustans, tan amuntegats que molts es mantenien dempeus. El més jove era un nen, però la majoria eren vells: éssers marcits que havien après a enfrontar la por amb dignitat, mostrant incertesa en els ulls, però res més. Namir va poder observar que alguns portaven uniformes de la planta processadora.

La tensió del grup va disminuir una mica en reconèixer a l'acompanyant de Namir. El sullustà va descendir les escales i, mentre repartia racions d'aliment embolicades en alumini i sobres medicinals de bacta, intentava tranquil·litzar-los. Els ancians van respondre en la seva llengua, les seves veus denotaven el seu agraïment.

No obstant això, tots van retrocedir quan l'acompanyant de Namir va treure un blàster del morral, sostenint-lo amb ambdues mans. Ell insistia en alguna cosa enmig d'alguns escarits reclams.

Namir va caminar entre la multitud fins arribar a l'humà més proper, una dona d'ulls verds i mans ampul·loses.

—Què diuen? —va preguntar.

—Si arriben els soldats d’assalt i troben armes, tot serà pitjor —va respondre ella amb recel. Potser imaginava que Namir havia de conèixer la llengua. O potser era per les manilles.

—Ja van començar els escorcolls, i estan agrupant a les persones fora, no sé si això pot empitjorar —va comentar Namir.

No es tractava d'un consell. Namir no tenia res a veure en les decisions d'aquesta gent, potser per això la dona el va observar amb atenció, va assentir, es va obrir pas cap al front i va estirar la mà per rebre un blàster.

Namir volia saber més sobre el seu acompanyant i de la ciutat, però la criatura el va portar cap a les escales abans si més no de buidar el seu morral. El sullustà es va detenir un segon per disparar a les manilles de Namir. Els braçalets seguien en el seu lloc, però es va desactivar el mecanisme immobilitzador. En desprendre-les-hi, Namir va notar el dolor en braços i espatlles.

La segona parada de la nit va ser en el dormitori d'un conjunt d’habitacles, refugi d'un grup similar. Una vegada més, l'acompanyant d’en Namir va distribuir els productes d'emergència, que la gent rebia amb una barreja d'agraïment i desconfiança. Però, en aquesta ocasió, els va interrompre l'arribada de mitja dotzena de civils, homes i dones amb els rostres inflats de blaus, ranquejant i sense alè. El braç d'un d'ells estava cremat. Namir va reconèixer immediatament l'efecte d'una descàrrega de blàster.

—Estàvem al mercat perquè ens vam quedar sense menjar —va explicar un d'ells—. Quan van arribar els soldats d’assalt, van dir que havíem d'estar a les nostres cases.

La mirada de l'acompanyant d’en Namir vacil·lava entre els ferits i la porta, indecís sobre si ajudar aquest grup o apressar-se a visitar uns altres. Llavors va començar a buscar embenatges, bacta i ungüent en el seu morral. Mirà a Namir i després a l'home ferit, expectantment.

Namir no era metge, però sabia com guarir.

La següent hora, Namir la va dedicar a embenar i a desinfectar les ferides, a untar amb bacta la pell cremada i a revisar que no hi hagués ossos trencats. A cadascun dels seus pacients li informava que les seves curacions eren provisionals. Fins i tot els qui no coneixien la seva llengua semblaven entendre-li. A cap li preocupava això.

—Et sembla que tenim alguna alternativa? Creus que em rebran en la clínica imperial? —va qüestionar l'home del braç cremat.

—Bon punt —va dir Namir.

Una vegada que van atendre als ferits greus, Namir i el seu acompanyant van fer la seva tercera escala de la nit. Es tractava d'uns banys públics, on van atendre a més desafortunades víctimes en la riba d'una piscina de color blau intens. Aquí, mentre embenava la ferida sagnant de la cama d'un nen, Namir es va sentir per vegada primera com un manifasser en escoltar una veu que preguntava perquè es permetia als rebels ajudar. Els rebels eren la causa que l'Imperi esclavitzés a la gent de Sullust, eren responsables de tot el sofriment de Pinyumb.

Namir va mantenir la mirada en el seu pacient fins que va escoltar passos darrere. Es va girar, llest per lluitar, i va sostenir la mirada furiosa d'un home d'esquena amples i rostre colrat.

—M’has escoltat. No tens res a fer aquí. Ni els rebels, ni el Front Cobalt, cap de vostès —li va etzibar.

—Nosaltres no vam fer això —va replicar Namir.

—Vostès són els culpables —va insistir.

Namir va comprendre la postura de l'home. Era una cosa que buscava en cada recluta que volia integrar-se a la Companyia Crepuscle, però que rares vegades trobava en gent menor de quaranta anys. Era la postura d'un soldat entrenat.

Namir es va preparar per rebre un cop que mai va arribar. L'home del rostre colrat es va marxar, deixant a Namir amb els desitjos d'agregar: «Aquestes no són les Guerres Clons. Aquesta gent lluita per vostès».

I en certa manera, creia en això. No era la mateixa guerra que va combatre el seu pare. No era la guerra de Crucival. Havia estat testimoni de coses terribles l'última vegada que va estar ferit sota terra, en una cova, veient als seus amics morir. L'Imperi sí era un enemic diferent.

Però no tan diferent com per canviar la manera en què ell lluitava.

Va continuar amb l'embenatge, suposant en part que era responsable per les ferides que atenia; responsable també pel pla que havia portat a l'Imperi, a la vora de la desesperació, a reassignar capatassos i soldats d’assalt des de les drassanes de Kuat a mons tals com Sullust. No sentia culpa, però tampoc podia negar les acusacions dels sullustans.

***

Namir i el seu acompanyant van continuar amb les seves rondes tota la nit. En aventurar-se pels carrers es mantenien ocults en les ombres, veient a les tropes d'assalt marxar i escoltant trets aïllats conforme continuaven els escorcolls de l'Imperi. En cada nova visita veien augmentar el nombre de ferits i la desesperació de la gent. Feien el que podien i continuaven.

Namir estava exhaust. El mareig i la nàusea anaven i venien, fent-li creure per moments que seguia intentant rescatar als seus companys de les despulles del Thunderstrike. Altres vegades, quan respirava l'aire pur de la caverna i li envaïen la gratitud i el ressentiment dels civils, tornaven a la seva ment vells records de Crucival i de Howl.

Havia de recolzar al seu company, estar atent a la presència de soldats i de droides amb càmeres, però tot el seu esforç el dedicava a tractar de mantenir-se dret. Amb prou feines va notar quan el seu acompanyant el guià fins a un hangar de mineria incrustat en la paret de la caverna i zigzaguejà entre els vehicles fins arribar a una oficina en la part posterior. Una vegada allà es va obligar a estar alerta.

Creia que arribaria a un nou refugi de civils. En canvi, van entrar en una oficina on solament estaven asseguts tres individus, tots humans o alguna cosa bastant semblant. Cadascun tenia un blàster en la falda; es van posar dempeus quan van veure a Namir i al seu acompanyant, però la tensió es va dissipar immediatament.

—Vas trigar molt, qui és el teu convidat? —va inquirir una dona de cabell castany, al mateix temps que abraçava al sullustà i li palmejava l'esquena.

La conversa va prendre un ritme vertiginós, meitat en sullustà, meitat en bàsic. Pel que sembla, la criatura relatava els successos de la nit. A continuació la dona es va dirigir a Namir.

—Estàs amb els rebels de la muntanya, els qui van prendre la planta de processament? —va preguntar ella.

—El nostre pla era destruir-la i evacuar, però vam tenir un problema —va replicar Namir—. Tu qui ets?

—Sóc Corjentain i ell és Nien Nunb —va dir, assenyalant al sullustà—. Ell dirigeix la nostra cèl·lula. Fins a la teva arribada, nosaltres érem els únics rebels aquí.

Namir va observar als quatre. Es veien esgotats, però una mica acollidors, acollidors, però cínics... Portaven robes de civil atrotinades i brutes i feien una olor com si no s'haguessin banyat en dies.

—Creia que hi havia un moviment de resistència aquí —va comentar.

Un jove amb la pell pàl·lida, com el guix, va prendre la paraula:

—Com a resistència, el Front Cobalt deixa molt a desitjar; tenen bones intencions, però...

—Asseu-te, estàs fet un desastre. Intercanviem històries —va dir Corjentain.

Namir es va asseure i va començar a beure un líquid verdós i fètid que, segons el jove li va assegurar, li reposaria. Mentrestant, Corjentain va explicar les activitats de la cèl·lula, amb algunes acotacions incomprensibles de Nien Nunb. La cèl·lula havia arribat a Sullust amb l'esperança de forjar un pacte entre el Front Cobalt —una associació de treballadors que s'havien radicalitzat contra l'Imperi— i l'Aliança Rebel. Però van descobrir que els membres més actius del front havien estat capturats, i els restants no desitjaven prendre les armes.

—Jo sóc de Sullust —va narrar la noia—, igual que Nien. Aquí a ningú li agrada l'Imperi, però no els pots obligar a rebel·lar-se, així que vam decidim ajudar a Pinyumb com poguéssim, traficant provisions que els vilatans no poguessin pagar o medicines prohibides per l'Imperi. D'aquesta manera, si convencíem a la gent que la rebel·lió valia la pena, fantàstic; si no, igual ajudàvem. L'Imperi ens vol morts, però això no ens preocupa.

Namir va somriure amb amargor.

—Va ser llavors quan l'Imperi va decidir compensar la disminució en la producció, incrementant les hores de treball i la vigilància de Sullust, i vostès van quedar aclaparats.

Corjentain no va comprendre el seu to.

—L'Imperi anava a matar a la gent de cansament tard o d'hora; aquest no era el problema principal. Però que vostès hagin deixat caure la seva nau aquí..., això sí tindrà conseqüències.

—Tan aviat com trobem la manera de fer-ho, ens anirem.

—Massa tard: ja van endurir les mesures. I t'aposto que quan hagin arrestat a tot aquell que alguna vegada va dir alguna cosa en contra de l'Imperi, començaran la repressió en massa. Toc de queda permanent, separació de les famílies... el que sigui que sufoqui la possibilitat d'un aixecament futur —va dir Corjentain, maleint i sacsejant el cap.

Res d'això era nou per a Namir, que havia escoltat moltes històries a les nits en el Clubhouse. La mà dura de l'Imperi era el que portava a molts a unir-se a la Companyia Crepuscle.

En comptes d'expressar compassió pel que estaven enfrontant, Namir els va explicar als rebels la història de la Companyia Crepuscle. Es va abstenir d'esmentar el seu objectiu final i la Chalis, però va parlar sobre la campanya de la hipervia Rimma i de les seves intencions per a Sullust.

—El meu escamot va venir a la ciutat a la recerca de suport, però tot sembla indicar que no estan en possibilitats d'oferir-ho.

—És veritat —va coincidir Corjentain. Nien Nunb va intervenir i va conversar en veu baixa amb ella. Finalment, Corjentain va continuar—: Però podem ajudar-te a arribar a la planta a l'alba; és el mínim que podem fer —va afegir.

—Us ho agraeixo —va respondre Namir. Va respirar profund i va intentar concentrar-se en el que hi havia i en el que els ajudaria: quatre rebels, un grapat d'armes i algun vehicle que hi hagués en l'hangar.

—Què hi ha amb vostès, quin és el seu pla? —va interrogar-los.

Aquesta vegada no va haver-hi consultes entre ells, simplement es van mirar com per confirmar alguna cosa que ja havien acordat.

—Intentarem reunir als qui hagin quedat del Front Cobalt —va dir Corjentain—, donar brega per últim cop, protegir a Pinyumb del que s'acosta. No podem permetre que s’emportin a tots els nostres veïns i amics —va agregar, amb un somriure ombrívol—. No prendrà molt.

—D'acord —va dir Namir. Va donar un glop a les farinetes astringents del fons del seu got i es va aixecar, adolorit per l'esforç—. Però, si hem d'esperar fins a l'alba, podrien mostrar-me el que tinguin; puc revisar el seu pla, donar-los una perspectiva diferent i perllongar una mica la seva guerra.

***

El fang verd, fos el que fos, havia controlat el mareig d’en Namir i temperat les seves entranyes. Els seus músculs seguien adolorits, però per alguna raó el dolor era suportable. Mentre estudiava els mapes de la ciutat i debatia amb Corjentain sobre els llocs idonis per situar franctiradors, escoltava les fantasies del noi de cara de guix sobre com irrompre a la presó imperial. Namir va notar que podia pensar. Sabia que els rebels no sobreviurien; ells n’eren conscients. No obstant això, hi havia alguna cosa reconfortant en la seva mútua decisió de fingir que seria diferent.

Malgrat la seva claredat mental, vells records assaltaven la memòria de Namir, com espurnes aleatòries en una bateria mullada. Va recordar tots els planetes que la Companyia Crepuscle havia visitat: Haidoral Prime, Phorsa Gedd, Coyerti i Vir Aphshire sota el comandament de Howl; Mardona III, Nakàdia, Obumubo i, ara, Sullust, sota el seu comandament. Les diferències entre ells eren considerables.

I els records van guiar la seva ment als planetes per venir. El camí cap als mons del nucli estava lluny de concloure, i Chalis els havia assegurat que la campanya es tornaria més sagnant. Namir va intentar imaginar a la Companyia Crepuscle abandonant Sullust; les batalles subseqüents a Malastare; com sobrevivia a Malastare i prosseguia fins aconseguir arribar als anells de Kuat. Allà, entre els esquelets dels destructors estel·lars, combatrien un dia rere l'altre, carrer rere carrer de la ciutat orbital, fins arrasar el terra que trepitgessin.

Igual que els rebels de Sullust, la Companyia Crepuscle enfrontava una batalla increïblement difícil, potser inútil. Les drassanes de Kuat ben podien ser destruïdes. Tal vegada sobreviurien alguns escamots aïllats. Però la companyia, com a unitat, faria fallida. Namir ja no podia imaginar un final diferent.

Potser mai ho havia fet. Mai va reflexionar molt sobre el que passaria després de Kuat.

Nien Nunb romania assegut i escoltava als altres fer plans. Namir es va preguntar si el sullustà guardava silenci en atenció a ell, però va suposar que no: segurament Nien tenia altres coses en ment.

Els records seguien sorgint. Records de Howl i d'allò que a Namir li havien explicat sobre Howl.

Gadren va dir que el capità creia que la fortalesa de la Companyia Crepuscle era el sacrifici. Brand argumentava que Howl mai va fer res per una sola raó. Howl havia estat un trastocat, però entenia les necessitats dels seus soldats millor que ells mateixos. Tota l'esperança i el propòsit de la companyia s'havien esfumat quan va morir.

«El que busquem no és la conquesta sinó l'alquímia. Quan la Rebel·lió entra en contacte amb l'Imperi es produeix un canvi. La substància de l'opressió es converteix en la substància de la llibertat».

«Si reduïm els nostres objectius a l'aspecte militar, haurem perdut aquesta gran batalla».

Namir havia emulat la forma del propòsit de Howl, però sense la seva essència: l'ímpetu per detenir a l'Imperi, però sense el fonament d'aquest ímpetu o els mètodes que Howl apreciava. La companyia havia estat enganyada; estava disposada a morir tan sols per arribar a Kuat.

«No tens consciència de la magnitud del teu enemic».

Chalis havia dit que les drassanes de Kuat mereixien la pena.

Tot això rondava pel seu feble i confós cap en les hores prèvies a l'alba. Corjentain va partir per preparar la tornada de Namir a la planta processadora. Namir, sense intenció de dormir, va passejar entre els enormes vehicles de mineria que omplien l'hangar, lúgubres blocs de metall adherits a perforadores monstruoses.

Va entendre el que Howl intentava aconseguir amb la Companyia Crepuscle. Però no comprenia com havia funcionat el càlcul del capità; com havia aconseguit una cosa diferent a l'anihilació de la companyia.

D'altra banda, tampoc comprenia el funcionament d'un rifle, però sabia com disparar-lo.

Quan Corjentain va tornar, Namir va reunir a l’esparracada cèl·lula rebel de Nien Nunb i va extingir amb cura i determinació les guspires de la seva ment fins que només va quedar una certesa.

—Tinc un pla —va afirmar.

***

Poc abans de l'alba, els àngels de cendra van despertar en els límits superiors de la caverna de Pinyumb i voleiaren entre les esquerdes de les parets de pedra, utilitzant urpes i ales per recórrer el camí laberíntic cap a la superfície. Darrere d'ells, Namir s'arrossegava, amb mans i genolls, amb un visor nocturn com a únic suport.

—Segueix a les aus; tens aproximadament una hora, el que acaben per sortir a la superfície —havia dit Corjentain.

—Què passa si no ho aconsegueixo abans d'aquest temps? —va inquirir Namir.

—Llavors pots esperar fins al vesprejar per trobar el camí de tornada.

Namir mai havia tingut claustrofòbia i, encara que les esquerdes s'estrenyien el seu estómac i la seva columna, sentia un estrany alleujament en escoltar el monòton esgarrapar dels àngels de cendra. Mai es va sentir sol en el seu trajecte.

En sortir a la superfície va quedar sorprès de com d'alt que havia escalat. El bloqueig de l'Imperi va avançar pel pendent durant la nit, però va aconseguir eludir el perímetre. Només quedava mig dia de caminada, durant el qual hauria d'eludir als lliscants i vigies de l'Imperi, mentre el grup enemic li seguia cap amunt. Aparentment estaven ultimant detalls per a un atac general, acomodant en posició armes i tropa. Finalment, quan Namir s'acostava a la planta processadora, encoratjat pel seu recentment descobert propòsit, es va sentir vigoritzat. Un ampli somriure va solcar el seu rostre en reconèixer al franctirador que li apuntava cinquanta metres més amunt.

Es van trobar a mig camí, ella portava posada la seva màscara i el rifle en una sola mà.

—Chalis i Roach van arribar anit, però no sabem res de la Twitch ni dels altres, vaig pensar que havíeu caigut junts —va dir Brand.

—Jo també et vaig estranyar —va respondre Namir, abraçant-la a mig fer i palmejant les seves espatlles. Ella no va contestar l'abraçada, però tampoc s’hi va resistir; Namir la va deixar anar ràpidament.

—Falta poc per a l'atac, l'Imperi ens ha estat mesurant tot el dia, amb incursions cada vegada majors. I Chalis diu que va trobar una sortida, alguna cosa sobre un port espacial.

—No em sorprèn cap de les dues coses. Necessito que em facis un favor —va continuar Namir.

Brand no va contestar. Namir desitjava poder llegir millor a aquella dona. L'última vegada que van parlar va ser en les entranyes de la planta, damunt de magma bullint. Aquella conversa no va acabar bé.

Seguia ressentida? En realitat va estar ressentida alguna vegada o ell simplement ho mal interpretà tot? Li hagués agradat dir-li: «Sempre has estat difícil».

—No estic llest per parlar amb la Chalis —va dir finalment. Tractar d'endevinar els pensaments de la Brand no li portaria enlloc —. Vull reunir al vell escamot: tu, jo, Gadren, Roach. —«I fingir que hem oblidat a Charmer»—. Pots reunir-los, buscar un lloc on puguem parlar en privat?

Brand no va girar-se a mirar-li ni va deixar de caminar, però va assentir amb decisió i va apressar el pas.

Namir hauria de conformar-se amb això.

***

Assegut entre les penombres de la càmera de pistons, es trobava Gadren, amb la seva cresta il·luminada per les llums verdes i vermelles del panell de control que estava sobre el seu cap. Va saludar a Namir amb alegria, però de manera breu, com si no estigués d'acord amb una reunió de la qual desconeixia l'objectiu. Recolzada en la paret i amb les cames esteses, Roach observava a Namir amb gest de confusió. Tenia en el nas una rascada insignificant, gairebé risible, considerant tot el que degué passar per arribar a la superfície. En la cantonada, amb el nas arrufat, estava Brand.

«Almenys no porta màscara», va pensar Namir.

—No tenim molt temps i hi ha molt de què parlar, però primer... —va començar a dir Namir, mentre passejava davant de la porta.

Va recordar com Gadren l’havia tret de la taverna a Heap Nine, la seva última conversa amb Brand pocs dies enrere, i quant havia canviat Roach des que ell havia partit cap a Hoth. Va recordar també quant els trobava a faltar.

«Sento haver-los decebut».

—Sé que últimament les coses han estat difícils, sé que m'he equivocat i voldria haver-ho fet millor. El mínim que hauria d’haver fet era fer un millor comiat a Charmer.

La Roach observava el terra entre els seus genolls; Brand ni es va immutar.

—Ningú assumeix que un capità hagi de viure amb el seu equip. Ressentim la teva absència, però sabem que així ha de ser —va dir Gadren.

Un somriure amarg va solcar el rostre d’en Namir. Gadren tenia raó, en cert sentit, però en la seva ment tenia a la versió de la Companyia Crepuscle de Howl, quan aquest es va envoltar de Sairgon, Von Geiz i els altres. Namir també s'havia apartat, però només havia tingut orelles per a la Chalis.

—Gràcies —va dir Namir—. Però ara necessito el vostre suport, el de la companyia. Les ordres de l'alt comandament no ens ajudaran ara.

Gadren va estendre un parell de mans, esperant al fet que Namir continués.

—No sé si ho heu notat, però no hi ha una ciutat força gran. Les persones allà estan aterrides, i la resistència és feble. Ens agradi o no, som la causa del seu infern i la cosa no millorarà.

»Podem agafar les nostres coses i fotre el camp, seguir endavant i tractar de paralitzar la maquinària imperial. Però, encara que aconseguíssim arribar a Kuat, encara que aquesta campanya funcioni, sabem que això no guanyarà la guerra. A pesar que acabéssim amb els destructors estel·lars, l'Imperi compta amb més armes, gent i recursos que cent rebel·lions com aquesta.

»I he estat fent-me dues preguntes. Per què fem això? —va dir, intentant evitar la mirada de la Brand, doncs ella li havia plantejat aquesta pregunta primer—. Què hem de fer per mantenir amb vida a la Companyia Crepuscle?

—I quines van ser les teves respostes? —va qüestionar Gadren, parlant amb claredat i de manera pausada. Howl s'hauria sentit orgullós de la seva actitud.

—No tinc respostes —va replicar Namir—, i no sé si sé capaç de trobar-les. Potser això em resta aptitud per al comandament, potser això impliqui que no hauria de ser part d'aquesta rebel·lió. Però ja és molt tard. Ara això ja no importa.

»El que sí importa... —va dubtar, tement perdre a la seva audiència. Era per això que havia acudit a ells, no a la companyia sencera: tenia l'esperança que perdonessin la seva malaptesa i entenguessin la seva intenció—. Ens vaig portar aquí a la recerca d'un objectiu digne de la Companyia Crepuscle. I crec que en això em vaig equivocar. M’hauria d’haver concentrat millor a buscar una manera de combatre que fos digna de tots vosaltres. Potser, d'aquesta manera, l'objectiu s'hagués presentat per si mateix. Potser llavors les respostes serien evidents —va insistir.

«Potser el càlcul invisible de Howl ens mantindria amb vida», va pensar. Però no podia prometre això.

—Però això ja és secundari —va continuar—. El que vull dir és que ja és moment d'oblidar-nos de Kuat. Crec que, si hem de morir, hauria de ser aquí, ajudant a la gent de Sullust, en lloc de marxar cap als mons del nucli per intentar escopir al diable en la cara. Això és fer el correcte, tant per a la companyia com per a tots els que la formem.

Durant uns instants va regnar el silenci. Potser esperaven comprovar si Namir havia acabat. Gadren i Brand li observaven. Roach va encongir les cames i va alçar la mirada.

—Howl estaria d'acord. Comptes amb mi —va dir Brand finalment.

—És una votació? —va dir Roach, somrient amb desgana i encongint les espatlles.

—No faré això si la companyia no em recolza. No tinc por a morir, independentment del resultat, però em preocupeu vosaltres —va respondre Namir.

El feble somriure de la Roach es va convertir en un somriure franc, com si es rigués d'una broma privada.

—Ets graciós quan et sents incòmode. Comptes amb mi i segurament també amb tots els nous reclutes.

Namir hagués volgut esbrinar d'on provenia la seva convicció i la seva seguretat en parlar. Però ja tenia el que desitjava d'ella.

—Gadren? —va preguntar.

—He pensat en repetides ocasions sobre les persones i espècies que deixem enrere. Segurament això no els sorprèn. Sofreixo pels habitants de Sullust i gairebé ploro en veure els rostres dels homes i dones que vam fer fora de la planta —va dir Gadren, creuant successivament els seus dos parells de braços, amb un to de veu inusualment baix i sense rastre de l'alegria que li caracteritzava—. No obstant això, em costa haver de desviar-me del nostre objectiu. I no és per la sang vessada per arribar en aquest punt, sinó... si la missió a Kuat té almenys una mínima probabilitat d'èxit, de canviar el curs d'aquesta guerra, crec que l'hi devem a la galàxia —va concloure. El to en la seva veu denotava una creixent passió.

Les paraules de Gadren van colpejar amb força a Namir, recordant-li el seu esgotament. Havia anticipat que algú, potser Brand o Roach, esgrimiria aquest argument, però sempre va confiar a comptar amb el suport de Gadren.

Però hi havia més.

—Ens dius que el resultat final de la destrucció de Kuat seria insignificant en aquesta guerra. Si jo sabés que això és veritat, tindries el meu suport incondicional. Però de moment és la teva paraula contra la de la Governadora Chalis —va continuar Gadren.

—La decisió hauria de ser senzilla —va intervenir Brand.

—Per ventura ella no s'ha sacrificat? Per ventura no ha provat la seva lleialtat a la companyia? I encara que no fos així, devem almenys concedir que està en millor posició que nosaltres per jutjar el veritable impacte que causaríem en l'Imperi.

—Prepararé a la tropa com recomanes, però no actuarem tret que sigui ella qui doni l'ordre.

—Em sembla just —va concloure Namir—. Anem-hi.

***

—Estàs de tornada. M'alegro. Revisa les tasques dels escamots i fes els canvis que consideris pertinents. Vull començar en cinc minuts —va dir Chalis.

Ella no va aixecar la mirada del seu escriptori, simplement li va tendir un datapad a Namir. La seva veu se sentia més fràgil que en les últimes setmanes, aspra i trencada, igual que en Ankhural.

Roach, Gadren i Brand havien anat a comunicar el pla de Namir als altres. Namir i Chalis estaven sola en l'oficina administrativa.

—Començar què? —va qüestionar Namir.

—L'evacuació. Dotze escamots aniran a la ciutat a prendre naus, la meitat d'ells tornarà a la recerca de supervivents, la resta partirà a l'espai sota la protecció del Promesa d’Apailana. Ens apoderarem d'una flota de naus mercants. Cap serà el Thunderstrike, però la mesura és millor que morir en un volcà; a més, ens permetrà sobreviure amb algunes baixes, en comptes de sofrir una derrota catastròfica. —Chalis va pitjar un botó de l'intercomunicador per ordenar amb veu clara—: Grups un i tres en posició.

La intenció de Namir era convèncer-la del seu pla i negociar allò que calgués. Estava disposat a sortejar qualsevol embull verbal que ella li presentés, però Chalis no semblava disposada a conversar.

Ella continuava donant ordres a la seva gent.

—Així que ara tu estàs al comandament? —va qüestionar Namir intentant dissimular la seva ira.

Ella va girar-se a mirar-lo i ell es va estremir. Chalis tenia els ulls injectats i envoltats de taques circulars com blaus. Tenia les galtes enfonsades. Lluïa vella, però no aparentava fragilitat, com si els esdeveniments dels dies recents l'haguessin aguerrit.

—Estaves absent —va replicar ella—. M'alegro que hagis sobreviscut, però no és moment que dubtis de les meves intencions.

Namir es va estremir de nou. Havia creuat una línia acusant-la a la casa de seguretat dels rebels. Qualsevol vincle que hagués creat amb Chalis en els mesos previs s'havia fracturat.

—Tinc un altre pla —va dir—. Alguns dels soldats em recolzen, però necessito que tu...

—No hi ha temps. —Ella va pitjar un altre botó—. Chalis a Sentinella cinc, on estan?

—A quatre-cents metres, i envoltant el cim —va anunciar una veu entretallada per l'estàtica.

Chalis va mirar a Namir, expectant, com si aquella notícia posés fi a la discussió.

Ella tenia raó. No hi havia temps.

—Hem d'oblidar-nos de les drassanes —va dir Namir.

Chalis va teclejar alguna cosa al seu terminal i es va aixecar lentament del seu seient.

—No és la teva culpa —va continuar Namir—, però aquesta campanya serà la destrucció de la Companyia Crepuscle, i sabem que no farà que guanyem la guerra. —Potser ella havia ideat la campanya per venjar-se dels seus antics col·legues, potser no. Però això ja no li importava —. Si ens quedem, podem ajudar. Ja vas veure en quines condicions està la ciutat.

Chalis va començar a tremolar, amb els seus llavis torts. Namir mai abans la va veure cridar, mai la va veure perdre el control. Què ocorreria?

—No siguis ingenu —va dir Chalis, de manera gairebé inaudible—. Els reforços arribaran en qualsevol moment. Aquesta és l'única raó per la qual han demorat l'atac.

Namir va intentar dir alguna cosa mentre Chalis envoltava l'escriptori, però la veu imperceptible i aspra d'ella el va interrompre:

—Encara podem arribar a Kuat. Quan ho aconseguim, m'ho agrairàs.

La Governadora Chalis tenia una pistola apuntada al pit de Namir.

Namir ja no sentia enuig. Va pensar que havia de sentir-lo: enuig per la manera en què ella havia usurpat el comandament, per la seva traïció. Però la criatura amargada que ara tenia davant ja no era la dona que gairebé s'havia guanyat la seva estima, la que havia salvat a Howl, la que li havia aconsellat aquella vegada mentre esmorzaven, la que sentia una passió genuïna i inexplicable per l'art.

—Serà difícil agrair-t’ho si em mates —va respondre.

—Quan vull matar a algú, no em desvio del tema —va deixar anar Chalis—; tu ja ho vas veure. Tercer compartiment, pel corredor. Ens anirem de Sullust, junts —li va etzibar, fent un gest cap a la porta.

Namir va observar el blàster i va calcular les seves possibilitats d'arrabassar-li-ho abans que premés el gallet, però no li afavorien. Girà i va caminar cap a la porta, seguit per ella.

Amb prou feines havia posat un peu fora de l'oficina quan va albirar la seva salvació. Va assenyalar cap a un costat amb la seva barbeta, amb l'esperança que els seus ulls completessin el missatge.

Quan Chalis va travessar el llindar, dos poderosos braços alienígenes li van torçar el canell cap amunt i a un costat. Altres dues mans van sostenir el seu cap i la seva cintura per immobilitzar-la. Des d'un costat del marc de la porta, Gadren observava amb expressió trista a la dona.

—Retiro la meva petició. Si haig de posar la meva fe en algun comandant, serà en tu —va dir Gadren.

Chalis va mirar amb odi a Namir des de la seva presó de pell.

***

Namir no va fer un discurs als membres de la companyia, doncs no tenia fe en els seus dots d'orador. Gadren, Roach i Brand serien més convincents. La seva única concessió a la retòrica va ser una breu presentació del seu pla davant l'alt comandament de la companyia. Von Geiz semblava gairebé alleujat, i amb prou feines unes quantes veus es van oposar. Entre els oponents estava Carver, qui va declarar que Namir havia embogit, però malgrat això va somriure greument. En finalitzar la reunió, Hober va encaixar amb fermesa la mà d’en Namir.

De moment, Namir preferia no pensar en el futur de la Chalis, tancada a tres compartiments de les oficines administratives. Era molt probable que no hagués de preocupar-se per ella mai més, ni per cap altra cosa.

Menys de trenta minuts després de la seva confrontació amb la Governadora Chalis, es va confirmar el seu advertiment d'un atac imminent. Namir s'havia situat en una de les agulles de la instal·lació, un punt d'accés per als pistons que la Companyia Crepuscle havia convertit en post de vigilància, quan un missatger va arribar a tot córrer.

—Acabem d'interceptar un missatge de l'Imperi —va dir el missatger.

—Comença l'atac? —va preguntar Namir.

—Sí, senyor, però l'ordre ve de...

Namir va mirar al noi intentant recordar el seu nom. Era un dels assistents de Hober i oficialment no pertanyia a les forces de combat. El seu lloc era el Thunderstrike, no la zona de guerra.

—De qui ve l'ordre? —va preguntar Namir.

—Del Prelat Verge —va respondre el missatger—. El destructor estel·lar Herald acaba d'entrar al sistema.

 Següent