Esquadró Infern (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

Mentre Seyn practicava diligentment les seves habilitats falsificadores en un polsós racó, sota un gran tros de marbre blanc muunilinst fals, sospitava, no per primera vegada, que Rudaga estava massa content per tenir una «esclava» a les seves ordres.

El comerciant era un dug astut particularment desagradable que desprenia una estranya olor amb reminiscències de formatge curat. La seva espècie tenia un llarg musell, del que penjaven uns fins circells carnosos i un cos rabassut. Més inusual era que caminessin amb els braços i usessin els peus, proveïts de dits llargs i àgils, igual que la majoria d'altres éssers usaven les mans. Portava treballant per a l'Imperi des que aquest existia, una mica del que li agradava fanfarronejar.

—Vaig comprar la botiga a bon preu cap al final de les Guerres Clon —li va explicar una nit—. L'anterior amo havia estat desemmascarat pels Jedi com a venedor d'articles del mercat negre. Afortunadament, la República es va convertir en l'Imperi i tot el que va guanyar en mons va semblar perdre-ho en escrúpols —llavors, com si recordés amb qui estava parlant, va rectificar ràpidament—. Bé, almenys en cosetes insignificants com el mercat negre.

—La informació és un bé molt útil —li havia contestat Seyn—. De vegades l'Imperi ha d'embrutar-se una mica les mans pel bé comú.

Ella havia investigat sobre Rudaga, per descomptat. Aquest havia estat útil, no es podia negar, però últimament les seves delacions no havien donat fruits tangibles i algunes de les seves fonts havien aparegut mortes, així que s'estava convertint ràpidament en una molèstia. Ella sospitava que ningú li trobaria molt a faltar. La botiga estava abarrotada si no d'antiguitats reals, almenys de coses indiscutiblement velles, algunes de les quals feien olor tan dolenta com el comerciant que les venia.

No existia res semblat a la seguretat, com a Tellik IV, que oficialment requeia en l'Imperi. Allà, cada comerciant havia de contractar als seus propis guardaespatlles i Rudaga no era l'excepció. El parell de trandoshans que protegien al dug i la seva mercaderia eren germans. Eren lletjos i rudes, però encara que podien fer algun comentari en el seu idioma, que Seyn entenia perfectament, els feien entre dents i no l'assetjaven obertament. A ella ja li semblava bé així. A més, no estaria molt temps per allà.

Versio havia enviat diversos falsos espies fins a Rudaga per donar-li més versemblança a la tapadora de Seyn, però havia tingut la precaució de no triar a ningú capaç de reconèixer-la. Els «espies» acceptaven les targetes de dades que ella els hi donava i les portaven obedientment de tornada a Intel·ligència Naval. Si eren prou estúpids per intentar desxifrar el codi, obtindrien «informació» falsa. Molt pocs la consideraven una persona amb sentit de l'humor, però tot allò la divertia enormement.

I per fi va arribar el dia. Seyn havia passat moltíssimes hores en simuladors i sobresortia en les pràctiques amb foc real, però la seva experiència sobre el terreny era limitada. Estava desitjant passar de les habitacions ombrívoles amb dotzenes de videopantalles a alguna cosa en el que pogués participar activament. Les coses anaven a ser força diferents... aproximadament d’aquí a...

Va sentir el so de foc de blàster i uns crits.

«Ara», va rectificar.

Mentre sortia reptant de la seva cofurna, el dug va allargar un peu i la va treure a ròssec.

—Seyn! Què passa? Forma part de la teva tapadora? —anava canviant el seu pes nerviosament d'una mà a l'altra.

Ella li va fer un gest furiós perquè callés.

—Sí, sí! —va xiuxiuar—. No li passarà res —fins llavors, el seu món havia estat pura calma, fredor, càlculs i concentració. Ara el seu cor bategava tan ràpid—. Està tot sota control. Vagi a esperar al seu despatx, hauran acabat en un moment. I emporti's als seus trandoshans, el meu contacte és molt espantadís.

Ell grunyí i va córrer a amagar-se com el covard que era, amb la seva aroma de formatge vell surant en l'ambient per un instant. Li va fer un gest amb un peu als seus guardaespatlles i aquests li van seguir a l'interior del despatx.

Fora, van refermar els crits. Seyn va respirar profund, va recordar a la indefensa i atemorida esclava que fingia ser i va sortir donant tombs, amb un pànic tan fals que va ensopegar amb una vella estatueta del déu de la fertilitat voolukariana, Kuk’waibi. La Llança del Desig de Kuk’waibi, que era de pedra, se li va clavar en el braç. Anava a deixar-li marca. Bé. Va aprofitar la burxada per omplir els seus ulls de llàgrimes.

Va anar fins a la façana de la botiga i va mirar al voltant com si estigués aterrida, encara que en realitat solament estava avaluant la situació.

En aquell moment arribaven pel passadís principal. Eren tres: un home kage, una femella twi’lek i un home humà. Seyn estava bastant segura que sabien bé el que es feien. Era un grup violent i estaven disposats a sacrificar les seves vides, si era necessari, però no eren ni molt menys estúpids. Van passar corrent al costat d'algunes botigues. Es van detenir davant unes altres i van disparar cap a l'interior. Unes altres van esclatar després que llancessin rodant uns artefactes diminuts i pampalluguejants.

Seyn havia de sincronitzar la seva maniobra a la perfecció. Era arriscat... cap partisà es preocupava gens ni mica pels danys col·laterals causats a la població civil, encara que eren precisos. Havia de confiar que no dispararien a discreció, ni decidirien matar a ningú per mera diversió.

Estaven a tres botigues de distància... dues...

Ara.

Seyn va sortir corrent de la botiga d'antiguitats, sanglotant, cridant i assenyalant el camí pel qual havia vingut.

—Està amagat en el seu despatx! —portava els braços nus perquè poguessin veure-li els blaus i la ferida fresca cortesia de Kuk’waibi, i del coll de la seva túnica rasa apuntava una esvelta gola envoltada per un collaret d’estrangulament.

—Aparta! —va cridar el kage, amb els seus ulls vermells clars brillants i la pell de color gris pedra. No va minorar el pas, va saltar per sobre d'ella, va arribar al passadís i va rodar fins a posar-se dempeus en una exhibició esbalaïdora d'acrobàcia i bona condició física.

Seyn va córrer per apartar-se de la línia de foc en un patró que li permetria envoltar als Somiadors que arribaven i col·locar-se darrere d'ells. Amb prou feines s'havia posat a cobert quan van començar a disparar, cada vegada des de més a prop, fins que van arribar a la porta del despatx.

Si Rudaga i els trandoshans van cridar, els seus crits van quedar aplacats pel foc de blàster. Quan van tenir la garantia que Rudaga mai tornaria a enviar-li cap missatge a l'Imperi, els Somiadors van seguir el seu camí. Quan es van donar la volta i van anar passadís avall, cap als seus següents objectius, la twi’lek, una femella d'un viu color blau-verd i impactants ulls violetes, es va detenir un instant a fer-li un cop d'ull a Seyn. Els seus ulls es van detenir en el collaret d’estrangulament.

Finalment va arrencar a córrer darrere dels seus companys rebels i Seyn va fer el mateix. Va córrer darrere d'ells sense suplicar-los que la portessin, encara no. Solament corria amb ells, una mica més enrere, recollint trossos de runa per llançar-los mentre els altres usaven els seus blàsters i bombes. L'olor de fum i carn cremada li omplia el nas i la va fer tossir.

Seyn no va saber com, però l'humà va sentir la tos entre aquella cacofonia i li va dedicar una mirada fugaç i furiosa.

—Perd-te, nena —va cridar. Allò li va fer gràcia perquè era evident que ell no era molt més gran que Seyn.

—Porteu-me amb vosaltres! —va dir Seyn, plorant—. Odiava a Rudaga, odio a tots els d’aquí. Si us plau!

No li van contestar, així que no va deixar de seguir-los, sense molestar i ajudant-los. Per fi van semblar haver acabat amb el que havien anat a fer. Van deixar darrere d'ells un rastre de rebles, foc, gent gemegant de por i dolor i alarmes udolant en un advertiment tardà i va...

I cadàvers. Molts cadàvers.

Seyn havia memoritzat el plànol de l'estació fins alguns dels detalls més mínims i sabia que el moll d’atracada 32 estava més endavant. Aquesta vegada, en comptes del deixant de cadàvers que anaven deixant els Somiadors al seu pas, va ser el terra que els esperava per davant el que estava cobert de cadàvers. Algú els havia buidat el camí de retirada. Els tres partisans i l'agent imperial humà no van reduir el pas, es van limitar a saltar sobre els cadàvers i seguir endavant.

Ja havien d'estar prop de la seva nau. La twi’lek es va tornar per mirar a Seyn, però aquesta vegada li va cridar:

—Vine aquí! De pressa!

Seyn va accelerar el pas, fent un esprint cap a ells i col·locant-se darrere de la twi’lek. L'humà va llançar una granada cap al passadís pel qual havien vingut i aquesta va esclatar amb molta més potència que les que havien usat fins llavors i la pila d'enderrocs resultant va formar un bloqueig efectiu contra qualsevol tipus de persecució. Seyn es va permetre somriure de pura alegria. En el paper que estava interpretant, el de Seyn l'esclava, havia de sentir-se realment eufòrica.

En l'entrada al moll hi havia dos cadàvers tirats en el terra. L'humà va introduir un codi i les portes es van obrir lateralment. A l'altre costat els esperava una nau, una mica atrotinada però capaç de volar. El portal cap a l'espai obert ja estava obert, però la lleu lluentor de llum blava indicava la presència d'un camp magnètic.

La rampa de la nau estava baixada. Sobre ella, esperant als Somiadors, com Meeko havia esperat a Versio i Hask a Tellik IV no feia tant, hi havia un ancià chadra-fan de pelatge gris. Amb prou feines d’un metre d'altura, unes orelles enormes i un musell arromangat enmig d'una cara de ratapinyada, va parpellejar amb els seus lluents ulls negres per la sorpresa en veure la Seyn, que era més menuda que cap d'ells, excepte ell mateix, venint darrere dels seus companys.

—Piikow! —va cridar la twi’lek—. Hem de llevar un collaret!

—Oh, estrelles —va dir Piikow amb les seves orelles contraient-se pels nervis—. En realitat no... hum, un moment! —va desaparèixer de la seva vista mentre els partisans començaven a pujar la rampa.

Una mà va subjectar amb força el braç de la Seyn, la va aixecar del terra i li va donar la volta. Era el jove humà.

—Tu no —va dir—. Anem a intentar llevar-te el collaret, però res més. Hauràs d'arreglar-te-les sola.

Seyn se’l va quedar mirant, amb un horror en els ulls no del tot fingit. Ferma defensora de la redundància, tenia dos plans alternatius, encara que tots dos eren inútils ja, tancada del costat dolent del passadís esfondrat. Si els Somiadors es negaven a portar-la amb ells el seu pla fracassaria. Podria sortir de l'estació sana i estàlvia, per descomptat, l'Imperi s'ocuparia d'això, però hi hauria massa elements de domini públic i els Somiadors ja coneixien la seva cara. Tota la missió estaria compromesa. Hauria de fer-se a un costat i esperar... i no ho suportava.

—No, si us plau! —va cridar, amb tota l'ànima—. Ara he quedat atrapada aquí, creuran que us he ajudat!

—No hauries d'haver-te ficat —l'humà era implacable, però la twi’lek es va acostar amb una petita eina a les mans.

—Es ve amb nosaltres —va dir.

—Però...

—És la meva missió i les regles les poso jo —la bella dona de pell verd-blavosa es va inclinar cap a ella i la va mirar als ulls—. Quin tipus de collaret és?

—Explosiu —va dir Seyn—. Esclatarà si surto de l'estació o si s'extreu incorrectament. Pots... pots llevar-m'ho? —la decisió de la Seyn de portar el collaret era un risc, però una esclava que manqués d'ell hauria resultat massa sospitosa. Estava segura que els partisans, obligats a improvisar constantment, l’hi podrien treure. Per si de cas, Seyn portava la clau sempre damunt. Si les coses es posaven molt lletges, podia assegurar haver-la robat, però desconèixer com s'usava.

—Oh, no, ni parlar! —va dir l'home—. Dahna, podria matar-nos a tots!

—No, no —va insistir el chadra-fan en la seva veu clapotejant i rasposa—. No funciona així. Retardarà l'explosió, però no la detindrà. Has de donar-te pressa!

—Entès —va dir Dahna. Va estrènyer l'eina contra el mecanisme de tancament del collaret. Aquest brunzí, es va sentir un lleu espetec i el tancament es va obrir.

Ràpidament, la twi’lek va aferrar el collaret, va anar corrent cap a la porta, la va obrir i el va llançar cap al passadís. Va tancar la porta a tot córrer, es va tornar i va fer un esprint cap a la nau.

—Nadrine, treu-nos d'aquí!

La rampa ja s'estava replegant quan Seyn va pujar per ella tirant la clau del collaret. Després es va tancar a la seva esquena i ja estava dins de la nau, esfondrant-se sobre un seient i lligant-se l’arnés, mentre un cinquè membre de la tripulació, una femella humana alta amb el cabell castany vermellós, premia uns botons. Al costat d'ella, en una cabina que evidentment no estava dissenyada per un chadra-fan, s'asseia Piikow, amb les seves diminutes potes penjant mentre manipulava un petit dispositiu portàtil.

—Camp magnètic fora en tres, dos... —va comptar.

La nau va desenganxar i va planejar.

—Un!

La lluentor que contornejava el camp d'estels va desaparèixer. Més ràpid del que Seyn esperava, la nau es va llançar a la foscor esquitxada d'estrelles de l'espai obert.

Darrere d'ells es va produir una explosió en el passadís i la llum intensa que sortia pels portals va inundar la cabina. La nau va donar unes sacsejades, però va seguir endavant. Al cap d'un instant, els punts diminuts dels estels es van convertir en ratlles blanques, els partisans i la seva nova aliada estaven realitzant el salt a l’hiperespai.

Tots van respirar profund.

Llavors Dahna va parlar:

—Kaev, segueixes sent un novençà, per això no t'ho tindré en compte —el jove partisà humà semblava perplex i va mirar a Seyn abans d'obrir la boca per respondre.

Dahna li va tallar.

—Mai de la vida qüestions al líder d'una missió. Faci el que faci. Si et diu que disparis, dispares. Si et diu que moris, mors. I si et diu que t’emportis a l'esclava que acaba de lluitar braç a braç amb tu tan bé com podia, saps què fas? Te l’emportes. Queda clar?

—L'explosió...

—Queda clar?

Seyn havia de reconèixer que creia en l'estereotip que les femelles twi’lek eren dolces i amables, però la que en aquells moments reprenia a l'humà no s'assemblava en res. Era una deessa de la còlera: justa i feroç, però perfectament controlada, i les contraccions dels llargs i elegants lekkus que penjaven a banda i banda del seu cap eren més amenaçadores que agradables.

—Sí —va dir Kaev—. Queda clar.

—Bé. Bé, a desvestir-se tots —es van alliberar dels arnesos de seguretat i es van aixecar. Tots portaven anodins vestits de pilot que van començar a descordar-se. Seyn mirava sorpresa. Els vestits de pilot no eren el més còmode del món, però les tripulacions solien portar-los fins que arribaven a la seva destinació.

Va quedar més sorpresa encara quan van ficar les mans pel coll de les seves camises.

—Hum —va començar a dir Seyn, però es va quedar callada en veure que Dahna treia alguna cosa i l'hi mostrava.

Era una petita esfera semblant a les joies explosives que els partisans de Bokk lluïen en el Singularitat. No obstant això, aquesta i les que s'estaven traient els dos homes de sota la roba no estaven pintades ni camuflades en forma de comptes d'argila. Portaven una petita peça d'alguna cosa semblada al metall negre adherida a cadascuna d'elles.

Dahna va allargar l'altra mà. Sobre ella hi havia un detonador.

Seyn va mirar els explosius i després a Dahna.

—Els portem sempre que anem de missió —va dir la twi’lek serenament—. Per si alguna cosa es torça... no volem que l'Imperi ens detingui i ens torturi. A vegades hem de fer viatges que sabem que solament seran d'anada.

—Entenc —va assentir Seyn. Sabia que als partisans no els espantaven els atemptats suïcides, el que no sabia era que totes les seves missions podien acabar així.

El kage va recollir les bombes personals i les va portar a la part posterior de la nau per guardar-les. Dahna va semblar sacsejar-se de damunt la solemnitat d'aquella maniobra.

—Llest, ja està. No sé els altres, però a mi sempre m'entra gana després d'una d'aquestes incursions. Algú vol alguna cosa?

Va rebre un cor de negatives, excepte de Kaev, que preferia seguir en el seu silenci emmurriat.

Dahna va anar fins a un compartiment de la mampara de la nau, va treure dos daus de racions, una gerra de llet nutritiva i un meiloorun amb pues i lleugerament colpejat.

—No t'excedeixis amb això —va dir el kage en tornar a la cabina—. Se'ns estan acabant... bé, com tot.

—Tranquil. L'Oportunitat no hauria de trigar en arribar —va contestar Dahna.

—Més li val. Si no ho fa, l'Imperi no haurà de seguir preocupant-se per nosaltres. Morirem de gana.

—No ens passarà res. Ni al teu fill tampoc —Dahna li va tranquil·litzar, mentre es menjava les racions i s'acostava cap a on estava asseguda Seyn. Aquesta va aixecar la vista cap a la twi’lek i després la va baixar.

Dahna es va asseure al costat d'ella i li va donar un dau, la llet i el meiloorun. Seyn va acceptar la llet i el dau, però va negar amb el cap quan li va oferir la fruita.

—Gràcies —va dir, mirant al kage—, però és massa.

Dahna va esbossar un somriure amarg.

—Conec aquestes paraules —va dir—. Són paraules d'esclau. Vols saber per què les conec?

Seyn va aixecar la vista amb cautela i va assentir.

—Jo també vaig ser esclava. Des d'adolescent. L'home que es va quedar amb mi i amb mig poble va dir que li agradava com ballava —Dahna va escopir la paraula i es rigué sense ganes—. Mai m'havia vist ballar.

Mirà a Seyn.

—Alguna vegada has hagut de «ballar» per al teu senyor? —Seyn va negar amb el cap i Dahna va assentir, aparentment més alleujada—. Bé, gràcies a la providència. Què feies per a ell?

Seyn sospitava que la pregunta sorgia d'un interès genuí... d'esclava a esclava. Però, tal com escoltaven els altres, va saber que contenia capes més profundes. Pel que sabia, acabaven d'arriscar les seves vides per alliberar-la i se l’havien portat amb ells. Tots volien saber què havia fet per ajudar a l'Imperi i què podia fer per ajudar-los a ells.

«Esclavistes, rebels... són tots iguals», va pensar. I va contestar amb el que esperava fora la timidesa apocada d'una antiga esclava:

—Sé que Rudaga estava ficat en assumptes bastant tèrbols: espiant per al millor postor, traficant al mercat negre. Quan va descobrir que sé llegir i escriure bàsic, em va posar a treballar en la botiga. Li ajudava amb els comptes, a catalogar-ho tot... aquest tipus de coses.

Però l'antiga esclava estava negant amb el cap.

—Estimada... no passa res. Sé que feies una mica més. Havies de fer-ho, si no senzillament hauria contractat a algú per pagar-li una misèria.

Seyn va fingir titubejar, mirant les cares ara tornades cap a ella. Excepte la de Kaev, que seguia dolgut per la reprimenda de la Dahna. En general semblaven més intrigats que recelosos.

—Tinc un pols ferm i molt bona vista —va dir—. Em va posar a treballar en les falsificacions: cartes, documents... ja saps, certificats d'autenticitat. Coses que fan que objectes robats semblin perfectament legals. Aquestes coses.

Ara fins i tot Kaev la mirava amb atenció.

—Saps idiomes?

Seyn va negar amb el cap.

—Solament bàsic i huttès. El meu am... Rudaga volia assegurar-se que no pogués escoltar-li d'amagatotis. Ho sento.

—No tens per què disculpar-te. Quan arribem a la base ens ensenyaràs com se't dóna falsificar —va dir Dahna—. Sé que t'avergonyeix el que has hagut de fer, però ara pots aprofitar aquest talent per fer alguna cosa positiva, alguna cosa útil. Saps qui som?

—No. Solament sé que heu matat a Rudaga i uns altres dels qui col·laboraven amb l'Imperi. Suposo que sou rebels.

—Més o menys —va dir Dahna—. Ens fem dir els Somiadors. Som el que queda dels partisans autèntics, gent com Saw Gerrera. Estic segura que el teu senyor sabia qui som.

Seyn va assentir solemnement i Dahna va continuar:

—Això que has vist abans, ho fem sovint. De vegades fem coses que semblen cruels, però són necessàries. Crec que puc arreglar-ho perquè et quedis amb nosaltres, si vols. Si no, podem portar-te a algun lloc segur.

Seyn es va mossegar el llavi i va mirar al voltant.

—M'heu salvat —va dir—. Vull compensar-vos per això. Em quedaré amb vosaltres, si voleu.

Dahna va mirar a la seva tripulació un minut, amb la punta dels lekkus estremint-se mentre pensava alguna cosa.

—Kaev, Ru... hauríeu d'anar a fer un cop d'ull a aquesta nova eina que ens ha donat la nostra nova recluta. Piikow, dius que podries fer el mateix amb detonadors termals, veritat?

El kage i l'humà, per descomptat, van captar les intencions de la twi’lek, però el chadra-fan no.

—Per descomptat! —la cara peluda de Piikow desbordava entusiasme—. Deixa que et mostri els plànols.

Els tres es van aixecar i van anar fins a la part davantera de la cabina, deixant una mica d'intimitat al seu comandant i la seva «nova recluta».

Dahna va agafar delicadament la mà de Seyn i li va posar la fruita en el palmell.

—Jo vaig trigar temps a explicar-li-ho a algú —va dir en veu baixa—. Em sentia avergonyida. Vaig necessitar que el Mentor em fes veure que res del que havia passat era culpa meva. Pot ser que Rudaga no et fes ballar —va assenyalar els braços nus de Seyn—, però veig les marques. No era un amo amable. Alguna vegada el vas intentar matar?

Aquelles paraules i el to reconfortant i amable en què les deia formaven una juxtaposició tan estranya que Seyn va aixecar la vista del plat.

—No —va dir. Encara que la seva història era falsa, allò li havia cuit. Seyn sentia afecte pel «personatge» que havia creat. No volia que «Seyn, l'esclava» semblés una covarda—. Encara que... m'hauria agradat.

—No.

La twi’lek era una caixa de sorpreses.

—Per què no? —va preguntar Seyn.

—Perquè aquests assassinats són massa personals. I quan les coses deriven cap allò personal es posen lletges i part d'aquesta lletjor acaba esquitxant-te.

No la mirava mentre parlava, tenia els ulls com perduts a la llunyania. Seyn havia interrogat a suficients agents per conèixer aquella expressió. Solia embolicar, com un efluvi, a aquells que sabien del que parlaven, per experiència.

—Però... el que feu no és personal? —va preguntar—. Matar a gent, llevar-los la vida... bé, a mi em sembla personal.

No ho era, en absolut. Però semblava el tipus de cosa que hauria pogut preguntar Seyn, l'esclava.

—No pots pensar així —va dir Dahna—. Has de recordar pel que nosaltres, i ara tu, estem lluitant. Combatem per acabar amb el que li succeeix a la gent com tu i jo. Oh, l'Imperi no ho recolza oficialment, però he ballat més d'una i dues vegades per a tipus amb gorres de comandant. L'Imperi sap el que passa i tant li fa.

La seva adorable cara es va endurir en afegir:

—No els importa res, excepte ells mateixos i aquest home horrible i malvat que es manté reclòs del món. No els importen els milers de milions d'éssers els mons dels quals han destruït per despullar-los dels seus metalls, o cristalls kyber, o el que sigui que estiguin buscant aquesta condemnada setmana. No els importa qui viu i qui mor. Tot per la glòria de l'Imperi, estimada. No ho oblidis.

—No ho faré —va dir ferventment Seyn.

I no ho oblidaria. Aquelles paraules traïdorenques ja havien quedat gravades per sempre en la seva memòria.

Va somriure a Dahna i va donar una mossegada al meiloorun.

 Següent