Així que vols ser un Jedi? (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Estàs parat en el fuselatge del teu Ala-X, que roman mig submergit en un pantà. L'ambient és tan fosc i dens que amb prou feines aconsegueixes veure; la boira ho embolica tot en un tebi capoll de rosada. Tens por. En definitiva, hi ha vida en aquest planeta: el lloc està ple d'ella. Vida que pot ser verinosa. O tenir ullals esmolats. O ser lenta i forta i estar famolenca. I tu no aconsegueixes veure res d'aquesta vida.

Escoltes alguna cosa que esquitxa.

—Què ha estat això? —murmures—. R2?

Ningú respon.

—R2?

L'única resposta és el bombollejant i fumejant silenci de la foscor que t'envolta.

—R2!

Corres al costat de la teva nau. De sobte, l’Ala-X es mou abruptament sota teu. Treus els braços, et balanceges i tractes de recuperar l'equilibri. R2 no està. Veus ones que radien sobre la superfície del pantà.

En una cerca frenètica, recorres el pantà amb la mirada i entretanques els ulls per intentar veure alguna cosa en la nebulosa penombra.

—R2! R2-D2!

Si per ventura hi ha criatures famolenques als voltants, ara ja saben que estàs aquí. En cas que el so de la nau en estavellar-se no hagués estat suficient per alertar-les, els teus crits sens dubte ho han aconseguit. Aquestes criatures saben exactament on estàs. Desafortunadament, tu no.

De sobte, el periscopi de l’R2 emergeix de la superfície del pantà. Sospires, alleujat.

—Vine a terra —li dius—. És impossible saber què pugui haver-hi en aquest pantà amb tu...

Deixes de parlar i veus com el llom negre d'una enorme criatura trenca la superfície del pantà. Just darrere de l’R2-D2. Després se submergeix i desapareix.

Et quedes clavat, tan decidit com un penell enmig d'un cicló. El periscopi de l’R2 avança lentament fins a la riba més propera. «Segurament a la misteriosa criatura no li interessa cruspir-se un munt de circuits i metall». És el que et repeteixes. Però les teves mans no deixen de suar.

R2 arriba a la riba. El seu cap rodó en forma de dom surt de l'aigua, seguida pel seu cilíndric cos. Comences a exhalar.

I just en aquest moment la criatura se l’emporta.

—R2! —crides.

Ja no està. Se’l van emportar dins del pantà. L'aigua tèrbola s'agita per la lluita que es duu a terme sota la superfície.

—R2! Lluita! Vinga, R2!

T'oblides per complet dels altres depredadors que poden estar aguaitant en les rodalies. I tant que seguiràs cridant per R2. Pot ser que sigui un droide, però és el teu amic. Penses disparar amb el teu blàster, però podries donar-li al petit droide. I el teu sabre de llum no aconsegueix arribar fins allà, està massa lluny. Així que només pots cridar.

—Lluita!

De sobte l'aigua es queda quieta. Observes. Una gota de suor escorre pel teu nas.

—R2? —murmures.

I llavors R2-D2 surt volant del pantà, emetent una estrident combinació de crit i xiulada. S'estavella contra uns arbres, a uns trenta metres de la riba.

Saltes sobre el casc de l’Ala-X per arribar a terra ferma i corres cap a ell. El trobes tirat sobre la seva esquena, embullat en un embull de branques, enfiladisses i arrels, i cobert de la brutícia del pantà. Tractes de sacsejar-lo. Fa una olor horrible. Però no pots evitar somriure.

—Quina sort que facis tan mal gust —li dius.

La seva resposta no és educada.

Estàs assegut enmig d'un munt de caixes a la riba del pantà. Acabes de connectar a R2 al seu regenerador d'energia. Vas aconseguir rescatar el teu refugi prefabricat de l'interior de l’Ala-X i vas col·locar la majoria dels components en el seu lloc. També vas obrir la caixa de racions. Mentre mastegues una barra de proteïna, veus com la teva nau es va enfonsant a poc a poc en el pantà, i penses en com d'inútil i indecís que vas ser mentre aquella criatura intentava berenar-se a R2. Tens nàusees. Després penses en la Leia, Han i Chewie, i fins i tot penses en C-3PO, aquest desesperant munt de cargols. L'última vegada que els vas veure, es dirigien cap a la flota imperial. No els vas ajudar. Així com tampoc vas ajudar a R2. Vas volar fins aquest planeta per trobar un nom que et sona d'alguna al·lucinació. Yoda? No existeix cap Yoda. Agafes una branca i comences a trencar-la.

—Què estem fent aquí, R2?

—Bip bip bip bup bup bip. Bip bip bip.

—Sí, tal vegada hauria d'haver-te fet cas. Ben em va dir que aquí trobaria al Mestre Yoda.

Observes la torbera sobrecrescuda que t'envolta. Tot el lloc fa una olor de podrit.

—Quina classe de Mestre Jedi voldria viure aquí? Ni tan sols hi ha un port espacial...

—«Port espacial»? Què és port espacial?

Et pares d'un salt i et dónes la volta al mateix temps, amb les mans aixecades per si haguessis de defensar-te.

Aproximadament a mig metre teu, es troba una de les criatures més estranyes que mai hagis vist. La seva pell és d'un color verd-blavós, té orelles llargues i ulls sortits. Lentament, tractes d'arribar al teu sabre de llum.

—Qui ets? —preguntes.

—Fer-te pregunta jo primer! —diu la criatura, rient. La seva veu és aspra i aguda, com si una granota hagués après a parlar. Tal vegada en realitat es tracta d'una espècie de granota. «No, les seves orelles són massa grans», penses després.

Abans que hagis acabat de processar tot això, ja està revisant les teves provisions de menjar.

—Menjar és això? —rauca—. Gana tinc!

—Vés-te’n d'aquí! Això és meu!

—Què és teu? —pregunta, mentre mastega una de les teves barres de verdura deshidratades, i després la llança.

—Això!

—Què és meu? —continua, com si li haguessis interromput—. Teu i meu no és; només és.

—Què? Deixa de dir ximpleries! Vés-te’n d'aquí!

R2-D2, que no ha deixat de fer bip com un boig des que el petit gnom va aparèixer, estira el llarg braç retràctil per prendre una barra de proteïna que la criatura està rosegant. La subjecta. La criatura es nega a deixar-la anar. I comencen una lluita de tira i afluixa per obtenir la barra de proteïna.

—On estic? —balboteges, mentre observes aquella escena surrealista.

La criatura va agafar una branca torta i està copejant a R2-D2 en el cap, mentre tira desesperadament la barra de menjar amb la seva altra mà.

—Oh, deixa’l, R2-D2. Que se la emporti!

R2 la deixa anar i cau cap enrere.

La criatura s’asseu i, amb un somriure de satisfacció, li dóna una mossegada a la barra. De sobte, la seva cara es transforma en una encara més estranya i llança la barra per sobre de l'espatlla.

—Com va ser que vas créixer tant menjant aquesta classe d'aliments?

—No està feta per a petites granotes de pantà —contestes—. Està feta per a humans.

La criatura es gira per mirar-te.

—Què fas aquí tu? Em pregunto jo.

—Busco a un gran guerrer —dius amb un sospir.

—Gran guerrer, dius tu? Les guerres a ningú engrandeixen.

Sacseges el cap. Gairebé no aconsegueixes entendre gens del que diu.

—D'acord. Llavors estic buscant a un gran Mestre Jedi.

—Mestre Jedi? A Yoda busques tu! —l'esment del nom t'espavila—. A Yoda conec jo. Portar-te amb ell puc. Però, primer, menjar hem! Vine!

La petita criatura pren la seva branca torta, la que va usar per bastonejar a R2, i la usa com a bastó. Encara que no la necessita, doncs salta sobre branques dues vegades més grans que ell amb poc esforç, aparentment. Tu avances amb dificultat darrere d'ell. La suor t'escorre pel pèl i se't fica als ulls; l'olor penetrant i fètid del pantà et tapa el nas. R2 roda i trontolla darrere teu, de vegades. La resta del temps l’has de carregar.

Tens la camisa xopa i et fa mal l'esquena. De sobte, la petita criatura en forma de granota es deté. Baixes a R2 amb un grunyit. Et trobes davant d'una cosa que sembla un munt d'arrels al que algú li va posar una porta i una finestra.

—Aquí és on viu Yoda?

—La meva llar aquesta és! Menjar hem!

La porta està tan baixa que has d'arrossegar-te per entrar. Ni tan sols R2 hi cap, així que li dius que esperi fora. treu el cap per la petita finestra i emet bips i xiulades agudes. Esperes que la criatura no entengui el que està dient. Has conegut pirates espacials que no s'atrevirien a usar el llenguatge que R2 està usant ara.

Una vegada dins de la casa, la criatura es posa a cuinar immediatament. Penja una olla sobre una petita fogata i dos petits calders sobre un munt de carbó. Després, corre d'un costat a un altre llançant arrels i algues del pantà tant a l'olla com al calder. Mentre cuina, l'olor que envaeix l'habitació et recorda a l'olor que acomiada un dipòsit d'escombraries a Tatooine durant la temporada de calor.

Després, ho sents. Hi ha alguna cosa movent-se darrere teu. Volteges i t'ajups. És una gran serp. O tal vegada no sigui una serp. Podria ser un llimac. O una sermac, tal vegada. Potser un llierp. Sigui el que sigui, és fastigosa. Volteges a mirar el llierp i de seguida a la criatura verda-blavosa. Aquesta no li para esment. Trobes un altre seient. El petit home-granota està molt atrafegat preparant la pútrida menjada, taral·lejant per a si mateix, mentre que fora R2 balboteja una sèrie de grolleries electròniques, tan desagradables que et fan envermellir. Finalment, no pots suportar-ho més.

—Quan podré veure a Yoda? —preguntes abruptament.

—Després! Després! Ara, mengem! Fins i tot per al Mestre Jedi també l'hora de menjar és!

La criatura et fica una cullerada del seu guisat d'arrels i fulles en la boca; té la consistència d'un cervell cuit. Ets a punt d'escopir-ho, però et detens. De fet, no fa tan mal gust. Mastegues i empasses.

—Bé? Bé! —exclama la petita criatura.

—Sí —dius, sorprès—. Bé... Ja puc veure a Yoda?

—Primer —diu la criatura—, una història t'explicaré!

—Què? No!

—Curta història. Bona història. Tu asseu-te. Tu escolta. Tal vegada alguna cosa tu aprenguis. Sobre Yoda.

Sospires. Si en veritat aprendràs alguna cosa del Mestre Jedi, tal vegada valgui la pena escoltar la història. T'acomodes entre les arrels, el carbó i les olles fumejants, però no sense abans assegurar-te que no hi hagi més serps que vulguin compartir el teu seient. El sostre sobre el teu cap és baix i està ple de fum. L'olor d’algues bullides del pantà envaeix la petita casa. La llum és tènue i vermellosa.

Llavors, la criatura comença la seva història.

Ara, t'explicaré la història de la criatura com jo l'he escoltat, com ha estat passada de generació en generació a través dels anys. No tractaré d'imitar la seva estranya forma de parlar. No entendries de què estic parlant. Ni tan sols jo entendria de què estic parlant. Simplement te l'explicaré a la meva manera. Aquesta és la història:

Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana, hi havia un home molt pobre que vivia amb els seus tres fills.

El fill major era fort i ben plantat. Tots pensaven que era un ésser meravellós. I ell estava d'acord.

El segon fill era savi i intel·ligent. I tots pensaven que ell també era meravellós. I ell també estava d'acord.

El fill menor era callat i atent. I tots pensaven que era un idiota. Ell no estava d'acord, però a ningú li importava la seva opinió.

Un dia, el fill major va anunciar que sortiria a recórrer el món sencer per buscar fortuna. El seu pare li va suplicar que no hi anés.

—Queda't i ajuda al teu pobre pare amb la granja! Si te’n vas, qui munyirà la vaca i alimentarà les gallines? Ens morirem de gana!

Però el fill major li va respondre:

—Els meus germans poden munyir la vaca i alimentar les gallines! Jo me’n vaig a buscar fortuna!

Així que va empaquetar una bossa amb suficient menjar per al seu viatge, i es va marxar.

Aviat, va arribar a un bosc tenebrós i aterridor. En arribar més enllà de les ombres del bosc, va dubtar. Llavors, va veure un gripau assegut al costat del camí.

—Gana tinc! Comparteix el teu menjar amb mi, sí? —raucà el gripau.

(Sí, m'adono que el gripau parla de la mateixa manera que la criatura de Dagobah. No sé per què. Així és com expliquen sempre la història).

Però el germà es va negar.

—Fora d'aquí, gripau fastigós! Jo me’n vaig a buscar la meva fortuna! Va intentar fotre-li una puntada de peu al gripau i després es va endinsar més en el bosc fosc.

Aviat va arribar a un gran palau. Els murs eren tan alts i forts com els troncs dels arbres, i de totes les torres penjaven estendards i banderes. El noi volia saber qui vivia en aquell majestuós castell, així que li va preguntar a un dels guàrdies. El guàrdia va dir que l'habitant del castell era un gran rei.

—Tal vegada aquest rei em nomeni comandant del seu exèrcit! —va exclamar el fill major—. Porta'm amb ell!

Així que va ser portat davant el rei, qui estava assegut en un tron senzill i no usava corona. En veure al rei, el noi va proclamar:

—Vaig venir a buscar la meva fortuna!

—La teva fortuna busques tu? —va respondre el rei—. Llavors la teva fortuna tindràs!

I havent dit aquestes paraules, el germà major es va transformar instantàniament en una mosca. De la boca del rei va sortir disparada una llarga llengua que va atrapar al fill major i va tirar d’ell fins a la seva gola.

La criatura t'observa detingudament, com si esperés que diguessis alguna cosa.

—Va ser una bona història —li dius. En realitat només tractes de ser amable. Comences a aixecar-te—. Ja puc veure a Yoda?

—Acabada no està la història! —gruny la criatura—. Escoltar has. Interrompre no deus, o no et portaré amb Yoda!

Arrufes les celles i fas un esforç per seguir escoltant. La criatura amb forma de gripau continua el seu estrany conte.

A la casa de l'home pobre, el segon germà i el germà menor treballaven amb el doble d'esforç per munyir la vaca, alimentar les gallines i cuidar al seu pobre pare.

Però, després d'un temps, el segon fill va anunciar que sortiria a recórrer el món sencer per buscar fortuna, tal com havia fet el seu germà gran.

El seu pare li va suplicar que no hi anés.

—Queda't i ajuda al teu pobre pare amb la granja! Si te’n vas, qui munyirà la vaca i alimentarà les gallines? Ens morirem de gana!

Però el segon fill va respondre:

—El meu germà pot munyia la vaca i alimentar les gallines! Jo me’n vaig a buscar fortuna!

Així que va empaquetar una bossa amb suficient menjar per al seu viatge, i es va marxar.

Va seguir el mateix camí que el germà gran, i aviat va arribar al mateix bosc tenebrós. Ell, igual que el seu germà, va dubtar en arribar a les ombres del bosc. I després va veure, assegut al costat del camí, a un gat.

—Gana tinc —va dir el gat—. Comparteix el teu menjar amb mi, sí?

(Sí, el gat també parla com la criatura. De nou, no tinc idea del motiu).

Però el segon germà també es va negar.

—Deixa't anar, gat sarnós! Jo me’n vaig a buscar la meva fortuna!

Va intentar fotre una puntada de peu al gat i després es va endinsar més en el bosc fosc.

Aviat va arribar al mateix gran palau, i ell també va preguntar qui vivia aquí. El guàrdia li va dir que es tractava d'un gran rei.

—Tal vegada el rei em nomeni el seu conseller de confiança! —va exclamar el germà—. Porta'm amb ell!

Així que va ser portat davant el rei. En veure-ho, el noi va proclamar:

—Vaig venir a buscar la meva fortuna!

—La teva fortuna busques tu? —va preguntar el rei—. Llavors la teva fortuna tindràs!

I havent dit aquestes paraules, el segon germà es va transformar en un ratolí. El rei va saltar sobre ell i, amb la seva gran urpa, va aixafar al germà. Després, el va devorar.

Observes com la petita criatura relata el seu conte i notes alguna cosa en ella, alguna cosa que no havies notat. Intensitat. Edat. I una espècie de força feroç oculta.

No saps com identificar-la bé.

Però t'espanta.

A la casa del pobre home, el germà menor treballava amb el triple d'esforç per munyir la vaca, alimentar les gallines i cuidar al seu pobre pare.

Però un dia, el germà menor es va acostar al seu pare i li va dir:

—Pare, volgués anar a recórrer el món i esbrinar què els va ocórrer als meus dos germans.

El seu pare li va suplicar que no hi anés.

—Amb prou feines ets un nen. Et perdràs..., o alguna cosa pitjor. Queda't aquí per munyir la vaca, alimentar les gallines i cuidar al teu pobre i vell pare.

Però el fill menor va respondre:

—Ja he apartat deu galledes de llet perquè beguis i cent ous perquè mengis, ja que els meus germans s'han anat i ara hi ha menjar de sobres. Menja el que he deixat per a tu, i prometo que tornaré abans que s'acabi.

Quan el pare va veure el que el fill menor havia fet, va accedir a deixar-lo marxar.

Així que el noi va empaquetar una bossa amb una mica de menjar i va seguir el mateix camí que havien pres els germans. Aviat, va arribar al mateix bosc tenebrós. Igual que els seus germans, va dubtar en passar les ombres del bosc. I va veure, asseguda al costat del camí, una gallina.

—Gana tinc —va dir la gallina—. Comparteix el teu menjar amb mi, sí?

Així que el germà menor es va asseure, va obrir la seva bossa i va col·locar en el terra tot el menjar que havia portat per al seu viatge. Ell i la gallina es van asseure a menjar. La gallina tenia una gran gana i, aviat, tot el menjar es va acabar.

Després, el germà va recollir la seva bossa i es va endinsar més en el bosc fosc. El seu estómac va començar a rugir, però la seva bossa estava buida. Va recórrer quilòmetres i quilòmetres, fins que les cames van començar a tremolar-li i va estar a punt de col·lapsar per la gana.

Just quan va pensar que no podria seguir endavant, va arribar al castell del bosc. Li va preguntar al guàrdia qui vivia aquí, i aquest li va respondre que es tractava d'un gran rei.

—Tal vegada el rei sàpiga on estan els meus germans! —va dir—. Podria veure’l?

Estava tan afeblit per la gana, que van haver de carregar-lo fins a l'habitació del tron.

Quan va veure al rei, el noi va caure de genolls.

—Si us plau, sa majestat, ajudi'm. Estic buscant als meus germans, els qui es van aventurar en aquest bosc i van desaparèixer. A més —va agregar—, tinc molta gana.

El rei es rigué, i el seu riure va sonar així: Clo-Clo-Clo!

Després, el rei li va dir:

—Als teus germans no veuràs. Morts ells estan. Però aquest aliment per a gallina t’has d’emportar. A les gallines del teu pare l'hi donaràs. I gana mai més tindreu vosaltres.

Així que el noi va tornar a casa, sense els seus germans però amb l'aliment per a les gallines. El seu pare va plorar d'alegria en veure que el seu fill menor havia tornat a casa. Després, van donar l'aliment del rei a les gallines. I d'aquí d'ara endavant, cada vegada que posaven ous, aquests eren d'or massís.

I el noi i el seu pare van viure feliços per sempre.

La criatura deixa de parlar, però segueix observant-te. No obstant això, ara té una expressió de satisfacció en la seva estranya cara verda.

—Això és tot? —preguntes.

Ell assenteix feliçment.

Et quedes mirant a la petita criatura. De sobte, la màgia que senties mentre parlava ja no està. Només és un estrany, solitari i petit gripau de pantà. Res més.

—Això no va tenir res a veure amb Yoda! —dius amb una veu forta i molesta, mentre t'aixeques i et colpeges fortament el cap amb el sostre—. Per què em fas perdre el temps?

La criatura es veu decaiguda. Et dóna l'esquena.

Tu t’asseus de nou i sospires.

—Mai seré un Jedi en aquest pas.

—Per què desitges convertir-te en Jedi tu, eh?

Volteges a mirar el foc titil·lant que es troba sota el guisat d'arrels i fulles.

—No ho sé. Per salvar a la galàxia de l'Imperi. Per ajudar als meus amics.

La criatura segueix observant-te, com si sabés que hi ha una mica més.

—I... —continues— i... doncs..., pel meu pare, suposo.

—Ah —diu la criatura, mentre grimpa al seu petit llit i s’asseu allà, amb les seves petites cames esteses, que mou de darrere cap endavant com un nen petit.

—El teu pare un poderós Jedi va ser. Mmm.

Poses els ulls en blanc.

—Com ho saps? Ni tan sols saps qui sóc! Això és ridícul!

T'aixeques i et copeges el cap una altra vegada. Maleeixes i et dirigeixes cap a la porta. Just fora de la finestra, R2 salta de dalt cap avall, tractant de cridar la teva atenció.

—Bip bip bip bup bup!

—Sí, R2, ens anem.

Et mous apartant arrels, cadires i bancs del teu camí per arribar a la porta. Darrere teu, la criatura tanca els seus grans ulls verds amb negre. Llavors, la seva veu no és més que un murmuri.

—No puc ensenyar-li. El noi no té paciència.

Dubtes en arribar a la porta.

Una veu tan vasta i calmada com els deserts de Tatooine li respon a la criatura:

—Aprendrà a ser pacient.

Et dónes la volta. No hi ha ningú més a l'habitació.

—No està llest... —continua la criatura.

—Yoda! —exclames, voltejant per mirar a l'estranya i petita criatura—. Tu ets Yoda!

La veu d’Obi-Wan Kenobi envaeix la petita casa:

—Per ventura era jo millor quan em vas ensenyar?

—Massa vell és —respon la criatura, Yoda—. Massa vell per a l'entrenament iniciar.

Et mous ràpidament al peu del seu llit i et claves; mires la seva estranya pell verda-blavosa, marcit com una pansa, amb alguns flocs de cabell blanc que surten en totes direccions del seu cuir cabellut. Estaria completament calb de no ser per aquests quants pèls. És espantós. És ridícul.

És Yoda.

—Yoda, si us plau —li dius—. Ja vaig aprendre tant...

Et detens, abans de dir:

—Ja..., ja entenc la història. La història era sobre Yoda.

La criatura es gira per mirar-te amb els seus lluminosos ulls.

—Tu eres el gripau, el gat, la gallina i el rei. I jo era cadascun dels tres germans.

—Els dos primers germans tu eres —diu Yoda, apuntant un dels seus nuosos dits a la teva cara.

—Ho vaig ser —dius, i ajups el cap—. Però no ho seré més. Seré com el germà menor. Confiaré en tu. T'escoltaré. Aprendré... No tinc por —agregues al final.

Els ulls de Yoda s'enfosqueixen. S'aixeca, més i més alt, fins que sembla omplir l'habitació, fins que sembla ser la més grandiosa, poderosa i enorme criatura que mai hagis conegut.

—La tindràs —et diu, girant per mirar-te; veient a través teu, a les profunditats de la teva ànima—. Oh, la tindràs.

LLIÇÓ MI:

LA FORÇA NO ÉS D'OPCIÓ MÚLTIPLE

Així que..., qui ets tu, jove padawan? Un dels germans grans? O el més jove?

Sé el que t'agradaria dir. Tots volguéssim dir que som com el germà menor. Però, en realitat ho ets?

Esbrinem-ho.

Coneixes aquestes revistes per a adolescents que tenen qüestionaris d'opció múltiple? Respons un munt de preguntes; si vas triar «A» en la seva majoria, ets cert tipus de persona; si vas triar «B», ets un altre tipus de persona.

Una sola pregunta. Tres opcions.

Tal vegada vulguis meditar una mica abans de començar.

De debò.

Bé, ja vas meditar? Llavors, aquí anem!

És l'hora de l'esmorzar en la cafeteria de la teva escola. Surts de la fila amb una safata de menjar i mires al teu voltant.

A la dreta, veus als teus amics. La taula està plena, excepte per una cadira al costat del teu millor amic. Saps que ell ha tingut un dia difícil.

Enfront teu, hi ha un noi nou. Un grup de nois dolents està assegut al seu voltant. Sembla que l’estan molestant molt.

A la teva esquerra, està un dels teus companys de saló que sempre s’asseu sol. Tots els dies. Òbviament, li agradaria asseure's amb algú, però ningú li dóna l'oportunitat.

Així que tu:

T’asseus al costat del teu amic. Ell o ella és el teu millor amic(ga), i necessita el teu suport en un dia difícil. Els altres nois poden esperar.

T’asseus amb el noi nou. Si els nois dolents li segueixen molestant, tu el defensaràs. O almenys el noi nou sabrà que estàs del seu costat.

T’asseus amb la persona solitària. Porta molt temps sofrint, i és moment de brindar-li el teu suport.

Bé, llest per respondre?

És una pregunta capciosa. Els Jedi no actuen de manera hipotètica. Actuen en la vida real. La propera vegada que estiguis en una situació similar a «A», «B» o «C», fes alguna cosa sobre aquest tema. En veritat.

Això és el que faria un Jedi.

 Següent