Esquadró Infern (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Iden es va redreçar, reprimint a l'últim moment l'impuls de quadrar-se. Estava en ple cor del territori enemic, com en la lluna de Yavin. La tensió del seu cos es va relaxar lleument en veure que la resta de membres de l'Esquadró Infern havien arribat al planeta, tal com estava planejat. Portava més d'un mes sense veure'ls i encara que esperava notar-los diferents sense els seus uniformes, li va sorprendre fins a quin punt semblaven sentir-se com a casa.

A Seyn, amb les seves ferides deliberades sanant, se la veia encongida i recelosa mentre es ficava precipitades cullerades de menjar en la boca, com si algú anés a llevar-les-hi. Mirà furtivament a Iden i va tornar a concentrar-se en el seu menjar.

Del, amb la roba molt rasa, semblava portar allà tota la vida, i fins i tot l'impecable Gideon gandulejava distret al costat del seu «germà». Cap dels dos s'havia pres la molèstia d'afaitar-se en les dues o tres setmanes que portaven allà. Els dos la miraven amb curiositat i recel.

S'alegrava de veure'ls, però la feien sentir-se encara més fora de lloc amb aquell fred uniforme granat i blau de Segur-J. Mirà al voltant, estudiant al grup en silenci.

L'únic que apareixia esmentat en la targeta de dades era el seu líder, Staven. Va recordar dues imatges que apareixien en el seu informe. Una era d'un jove atractiu d'espessa cabellera tenyida de blau i amb allò que Iden començava a dir «la mirada»... una expressió de superioritat moral, ferma i segura, que solament lluïen els joves homes captivats pels «ideals» de la rebel·lió. La segona era d'un oficial capturat. Semblava més gran; el jove rebel, innocent i esperançat havia deixat pas a un guerrer encallit, però malgrat els blaus de la seva cara, l'home de la imatge tenia una mirada desafiadora.

El que tenia davant en aquell moment portava el mateix cabell blau, encara que resultava complicat veure el to exacte sota l'ombrívola llum verda que emetia l'estufa, però d'altra banda era bastant diferent a les dues imatges que havia vist prèviament. La presó l’havia canviat, afegint arrugues d'ira i extenuació en aquella cara fresca d'antany. Estava apartat dels altres, recolzat contra els murs corbats de pedra de la cova, de braços plegats enfront del pit, mirant-la inexpressivament.

—L'has tret d'allà —va dir—. Bon treball, Azen.

Més prop de l'estufa-cuina, acabant de menjar, hi havia una família que al principi li va semblar humana. Però els seus ulls rosats, sorprenentment visibles en la penombra, els delataven. Iden mai havia vist aquella espècie, però va reconèixer que eren kage i a plena llum del dia hauria pogut veure que la seva pell era grisa com la pedra. El planeta natal de l'espècie era Quarzite, on vivien sota terra, en una semi penombra constant il·luminada solament per la lleu lluentor dels cristalls que li donaven nom. Iden hauria apostat que estava davant antics membres del cos d'elit dels Guerrers Kage, gent que probablement havia estat rebel abans d'unir-se als partisans. Els Guerrers Kage vivien en guerra permanent contra els belugans, l'espècie dominant del seu món. Amb aquell historial, no li sorprenia veure'ls entre els Somiadors partisans.

El pare tenia poc més de quaranta anys, tot múscul sota la seva túnica i capa. La dona que tenia al costat era més esvelta, encara que fibrosa i àgil, amb una cara bonica però dura. El noi, presumiblement el seu fill, semblava estar en el final de l'adolescència. Les seves expressions i llenguatge corporal eren manifestament hostils i, encara que estaven asseguts al costat de l'estufa, Iden sospitava que podrien passar a l'acció en un obrir i tancar d'ulls.

Va notar que tenien els blàsters a mà. Com pràcticament tots els altres.

Pujat a un cingle, a certa distància de l'estufa, amb la roba fosca i el pelatge gris barrejant-se amb les ombres, hi havia un chadra-fan. L'estava mirant com tots els altres, i Iden va poder veure la llum verda reflectida en els seus ulls grans i brillants.

Es va fer un silenci incòmode. El chadra-fan finalment el va trencar, encongint-se d'espatlles i llançat, amb sorprenent jovialitat:

—Hola! Jo sóc Piikow!

Iden li va dedicar un lleu somriure.

—Hola, Piikow —va saludar-lo. Ningú més li va dir el seu nom.

—Alguns dels nostres estan fora del planeta ara mateix, però no trigaran a tornar —va dir Azen—. Em moro de gana. I tu?

—També una mica, sí.

Azen va agafar un bol i li va servir amb un cullerot alguna cosa semblada a un guisat de l'olla que bombollejava sobre l'estufa. L'hi va tendir. Iden ho va acceptar i es va quedar dempeus un moment, després es va asseure sobre una roca plana propera a l’estufa. Es va obligar a no mirar als seus companys de l'Esquadró Infern, preferint dedicar el temps a examinar breument la cova. Semblava ser una formació natural en gran part, però els Somiadors havien fet algunes modificacions, com la pedra sobre la qual estava asseguda. També s'havien col·locat altres roques planes que servien de taules i cadires. S'havien tallat armaris de rebost de diferents grandàries amb làsers en les parets corbades, que s'usaven per a magatzematge. Va veure una gran, al lluny, embolicada en ombres. Els líquens emetien la suficient llum perquè pogués percebre el contorn d'un blàster. Era un dipòsit d'armes. Va desviar la vista ràpidament perquè no l'enxampessin.

Staven es va moure d'on havia estat observant-la.

—Bé, Iden Versio, heroïna de l'Imperi ara universalment menyspreada, què t'ha explicat Azen de nosaltres?

Era un home atractiu, però el seu desdeny era evident. Iden no va mossegar l'ham.

—No gaire —va dir, la qual cosa no era del tot cert—. Que sou els guerrers de Saw Gerrera, que odieu a l'Imperi i tot el que representa. Que esteu disposat a fer tot el necessari per enderrocar-ho i que creieu que puc ajudar-vos amb això.

Staven va assentir.

—És la veritat. I pots?

—Depèn del que vulgueu.

L'expressió d’Staven es va aombrar de sobte.

—Això no és cap joc —li va etzibar. Va assenyalar a Del i Gideon—. Veus a aquests dos? Ens van trobar després que tota la seva cèl·lula sacrifiqués la seva vida perquè tinguessin l'oportunitat de localitzar-nos.

Els dos presumptes germans van aconseguir mostrar-se incòmodes. Staven es va tornar cap al chadra-fan.

—A Piikow li van arrabassar a la seva família per obligar-li a treballar en un entorn perillós. Els van assassinar quan no feia ni una hora que havia arribat a la fàbrica, així és com li agrada fer les coses a l'Imperi. No trigarà a reunir-se amb ells, perquè va passar massa temps exposat a substàncies químiques tòxiques. Encara que ens ajudarà en tot el que pugui, mentre pugui.

Iden no ho havia notat fins llavors, però ara va veure que Piikow tenia zones del cap pelades i que la pell grisa-blava de les mans li clarejava. La seva expressió en sentir les paraules d’Staven va deixar clar que no li agradava cridar l'atenció.

—Seyn és una esclava fugida l'amo de la qual ajudava a l'Imperi a comerciar al mercat negre. Ru, Halia i Sadori Vushan són kage, membres d'una espècie sotmesa que porta generacions combatent al seu opressor. Cap de nosaltres prové d'una vida de privilegis i poder.

—Directament, almenys —va dir una veu masculina, agradable i calorosa. La forma del que Iden va suposar que era un home humà es va col·locar a la llum del foc. Era prim i una mica més alt del comú, ben afaitat i amb un cabell negre, dens i grenyut amb flocs canosos. Iden no va saber de quin color eren els seus ulls, però eren clars. Tenia la cara lleugerament arrugada, però les potes de gall que envoltaven els seus ulls semblaven més conseqüència de somriure que d’arrufar les celles. En aquell moment estava somrient.

—Jo vaig néixer en un entorn de poder i privilegis farà uns trenta i tants anys, però fa bastant que vaig renunciar a ambdues coses. Crec que tenim algunes coses en comú, Iden. Per això li vaig dir a Staven que estaries disposada a ajudar-nos.

—Com et dius? —li va preguntar Iden al nouvingut.

—Em pots dir Mentor —va dir. El que era i no era una resposta.

Malgrat la gana, Iden va deixar que el bol de guisat es refredés entre les seves mans mentre mirava al presumpte líder i a aquell que l’havia aconseguit convèncer de segrestar-la. Va tornar a mirar a Staven.

—Suposo que tu ets el líder. Digues-me com us puc ajudar.

El somriure del Mentor va créixer. En aquell moment, Iden va sentir veus acostant-se al campament, parlant tranquil·lament, amb el tipus d'emoció continguda i alleujada que va reconèixer com la dels qui tornen d'una missió reeixida.

—Sento olor de guisat tikktikk! —va dir una eixerida veu femenina.

—Vaig a devorar-ho —va cridar el noi kage, Sadori.

—Doncs hauré de donar-te una bona surra —va dir una altra veu femenina, ronca i cordial. Un home es rigué.

Una twi’lek, seguida d'un home i una dona humans, va entrar en el cercle il·luminat pel foc. L'atmosfera va canviar immediatament. La twi’lek va ser rebuda amb abraçades i, per un instant, els somriures i riures van fer que el campament semblés més un cap de setmana «d'acampada» amb els amics que el cau d'uns facinerosos. Va ser un canvi estrany.

Els nouvinguts van veure a Iden immediatament, per descomptat.

—Vaja —va dir la dona humana sense apartar la vista d’Iden mentre anava cap a Staven—. Bon treball, Azen, l'has portat. Tots aquests mesos espiant a Vardos han donat fruits. Ens esperen bons temps, ara que has tornat! —li va donar una palmada amistosa en l'esquena i es va girar cap a Staven. El líder partisà va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Ell la va besar en el front i ella es va arraulir entre els seus braços, mentre tots dos es tornaven per mirar als congregats.

Els pares de l’Iden mai havien mostrat cap tipus d'afecte físic en presència de la seva filla i allò la va fer sentir incòmoda, més fins i tot que el segrest a punta de pistola o ser el centre de la recelosa atenció.

—Treballarà amb nosaltres? —va preguntar l'humà. Era el més jove, a part del noi kage, prim i amb aspecte desmanegat i sospitós. Tenia uns cridaners ulls verds i bonics trets sota una barba de tres dies.

—Sí —va dir Iden, incapaç de mossegar-se la llengua a temps.

—Hem arribat just abans que vosaltres —va dir Azen. Va assenyalar a Iden amb la cullera—. L'ambient encara està una mica fred.

La lekku de la twi’lek es va estremir en mirar a Iden amb curiositat.

—Com ha anat? —va preguntar el Mentor a la twi’lek, intentant clarament desviar l'atenció d'aquella imperial que ara era la seva... convidada, nova membre, presonera? Iden seguia sense saber com la veien.

—Molt bé —va dir la twi’lek—. Han estat com pols entre les meves mans. I les de Kaev —va afegir, llançant una mirada i una picada d'ullet, exagerat i teatral, cap a l'humà. Aquest va fingir esvair-se, li va llançar un petó i va somriure, mostrant unes dents sorprenentment blanques. Tots van riure—. No deixa de fascinar-me el que diuen o fan els poderosos quan els hi mostres alguna cosa que desitgen, però no poden tenir-la.

L'únic que no somreia era Staven.

—Dahna, un dia d'aquests —li va advertir—, se't pujarà al cap.

Iden esperava més riures i broma, però Dahna es va posar seriosa.

—Això no passarà. Quan ets esclava d'algú aprens tots els trucs necessaris per sobreviure.

Iden, que ja havia provat el guisat, va deixar de mastegar per un instant, sorpresa, mirant automàticament a Seyn. Es va estremir... maledicció, s'havia delatat? Fins que va recordar que ja li havien presentat a Seyn com a esclava. Qualsevol que l'hagués estat observant detingudament simplement hauria suposat que havia relacionat a ambdues dones. Va haver de reprimir un sobtat arravatament d'ira. No estava segura de poder portar la vida d'una espia encoberta de forma convincent i això li preocupava.

«Sóc una Versio i els Versio sobresurten en tot.»

—Està neta? —va preguntar la twi’lek, Dahna—. Dispositius d'enregistrament, transmissors? Res?

—Au, vinga —va dir Azen, com enutjat—, creus que l'hauria portat fins aquí si no ho estigués? La nau també està neta.

Iden va quedar petrificada quan va captar el que allò significava. Va aixecar el cap del bol de guisat i va mirar als ulls a Azen.

—Azen? —va dir, en un to gèlid—. Com em vas registrar?

Ell va mirar cap a una altra part.

—Escàners —va dir.

—Solament escàners? —Iden va insistir. Azen va arrufar les celles i no va respondre, enfonsant la cullera en el seu guisat.

—Azen, em vas tocar?

—Bé, havia d'assegurar-me, no? —li va etzibar Azen.

Iden es va posar vermella d'ira i les seves mans van subjectar el bol amb força. Ja esperava que la registressin, però descobrir que ho havien fet sense que ho sabés, quan estava inconscient...

Va començar a aixecar-se.

L'atmosfera de la reunió va canviar abruptament. Els tres kage ja estaven dempeus empunyant blàsters o vibrofulles. Si s'ha de jutjar pel soroll, uns altres també havien desenfundat les seves armes. Staven se li havia acostat i Iden es va tornar per mirar-lo, tremolant de ràbia.

I llavors, més ràpid del que Iden hagués cregut possible, el Mentor es va interposar entre ells.

—Enrere, Staven! Els altres, asseieu-vos! —la va mirar per sobre de la seva espatlla i va dir, en veu més baixa—. Tu també, Iden.

A poc a poc, sense apartar la vista d’Staven, Iden va tornar a asseure's en la pedra. El seu cos tremolava per l'energia continguda. Staven no es va moure, però els altres van obeir l'ordre del Mentor, al cap d'uns segons... alguns amb més ganes que uns altres.

—Staven —va dir el Mentor en veu baixa—. Té dret a estar enfadada.

—És una capitana imperial, filla d'un almirall imperial! —li va etzibar Staven, encara que va recular un pas.

—I no hi ha res més cert en la vida que els pares i els fills mai estan d'acord en res —va dir el Mentor—. Tots vam estar d'acord a portar-la perquè vam creure que pot ajudar a la nostra causa. Així és com volem animar-la a unir-se a nosaltres? —els seus ulls van buscar a Azen—. Azen, li deus una disculpa.

—Sí —va afegir la twi’lek secament—, la hi deus.

Iden havia d'admetre que Azen semblava molt incòmode.

—Val, ho sento. Però ho has d'entendre. Corríem un gran risc portant-te aquí. L'últim que volia era posar en perill al grup. La gent de Gleb podia haver-te col·locat alguna cosa damunt, per rastrejar-te si intentaves escapar. No estaves a la seva casa com a convidada.

Era raonable. Iden sabia que d'haver estat en la seva posició, ella tampoc hauria dubtat a registrar-lo igual d’escrupolosament. En definitiva, la guerra era la guerra. Però no pensava dir res. Se sentia moralment superior i no volia renunciar a això fins que fos necessari.

—Tampoc estic aquí com a convidada, precisament —va dir.

—No —va admetre la twi’lek—. I antigament vas ser nostra enemiga. Esperem que ja no ho siguis però, ara com ara, et concedirem el benefici del dubte.

—Després d'haver-me registrat a consciència, per descomptat.

L'antiga esclava va baixar el cap afirmativament.

—Després d'haver-te registrat a consciència, sí. Hem de protegir-nos. Quedem molt pocs. Espero que ho entenguis.

Iden va esperar un moment i va sospirar. Havia deixat clars els seus arguments. Era moment de mostrar-se cordial.

—Ho entenc. I espero que vosaltres entengueu que li donaré un cop de puny a la propera persona que em toqui sense el meu consentiment.

Per a la seva sorpresa, la cara de la twi’lek es va il·luminar amb un somriure còmplice.

—I jo aniré darrere a donar-li un altre.

—Molt bé —va dir el Mentor mirant al grup—. Tornem a començar.

Tots es van asseure.

—Som els Somiadors —va dir Staven.

—Somiadors? Azen em va dir que sou els partisans de Saw Gerrera.

—Solament seguim el seu exemple. Mantenim el seu «somni viu». Saw va ser la cara visible, la veu, de la nostra causa. La seva pèrdua va ser un cop duríssim. I vam perdre a molta altra gent a Jedha.

Li brillaven els ulls mentre parlava i la seva mirada era dura. «Sap que l'Estrella de la Mort també va ser la causant de Jedha?», es va preguntar. «I si ho sap, com ho ha esbrinat?»

—Des de la seva mort hem estat reclutant activament, així que molts són nouvinguts. Del, Gid, Seyn, Kaev i ara tu, Iden. El positiu és que com més arrogant es mostra l'Imperi en les seves mesures, més gent s'indigna i volen respondre mentre encara és possible. Això és bo, és genial... però vam perdre a Saw. Vam perdre a l'home que ens unia a tots, que ens inspirava. L'Imperi està redoblant els seus esforços contra els grups rebels... i estem preparats per morir, si és necessari. Per això necessitem a aquesta gent carregada d'ira que desitja orientar-la cap a alguna cosa.

Mirà a Kaev.

—Ens van assestar un dur cop en Alderaan —el jove va assentir solemnement—. Però nosaltres, l'Aliança Rebel amb l’ajuda de Saw just abans de ser assassinat, contraatacàrem i vam destruïm una cosa que l'Imperi valora molt més que la vida: la noció de la seva infal·libilitat. I encara els cou. Veritat, Iden?

—Sí —va contestar Iden ràpidament—. Ningú ho reconeixerà, però estan commocionats, fins i tot en els nivells més alts. Tens tota la raó. És el moment. Els hem de seguir colpejant dur, abans que puguin recuperar-se.

—I si algú pot ajudar-nos a fer-ho ets tu —li va dir el Mentor, dedicant-li un somriure cordial.

—Quan estiguem segurs de poder fiar-nos de tu —va afegir Staven—. La gent està molt animada. Estan disposats a lluitar perquè podem guanyar. Molts no ho creien fins ara, però hem d'anar amb compte amb qui incorporem a les nostres files.

»Aquest grup és nou, però molts de nosaltres hem treballat durant anys directament amb Saw o amb els altres. Els grups rebels no estan tan organitzats com l'Imperi, Iden. La gent va i ve, però quan combats al costat d'algú sorgeixen vincles. Kaev ja ha participat en cinc missions amb nosaltres i ho ha fet molt bé —Kaev va somriure, orgullós per l'elogi.

—Ha de fer més cas de les ordres —va dir Dahna, encara que va suavitzar les seves paraules amb una picada d'ullet amistosa.

Kaev es rigué i va assentir, compungit.

—Encara estic aprenent!

—Encara no hem trobat la missió adequada per Seyn, però ja ha demostrat la seva vàlua amb el seu talent per a la falsificació. Del ha estat col·laborant amb Piikow i fent prodigis perquè algunes de les nostres naus més velles tornin a volar. I tant ell com el seu germà Gid han volat amb nosaltres, per separat.

Iden va sentir aquella antiga i familiar sensació de competència amistosa en sentir esmentar a Gid.

—Si em coneixeu, sabeu que sóc una pilot excepcional —va dir—. Podria...

—Els pilots abunden, fins i tot els bons —la va tallar abruptament Staven—. Si hem corregut el risc de treure't de Vardos ha estat per un altre motiu completament diferent. Si no pots ajudar-nos, si no et guanyes la nostra confiança, adéu. I no vull dir que et donarem una nau amb el dipòsit carregat de combustible, ni et farem una festa de comiat. Estàs aquí i ara no podem deixar-te marxar així, sense més.

Aquells canvis bruscs de les bromes amistoses a la brutalitat real de la qual eren capaços els partisans li va impactar... tal com, sens dubte, pretenia Staven. Aquest va somriure per primera vegada des que Iden havia arribat i no li va agradar. Va ser un somriure fred i predador. Iden va entendre que no li feia cap gràcia tenir-la allà i que estava desitjant veure-la fracassar.

Següent