CAPÍTOL 42
SECTOR NUMESIRA
Cinc dies després del setge d’Inyusu Tor
Per vegada primera en més temps del que podia recordar,
Everi Chalis, ex-governadora de Haidoral Prime i ambaixadora del Consell
Imperial Regent, tenia la llibertat de fer el que li vingués en gana.
La part més complicada per escapar de Sullust va ser
convèncer al Capità Seitaron, qui, sorprenentment, va trigar molt a acceptar
que Everi carregués amb la culpa de l'assassinat del Prelat Verge i, més
encara, a acceptar que fugís. La seva fugida, no la seva mort, era la millor
manera d'esborrar qualsevol dubte sobre la seva responsabilitat. A ningú
sorprendria que la traïdora hagués fugit de l'escena de l'abominable crim.
El vell la menyspreava i encara la volia morta, però les
seves prioritats eren la seva tripulació i el seu desig de recuperar les
comoditats de l'Acadèmia, encara que potser no en aquest ordre. I mentre més
incompetent semblés Verge, més se centraria l'atenció en Everi i no en Seitaron
ni en l’Herald. Amb un argument la
credibilitat del qual amb prou feines se sostenia, havia aconseguit que ell fes
dels ulls grossos i la deixés escapar en una llançadora.
«Brindo per les ments mal·leables dels vells dominats per la
culpa», va pensar Chalis, aixecant la cantimplora davant els milions d'estels
davant de la cabina de la seva nau.
Va recordar el seu últim glop, el seu últim glop veritable,
en la cabina del Capità Evon en finalitzar la campanya de Mardona III. Va
recordar aquests moments i el seu ànim s’agrí.
En el seu missatge, podria haver-li dit a Namir que ella els
havia salvat, a ell i a la companyia, en obligar a l’Herald a abandonar l'atmosfera. Però què més donava ara? Que pensés
d'ella el que volgués. Ella li devia un comiat, res més.
No. Estava farta de la Companyia Crepuscle. Estava farta de
pensar en la Companyia Crepuscle. Havia invertit massa esforç i massa
sentiments en aquestes persones, i a canvi només havia rebut dolor.
Va sentir un pessigolleig en la gola, el conegut començament
d'un atac de tos. Es dreçà i va aspirar una glopada d'aire entre les seves
dents per forçar-ho a desaparèixer.
Els rebels ja no estarien vigilant cadascun dels seus
moviments, temorosos que els traís; l'Imperi ja no enviaria espies ni polítics per
mantenir-la a la seva presó domiciliària. Havia dedicat els últims dies després
de la seva partida de Sullust a garantir la seva seguretat i el seu anonimat:
va intercanviar el transport de l’Herald
per un starcutter civil i va buidar els comptes financers que hi havia obert
anys enrere... és a dir, va fer tot el que hauria d’haver fet a Haidoral Prime,
abans de veure's obligada a recórrer a la Rebel·lió a la recerca de suport.
Ja no tenia ni autoritat ni riquesa, però era lliure. I
comptava amb totes les eines necessàries per construir una nova vida.
Ara només havia de decidir a on anar.
En alguna ocasió li va comentar a Namir que l'única cosa que
desitjava en veritat era temps per esculpir, algunes comoditats i una mica de
respecte. Potser això seguia sent cert. Potser podria trobar algun món perdut
en la perifèria de l'espai conegut, alguna cosa semblada al seu planeta natal,
on es pagués un tros de terra i algunes comoditats provincianes. Podria pagar
amb dolços als nens perquè li aconseguissin argila i passar els seus dies
reaprenent el seu ofici. Una vegada va ser una bona artista, abans que el Comte
Vídian se l’emportés de l'Acadèmia Colonial i reorientés el seu talent per a la
visualització. Podria tornar a ser una bona artista, oculta en algun planeta,
fora de l'abast dels altres, mentre la resta de la galàxia s'anava a la guerra
i cremava, consumida pel caos.
Quin era el nom del planeta d’en Namir? Allà podria vendre
algunes quincalles tecnològiques i establir-se durant dècades.
Crucival.
Everi va teclejar en la consola de la nau i va començar a
buscar les coordenades en la computadora de navegació.
Va beure un altre xarrup d'aigua i va imaginar que
humitejava la seva argila i li donava forma entre els seus dits. Amb el temps
suficient, bé podria omplir la seva pròpia galeria. Una galeria que mai ningú
veuria.
Hi havia moltes raons per les quals la gent voldria
buscar-la, tals com el seu coneixement de la logística de l'Imperi o els
secrets de l'alt comandament de l'Aliança, però no pel seu art. La ironia li va
pintar un amarg somriure. Comptava amb informació per la qual molts
sacrificarien un exèrcit, no obstant això ella triava retirar-se a algun racó
perdut de la galàxia.
Hi havia altres opcions. Malgrat els riscos, podria trobar
compradors per als seus secrets. Podria participar en tots els bàndols de la
guerra civil, no solament amb l'Imperi o l'Aliança, sinó també amb els planetes
no alineats del Crymorah. Podria convertir-se en un agent de poder, potser
operant en les ombres, però respectada per tots els qui sabessin el seu nom.
Respectada per fi pels autoproclamats governadors de la galàxia. Era temptador,
molt temptador. I ja era temps que els seus detractors sabessin del que era
capaç de fer.
Tamborinejà amb els dits la consola, va respirar profund i
va fer un gest de dolor quan l'aire va passar per les cicatrius internes de la
seva gola.
Calia prendre decisions i començar una nova vida.
Però no tenia pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada