CAPÍTOL 26
PLANETA MARDONA III
Dia quatre de l'Operació Trenca-anells
El Thunderstrike i
el Promesa d’Apailana volaven tan a
prop que els seus escuts anaven xocant entre si, centellejant a través de
l'espectre visible i alliberant energia suficient per polvoritzar a tot caça
TIE que passés a través del seu camp. Tot esquadró que va intentar volar entre
les naus rebels va acabar destruït com si hagués estat aixafat pels seus
cascos.
No obstant això, per cada caça que desapareixia enmig d'un
núvol ardent d'oxigen i gas tibanna, centenars més sortien al pas dels rebels.
El Promesa ja havia retirat els seus
Ales-X de la batalla; no anava a sacrificar-los en un combat impossible de
guanyar. Els trets de la Crepuscle només aconseguien reduir l'eixam d'enemics,
no dispersar-lo. Si hi havia alguna esperança per a les dues naus que es
capbussaven a tota velocitat cap als oceans blau-grisencs de l'hemisferi sud de
Mardona III, aquesta esperança residia en la seva velocitat, no en la seva
potència de foc.
El pont del Thunderstrike
es va sacsejar quan la nau va entrar en l'atmosfera. Namir es va aferrar la
barana de la plataforma de comandament, fins que els artells de les seves mans
brunes es van posar blancs.
Chalis estava al seu costat, amb un somriure tibant i
subjectant-se de manera una mica més relaxada la barana.
—Sembles nerviós —va dir.
—Normalment faig això en naus de desembarcament —va dir
Namir—. És molt més preocupant quan pots veure el que està causant el
sotragueig.
—Si haguessis estat en el pont durant allò de Coyerti —va
replicar Chalis, encongint les espatlles. Namir va creure sentir cert
nerviosisme en la seva veu. Es va preguntar si ella estaria fingint
tranquil·litat per a ell o per a la tripulació—. Estarem bé... o no, comandant?
—Més que bé! —va ser la resposta—. Estarem meravellosament!
Som àguiles pescadores capbussant-se cap a la seva presa!
El Comandant Tohna havia estat transferit del Promesa; era un home de poca alçada i
musculós, antic timoner, que havia arribat per dirigir a la tripulació del pont
i comandar al Thunderstrike. Li
precedien bones recomanacions dels oficials del Promesa, però Namir encara no sabia què esperar d'ell. Tohna i la
tripulació del Promesa eren els qui
havien concebut la incursió a Mardona durant les juntes de planificació,
després que Chalis els havia assegurat que no hi hauria naus de guerra i que la
seva major preocupació haurien de ser els canons d'ions de la superfície i les
defenses satel·litals.
Així doncs, el pla era avançar a tota velocitat cap al
planeta i capbussar-se en l'atmosfera de Mardona sota els satèl·lits i fora de
l'abast dels canons continentals.
Quelcom metàl·lic va produir un soroll sord en el casc, però
Tohna no semblava preocupat.
—Ja hem deixat enrere a la majoria dels caces —va dir—. Les
naus de desembarcament poden sortir quan vostè ho disposi.
—Endavant —va dir Namir. Els homes i dones que treballaven en
les estacions del pont van començar a teclejar en les seves consoles i a parlar
a través dels seus comunicadors. El Thunderstrike
va produir un altre baluern quan els seus hangars es van obrir entre els grisos
núvols de tempesta que hi havia a Mardona.
Chalis es va deixar anar de la barana i es va acostar a
Namir.
—Els teus escamots coneixen la missió —va dir—. L'operació
seguirà endavant encara que nosaltres no baixem. —Entre la seva ronquera i el
rugit de la nau, Namir va haver d'esforçar-se per entendre el que deia.
—Ho sé —va dir—. Baixarem de totes maneres.
***
Mardona III era, segons la desdenyosa descripció de la
Chalis, un planeta celler. No era ni un concorregut port comercial ni un centre
de producció, sinó un lloc on l'Imperi emmagatzemava equip i materials per a la
seva distribució als sistemes propers en temps de necessitat. Els planetes
celler eren part d'una estratègia major que li permetia a l'Imperi redistribuir
àgilment els recursos i eliminar la dependència de rutes de comerç obsoletes.
Però sobretot eren un punt vulnerable que l'Aliança encara no havia explotat.
El megaport espacial que constituïa el centre de
magatzematge principal estava format per desenes d'enormes construccions
metàl·liques negres que s'alçaven sobre la superfície rocosa. El seu disseny li
donava una aparença gairebé cristal·lina, de cuboides amb els costats
perfectament retallats en angles irregulars. Els edificis es perllongaven cap
al subterra, on es trobaven les principals instal·lacions de magatzematge i on
un elaborat sistema de vagonetes permetia el transport automàtic de recursos,
segons els enviaments programats i les necessitats previstes. El megaport tenia
capacitat per allotjar a milions de persones, però els seus sistemes estaven en
la seva major part automatitzats; bastaven uns pocs centenars de milers de
treballadors, administradors i controladors de droides perquè el planeta celler
es mantingués en marxa.
Si la Companyia Crepuscle aconseguia entorpir les operacions
del planeta, inhibir la capacitat de Mardona per proveir als seus veïns,
l'Imperi no tindria cap més opció que realitzar nous moviments, buscar una
altra manera de mantenir el flux de recursos. Hauria de redistribuir al
personal operatiu i de seguretat a les rutes de comerç conegudes. Chalis li
havia mostrat a Namir esquemes i mapes estel·lars, i li havia explicat com una
pedreta podia convertir-se en un devessall. Els moff serien incapaços de notar
la degradació de les drassanes de Kuat fins que fos massa tard, però Chalis
coneixia el funcionament de la màquina.
—Eficiència —li havia dit ella— és igual a predicibilitat.
L'Imperi és molt eficient.
No obstant això, la guerra no era eficient ni previsible.
Després que les naus de desembarcament van aterrar i el Thunderstrike va fugir del sistema
estel·lar, la companyia va dedicar les seves primeres dotze hores a Mardona a
internar-se en el subterra i a avançar sigil·losament pels túnels dels vagons.
Els escamots no van fer cap esforç per mantenir vies obertes cap a la
superfície; les desenes de forces d'atac van sabotejar les vies de les
vagonetes, van inhabilitar els equips de vigilància i van emboscar de manera
independent les forces de seguretat, dividint-se i reagrupant-se segons les
necessitats del moment. Eren com rates que infestessin una maquinària, tan
disperses que no podia eliminar-se'ls amb facilitat.
L'Imperi va tallar el flux d'energia en un radi de cinc
blocs, obligant als soldats a utilitzar les seves ulleres de visió nocturna i
els seus equips individuals de respiració, però aquesta va ser només una mesura
temporal; els atacs a la companyia van continuar en altres àrees. Apagar una
secció sencera del port espacial hagués destorbat en igual mesura a l'enemic i
a l'Imperi.
Namir va disparar la seva arma només una vegada, quan els
seus dos escamots escorta van ser emboscats per un eixam de droides aràcnids de
manteniment. Cadascun semblava una esfera de la grandària d'un puny; estaven
proveïts amb potes magnetitzades i un bufador. Els artefactes corrien sobre
riells i pel sostre, tractant d'abrasar a les seves víctimes. Excepte per
cremades lleus i una nit d'insomni garantida, els escamots van sortir intactes
de l'emboscada.
El veritable treball de la companyia es va desenvolupar
durant les següents dotze hores de l'atac a Mardona.
Encara sense comptar les reparacions en curs del Thunderstrike, l'equip tècnic de la
companyia havia estat molt ocupat des de la seva sortida d’Ankhural. Cada
escamot havia arribat a Mardona armat amb dues dotzenes de mines d'ió:
explosius improvisats, produïts en sèrie per la tripulació, amb bateries,
sensors de moviment i qualsevol coberta que estigués a la mà. Els hi havia
empaquetats en morrals, en trossos de tub, en contenidors de menjar i en cascos
quartejats. Eren, segons paraules de la Brand, «cola pels engranatges de
Mardona».
Els escamots van sembrar les mines al llarg d'aquelles vies
d'un quilòmetre de llarg, en els entroncaments i en les entrades als cellers
subterranis. Era una labor en la qual Namir podia participar sense arriscar-se
més que els seus subordinats. Ell va escoltar el so distorsionat de trets de
blàster fent ressò en els túnels, mentre Maediyu —la dona que li havia tractat
amb una deferència gairebé insuportable des que ell l'havia salvat de morir
cremada fora de la cel·la de la Chalis— agafava les soles de les seves botes i
l’empenyia a l'altura de les canonades més baixes del túnel.
Proferint un grunyit, Namir va grimpar a un ampli conducte
metàl·lic i va estirar un braç cap avall perquè Maediyu li passés una motxilla
atrotinada i un rotllo de cinta adhesiva.
—Aquí? —va preguntar dirigint-se a Chalis, qui ho observava
de braços plegats a una distància de deu passos i una caiguda curta.
—Més endavant —va dir Chalis—. Perquè la vagoneta prengui
velocitat.
Namir va encongir les espatlles i va avançar gatejant pel
conducte. Maediyu li va seguir, mantenint-se directament a sota d'ell, amb el
rifle llest per disparar.
Quan Namir i Chalis van coincidir amb l'escamot de la
Maediyu, aquesta s’autonomenà guardaespatlles personal de tots dos. Es mostrava
atenta i cautelosa, i feia bé el treball. Namir estranyava a Gadren, Roach,
Charmer i Brand, però ara Charmer tenia el seu propi escamot ple de nous
reclutes. Als altres se'ls requeria en l'ofensiva, atacant els posts de
seguretat i mantenint a l'Imperi ocupat, mentre es plantaven les mines.
Namir se cenyí la motxilla amb cinta adhesiva, perquè no es
veiés des de la via. Tirà d’ella per comprovar que estava ben fixa i va
introduir una mà en ella, a la recerca d'un botó. Va imaginar una vagoneta donant
la volta per la cantonada i la mina detonant al seu pas. Les mines d'ions no
tenien molta força explosiva, però sí eren capaces de fondre els circuits dels
vehicles i del túnel. No semblava segur que la vagoneta es descarrilés, però si
que bloquejaria la via fins que un equip de manteniment fora a retirar-la.
Per quan la Companyia Crepuscle deixés Mardona, hi hauria
milers de mines d'ió plantades a tot el llarg de la xarxa de vagonetes.
L'Imperi trigaria mesos a retirar-les totes i, per a això, hauria de
deshabilitar la totalitat del sistema.
Era un pla enginyós, concebut per la Chalis, per l'equip
tècnic i pels caps d'escamot. Però, encara que enginyós, podria esfondrar-se
d'un moment a un altre.
***
Al segon dia d'atacs a Mardona III, Namir va ordenar als
escamots que es concentressin en els túnels que estaven sota un bloc de cases
del megaport. Durant la nit va haver-hi informes de vehicles blindats que
baixaven per les vies, escombrant sectors sencers. Qualsevol escamot atrapat en
tal escombratge estava condemnat a l'anihilació; la companyia no podia donar-se
el luxe de suspendre la col·locació de mines, però els equips desplegats
necessitaven un pla alternatiu.
Un bloc de cases era una elecció segura, raonable: un lloc
on segurament hi hauria menjar, aigua i datapads, coses que no es podrien
trobar en els cellers. Namir va escoltar les inquietuds de Gadren, Mzun i Zab
sobre la seguretat dels civils, però va decidir continuar amb el seu pla.
Una dotzena d'escamots va entrar simultàniament al bloc, va
envoltar el perímetre i va ordenar als residents que es retiressin als seus
apartaments. Aquests no van posar resistència; els civils no estaven armats ni
preparats per a un atac. Els que estaven massa atordits com per reaccionar van
ser escortats a les seves cases pels soldats de la Companyia Crepuscle. Una
vegada que van buidar els passadissos, els escamots van clausurar els accessos,
amb unes poques excepcions i van col·locar vigilants en els túnels. L'equip de
Charmer va ser el primer a aventurar-se de nou a l'exterior.
Chalis es va oferir per parlar amb els residents, mentre
Namir supervisava la col·locació de barricades i emboscades per a la defensa
del bloc.
—Estic habituada a tractar amb gent com aquesta —va dir
ella—. Només es dóna una ordre.
—Si et poso a càrrec dels civils —va dir Namir—, els
reclutes de Haidoral m'assassinaran mentre dormo. Jo m'encarrego d'ells.
Per a alleujament de Namir, Chalis no va replicar.
Es va organitzar una junta al centre educatiu del bloc, a la
qual es va portar a un resident de cada pis; des d'aquí, la reunió es va
transmetre a tots els apartaments. La meitat dels civils van començar a cridar
a l'arribada de Namir; els altres el miraven amb por o murmuraven als seus
veïns que guardessin silenci. No obstant això, quan va començar a parlar, tots
el van escoltar. Un factor que probablement va contribuir a això va ser la
presència de la Maediyu, que estava darrere d'ell, rifle en mà.
—No hem vingut a fer-los mal —va dir Namir—. Creguin-me quan
els dic que vostès són l'últim que podria interessar-nos. Demà al matí, qui
desitgi anar-se’n serà escortat pels túnels. Les vies estan clausurades, però
esperem que el seu governador els hi doni pas lliure.
»Si no volen enfrontar-se al trajecte en túnels o si per
alguna raó la seva família no pot realitzar el trajecte, no els obligarem a
anar-se’n. Si desitgen quedar-se, mantinguin les portes dels seus apartaments
tancades. No intentin comunicar-se amb l'exterior. I no ens fem responsables de
la seva seguretat en cas que l'Imperi ataqui.
No va ser un discurs motivant, però aquesta mai va ser la
intenció: Namir necessitava als civils fora del camí i almenys una mica
espantats. Si intentaven sabotejar l'operació de la companyia des de l'interior
del bloc d’habitatges, la situació podia posar-se lletja d'un moment a un
altre.
Va haver-hi preguntes, de caràcter pràctic en la seva
majoria, sobre l'accés als aliments i les medicines. Un ancià eixut i de barba
groguenca va voler saber si els residents podien parlar amb els seus veïns a
l'interior del bloc. Una jove de baixa alçada va descriure eloqüentment com
havia arribat a Mardona amb la il·lusió d'aconseguir treball i una bona paga;
després, li va suplicar a l'Aliança Rebel que marxés a un planeta on els
habitants aprovessin la seva presència. Un adust treballador portuari de calba
incipient va voler saber què els ocorreria als residents que no es trobaven a
casa durant l'atac i que podrien intentar tornar.
—El meu fill està allà fora —va dir—. Planegen matar-lo quan
vingui per mi?
Namir va respondre el millor que va poder durant una mitja
hora, fins que un missatger li va informar que se’l requeria en un altre lloc.
Va rebutjar amb un gest de la mà les preguntes restants i va ordenar que els
civils fossin escortats de nou als seus apartaments. No era la seva intenció
ignorar-los, però encara havia de dirigir una companyia i un planeta que
arruïnar.
***
Per al quart dia de l'atac, Namir estava cada vegada de
pitjor humor a causa de l'entorn claustrofòbic del bloc de cases. Mentre els
soldats sortien pels tubs de manteniment i els conductes d'aire per seguir
minant les vies o defensaven les barricades davant els esporàdics atacs de
l'Imperi, ell estava lligat a l'oficina administrativa que la Companyia
Crepuscle havia convertit en centre de comandament. Aquí analitzava mapes,
consultava datapads, escoltava els informes dels vigies i mantenia els músculs
actius, recorrent una vegada i una altra el metre que li separava de
l'escriptori de la Chalis.
A la governadora, l'entorn no semblava irritar-la; sinó que,
tot el contrari. De vegades, quan estaven sols, Namir notava que es quedava
mirant una pantalla en blanc, aparentment aliena al món. Aquests eren els únics
moments que li feien recordar l'ombra que Chalis havia estat durant el retorn
de Hoth —aquests moments, i aquells en els quals intentava contenir un atac de
tos—, però ella sempre tornava a animar-se quan percebia que ell la mirava.
***
Els civils que van decidir quedar-se van resultar ser una
distracció constant. Pràcticament no hi havia ni una hora en què Namir no
hagués de bregar amb un resident que s'escapolia entre un apartament i un
altre, o que sol·licitava major subministrament d'aliment, o que informava
d’algun veí per possessió de blàsters. A un dels membres de l'equip de la Twitch
el van sorprendre robant joieria i crèdits d'un apartament abandonat; allò no
era una cosa que preocupés especialment a Namir, però va haver de reprendre’l
públicament per tal de mantenir les coses en pau. A uns familiars que van
començar a repartir-se cops de puny —Namir no va saber per què—, va caldre
separar-los per la força i tancar-los en apartaments diferents.
«No som la seva maleïda policia», va balbucejar Namir en més
d'una ocasió.
No obstant això, l'operació avançava ràpidament. Cada dia,
els soldats imperials clausuraven més accessos als túnels; cada dia Chalis
descobria alternatives en els plànols de la ciutat i Brand explorava noves
rutes. La profunditat a la qual es trobava el bloc de cases permetia
defensar-lo d'atacs amb vehicles. A més, si l'Imperi usava armes a gran escala
en contra d'ell, esfondraria també la meitat dels túnels del megaport. Els
escamots continuaven sembrant mines i tornant al bloc exhausts, bruts i
impacients per sortir de nou.
Namir se sentia complagut però es va esforçar per no
demostrar-ho.
Després d'uns dies, mentre Namir picotejava el contingut
d'una safata de menjar (una espècie de tubercle picat, mancat de sabor però una
mica millor que els aliments del Thunderstrike),
li van cridar a un dels pisos superiors del bloc, perquè bregués amb un
«problema disciplinari» relacionat amb un membre de l'escamot i un apartament
buit.
«Un altre saquejador», va pensar Namir, i es va dirigir de
mala gana al lloc, a través dels passadissos laberíntics del bloc. Els únics
elements decoratius eren els diminuts quadres, icones o brots de vida vegetal
que els residents s'atrevien a col·locar en les portes dels seus apartaments. La vida sota l'Imperi era ombrívola, va
pensar Namir, però no semblava incòmoda.
El «problema disciplinari» es va fer evident tan aviat Namir
va arribar al pis dotze. Va escoltar un baix rítmic que feia vibrar les parets.
Per arribar a l'origen del soroll, Namir va caminar al llarg d'un passadís i va
girar en una intersecció. Davant de la porta d'un apartament, estava Gadren,
amb un ampli somriure.
—Vas cridar al comandant per a això? —va preguntar cridant
Namir, per fer-se sentir per sobre del baluern.
—Es tracta de la teva protegida —va dir Gadren, encongint
les seves enormes espatlles—. Encara que ara estic a càrrec del teu escamot, no
vaig voler creuar els límits.
Namir va fulminar amb la mirada a Gadren i es va encaminar a
l'entrada. Quan la porta es va obrir, el passadís es va inundar de sons i notes
esborronadores, no només d’un baix, sinó també d'instruments que Namir era
incapaç d'imaginar. A més se sentien veus humanes i alienígenes, barrejades en
una cançó incomprensible. Les vibracions li produïen dolor d'ossos; en
internar-se en el apartament, va veure a la dona responsable, qui botava sobre
una tacada catifa groga, al costat d'una taula plena d'animals de cristall.
Amb el cabell vermellós endurit amb suor i amb l'uniforme de
combat complet però descalça, Roach ballava amb entusiasme salvatge, girant i
retorçant el seu cos llarguerut per tota la sala. Va passar gairebé un minut
sencer abans que reparés en la presència d’en Namir; quan ho va fer, va
somriure desvergonyidament i va donar una palmada en la paret, on estaven els
controls d'àudio.
La música es va detenir.
—Aquesta no és la teva casa —va dir Namir—. Procura actuar
amb dignitat.
—Va haver-hi queixes pel volum —va agregar Gadren, a esquena
d'ell.
—Però puc quedar-me, no? —va dir Roach. Seguia somrient.
Namir no recordava haver-la vist somriure.
No recordava haver-la vist actuar com una nena.
—Pots quedar-te —va dir Namir—. Però mantingues un canal
obert per si et necessita el teu escamot.
Gadren li va seguir al passadís. Quan la porta es va tancar,
rigué amb aquest riure alienígena més semblant a un mugit.
—Sé que tens altres obligacions —va dir, col·locant una de
les seves aspres mans sobre l'espatlla d’en Namir—. Sé que són molt importants.
Però vaig pensar que mereixies veure això.
—Ets un monstre —va replicar Namir, però en el camí de
retorn al centre de comandament es va sentir més lleuger.
El seu bon humor li va durar gairebé una hora, fins que va
rebre el missatge d'un vigia: l'equip d’en Charmer havia caigut en una
emboscada. Només un membre de l'escamot havia sobreviscut.
***
Corbo ja tenia els braços embenats quan Namir va arribar on
estava. El jove originari de Haidoral estava recolzat en un llit de l'hospital
improvisat per la companyia: un apartament higienitzat i atès per dos metges
rebels. Corbo tremolava mentre explicava la seva història.
L'escamot de Charmer havia estat atacat per un vehicle
blindat de l'Imperi, però no va ser un tanc que se semblés a un caminant. Va
ser un cuc metàl·lic i fraccionat, que avançava per les vies impulsat per
repulsors. Estava equipat amb armes flamígeres i rajos atordidors.
«L'ús d'armes més poderoses», va pensar Namir, «hagués
comportat el risc d'esfondrar els túnels».
Charmer amb prou feines va tenir temps d'ordenar-los que
correguessin, quan va morir calcinat.
Namir no li va demanar a Corbo els detalls del combat ni li
va preguntar com havia aconseguit escapar. Quan aquest va començar a quequejar,
parlant d'horrors que recordava a mig fer, Namir simplement li va preguntar:
—Estàs segur que els altres van morir, que no els van
capturar?
—Sí —va respondre Corbo.
Namir va sentir que una cosa més pesada i malaltissa que
l'alleujament es quallava en el seu estómac, una cosa que substituïa la
incertesa amb concentració, però que també li rebregava les entranyes.
—Llavors descansa —va dir—. Ens venjarem.
Durant els dies anteriors, de carreres, fugides i sembrat de
mines, havien mort tres soldats de la companyia; ara, havien caigut tres més en
una sola nit. Namir no sabia si la inquietud que va sentir en caminar pel bloc
d’apartaments era seva o dels altres soldats, fins que la Brand el va trobar en
la cuina que havien convertit en dipòsit d'armes.
—No hem contraatacat des de Coyerti —va dir—. Si vols
prendre represàlies, no et faltaran voluntaris.
—Prendrem represàlies —va dir Namir. Es va col·locar un
parell de cel·les d'energia en el cinturó i va palpar el seu cos per verificar
que el seu equip estava ben assegurat—. Demà seguirem amb el treball, però
aquesta nit...
—Chalis sap a on vas? —va preguntar Brand.
—L'hi dec a Charmer.
—Era només una pregunta —va dir Brand—, no estava posant en
dubte les teves decisions.
Dos equips van sortir a la caça de la màquina que havia
cremat vius a tres soldats. Brand anava a l'avantguarda, buscant patrulles
enemigues o rastres d'energia: una màquina tan gran, impulsada per repulsors,
havia de deixar petjades al seu pas. Els altres es van estendre en ventall des
del lloc de l'emboscada, traçant un arc a través dels túnels, darrere de la
Brand.
La majoria dels caçadors coneixia bé a Charmer. Carver, per
exemple, havia estat el seu condeixeble en l'Acadèmia Imperial. Òbviament,
Namir i Brand li tenien estima. Twitch anava amb ells a sol·licitud d’en Namir:
necessitava soldats amb experiència en armes pesades per destruir la màquina.
Maediyu estava aquí també per Namir. Gadren havia decidit quedar-se enrere.
Namir no havia volgut portar més novençans. Els reclutes de Haidoral eren amics
de Corbo i dels difunts, però no tenien l'experiència necessària per a un
esquadró de la mort.
Els equips van interceptar al cuc, mentre la tripulació
desembarcava fora d'un post de vigilància imperial. No van fer falta les armes
pesades. Els oficials enemics van quedar atrapats en una tempesta de rajos de
blàster; els qui van sobreviure no van durar molt, sota les puntades i
trepitjades dels membres de l'escamot. Una granada llançada per l’escotilla de
la màquina va ser prou per destruir al cuc, que va començar a llançar vapors
químics i a guspirejar entre arcs elèctrics.
Per quan els soldats del post de vigilància van arribar a
recolzar als seus companys, l'escamot havia conclòs la seva missió. Però Namir
no va voler ordenar la retirada, sinó fins que el pes dels reforços fos massa
gran, fins que els equips de la Companyia Crepuscle haguessin matat a una
dotzena addicional d'oficials i soldats, cobrant-se el preu per l'anihilació
d'un escamot. Per quan Namir i els seus companys van emprendre la retirada pels
túnels, hi havia cadàvers apilats a l'entrada del post de vigilància.
De tornada en el bloc de cases, els membres de la companyia
que romanien desperts —els quals eren molts, malgrat que ja era de matinada—
victorejaren el retorn de l'escamot. Alguns dels soldats que van prendre part
en la missió van anar a la cafeteria a relatar històries heroiques mentre
desdejunaven. Brand havia promès portar-los notícies a Corbo i la Roach.
Un altre contingent de soldats havia estat registrant
apartaments; estaven convençuts que algun dels residents li havia filtrat
informació a l'Imperi, la qual cosa va resultar en l'emboscada a l'escamot de
Charmer. Li van trobar un transmissor a l'ancià de la barba groga que havia
parlat durant la primera junta amb civils, així que li van donar una pallissa
que l’hagués matat de no ser perquè Gadren va intervenir.
—Jo m'encarrego d'això —va dir Chalis a Namir, mentre aquest
tornava el seu equip al dipòsit d'armes. Ella li havia explicat tota la
història de l'ancià al seu retorn, però no havia esmentat res sobre la
participació de Namir en l'esquadró de la mort.
Namir no volia involucrar-se, però es va obligar a
preguntar:
—Com?
—Registrarem el seu apartament, buidarem els seus comptes...
Si posseeix alguna cosa d'utilitat, ho agregarem a l'inventari de Hober.
Cremarem la resta. El deixarem sense res, sense menjar, sense roba, i
l’enviarem als túnels.
Suficient per
apaivagar als qui estiguessin assedegats de sang, va pensar Namir, però no
tant com per generar un ressentiment durador en soldats com Gadren.
—Bé —va dir ell, i va tornar a la seva habitació (un
apartament que aparentment pertanyia a un col·leccionista de rellotges mecànics
clàssics). Llavors va dormir.
Namir estava al comandament de la Companyia Crepuscle. El
seu amic havia mort sota la seva supervisió. I ell l’havia venjat. Això hauria
de ser suficient per aquella nit.
***
La sortida de Mardona III no va ser menys complicada que
l'arribada. Chalis li havia donat a la companyia sis dies per a la missió, al
cap dels quals arribarien reforços imperials que impedirien la seva fugida.
Fins i tot quedar-se tot aquest temps representava un greu risc.
Namir va ordenar al Thunderstrike
i al Promesa d’Apailana que tornessin
per recollir les tropes en fosquejar del cinquè dia. La companyia havia
col·locat quatre cinquenes parts de les mines d'ió; haurien de conformar-se amb
això. Els escamots es van dispersar de nou: van abandonar el bloc de cases i
van buscar sortides poc vigilades a la superfície.
Les forces de seguretat de Mardona estaven preparades i
vigilaven totes les sortides, tal com la companyia hi havia previst. La
coordinació dels escamots havia de ser perfecta: havien de sortir a la
superfície durant el breu període en què el Thunderstrike
i les seves naus de desembarcament estiguessin en l'atmosfera del planeta. Si
els escamots sortien massa aviat, quedarien exposats i serien aniquilats pels
soldats imperials; si sortien tard, es quedarien enrere quan el Thunderstrike es veiés obligat a fugir.
Namir considerava que l'extracció seria sagnant i
desesperada; esperava perdre tres o quatre escamots; probablement una nau de
desembarcament també.
No obstant això, unes poques hores abans de la programada
per a l'ascens, va començar a ploure sobre el megaport. Gotes gruixudes i
pesades, empeses cap al nord pel vent, bombardejaven els edificis, els sensors
i als vigilants. Els núvols tapaven la llum solar. Fins i tot la visualització
per mitjans electrònics resultava inútil. Els carrers es van inundar i l'aigua
va començar a colar-se pels túnels.
Els escamots van realitzar el seu ascens final a través de
la boira i els vendavals. Les botes xopades d’en Namir s'adherien als dits dels
seus peus. Ell va disparar salvatgement cap a la foscor, en direcció de
l'enemic. Era impossible pensar en una victòria enmig d'aquella borrasca, però
la companyia no necessitava la victòria, només havia de seguir endavant,
arribar a les naus de desembarcament que es tentinejaven violentament pel vent.
La tempesta va salvar a la Companyia Crepuscle. Els escamots
van escapar de Mardona III amb només un mort i un grapat de ferits.
El Thunderstrike
va continuar el seu camí cap a Kuat.
***
—Sergent Pol Andrissus —va proclamar Hober. Aquest era el
nom veritable de Charmer, encara que Namir no recordava haver-ho escoltat mai.
Carver i Gadren havien discutit sobre qui dels dos havia
d'encomiar a Charmer durant el funeral. Gadren va cedir finalment. Va ser també
Gadren qui es va acostar a Hober, en l'estació de càrrega, i li va lliurar la
càrrega del blàster, per disparar.
—Casanova[1]
—va declarar Carver, i un riure nerviós es va propagar per la plena de gom a
gom plataforma vehicular.
Seria aquesta la manera en què a Charmer li agradaria ser
recordat? Namir no estava segur. Li semblava de mal gust dir-li així, després
del que havia ocorregut a Blacktar Cyst: després que la batalla que li robés a
Charmer el seu atractiu físic; després que la metralla allotjada en el seu
cervell li privés de la capacitat de formar frases sense quequejar. D'altra
banda, Charmer mai havia renunciat a aquell àlies. I Namir mai li va preguntar
sobre ell.
Namir va maleir entre dents. Carver es va apartar. Hober va
passar al següent nom. Namir va sentir que algú l’agafava del braç, es va
encongir i es va girar. Roach estava al seu costat, visiblement consternada.
Namir es va obligar a somriure i va retirar lentament la seva mà.
Set noms, set morts, set cel·les drenades i set discursos.
Namir ja havia vist morir a molts amics i companys; no obstant això, se sentia
humit i fred, com si encara no s'hagués assecat de la tempesta de Mardona III.
Quan va acabar la cerimònia, Hober es va allunyar de
l'estació de càrrega. No obstant això, en comptes de donar per acabada la
transmissió a la nau, va fer una pausa mentre la Governadora Chalis s'obria pas
entre els soldats i sortia a l'espai obert. Namir no sabia ni tan sols que
Chalis estava present, no l'havia vist a l'inici de la cerimònia, però s'havia
vestit per a l'ocasió: portava un vestit negre (que segurament havia sostret de
Mardona) i un mitget. Li va dir alguna cosa en veu baixa a Hober, qui va
titubejar breument i es va fer a un costat.
—Seré breu —els va dir als congregats. La seva veu seguia
ronca, així que els soldats van haver d'esforçar-se per entendre-li. Namir va
veure a més d'un arrufar el nas, encara que la majoria simplement semblava
confosa—. Als homes i dones que van morir a Mardona... no els vaig conèixer bé.
De fet, gairebé no vaig arribar a conèixer-los ni una mica.
Twitch li va donar l'esquena a Chalis i es va obrir pas a
empentes fins a sortir de la plataforma. Aparentment, Chalis no es va adonar i
va continuar.
—Però el que sí conec —va dir— és el que la Rebel·lió
significa per a cadascun de vostès. El Capità Evon m'ho va demostrar en rebre'm
a bord. Vaig conèixer de primera mà el cor de la Rebel·lió durant el temps que
vaig treballar amb l'alt comandament.
»Els soldats que van morir a Mardona III ho van fer creient
que la Rebel·lió mereixia la seva dedicació. No estaven aquí perquè l'alt
comandament els ho hagués ordenat; creien que, encara en aquests temps
ombrívols, era possible aconseguir una gran victòria. Jo pretenc fer el que
sigui necessari per provar que tenien raó.
»No dic que això sigui suficient —va agregar promptament—.
Ens distingim de l'Imperi perquè cada vida significa alguna cosa: el nostre
exèrcit no està format per soldats d’assalt anònims, sinó pels nostres amics i
els nostres amants. Els nostres difunts van ser rebels, sí, però també Casanoves, burladors que bregaven amb els seus propis dimonis.
»Pretenc lluitar per la victòria, no perquè és suficient.
—Aquí va fer una pausa i va recórrer amb la vista a la concurrència—. Sinó
perquè és el menys que podem fer per honrar als caiguts.
Chalis va somriure —el seu va ser un somriure menut, trist,
tibant—, va inclinar el cap i va tornar a barrejar-se amb els altres. Els
membres de la companyia van respondre amb reserva, però Namir va escoltar
comentaris d'assentiment i va veure caps fent gestos d'afirmació.
—Fins a la victòria! —va dir un home. Namir no va veure qui
era, però li va semblar que havia estat Hober.
***
—No era la meva intenció eclipsar-te, i ho saps. Només vaig
pensar que necessitaven escoltar...
Namir va somriure i va negar amb el cap.
—Està bé —va dir. Estava assegut en el bagul de la cabina de
Howl, mirant a la governadora asseure's en la vora del catre—. Tal vegada
tinguis raó... els hi va bé una mica de motivació.
—La propera vegada —va dir Chalis. Va beure d'una ampolla de
brandi semblada a la qual havia pujat la primera vegada al Thunderstrike i la hi va passar a Namir—, tu donaràs el discurs,
encara que jo hagi d'escriure’l.
Namir va contemplar l'ampolla i es va preguntar on l'hauria
trobat Chalis. El flux de contraban podia convertir-se en un problema després
d’Ankhural.
Després del funeral, havia anat al Clubhouse. No li va
semblar que la seva presència es considerés inoportuna; va estar allà el temps
suficient per escoltar algunes històries sobre l'heroisme de Charmer a Tokuut i
sobre l'incident que va ocórrer en l'Estació Sigma quan estava de permís. Però,
quan ell passava a prop, els soldats interrompien les seves converses o
amagaven les seves ampolles darrere de les bigues.
«No», va pensar Namir.
El problema no era que els soldats se sentissin incòmodes en
la seva presència. El problema era que tot el que digués semblaria trivial, com
un intent de renunciar a la seva responsabilitat de les morts. I ell no tenia
discursos ni paraules de consol que oferir-los als seus afligits amics.
Namir només podia dirigir als escamots de la Companyia
Crepuscle. Almenys ho intentaria. Però no tenia res per dir als qui lamentaven
la mort dels seus companys. No podia participar en aquest dol, perquè també
havia estat la seva causa.
Per això havia anat amb Chalis i ella li havia rebut.
—La propera vegada —va assentir ell.
—D'altra banda, la missió va ser un èxit —va dir ella—.
Trigarem un temps a saber quins recursos de Kuat usarà l'Imperi per suplir les
pèrdues de Mardona, però aquest serà el meu treball. Tu els vas introduir i els
vas treure amb vida. A la majoria.
—Jo només vaig mirar. Els escamots van fer el treball.
—Benvingut als càrrecs de comandament —va dir Chalis. Va
somriure i va prendre l'ampolla de les mans de Namir; després, va beure un curt
glop—. I parlant d'això, has de descansar. Ja no gaudiràs de temps lliure entre
missió i missió.
Namir grunyí i es va posar dempeus. Chalis també es va
aixecar del llit. Va creuar cap a la porta, abans que ell pogués
interceptar-la, i li va assenyalar el catre amb un gest.
—Tot teu —va agregar. Namir va començar a replicar, però
ella el va fer callar amb una mirada—. Ja vaig traslladar les meves nombroses
possessions a l'antiga cabina de Sairgon. Fa temps que t’hauries d’haver
instal·lat aquí.
—Podríem clausurar la porta —va dir Namir—. Així ningú es
quedaria amb l'habitació.
—En veritat preferiries dormir amb els teus homes? —va
preguntar Chalis. El seu to de veu no deixava dubte sobre quina era la resposta
que esperava—. En veritat creus que ells se sentirien millor si el seu
comandant dormís en el llit del costat?
Namir va mirar a Chalis per un instant. Feia l'efecte que
estava contenint un somriure.
—Fora de la meva cabina —va dir finalment. Chalis va sortir
de l'habitació rient.
[1] Charmer
es tradueix com a home encantador, un que lliga molt, les opcions per donar-ho
a entendre eren Don Joan o Casanova. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada