Així que vols ser un Jedi? (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

—Bé, bé —murmura Yoda—. Sent la Força fluint dins i fora de tu, com la teva respiració. Calmat. Sí. A través de la Força, coses podràs veure. Altres llocs. El futur..., el passat..., vells amics... ja desapareguts...

Les teves cames estan creuades i els teus ulls, tancats. Estàs fora de la seva petita casa. L'aire és càlid i humit. Respires. Només escoltes a Yoda i la teva respiració.

—Però cura amb aquestes visions has de tenir —segueix—. Controlar el futur no pots. Es mou. Podem tractar de canviar-ho, però petits som; i algunes vegades empenyem cap a un costat, mentre el futur cap a un altre costat va —la jungla se sent silenciosa. No sona el silenci; se sent en silenci—. Mai això va entendre Vader.

Obres els ulls de cop.

—Calma... —t'adverteix Yoda—. Respirar has, i escoltar.

Tanques els ulls de nou.

—El futur va veure Vader —continua—, però controlar-ho ell va intentar. Ira va sentir, i por. El va portar al Costat Fosc. Camí ràpid. Camí fàcil. Però no un bon camí.

Yoda riu. No saps per què. Obres els ulls i et gires per mirar el seu cos retorçat i marcit. El seu somriure és tan sere com la posta de sol doble de Tatooine.

—Una història vaig escoltar una vegada —continua—, del meu mestre. Certa o no, no ho sé. Però bona història és. Escoltar-la has.

Yoda tanca els ulls, inhala lentament i comença:

—Va haver-hi una vegada un Jedi anomenat K’ungfu. Sabi era K’ungfu, i fort. Però, en aquells temps, cap era més savi ni més fort que el gran Mestre Jedi Chuang.

Un dia, es va assabentar K’ungfu que l'aprenent del Mestre Chuang havia mort. Així que el Mestre K’ungfu va enviar un missatger a Chuang, per a les seves condolences donar.

Però, quan va arribar, el missatger va trobar al Gran Mestre Jedi rient! Amb els seus amics ell estava. Tocant música, cantant, bromejant. Allà, el cos de l'aprenent de Chuang jeia, i Chuang reia!

Molest el missatger estava.

«És així —va preguntar— com es comporta un gran Jedi quan el seu aprenent mor?».

Al missatger, el Gran Mestre Jedi va respondre:

«Copejar el meu cap hauria? Esquinçar la meva roba hauria? Plorar i lamentar-me als carrers hauria? La Força s'ha mogut. Tenia abans la forma del meu aprenent. Ara, diferent el meu aprenent es veu. Quiet. Callat. Aviat, part de la terra serà. Enutjat hauria d'estar? Menys complagut està el meu aprenent en ser una part diferent de la Força? Sent arbres que creixen, o les ones del mar que dansen i el rugir del vent? Si ell està complagut, per què hauria de jo plorar? I si jo haig de canviar», va seguir dient el Gran Mestre Jedi, «... si se m'encorbés l'esquena, si em caigués el pèl, si se'm pengés la pell com una bossa o, pitjor, si el meu colze es transformés en un gall i el meu genoll en un gat, hauria de plorar llavors? No. Hauria d'admirar-me pels miraculosos canvis que la Força ha forjat. Triar no haig jo el que em passa, o al meu aprenent. Així que plorar no dec. Millor cantar».

Va tornar el missatger amb el Mestre K’ungfu.

Després que el missatger va relatar el que el Gran Mestre Jedi va dir, K’ungfu va tancar els ulls.

«Per descomptat», va dir, somrient i assentint. «Molt per aprendre haig».

Yoda deixa de parlar.

En aquest moment, et ve alguna cosa a la ment. Una visió. Una horrible visió. Obres els ulls de cop. Yoda t'està observant amb curiositat.

—Han! —exclames—. Leia!

L'expressió en la cara de Yoda cau.

—Els veig! —continues.

I així és; els veus i estan sofrint.

Els estan torturant. La Leia crida. Els seus ulls salten del seu cap pel dolor. Han també sofreix: la seva esquena està arquejada, el seu coll és a punt de trencar-se.

—És el futur el que veus —murmura Yoda—. Un futur.

—Haig d'ajudar-los! —exclames.

Yoda sacseja el cap.

—No m’escoltes.

—Haig d'anar a buscar-los! Haig de salvar-los!

Yoda fa una pausa.

—Decidir deus de com servir-los millor. Si et marxes ara, ajudar-los podries. Però probable és que destrueixis tot el treball que vam fer; tot pel que ells van lluitar i van sofrir. La causa. La Rebel·lió. La seva batalla contra l'Emperador. Tot estarà perdut. Encara que fora de perill podrien estar.

Et quedes mirant al petit Mestre Jedi. Tens els ulls enrogits.

De sobte, el silenci de la jungla mor i és reemplaçat per un desordre de sons.

LLIÇÓ PI:

DECISIONS DIFÍCILS

Quan et vaig fer el qüestionari d'opció múltiple, unes quantes lliçons enrere, et vaig dir que els Jedi no actuen de manera hipotètica. Et vaig dir que no podies triar entre asseure't amb el teu amic, ajudar al noi nou o asseure't amb la persona solitària. Havies de fer-ho tot.

La qual cosa era cert.

Però hi ha moments, moments escassos, en els quals no pots fer-ho tot; quan has de triar entre dues opcions dolentes. Opcions dolentes com:

1) deixar que els teus amics sofreixin i tal vegada morin.

2) tractar de salvar-los, però no tenir la suficient habilitat per enfrontar-te a Vader i no ser prou fort com per resistir el Costat Fosc. La qual cosa podria resultar en la perdició de la galàxia; condemnar-la a l'esclavitud durant centenars d'anys. És una decisió difícil.

Però hi ha situacions més trivials que representen el mateix problema. Per exemple, vas de vacances amb el teu millor amic o amiga. Van a algun lloc genial, com un parc de diversions o una muntanya. Serà el millor viatge de les seves vides.

Però també estàs intentant canviar d'escola per anar a un lloc amb millor nivell acadèmic i professors més interessants. I l'examen d'admissió està programat per a una data que cau enmig del viatge.

Què faries?

Decebries al teu amic i faries l'examen?

O faries a un costat el teu somni d'anar a aquesta nova escola i te n'aniries de vacances amb el teu amic?

No hi ha resposta correcta.

Però les decisions que prens et defineixen.

I també poden definir la història.

 Següent