CAPÍTOL 35
PLANETA SULLUST
Dia tres del setge d’Inyusu Tor
Les imatges del tiroteig seguien relluint en el crani de la
Thara Nyende: espies rebels sorpresos mentre vigilaven el port espacial de
Pinyumb i rastrejats fins al seu amagatall, trets als carrers deserts i
silenciosos de la ciutat, un presoner trobat entre els enderrocs de la
batalla...
Recordava el lliscant que brunzia sota ella, les seves
vibracions feien que els seus genolls xoquessin amb l’armadura. El seu casc
havia rebut una descàrrega que va fer malbé el seu vocalitzador. A causa de la
seva ira, se’l va arrencar, intentant esbrinar què planejaven els rebels.
«No permetis que els altres quedin en el foc creuat».
Recordava haver dit això al presoner, intentant semblar tolerant, intentant
apel·lar a la compassió d'un assassí, d'un criminal. «Vostès es van allistar
per morir, però la gent de la ciutat no».
Hi havia gent especialitzada per interrogar en les
instal·lacions de detenció, homes i dones de mitjana edat, amb els ulls
injectats i modals educats que mai es relacionaven amb els soldats d’assalt.
Però no va haver-hi temps per als seus mètodes. Les batudes ja havien començat:
els rebels podrien actuar en qualsevol moment.
—Encara que estiguéssim planejant alguna cosa, no t'ho diria
—havia respost el presoner.
Havia sentit ganes de cridar-li: «Tots els que morin aquesta
nit moriran a causa teva!». Havia desitjat mostrar-li la cicatriu del seu
front, nomenar a tots els soldats que van quedar destrossats per l'explosió a
bord de la nau rebel o culpar-lo pel seu oncle, tancat en una cel·la i
segurament oblidat enmig d'aquell caos.
Però de res serviria, així que es va obligar a romandre en
calma; es va convèncer que trobaria la manera d'arreglar les coses. Era el seu
deure com a stormtrooper, com SP-475.
Va ser llavors quan va atacar el franctirador.
Ella recordava totes aquestes coses perquè li ajudaven a
oblidar-se del dolor.
***
El franctirador li acabava de fer perdre el seu pulmó dret,
fusionant plastoides i les malles de pit a la pell. Un equip de rescat mèdic
l'havia retirat del lloc als pocs minuts, traslladant-la a la sala
d'emergències de la guarnició. Allà havia passat el matí, retorçant-se aterrida
per la mort i el dolor, mentre els androides tallaven la ferida, aplicant-li
bacta i anestèsics. Va xisclar i suplicar perquè algun dels seus companys es
quedés amb ella, però tots havien d'assistir a les batudes. Va haver de
quedar-se entre les màquines i els seus malsons.
En algun moment la van acomodar en una llitera i la van
traslladar a una clínica civil. Ella sabia que havia preguntat el perquè, però
no recordava amb claredat les respostes dels droides: alguna cosa relacionada
amb l'arribada de més ferits, d'una batalla a la muntanya. Els analgèsics
ennuvolaven la seva memòria. Ara estava asseguda en un matalàs dur, amb
llençols arrugats, en una habitació il·luminada amb llums blanc-i-blaves.
Tremolava. I els seus braços, sensibilitzats pel fred, semblaven pell de
gallina. El seu pit estava cobert tan sols per un embenatge. Ningú s'havia
molestat a retirar la part inferior de la seva armadura.
La clínica era atesa per amb prou feines uns quants humans i
sullustans. Amb seguretat els droides haurien estat enviats a la guarnició
mesos enrere i la resta del personal estaria tancat a les seves cases. Així i
tot, Thara escoltava veus del corredor, i un sullustà jove revisava el seu
embenatge cada hora.
En els seus pocs moments de lucidesa intentava destriar el
que escoltava. Les veus eren el seu únic mitjà d'informació sobre les batudes i
els rebels. Encara que semblaven saber tan poc com ella, parlaven de trets
llunyans i de centelleigs maragda al llarg de la llera del riu.
—Voldria fer alguna cosa abans que vinguin a per nosaltres
—va dir una veu femenina.
—No hi ha res a fer —va respondre el jove sullustà.
—Menteixes —va replicar la dona.
Les veus es van allunyar. Thara va tancar els ulls,
intentant no sentir el dolor que li produïa cada batec del cor.
L'edifici fimbrà i la va despertar d'un somni en el qual es
veia tirada en el terra, rebent repetits trets d'un franctirador. Ella ja havia
sentit alguns tremolors en les cavernes; aquest no era dels forts. De qualsevol
manera, es va redreçar d'una empenta, es va estabilitzar en la vora del llit i
es va concentrar com si el futur de la civilització depengués d'això.
Els metges del corredor seguien parlant entre si.
—Tu coneixes a Corjentain —va dir la dona.
—Sí —va afirmar el de Sullust.
—No seguirem així, de braços plegats. Envia-li un missatge,
avisa-li que la clínica rebrà a qualsevol que...
Thara es va trontollar quan les seves botes van xocar amb el
terra, però es va equilibrar recolzant-se en el llit. Es va esforçar per
arribar al corredor, mentre amb una mà llevava el fiador de la seva arma per
aixecar-la fins que el fred metall fes contacte amb el seu pit i la seva
espatlla descoberta. Ningú li havia llevat la seva arma; ningú s'hauria atrevit
a retirar-li l'arma a un stormtrooper.
La llum blanc-i-blava reflectida en les parets metàl·liques
del corredor creava un efecte d'holograma. La dona i el sullustà es trobaven en
l'extrem del corredor. Thara va humitejar els seus llavis i va aixecar la seva
arma.
—No m'importa el que succeeixi allà fora —va cridar Thara,
deixant una petjada de terror en els rostres dels metges. Intentava imposar la
seva autoritat, malgrat estar mig nua, drogada i insegura de la seva pròpia
identitat—. Mentre aquest lloc continuï sota la meva protecció, li pertany a
l'Imperi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada