CAPÍTOL 32
PLANETA VIR APHSHIRE
Dia quatre de l'Operació Carrera Boja[1]
Dinou anys després de les Guerres Clòniques
El soldat ras Hazram Namir estava en la seva llitera, armant
i desarmant un rifle blàster DLT-20A, quan van arribar les notícies sobre
Alderaan. L'únic senyal que la destrucció del planeta havia estat un succés
extraordinari era que Howl ho havia anunciat a través del sistema d'altaveus
del Thunderstrike. Durant els dos
mesos que Namir portava en la Companyia Crepuscle, havia vist armes capaces de
fondre ciutats, havia lluitat al costat de més espècies de les quals podia
nomenar i havia escoltat històries sobre un Imperi Galàctic que regia amb mà de
ferro milions d'estrelles. Si li haguessin dit que els planetes solien ser
baixes normals de la guerra, ell s’ho hagués cregut sense dubtar-ho.
Aquella nit, no obstant això, va veure en el menjador els
rostres abatuts dels seus companys i va escoltar les seves expressions
d'incredulitat. Fos el que fos, havia estat una cosa sense precedents.
—Em vas dir que ja havien bombardejat i gasejat altres
planetes —li va dir a Gadren—. Com és la diferència ara?
Gadren va clavar els seus ulls alienígenes en Namir i va
dir:
—És la diferència entre l'esperança de vida i la mort
absoluta. Tot el que Alderaan era va desaparèixer per sempre.
Namir no ho va comprendre totalment, però va entendre prou.
Ja havia vist com els malkhanis, el Credo i uns altres més havien estat
eradicats, eliminats fins que només van quedar els tatuatges dels exiliats i
els morts.
Dies després, quan es va saber de la destrucció de la
devastadora estació de combat de l'Imperi, Namir estava de guarnició en els
camps de mel de Vir Aphshire. Va escoltar riures en l'extrem de la fila, a algú
que cridava: «Van fer esclatar la maleïda Estrella
de la Mort!» i els estridents víctors que van seguir. Ell no havia
compartit el terror ni l'estupor dels seus companys, però sí va participar en
l'algaravia.
Començava a conèixer als membres de la Companyia Crepuscle.
No se sentia compromès amb la seva guerra, però creia que mereixien una
victòria.
Al poc temps, Vir Aphshire va caure en poder de la Companyia
Crepuscle. L'ànim dels soldats probablement va contribuir al triomf, encara que
és possible que la decisió de l'Imperi de cremar els ruscs i abandonar el
planeta hagi estat més determinant. Namir no es va atribuir el mèrit, encara
que va ser la primera campanya en què la companyia li va permetre comandar a un
grup de reconeixement. Tenia la impressió de què la caça-recompenses, Brand, li
observava amb recel des de l'ombra i que així havia estat des de Kor-Lahvan. O
bé no confiava en ell, o era qui li havia recomanat per al càrrec i volia
verificar el seu acompliment. Tal vegada eren ambdues coses.
En qualsevol cas, havien guanyat la batalla. Namir estava
viu. Els horts i els ruscs de Vir Aphshire li pertanyien a l'Aliança Rebel, o
el que fos que aquest nom signifiqués.
***
Durant la nit del triomf de la Companyia Crepuscle, el
Sergent Fektrin va tornar de l'assentament més proper després d'una missió
d'exploració. Namir estava de guàrdia. La criatura li va lliurar un informe i
li va dir que l'hi portés al Capità Evon.
—Tots han de conèixer alguna vegada a Howl —li va dir
Fektrin, enrotllant els apèndixs de la seva barba.
Namir no li va preguntar a Fektrin com sabia que encara no
havia conegut al capità, però estava segur que la resposta no seria el que
esperava.
Havia vist a Howl des de lluny un parell de vegades i havia
escoltat les seves estranyes declaracions pels altaveus del Thunderstrike, però tot el que sabia del
capità provenia de les històries que li explicaven els seus companys. Els
soldats professaven una autèntica reverència pel seu comandant, una fe en les
seves decisions que no depenia del resultat efectiu de les seves batalles.
Namir havia vist aquesta reverència més d'una vegada, anys enrere. Ell mateix
l'havia sentit, encara que en aquella època era amb prou feines un nen.
Resultava estrany veure a veterans com Gadren i Norokai
actuant com novicis del clan de Malkhan. Encara que naveguessin amb bandera
d'escèptics, seguien creient en el mite del seu comandant.
Això hauria incomodat més a Namir si Howl hagués mantingut un
control més estricte de la companyia, però no hi havia mítings oficials ni
crits de guerra en el seu nom. Era el pilar de la Companyia Crepuscle, però, si
preguntava als soldats quina era la raó per la qual lluitaven, cap contestava:
«Pel Capità Evon».
Així, durant dos mesos, Namir va poder donar-se el luxe
d'ignorar al capità. Ara les coses havien canviat.
En la tenda de comandància, el Tinent Sairgon va dirigir-lo
cap a una sendera de mosaics, amb aparença de paper, que portava cap als pujols
de llot del rusc. Va trobar a Howl en el perímetre del campament; li va lliurar
l’informe d’en Fektrin i li va explicar que l'equip d'exploració no hi havia
trobat danys ni fortificacions en l'assentament civil. El capità va fer un gest
d'assentiment i va estudiar breument l’informe; després va mirar de nou cap a
la sendera.
—Soldat Hazram Namir —va dir Howl, paladejant cada paraula—.
Acompanyi'm. —Howl va començar a avançar sense esperar resposta, i Namir va
haver d'apressar-se per atrapar-lo. Howl li treia gairebé un cap d'altura, així
que Namir va haver d'esforçar-se per seguir-li el pas.
—La Cançó de Lojuun —va dir el capità— ha estat donant-me
voltes al cap durant les últimes trenta-sis hores. —Es va tocar la templa per
emfatitzar la paraula «cap»—. No recordo ni la meitat de la lletra, a més
l'Imperi va prohibir l'òpera. He buscat i buscat, però no he pogut trobar ni
una sola còpia.
Namir va mantenir la vista al capdavant i el rostre impàvid.
—No sé si puc ajudar-lo amb això —va dir. Ningú havia
esmentat que el capità pogués ser perillós, però Namir volia anar-hi amb cura;
sabia per experiència que el poder tornava impredictibles a les persones.
Howl va fer un gest de desdeny.
—Ja estàs ajudant... No hi ha res millor per desvetllar
records enterrats que l'aire fresc i una nova perspectiva. Amb sort, per quan
acabem de parlar estaré recordant els esmorzars de la meva infància amb les
meves tietes. —Estava somrient, però Namir no sabia si era per diversió o per
simple entusiasme—. He escoltat bones coses de tu, soldat. Sairgon m'informa
que has salvat les vides dels nous reclutes una vegada i una altra, així com
les d'alguns soldats majors.
—He fet això per més temps que la majoria —va dir Namir—,
encara que encara em costa treball calcular l'abast de les armes. No hi havia
molta artilleria a Crucival.
—Et diré un secret: són molt poques les persones que saben
calcular a simple vista a quina distància poden acostar-se de l'enemic. Tu tens
l'instint; només necessites fixar-te en els fets.
—Sí, senyor —va dir Namir.
Els seus peus van començar a xipollejar quan el terreny es
va convertir en llot color groc grisenc. Howl va mirar al voltant
pensatiu, com si avalués els pujols amb algun propòsit ocult i va afluixar
el pas.
—Sortirem del sistema en un o dos dies. Donada la teva
experiència, m'agradaria saber què penses que hem de fer mentrestant.
Òbviament, es tractava d'una prova. El capità no tenia
interès a escoltar el consell d'un soldat ras que havia sortit de Crucival feia
amb prou feines dos mesos. Namir no va entendre a què venia aquell joc i va
decidir prendre al peu de la lletra les paraules de Howl.
—Sembla que l'enemic està contingut. Podríem perseguir-lo,
però ja està fugint. No té cas sacrificar a la nostra gent només per
acorralar-lo. Jo diria que no cal complicar-se. El Thunderstrike està curt de subministraments. Enviem a uns quants
escamots cap aquest assentament i prenem tot l'aliment i l'equip que puguem. No
crec que trobem resistència.
Howl va començar a riure. El seu riure era tan innocent, tan
càlid, que Namir no va poder ofendre's. Al cap d'un instant, Howl li va mirar
novament, amb un somriure radiant.
—Aquest —va dir— és exactament el tipus de perspectiva que
encén les neurones. Crec que acabo de recordar a la meva primera núvia de
l'escola, un noia twi’lek; es deia Iania.
—Creu que sóc despietat? —va preguntar Namir sense alterar
la veu. Havia vist que els rebels estaven convençuts que feien el correcte, que
lluitaven per la gent de la galàxia. No creia que el capità compartís aquesta
absurda idea.
Howl va parlar amb veu greu.
—Crec que no has entès aquesta guerra. El respecte cap als
assentaments civils no és una qüestió de compassió contra pragmatisme, és un
prerequisit per a la victòria, ni més ni menys.
»La Companyia Crepuscle està lliurant una batalla pel cor de
la galàxia. —La seva veu es va convertir en un murmuri, com si expliqués un
secret—. Per l'esperit de cada home, dona o stormtrooper. Robar menjar no ens
ajudarà a guanyar, tampoc matar enemics. Davant d'una força de la magnitud de
l'Imperi seria impossible obtenir una victòria ordinària; si reduïm els nostres
objectius a l'aspecte militar, haurem perdut aquesta gran batalla.
Tot allò sonava com les retorçades justificacions que Namir
havia escoltat dins del Credo: una filosofia que el seu únic objectiu era
disfressar la seva gana de guerra. No obstant això, li feia l'efecte que Howl
parlava amb sinceritat. I d'alguna manera, Howl havia mantingut amb vida a la
Companyia Crepuscle durant conflagracions que van delmar a altres companyies rebels.
Namir es va obligar a somriure.
—Entenc —va dir—. Sense molestar als vilatans.
Howl li va donar uns copets a l'espatlla i va tornar a
riure.
—És suficient ara com ara. Comprendràs la resta al seu
moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada