La Companyia Crepuscle (XXXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 38

PLANETA SULLUST

Dia tres del setge d’Inyusu Tor

Havia passat un llarg temps des de l'última vegada que el Capità Tabor Seitaron gaudís el sabor de la victòria.

Ell ja havia oblidat l'excitació d'una batalla, l'alegria de donar ordres i alè a un equip orgullós i lliurat, així com el sobtat sotrac en descobrir l'estratègia de l'oponent. L'arribada de les naus enemigues li havia semblat divertida, l'havia anticipat amb prou feines com una possibilitat remota, però transformar en una arma la lava d’Inyusu Tor li va resultar tota una sorpresa. La Governadora Chalis i els seus aliats van ser més intel·ligents del que va anticipar.

No per això el balanç de la batalla perillava. Va llançar una mirada al cel grisenc des del pont de l’Herald i va veure passar, embolicats en núvols d'espurnes i fum, als Ales-X. El destructor estel·lar no era apte per a l'operació atmosfèrica, però tampoc ho eren les naus enemigues i el seu armament amb prou feines resultava una molèstia. Una vegada que eliminessin a la nau de combat i als dos caces, l’Herald enviaria un batalló d'infanteria per reforçar al malparat exèrcit embussat en el cim de la muntanya i a les forces que sufocaven els brots de rebel·lió de Pinyumb. D'aquesta manera trencarien el setge i salvarien la preuada planta processadora del governador de Sullust. Al final, el Prelat Verge obtindria l'objecte de la seva cerca.

Per la seva banda, Verge denotava una barreja de nerviosisme i impaciència. Mentre que Tabor es mantenia atent al centre del pont, Verge passejava per les cabines de controls repartint ordres als canoners. Tabor no interferia; les ordres del noi resultaven innecessàries, però eren acceptables. A més, Tabor havia patit a pitjors comandants.

—Prelat, capità.

Tabor va girar cap a l'oficial de comunicacions.

«Barcel», va pensar. «Noi capaç... massa vehement, però es comprèn, donada la seva joventut». Verge va llançar una mirada cap al noi, fent un gest perquè parlés.

—Una nau es disposa a enlairar-se d'una de les estacions de transport —va anunciar Barcel.

—Imagino que fuig de la lava. Ha transmès algun codi d'autorització? —va inquirir Tabor.

—Així és senyor, els que vostè ens va demanar que vigiléssim —va confirmar Barcel.

Tabor va ofegar una rialleta, al mateix temps que descobria el somriure de satisfacció d’en Verge.

—Una lliçó per a tots. Pots enganyar a un home intel·ligent una vegada, i dues vegades a un babau, però ningú cau en el mateix truc tres vegades —va anunciar Tabor.

La Governadora Chalis havia utilitzat els seus codis per aproximar-se a una nau de transport de l'Imperi en el Sistema Redhurne. Els rebels els van tornar a utilitzar per evitar el bloqueig de Hoth. Però intentar-ho per tercera ocasió i per fugir de la seva pròpia batalla, denotava una arrogància desmesurada.

—Capturin la nau amb el raig tractor abans que abandoni l'atmosfera —va ordenar Verge—. La vull intacta, si us plau. La rebrem en la plataforma d'embarcament.

Verge no hi havia si més no acabat l'ordre, quan ja es dirigia al turboelevador. Però va girar quan va notar que Tabor no li seguia. Un segon després, Tabor ho va acabar fent amb una ganyota i parlant en veu baixa.

—No em necessita per a això. Un de nosaltres hauria de romandre aquí.

Tabor temia deslligar la ira del Prelat, però el noi capcinejà i li va estrènyer una espatlla.

—En veritat consideres que ens necessiten per a aquesta batalla? El nostre triomf veritable està en l'hangar. Vull que estiguis al meu costat —va dir Verge, en un to gairebé suplicant, com un nen parlant amb el seu pare.

Tabor desitjava refusar-se, deixar en clar que mentre hi hagués homes morint sota les seves ordres, ell no podia abandonar el seu lloc. Fins i tot la victòria comporta un preu. I encara que l’Herald estigués fora de l'abast de l'enemic, allà a baix continuaven les baixes. Presenciar la batalla era un assumpte de respecte.

Però coneixia massa bé a Verge i podia endevinar el que el noi diria sobre anteposar el respecte cap als subordinats.

—Porto el meu intercomunicador —va advertir Tabor a les cabines de control—. Si alguna cosa canvia, vull saber-ho a l'instant.

—Per fi veurem al nostre enemic —va murmurar Verge mentre pujaven al turboelevador—. Consideres que ella sap que la seva fi ha arribat? Acceptarà que el seu fracàs es deu a la seva pròpia deslleialtat?

—Prelat, ella és una rata oportunista. No esperaria res de dignitat d'aquesta trobada —va dir Tabor.

—Doncs farem que valgui la pena, en nom de l'Emperador —va dir Verge.

***

El raig tractor va transportar la nau a l'hangar terciari. Els escàners van revelar una única forma de vida a l'interior. Si Chalis era la passatgera, tal com creia Verge, llavors viatjava sola.

Per a solaç d’en Verge, Tabor va cridar a dos soldats per seguretat: Zhios i Cantompa. Tabor havia arribat a apreciar a tots dos durant la seva estada a l’Herald. Ells havien estat testimonis de com Verge fastiguejava als seus contraparts. Van muntar guàrdia quan Tabor va emmalaltir a causa del canvi de dieta i van esperar infinites hores fora del centre de comandament en els seus rígids uniformes. Tabor confiava en ells, així que ells mereixien l'honor (si és que això podia dir-se) d'estar presents en la captura de la Chalis.

—Creus que ella apareixerà llançant ràfegues amb la seva arma? —va inquirir Verge, mentre l'escorta de Tabor s'avançava per la porta de duracer cap a l'hangar. Tabor va agrair que almenys Verge no s’estigués rient.

—Considero que una mica de precaució no fa mal —va dir Tabor.

Un dels guàrdies va confirmar que el lloc era segur, i Verge va entrar en l'hangar seguit de Tabor. Aquest va recordar que es tractava del mateix hangar al que havia arribat per vegada primera a l’Herald. La nau capturada hi havia ja activat la seva rampa de descens. Els guàrdies mantenien els seus rifles apuntats a la rampa.

El passatger de la nau va descendir amb un pas deliberadament lent, gairebé cerimoniós. Portava l'uniforme negre d'un capità de l'exèrcit imperial, encara que no portava les botes de regla. Una màscara d'oxigen penjava del seu coll. Va estendre els braços amb els palmells de les mans cap amunt, en un gest que el mateix podia significar rendició que benvinguda. Tabor recordava clarament les faccions d'aquell rostre que ara es veia demacrat, exhaust, malgrat el somriure cruel que creuava el seu rostre.

—Disculpin l'abillament —va dir la Governadora Chalis—. Ho vaig prendre prestat d'un dels seus homes per poder abordar la nau.

Girà lleument el maluc, llavors Tabor va poder veure la tela cremada en una porció del tors. Indubtablement, la petjada d'un blàster. Es va posar tibant i va arrufar les celles.

«Parlar a la lleugera d'un caigut...»

—No era un dels meus homes —va dir Verge—, sinó de l'Emperador. Una altra traïció al teu compte.

Chalis es girà cap a Tabor sense respondre, obrint els ulls excessivament per fingir sorpresa.

—Capità Seitaron, ha deixat el seu retir per mi. La seva amant deu estar molt gelosa.

Tabor havia oblidat el seu accent, aquest pesat to de col·legiala coruscantina amb el qual pretenia ocultar el seu veritable origen, un planeta perdut. El Comte Vídian havia estat, sense cap dubte, un home intel·ligent, però Tabor mai va comprendre per què s'havia pres tantes molèsties per enaltir-la.

—Esperava mantenir activa la meva ment, però... —va començar a dir.

—I vostè ha de ser el prelat —va dir Chalis, interrompent a Tabor i mirant de dalt a baix la rígida expressió de Verge.

«Però no em vas donar l'oportunitat», esperava dir Tabor. Molest per la interrupció, va haver de fer un esforç per controlar la seva irritació.

—Realment ha de ser vostè algú excepcional, perquè el propi Palpatine li hagi concedit el càrrec. No el va nomenar moff ni ministre, amb totes les responsabilitats que això comportaria, sinó prelat.

Tabor no estava segur de si Verge sabia que era objecte de burla per part d’ella. El noi la va mirar amb menyspreu, com si la seva mera existència resultés un afront.

—En el que a vostè concerneix, jo sóc el representant de l'Emperador en aquest lloc. Els seus actes són reprovables per al nostre amo i senyor.

Chalis va deixar escapar un riure que podria passar per alegre i jovial, de no ser per la ronquera que el sostenia.

—Vostè malda per semblar el servent favorit de l'Emperador, no és així? És veritat que li va construir un altar a Naboo? És veritat que li agrada martiritzar-se a les nits per esbrinar si resisteix el mateix que ell i aconsegueix les seves cicatrius? Potser si portés una màscara, ell li brindaria un tracte similar al de Vader.

Verge va fer un pas al capdavant i Tabor va notar que el seu cos s'estremia. A Tabor no li importava el que Verge pogués fer amb Chalis, però per ventura era una argúcia de la governadora per aconseguir una mort ràpida? I si la ira de Verge se sortia de control? I si arremetia contra uns altres?

—Vostè no necessita sentir això, prelat —va dir Tabor, però Verge va semblar no escoltar.

—Em disculpo. I el felicito per la seva victòria sobre mi. Estic aquí per fer-li una proposta —va dir Chalis, fent una lleugera reverència.

—Una proposta? —va mussitar Verge.

—Conec més sobre com funciona l'Aliança Rebel del que qualsevol espia podria imaginar: el seu lideratge, els seus plans, els seus costats vulnerables. —La veu de la Chalis va perdre sobtadament el to sarcàstic i el seu to va descendir una octava—. Concedeixi'm el perdó pels meus crims i compartiré aquesta informació amb vostès.

Verge va començar a estremir-se amb més intensitat. Els seus llavis, separats amb prou feines, deixaven escapar llargs esbufecs. Tabor va notar que la seva pròpia mandíbula estava travada. Va girar-se cap als seus guàrdies per veure si ells també temien a la reacció del seu prelat. Encara que seguien amb les seves armes apuntant a Chalis, la seva mirada no deixava a Verge.

De sobte, Verge va deixar de tremolar. Els seus músculs es van relaxar. Amb calma es va acostar a ella i va enterrar els seus dits entre el seu mentó i la seva galta, com si volgués arrencar-li la cara igual que una màscara. Chalis va ofegar un crit de dolor, però no va oposar resistència. Verge la va llançar al terra d'una empenta. Ella va rodar i es va quedar allà, deixant veure el seu rostre travessat per talls superficials.

—L'Emperador no precisa d'algú com vostè —va dir Verge, sacsejant la mà com si estigués bruta de llot—. I amb aquesta victòria he demostrat que mereixo un lloc al costat de Vader.

En el terra, Chalis lluïa diminuta i abatuda, però Tabor no va sentir pena per ella.

—Com vostè vulgui —va dir ella amb veu aspra i entretallada. Llavors va treure d'una de les seves butxaques un petit dispositiu pla amb un sol botó.

«Detinguin-la!», va voler cridar Tabor, però ja era massa tard. Va veure com flexionava el polze i va escoltar un clic gairebé imperceptible.

Durant un instant res va succeir.

Després, la nau de la Chalis va esclatar projectant una aura de llum blanquinosa. De la superfície de la nau van sorgir arcs elèctrics, i l'hangar va retrunyir pel so de les espurnes i del corrent elèctric. Els panells de control del raig tractor i els suports d'atracada cruixien conforme els arcs elèctrics aconseguien arribar a ells. Tabor va fer arcades per la fusió de la repel·lent olor del metall amb el del plastoide i es va cobrir el nas amb una màniga.

Quan la llum es va dissipar, les taques verdes i vermelles que suraven davant dels ulls de Tabor el van obligar a parpellejar. El seu cervell, atordit i anquilosat, va aconseguir reunir algunes paraules en comprendre el que succeïa.

—Una bomba d'ions —va murmurar.

—Prop de vint, totes les que li quedaven a la Companyia Crepuscle —va respondre Chalis amb veu seca. Recolzada amb mans i genolls intentava posar-se dempeus.

La coberta va tornar a fimbrar-se.

—Aquest és un destructor estel·lar —va dir Verge somrient i intentant conservar l'equilibri mentre mirava en el seu voltant—. Tots els equips clau estan protegits, ni tan sols vint bombes els podran danyar.

Però això no era cert. Tabor va sacsejar el cap en un esforç per ordenar els seus pensaments.

«Per què no és cert? Pensa, Tabor».

—Estem dins de l'atmosfera —va exclamar, avergonyit pel to urgent de la seva veu—. Necessitem tota l'energia per mantenir-nos en vol... qualsevol falla...

Els destructors estel·lars eren naus extraordinàries, amb la capacitat d'arrasar muntanyes i transportar exèrcits sencers. Però el seu pes era de milions de tones i els seus requeriments d'energia, immensos.

—Hem de retirar-nos immediatament. Transfereixin l'energia auxiliar i d'armament, tota la que puguin, als motors. Posin-nos en òrbita —va dir pel seu intercomunicador, fent un esforç per asserenar-se i parlar com corresponia a un capità imperial.

Com a resposta, solament va escoltar el riure gutural de la Chalis.

Òbviament, els sistemes de l’Herald estaven protegits, però el seu intercomunicador havia estat desactivat, com gairebé tota la resta en l'hangar, excepte les llums. Tabor va ordenar als guàrdies que portessin el seu missatge al pont. Ells es van apressar cap a la porta de l'hangar, però aquesta no es va obrir.

Tabor va deixar anar una maledicció. Els guàrdies van començar a retirar el panell de control per obrir la porta manualment. Verge seguia dempeus, sense moure's, contemplant a la Chalis, com si l'explosió d'ions també li hagués danyat.

«Per què ho vas fer?», Tabor va voler cridar-li. «Quina altra cosa guanyes a més d'un bany de sang?».

En veritat estava disposada a donar la seva vida per la causa rebel?

—Encara creus que t'has guanyat el favor de l'Emperador? —va preguntar Chalis, mirant fixament a Verge.

—Encara em pertanys —va dir Verge, encara que sense convicció.

—I per capturar-me has lliurat als rebels un dels béns més preuats de Sullust —va dir Chalis, negant amb el cap—. I no va ser un risc calculat, sinó un maldestre acte d’egolatria.

Una sacsejada en la coberta va posar a Tabor de genolls, causant-li un dolor en les cames i obligant-li a pensar quant dany havien rebut els seus ossos. Va llançar una mirada cap als guàrdies eixancarrats en el pis i a la mínima obertura de la porta. Chalis estava de genolls una altra vegada.

Únicament Verge havia conservat l'equilibri. En esclatar el so de les alarmes, es va llançar cap a ella; la va aferrar del mentó i la va copejar en el rostre. Una vegada més ella no va oposar resistència, únicament girava la cara quant podia per alleujar en alguna cosa l’andanada de cops. Quan Verge es va detenir per prendre alè amb sang en els artells i en el seu rostre, la governadora va tornar a riure.

—He vist a Vader. Al seu costat vostè és veritablement patètic —va dir amb un somriure vermell en els llavis.

Verge va quedar immòbil, i la seva mà, oberta com una urpa sobre els ulls d’ella.

—Ho hem aconseguit —va cridar un dels guàrdies, mentre l'altre s'atapeïa en l'esquerda per sortir.

—Detinguin-se. No ens retirarem de la batalla —va dir Verge amb un to gairebé amable.

Tabor estava massa confós com per protestar.

—L'Emperador no ens perdonaria una derrota, i amb raó —va continuar Verge—. Indiquin al pont que dirigeixi tota la potència de foc a l'exèrcit rebel. Que destrueixin la planta si és necessari, però no permetrem la caiguda de Sullust.

Tabor va valorar amb massa lentitud les implicacions d'aquella ordre.

—Prelat... —va començar a dir, reprenent-lo. Es va obligar a moderar el seu to de veu, però seguia escoltant tensió en les seves pròpies paraules—. No perdrem Sullust, podem guanyar la batalla en una altra ocasió. Però sacrificar als nostres homes i als de baix...

La tripulació de l’Herald era de milers d'homes, i tots ho havien donat tot per Verge, però això era massa. Era una bogeria.

«Per què ho fas?».

—No qüestioni les meves ordres, capità —va dir Verge amb un to de veu suau, gairebé infantil—. Tots hem fallat i tots som responsables. Si cal, estavellarem la nau a la muntanya, però no sofrirem una altra derrota.

En aquest instant, mentre Verge estava girat, Chalis li va colpejar. Tots dos van començar a forcejar; el noi amb tot el vigor de la seva joventut contra la governadora que li doblava l'edat, però aquesta tenia l'avantatge que li donava el seu salvatgisme. Tabor va cridar al prelat, però la seva veu es va extingir entre el furor de la lluita i el soroll de les alarmes.

Els guàrdies seguien sense moure's i sense saber què fer. Eren bons homes, respectuosos del deure. Segurament acceptarien les ordres del prelat i es dirigirien al pont.

Tabor va maleir i va agafar la seva arma per apuntar cap als combatents. La seva pistola era una Merr-Sonn B22 de funcionament mecànic. Segurament no s'hauria desactivat amb l'explosió d'ions. Si aconseguia detenir la seva lluita, potser podria raonar amb el prelat i potser l’Herald podria escapar.

Amb els ulls entretancats intentava apuntar, però les seves mans tremolaven. En el seu cap ponderava quin argument podria donar al prelat per convèncer-ho de la inutilitat de tantes morts.

Va furgar en la seva memòria, rebuscant entre les converses amb el noi durant els esmorzars i en els interrogatoris. Intentava unir les peces de l'excèntrica filosofia de Verge, per trobar alguna cosa sobre la seva visió de l'Imperi que Tabor pogués utilitzar.

Va imaginar a la tripulació de l’Herald sacrificada per la passió del noi.

Va prémer el gallet. Quan la boca de la pistola es va il·luminar de vermell, els combatents es van separar. Verge va contemplar a Tabor amb mirada perplexa, com un cadell castigat cruelment pel seu amo, i va caure al terra. El forat en el seu pit encara acomiadava flames.

—Avisin al pont que ens retirem. Tota l'energia als motors —va cridar Tabor, i va escoltar el moviment dels guàrdies en sortir per la porta.

Eren bons homes, podia comptar amb ells.

El rostre de la Chalis era una màscara sanguinolenta. Va apuntar al seu pit, i ella va somriure.

«Per què ho vas fer? Ressentiment? Lleialtat als rebels?».

—Capità Seitaron —va dir ella—. Tabor.

—Tu ets la responsable de tot això —va dir ell—, no el noi, la bogeria del qual no era la seva elecció.

Mort, Verge ja no lluïa tan intimidant o impredictible; era una víctima de les circumstàncies, una ment brillant i un gran imperial.

Verge s'havia convençut que li feia un favor a Tabor traient-lo del retir.

Amb la visió borrosa, Tabor es va preparar per disparar.

—Una última pregunta —va demanar Chalis.

—Una res més —grunyí Tabor.

—Digues-me, si jo vaig matar al prelat mentre tu i els teus guàrdies estàveu fora, com vaig poder haver-me disparat en el pit amb la meva pròpia pistola?

Tabor va contemplar-la com si s'hagués tornat boja.

 Següent