CAPÍTOL 17
SECTOR ELOCHAR
Zero dies després del pla Ka U Zero
Les portes blindades del Thunderstrike
estaven tancades. Brand ho va considerar un bon senyal, un senyal que el
personal del pont de comandament tractava d'aïllar a l'equip d'infiltració
imperial, fins que va veure a Charmer, a Roach i a altres tres membres de la
companyia, civils i reclutes, tractant de forçar una porta amb un bufador.
—Anem al pont de comandament —va dir Charmer quequejant. La
frustració li feia menjar-se la meitat de les paraules—. No sap... no sabem...
—Van ser els ferits —va dir la Brand—. Són imperials.
Segurament van assassinar als tripulants del Crida de Trompeta abans d'arribar a la flotilla.
Roach parlava precipitadament a través del seu comunicador,
però pel que sembla no obtenia resposta.
Brand va valorar la situació. Si els infiltrats tenien el
control sobre les portes blindades, probablement ja havien ocupat el pont. Així
mateix, era possible que ja haguessin inhabilitat els sistemes de comunicació
interna. Trigarien més a desactivar els sistemes millor protegits (armes,
motors, suport vital), però no gaire més.
Brand va observar com Charmer intentava travessar el metall,
llançant espurnes en totes direccions. No aconseguiria arribar a temps al pont.
L’ex-mercenària ja anava corrent pel passadís quan els va cridar:
—Vosaltres seguiu. Jo intentaré per l'altra banda. —Encara
després de tants anys, el treball en equip no se li donava bé.
Però Roach va anar darrere d'ella. Brand va reconèixer les
seves trepitjades, ràpides i desmanegades.
—Gadren està en el dipòsit d'armes —va cridar la Roach—. Ens
anàvem a trobar aquí.
Brand va mirar a la noia.
—I això què?
—Que té armes. Ell pot sortir.
Brand va fer un repàs mental de les existències en el
dipòsit d'armes.
—És possible —va confirmar. No seria una fugida ràpida ni
discreta, però Gadren tenia més possibilitats d'èxit que Charmer—. Si
aconsegueixes comunicar-te amb ell, digues-li que es reuneixi amb mi en el
pont. Jo esperaré el més que pugui.
La Roach va prendre aire per replicar, però Brand la va
contenir amb una mirada.
Va deixar a la noia i va desfer camí cap al Crida de Trompeta. El transport havia
sofert danys greus, però en cert sentit això era un avantatge: si els sistemes
de seguretat de la computadora principal seguissin funcionant, haurien
obstaculitzat els seus plans. Es va asseure en el lloc del pilot, enmig de la
foscor del pont, i va transferir l'energia que quedava en el sistema de suport
vital als motors. En una cantonada del visualitzador de la seva màscara, va
aparèixer una llum d'alerta i un temporitzador, aquest li indicava amb
exactitud quant temps més duraria l'oxigen d'emergència del seu vestit. La
xifra no era encoratjadora.
L'estómac li va donar una bolcada en desactivar-se la
gravetat artificial. Brand es va cordar sobre el pit l’arnés de seguretat de la
cadira i va seguir treballant. Lentament, el Crida de Trompeta va desacoblar les seves abraçadores d'atracada
del Thunderstrike. I tal com Brand
havia esperat, el Thunderstrike no va
desacoblar les seves pròpies abraçadores del Crida de Trompeta.
Brand va activar els propulsors de la nau, llavors una
desena de llums es van encendre en la consola principal. Les seves dents
estaven petant fins i tot abans de sentir la vibració del transport. El grinyol
del metall feia ressò a l'interior de la nau.
Ella es va preguntar què es trencaria primer, les
abraçadores del Thunderstrike o el
compartiment hermètic del Crida de
Trompeta?
Aviat va obtenir la resposta. Després d'un so semblat a
l'udol de mil droides, la nau va fer un salt cap endavant. Llavors, els
diversos objectes que hi havia en el pont: un datapad, un embolcall de ració
alimentària, un bantha de peluix que segurament havia estat significatiu per a
algun dels tripulants assassinats, van començar a surar cap al passadís
principal. L'aire enrarit del Crida de
Trompeta estava escapant per alguna fractura del compartiment hermètic, amb
tots els objectes que es trobaven a la deriva en aquell entorn sense
gravitació.
A la Brand no li va importar això. Va mantenir el transport
alineat amb el casc del Thunderstrike
i el va conduir —amb una lentitud aclaparadora, deguda al dany que havien
sofert els propulsors, però també a la seva poca habilitat com a pilot— cap al
pont de la corbeta. El seu vestit s'adheria a ella i l'escalfava automàticament
segons baixava la temperatura de la nau.
Amb totes les llums d'alarma que titil·laven en la consola,
per poc no nota el parpelleig de la llum del comunicador. Va prémer
l'interruptor i va sentir una veu entretallada per l'estàtica i gairebé
incomprensible. Va aconseguir a escoltar «Tinent Sairgon», «Imperi» i
«flotilla». Després va sentir el que va semblar ser un tret de blàster.
Brand considerava a Sairgon el seu amic. Poc després
d'integrar-se a la companyia va violar la privadesa del sergent, va investigar
per aquí i per allà, i va esbrinar qui havia estat abans de la guerra. Havia
estat actor, músic, historiador... un home de mil talents, cap dels quals va
admetre davant la Companyia Crepuscle. Brand el respectava per això.
Li va alegrar veure que la resta de la flotilla havia
comprès el seu missatge i el seu sacrifici. Un a un, els punts que
representaven les naus rebels en l'escàner van anar desapareixent, fins que
només van quedar el Thunderstrike i
el Promesa d’Apailana, fidel fins al
final. El lloc de trobada estava compromès. Els qui tenien la capacitat havien
fugit a l’hiperespai.
Però encara calia salvar a la Companyia Crepuscle.
***
Quan el Crida de
Trompeta va haver recorregut la major part del Thunderstrike, de popa a proa, Brand va tornar al malparat
compartiment hermètic del transport i va treure el cap a través de l'estellat
forat produït pel violent desatracament de la nau. El casc del Thunderstrike ocupava la totalitat del
seu camp visual: una superfície metàl·lica llisa, repleta d'antenes,
distribuïdors d'energia i plaques de revestiment ablatiu, semblada a la cara
d'alguna estranya lluna mecànica.
La màscara de la Brand filtrava les formes i magnificava la
seva visió. Coneixia l'interior del Thunderstrike
tan bé com coneixia els carrers de Tangenine. Havia memoritzat a consciència
cadascun dels ponts i visualitzat llocs d'emboscada, així com vies de fugida en
cas de desastre. Es va recriminar per no haver estudiat l'exterior amb més
atenció. Però es va proposar esmenar el seu error si aconseguia sobreviure.
Brand va localitzar el que estava buscant: una escotilla de
manteniment, construïda per a droides, però suficientment ampla per donar
cabuda a una persona. Sense dubtar-ho un segon, va empènyer la paret del
compartiment hermètic i es va impulsar cap a l'espai.
Es va precipitar a través del buit que separava les naus, un
feix de negror entre dos cels grisos. En aquest buit va tenir temps per
reflexionar sobre la precipitació dels seus actes: si s'havia impulsat amb
massa celeritat, s'arriscava al fet que el seu vestit es perforés en xocar
contra el casc del Thunderstrike. Una
rascada microscòpica en qualsevol dels seus guants hauria estat suficient per
matar-la. No obstant això, havia saltat sense por ni ansietat, sense
visualitzar als seus companys ni imaginar-se liquidant als infiltrats.
«Fins i tot el propi Namir», va pensar ella, «tenint en
compte com és de sec, admetria sentir alguna emoció».
Però ella no sentia res. Només tenia un treball a fer, un
propòsit i un mètode.
Girà el cos i va dirigir les soles de les seves botes cap al
casc. Quan aquestes van xocar contra el metall, va sentir una punxada en el
turmell que s'havia torçat a Coyerti. Encara que el dolor li va recórrer tot el
cos, no se li va fracturar cap os ni es va trencar el seu vestit. En rebotar
cap a l'espai, es va inclinar cap endavant, es va estirar per aferrar la vora
de l’escotilla i va enfonsar els dits sota una juntura metàl·lica. Els braços
li van doldre en aferrar-se al Thunderstrike,
encara que la seva pròpia acceleració minvava a poc a poc.
Després d'aconseguir estabilitzar la seva posició, va obrir
l’escotilla amb dos trets de la seva arma disruptora. Va haver de retorçar-se
per baixar pel conducte, doncs la grandària de l'obertura era insuficient:
l'espai havia estat dissenyat per a unitats astromecàniques, més amples que
altes. Una vegada més, la seva principal preocupació era el vestit; una
masegada forta seria suficient per esquinçar la tela.
Mentre descendia va fer un últim cop d'ull al buit. El Crida de Trompeta s'havia allunyat a
causa de la inèrcia, deixant a la vista la negror infinita i milers d'estels.
Brand mai havia estat a l'exterior d'una nau tan lluny d'un planeta; una part
d'ella volia quedar-se aquí, aconseguir aquesta sensació de solitud que
semblava estar gairebé a l'abast de la seva mà.
De sobte, refulgí un nou estel, i ràpidament es va fer més
brillant. Era una nau que sortia de l’hiperespai. Brand la va magnificar una
vegada i una altra amb la seva màscara, fins que va aconseguir distingir la
seva forma.
Volia portar-se una sorpresa, però no va ser així.
La nau pertanyia a l'Imperi: era un destructor estel·lar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada