La Companyia Crepuscle (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

PLANETA CRUCIVAL

Dia quatre-cents de l'afront de la Cultura Tripartida

Quinze anys després de les Guerres Clòniques

Ara es deia Umu Setè: Umu en honor del segon fill del Hieropríncep i Setè pels altres sis Umus que havien servit al Credo Opalí. Al noi li hauria agradat un nom distintiu, però el Credo tenia regles estrictes, i hi havia coses pitjors que tenir per sempre el nom d’Umu Setè.

Ocultes sota una capa de pell de bantha, encara portava les marques de les seves antigues filiacions. Amb la mort del cabdill Malkhan els seus vots d'obediència van perdre la seva raó de ser. Havia estat afortunat de trobar al Credo tan aviat com ho havia fet. Ara, mentre caminava vigorosament pels estrets carrers de maresa, veia les mateixes marques en els rostres dels ancians agotzonats en les escales d'entrada de les botigues, enfonsats en el sopor induït per l’espècia; en els canells de les dones que menjaven sobres en els carrerons; en tots els guerrers de Malkhan que s'havien quedat sense exèrcit i en els quals els triomfs que tenien gravats en la pell ara els assenyalaven com a pàries.

Umu portava la caputxa posada i evitava la vista dels malkhanis perduts. No temia per la seva seguretat, però el Credo li havia assignat una tasca. No podia flaquejar ni fallar.

Quan va arribar al mercat es va obrir pas a cops de colze entre la multitud per arribar amb els comerciants que, segons li havien dit, podien ajudar-lo. A alguns no els deia res: estirava una mà, dipositava un grapat de peggats d'or en els seus palmells com recompensa pels serveis prestats al Credo i s'allunyava. Amb uns altres regatejava. Durant una hora va estar omplint el seu costal amb bateries d'altres planetes, cables, fusibles... Aparells i parts d'aparells.

Si bé el Credo tenia aliments, aigua i or en abundància, mancava de tecnologia. Per sobreviure a les seves batalles contra els clans herètics necessitava armes equiparables a les dels seus enemics. Necessitava soldats que sabessin manejar blàsters i llançaflames.

Umu Setè havia lluitat en les hosts de Malkhan i sabia manejar moltes de les armes que hi havia en la galàxia.

Quan va acabar el seu assumpte al mercat, Umu va tornar a internar-se en els carrerons. No va seguir el mateix camí. Sabia que el podien estar seguint; sabia que els objectes que portava podrien servir per donar sostre i aliment a una família durant un any, o sadollar a un addicte a l’espècia durant un mes. Les primeres ocasions en què el Credo li havia fet encàrrecs, ell hi havia estat temptat a robar-li per obtenir la seva llibertat i forjar-se una nova vida. El seu sentiment de lleialtat cap als seus superiors era limitat, malgrat la recitació comunitària de vots que es realitzava matí i nit, malgrat les constants lectures del Llibre del Hieropríncep. De vegades s'allotjava en el seu estómac una sensació de culpa, crua i pesada, a causa de la seva falta de fe. No obstant això, amb el pas de les setmanes i amb les responsabilitats cada vegada majors que li confiaven, hi havia trobat noves raons per mantenir-se fidel al Credo.

—Hazram!

En escoltar la veu va sentir també una encaixada en l'espatlla; era una mà gran, masculina, amb ungles que es van enfonsar en la tela de la seva capa. També va escoltar el nom, però no el va reconèixer com a propi, sinó en acabar de llançar un colze cap enrere, percebre el contacte amb alguna cosa i sentir com la mà s'allunyava del seu cos. Va sentir el so d'uns peus relliscant sobre la pols, mentre el seu assaltant ensopegava, tossint asprament i dolorosament.

Umu es va donar la volta. Dempeus en el carreró hi havia un individu alt, ample d'espatlles, calb i de rostre marcit i aguerrit. Era evident que havia estat un home fort, però ara semblava com si haguessin posat a adobar la seva pell en una armadura d'ossos. La seva camisa i la seva armilla tenien forats, alguns dels quals havien estat apedaçats amb cuir. Mirava a Umu amb els ulls molt oberts, ansiosos.

—Estàs viu —va dir—. Jo sabia que estaves viu.

—Has d'anar-te’n —va ser la resposta tallant i ressentida d’Umu—. El Credo està esperant-me.

Umu no havia vist al seu pare en gairebé tres anys.

El pit de l'home pujava i baixava com si hagués estat corrent. Va tancar els ulls amb força. Quan els va obrir, semblaven més lúcids, concentrats, però sense aquella intensitat maniàtica.

—Caminaré amb tu —va dir el pare d’Umu amb mesura i contrició, com un presoner negociant el seu alliberament després d'una batalla—. El Credo està a Templemarch, no? Vigilaré que no et molestin camí cap a allà.

Umu li va donar l'esquena al seu pare i va reprendre la seva marxa. El seu pare va caminar darrere d'ell.

—Vas estar aquí? —va preguntar el seu pare, després d'uns minuts de caminar en silenci—. Quan els malkhanis es van separar?

—Sí —va murmurar Umu.

Cadascun dels lloctinents del cabdill havia reclamat per a sí l'arsenal d'armes de Malkhan, provinent de tota la galàxia. La massacre que es va deslligar va ser pitjor que qualsevol altra cosa que Umu hagués vist abans.

—Et vaig advertir que ocorreria —va dir el seu pare—. Sempre passa el mateix.

Umu no va dir res.

—També va ocórrer en la meva guerra. Quan els nostres enemics ens van vèncer, van començar a combatre entre ells.

—Tal vegada hauries d’haver lluitat millor —va dir Umu, amb veu freda i monòtona—. Tal vegada, si el teu bàndol hagués guanyat, haguessis sabut què fer.

Umu va estrènyer el pas i va escoltar la respiració agitada del seu pare, que s'esforçava per no quedar-se a la saga.

El noi esperava que el seu pare comencés a discutir. Sempre havia estat fàcil incitar-lo a discutir sobre la seva guerra. Una paraula equivocada era prou per engegar-ho, perquè es posés a defensar les seves decisions i la seva causa davant de... Bé, Umu mai va entendre amb qui pensava el seu pare que estava discutint. A Crucival, a ningú li importaven les Guerres Clòniques.

—Encara pots tornar —va dir el seu pare, canviant el tema. La seva veu es va fer més aguda—. Hi ha espai suficient, menjar suficient. Puc ocultar-te del Credo... Sé que puc fer-ho.

Umu va fer una ganyota i va plantar els peus en la pols.

—El Credo ens serveix carn, mel i va venir totes les nits —va dir, sense girar-se a mirar al seu pare—. En despertar, percebo l'olor de la fruita i no el dels excrements que algú va deixar al carrer. He realitzat vots d'obediència. Per quina raó tornaria amb tu?

El seu pare no va respondre. Probablement ja s'havia anat.

Era igual. Tot el que Umu havia dit era veritat, encara que aquestes no eren les raons per les quals pertanyia al Credo. No volia parlar amb el seu pare sobre el Credo, ni dels malkhanis, ni de la persona en què s'havia convertit des que va sortir de casa.

No era Hazram. No era Donin. Era Umu Setè.

Una part d'ell, algun instint residual, volia llançar el costal i córrer darrere del seu pare, buscar-lo i...

Però fins aquí arribava la fantasia. No hi havia cap «i». No hi havia una infància feliç que reclamar, només el temor d'una oportunitat malgastada.

Ja era de nit quan va arribar a Templemarch i a l'antic claustre on residia el Credo. Havia arribat tard per al jurament de lleialtat vespertí; hauria d'estar despert a mitjanit per reparar la falta. Però ningú el va renyar; els seus companys el van saludar calorosament mentre distribuïa les seves adquisicions entre els tècnics, armers i mestres d'oficis.

Mentre rebuscava en el seu sac es va sorprendre en trobar una petita fruita magolada, una pera dolça d'espines, com les quals creixien obstinadament en els carrerons. Gairebé li va caure al terra quan va comprendre que, d'alguna manera, el seu pare havia aconseguit deixar-la aquí per a ell. El seu pare sempre havia estat astut i era capaç de prendre-li el pèl a qui volgués si s’ho proposava.

Umu no va voler la fruita i va anar a deixar-la en l'armari de rebost del claustre. Les mans li tremolaven una mica. Després es va dirigir a l'àrea per dormir.

Allà, envoltat pels murs del claustre, un altre centenar de seguidors del Credo jeia tombat sobre llençols o sobre pastura groga. Il·luminant-se només amb la llum dels estels, Umu va caminar treballosament entre els dorments eixancarrats per arribar a la seva cantonada. Entre les ombres, arrencant un després d'un altre bri, li esperava una noia tal vegada un o dos anys major que ell. En veure’l es va redreçar gemegant de cansament i somrient.

—Vas tornar —va dir Pira Ten.

—Vaig tornar —va dir Umu. Es va asseure en el terra al costat de la noia i va somriure—. Vaig veure a un alienígena al mercat.

—No és cert —va exclamar Pira, lluint un ampli somriure—. Estàs mentint. —Li va posar a les mans un tros de pa amb peix fumat—. El sopar. Estàs mentint? Què era?

Umu rigué i li va explicar a Pira sobre l'alienígena: pell groga, banyes, ulls negres, com el dimoni d'algun mite. Estava mentint, per descomptat, però a Pira li agradaven els alienígenes. Umu va concebre la història des del moment en què li van assignar la tasca i la va amanir després de sortir del claustre. Durant la major part del dia va estar desitjant explicar la mentida.

No sabia si Pira li estava creient o no, però no importava.

—Llavors, no vas tenir problemes? —va preguntar ella, quan Umu va concloure la seva història. Estava recollint i menjant les engrunes restants del sopar d’Umu. La seva veu es va tornar més seriosa—. L'última vegada van assaltar a Keffan sortint del mercat. Encara no pot moure els dits.

—No vaig tenir problemes —va dir Umu—. De fet, va ser bastant avorrit.

Pira va assentir amb el cap.

—Allò avorrit pot ser bo —va dir—. Sé que anheles una guerra amb trets i tot, però... ser avorrit és bo. Una pausa pot ser bona.

—Jo no... —va començar a dir Umu. Pira va contenir el riure; esperava que ell mossegués l'ham. Umu es va mossegar els llavis, va arrufar les celles i va començar de nou—. Quan comencen els trets? —va preguntar—. A algú l’acoltellen per l'esquena.

Pira es petà de riure amb força, encara que va aconseguir fingir penediment quan alguns dels qui intentaven dormir la van fulminar amb la mirada. Umu es va recolzar sobre la pastura; li va semblar que les trobades prèvies del dia escapaven del seu cos i s'enfonsaven a la terra, en les profunditats de Crucival.

Hi havia coses pitjors que ser Umu Setè. Hi havia coses pitjors que estar entre els del Credo.

Havia trobat a la seva família i se sentia feliç.

 Següent