CAPÍTOL 37
PLANETA SULLUST
Dia tres del setge d’Inyusu Tor
Conforme descendia el destructor estel·lar, l'Imperi va
mantenir la seva infanteria i els seus aerolliscadors a distància de la planta.
La raó es va fer evident quan la descarrega maragda del turbolàser va caure en
les faldilles de la muntanya, perforant un cràter i esquerdant la roca fins a
convertir-la en cristall trencadís. Els pocs exploradors i franctiradors de la
Companyia Crepuscle que es trobaven més amunt i que no van quedar desintegrats
pel poder atomitzador del raig, es van replegar immediatament fins al primer
perímetre.
Namir va sentir una onada de calor en el rostre i va
intentar cobrir-se amb el braç. Malgrat el filtre de la seva màscara, l'olor de
l'ozó i del sofre se sentia en l'aire candent. La pluja maragda va caure sobre
la tropa, seguida de les brillants bombes de protons que van envoltar la planta
processadora.
«Com de prop pot disparar l'Imperi sense danyar el
complex?», es va preguntar Namir. «Com de precisos seran els sistemes del
destructor estel·lar?».
—Estan en posició —li va cridar Hober a cau d'orella. Namir
amb prou feines escoltava a l'intendent a causa dels trets i dels esclats en la
roca.
Namir va veure un escamot de soldats que es replegava des
del cim cap a l'accés de la planta.
—Resisteixin! —va cridar Namir.
Si el seu càlcul era erroni, si els canons del destructor
estel·lar podien vaporitzar a la tropa sense danyar el complex, llavors ell
estava preparat per morir amb els altres, i la batalla conclouria en un obrir i
tancar d'ulls.
Però, un instant més tard, el foc va cessar.
Namir va aixecar la vista cap al cel gris i va començar a
riure, sentint l'aire calent cremar les seves fosses nasals.
El destructor estel·lar ja estava sota la capa de núvols.
Lluïa molt més gran que el petit i distant sol de Sullust, revelant les línies
de la seva cuirassa metàl·lica inferior. Centelleigs vermells i verds
circumdaven el seu perímetre, però el foc de la seva artilleria ja no es
dirigia cap a la muntanya. Ara, el destructor caçava a tres ombres que
descendien entre els núvols.
El Promesa d’Apailana
i els seus Ales-X estaven de retorn.
—Quant poden sobreviure així? —va preguntar Namir a Hober.
—Ho ignoro. Hem tingut comunicacions intermitents, però no
hem aconseguit mantenir un canal obert. La meva millor predicció és que no
gaire —va respondre Hober.
—Cap problema —va dir Namir—. Aquí tampoc durarem massa.
No era el tipus d'expressió que s'esperava d'un comandant,
encara que Hober rigué amb una mica d'amargor.
Les forces imperials que estaven al peu de la muntanya van
reiniciar el seu avanç, potser alarmades pels reforços aeris de la companyia i
preocupades per altres trucs que els rebels els poguessin tenir preparats.
Mentre els soldats d’assalt grimpaven per les roques fumejants, Namir va
recórrer la línia cridant ordres i alliberant tota l'artilleria contra
l'enemic. L'Imperi va deixar d'escatimar recursos; cada soldat que queia era
reemplaçat per un altre més. Una cortina de rajos de partícules centellejava de
manera constant sobre el cap de Namir, qui per anar d'un lloc a un altre va
haver de caminar de quatre grapes. Els projectils dels morters esquinçaven les
oïdes; alguns no aconseguien el seu objectiu; uns altres destrossaven escamots
sencers de la Companyia Crepuscle. A manera de resposta, l'artilleria de la
companyia disparava cap al vessant una cascada de rajos d'energia vermells i
taronja, descàrregues explosives, polsos de llum i míssils centellejant.
A Crucival, aquest armament hagués estat suficient per
conquerir el planeta. Aquí resultava insuficient.
Els primers soldats imperials van aconseguir el cim. El que
fos que els hagués ajudat a superar la línia de la companyia, sort o habilitat,
no els va servir de molt més: Namir va fer esclatar el pit del primer, amb el
seu primer tret en la batalla. No obstant això, la línia interna començava a
esquerdar-se. Namir va buscar a Hober amb la mirada i aquest va aixecar la mà amb
els cinc dits estesos.
Cinc minuts. Calia resistir altres cinc minuts.
Namir els va indicar amb un gest als escamots que
avancessin. Els soldats grimpaven a les roques que els aixoplugaven o es
llançaven alguns metres costa avall. Alguns van perir al cap d'uns instants,
però la sobtada ofensiva va obligar a l'Imperi a detenir el seu avanç. Namir es
va trobar disparant als soldats d’assalt amb un rifle que se sobreescalfava
ràpidament, espatlla a espatlla amb la Twitch.
Es va arriscar a mirar cap al destructor estel·lar i al Promesa, que seguien embardissats en la
seva pròpia batalla.
—Si sobreviuen més que nosaltres... —va començar a dir
Namir, abans de fer un altre tret.
—Seria humiliant —va concloure Twitch. Namir no va
aconseguir escoltar tot el que va dir, només la paraula «armada» i una sèrie
d'obscenitats.
Els escamots de la Companyia Crepuscle que s'havien avançat
van començar a perdre el terreny gairebé immediatament. Namir va permetre a la
companyia perdre el metre que havia aconseguit. Però qualsevol altra reculada
els deixaria a l'estreta franja entre la costa i els murs del complex. I
després d'això, solament quedaria la retirada cap a l'interior.
Una ensordidora descarrega de morter, just a l'esquena d’en
Namir, el va llançar amb violència cap endavant. Va caure contra les roques,
lacerant-se la pell dels genolls, encara que va aconseguir cobrir-se el cap amb
els braços. Va córrer amb sort de no fracturar-se el crani, doncs difícilment
sobreviuria a una altra lesió a la zona.
Va sentir que algú l’aixecava tirant de les seves espatlles.
No va saber qui, però sí va veure de cua d'ull a Hober, qui va fer un gest
d'aprovació.
—Fes-ho —li va dir Namir.
Després va escoltar crits i hurres i finalment el rugit del
triomf. Amb dificultat va avançar cap al vessant, a temps per veure la muntanya
cremar.
***
Namir havia enviat una dotzena d'equips d'excavació a
l'interior de la muntanya. Van utilitzar els mateixos vehicles que havien robat
dies enrere per infiltrar-se en la planta processadora i els van completar amb
altres pocs que van trobar en la pròpia planta. Els tècnics li van advertir en
més d'una ocasió que qualsevol túnel podria col·lapsar-se si excavaven en
terreny inadequat i que el risc augmentava si la muntanya era bombardejada.
—Funcionarà, no és tan difícil. Per a això són la majoria
d'aquestes eines —li va prometre Vifra, abans de la seva partida a Pinyumb.
—Però tu no vols —va dir Namir.
Vifra va encongir les espatlles i va dir:
—Construïm defenses per evitar que els equips d'excavació de
l'Imperi entressin com ho vam fer nosaltres: canalitzar el magma, incinerar a
l'enemic... Ens vas dir que havíem de ser ambiciosos; això és ser ambiciosos.
Puc aconseguir que la muntanya aboqui els seus budells per tot el terreny, però
no crec que sobrevisqui més de la meitat dels equips. Crec que els estàs
demanant que se sacrifiquin i la seva mort serà bastant lletja: seran enterrats
en vida o incinerats.
—Ho faran? —va qüestionar Namir.
Vifra havia assentit. Així es va acordar la decisió.
Des de la muntanya, Namir veia la lava córrer, dels túnels
recentment excavats cap avall. Com era d'esperar, la majoria dels dolls de lava
van aparèixer sota on es trobava l'exèrcit imperial. Onsevulla que la lava
entrava en contacte amb la mala herba o els cadàvers, cremava una flamarada.
Els vehicles de transport que esperaven més enllà del gruix de les forces
imperials es van allunyar amb rapidesa. Els soldats que romanien en el cim
donaven desesperats crits de pànic i van acabar estavellant-se contra
l'artilleria de la Companyia Crepuscle.
La lava va envoltar gairebé per complet el cim de la
muntanya. Els soldats imperials quedarien sense espai per retrocedir,
desmoralitzats, aterrits, però per això mateix el seu següent atac arribaria
amb tota la seva fúria. Potser aquella maniobra acabaria per jugar a favor de
l'Imperi.
Però atrapar a l'enemic a l'espai de la Companyia Crepuscle
no era l'únic propòsit de la lava. Nous dolls sorgirien prop de la base de la
muntanya, i els equips d'excavació de la companyia no eren els únics que
estaven operant.
La cèl·lula rebel d’en Nien Nunb no comptava amb recursos
d'artilleria ni humans, però si que tenia accés a vehicles de mineria. Cobrir
amb lava mitja dotzena d'estacions de vigilància de l'Imperi semblava una bona
manera d'iniciar la revolució.
Namir comptava amb què la cèl·lula rebel en veritat pogués
mobilitzar a la gent de Pinyumb. Es preguntava si sobreviuria per veure si
aquesta part del pla funcionaria.
***
La celebració de la Companyia Crepuscle va durar fins que
l'Imperi va redoblar el seu atac. Els soldats d’assalt botaven sobre les roques
i atacaven amb les culates dels seus rifles, per després caure pels trets de la
companyia. El gran nombre de soldats va depassar la capacitat de resposta de la
companyia. Els rifles blàster consumien massa energia i s'escalfaven massa
ràpid com per detenir a cada enemic que aconseguia el cim. Namir va ordenar la
retirada, i els escamots van haver d'abandonar l'artilleria mòbil i als seus
camarades ferits per aconseguir els accessos a la instal·lació, zigzaguejant en
el laberint de barricades de la companyia.
Va ser una retirada relativament ordenada. Els escamots
sabien que formava part del pla, sabien qui podia partir primer i qui havia de
quedar-se enrere per cobrir-los. Van complir amb el seu deure, mentre els
soldats d'armadura blanca els hi llançaven granades i els llançaflames ruixaven
mort en el seu afany de dispersar a la companyia.
Durant la retirada, Namir es va separar de Hober i es va
detenir per recuperar l'alè darrere d'un muntacàrregues bolcat que bloquejava
el cavernós accés oriental. Estava en la part posterior del laberint, veient
als escamots prendre les seves posicions en les barricades o en el sostre.
Canviava la cel·la d'energia del seu rifle, quan va sentir que una mà estrenyia
amb força la seva espatlla i va escoltar una veu greu com un bram.
—Com perdre quan la naturalesa mateixa es torna en contra
dels nostres enemics?
En girar-se va veure a Gadren, que lluïa un ampli somriure.
Darrere de l'alienígena, es trobava Roach, qui, curiosament, portava posada la
musclera d'algun stormtrooper. Balancejava constantment el seu pes d'un peu a
un altre, i el seu somriure no era tan marcat.
—Intentem no esbrinar-ho, d'acord? —va suggerir Namir,
colpejant amb força el costat de Gadren. No obstant això, no podia apartar la
mirada de la Roach. D'una banda sentia la necessitat de dir-li que fugís, que
s'amagués en el profund de la planta fins que acabés la batalla. Però això no
era el que ella necessitava, i Namir suposava que tampoc ho desitjava.
—Ho faran bé, els dos —va dir Namir.
—Alguna novetat de Pinyumb? —va preguntar Gadren.
—No —va respondre Namir—, però tampoc comptàvem amb què la
hi hagués. Els hi hem donat tot el suport que era possible. Hem fos als seus
segrestadors i hem atrapat a l'exèrcit local aquí. Si no poden iniciar la seva
rebel·lió, serà per voluntat solament d'ells.
Gadren va assentir amb el cap.
—Som-hi —va dir Roach, donant-li una lleugera empenta a
Gadren en el braç.
—Després ens veiem. Cuida't amic —es va acomiadar Gadren.
—També vosaltres —va respondre Namir.
Roach i Gadren van caminar cap a les barricades. Namir els
va veure allunyar-se i es va concentrar a estabilitzar la seva respiració i les
seves mans, que havien començat a tremolar.
Quan eren a punt de perdre's de vista, Roach va girar cap a
Namir per intercanviar una mirada. Namir va intentar donar-li un lleu somriure
i un gest d'alè.
Ella li picà l’ullet, i Namir va començar a riure.
***
Els escamots apostats en el sostre tenien la missió d'entretenir
als equips d'armament pesat i artilleria mòbil de l'enemic. Mentre aquestes
unitats no poguessin operar, la infanteria enemiga es veuria obligada a passar
entre les barricades, on serien presa de la Companyia Crepuscle. La destrucció
total del complex havia deixat de ser una alternativa, tret que l'Imperi
estigués decidit a sacrificar de pas a les seves pròpies forces.
Els soldats d’assalt van ser principalment els qui van
conquistar el cim; aviat van començar a esquerdar les barricades, sota una
pluja de granades i foc. Però fins i tot els enderrocs jugaven en contra seva,
retardant el seu avanç. Quan un escamot de Crepuscle perdia la seva protecció,
retrocedia deixant al següent escamot a càrrec de l'avantguarda.
Namir va disparar contra la tempesta de rajos blàster fins
que el seu rifle va quedar sense càrrega; llavors va prendre la seva arma de mà
i va seguir disparant fins que algú li va aconseguir una recarrega per al
rifle. Es trobava estirat sobre la placa de metall que conduïa a l'entrada de
la planta, només s'alçava per albirar a un enemic i disparar.
Era el tipus de batalla que havia lliurat des que era un
nen. Tan natural com respirar.
Encara que els escamots retrocedien i sofrien baixes, encara
que els soldats d’assalt seguien atacant, la Companyia Crepuscle no va cedir
l'accés a la planta. Cada membre de la companyia que queia s’emportava amb si
una dotzena de l'Imperi. El desgast començava a notar-se en la següent horda
imperial que havia arribat al cim de la muntanya. Els escamots de la companyia
semblaven anticipar el seu èxit de manera instintiva, i els crits d'alè i
triomf s'alternaven; els soldats van començar a creure que podrien vèncer.
Quan Namir es va retirar de les despulles en flames del
muntacàrregues, a la recerca de l'entrada a la planta, va llançar una última
mirada a la batalla que lliuraven, en el cel, el destructor estel·lar i el Promesa d’Apailana.
La batalla en terra podia concloure en una victòria, la qual
cosa li enorgullia, però aquella batalla en l'aire no. I Namir s'havia quedat
sense asos sota la màniga.
Existia la possibilitat que la cèl·lula rebel s'ensenyorís
dels canons defensius de la ciutat, però, encara que això succeís, segurament
seria massa tard per salvar a la Companyia Crepuscle. Els residents de Pinyumb
havien d’atendre assumptes més urgents; per quan tinguessin l'oportunitat
d'enfocar els seus canons cap al destructor estel·lar, seria massa tard.
Quan el Promesa
fos destruït, el destructor concentraria la seva atenció en la planta
processadora. Descobriria que l'exèrcit de l'Imperi havia estat vençut.
Descobriria també que sota cap circumstància es podia evitar la destrucció de
la planta processadora. Tret que ocorregués un miracle, destruiria la muntanya
per complet.
Namir havia fet el seu major esforç. Havia fet justícia a
l'esperit de la Companyia Crepuscle.
Moriria amb un somriure i amb un crit de guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada