CAPÍTOL 6
PLANETA COYERTI
Dia noranta-set de la retirada de la Vora Mitjana
Franges verdes, cafès i grogues passaven a tota velocitat,
sota les comportes obertes de la nau de desembarcament que dirigia Namir. El
rugir del vent i la fúria del motor es combinaven en un udol inexorable, que
ofegava tots els altres sons. Amb la vista fixa al capdavant, Namir se sentia
sol a l'interior d'un huracà.
Algú li va cridar donant-li uns copets en l'espatlla. En
girar-se, va veure la Brand, qui li mostrava dos dits. Darrere d'ella, estaven
Gadren i, més enllà, Roach, aferrada d'una barana i balancejant-se amb el
moviment de la nau. En la part posterior de la plataforma hi havia uns bancs
estrets, on s'atapeïen altres dos escamots de la Companyia Crepuscle, els quals
revisaven els seus blàsters i les seves armadures.
Faltaven dos minuts per desembarcar.
Namir va assentir amb el cap i va tornar a les comportes. La
velocitat de les franges de color va disminuir amb la de la nau; a poc a poc es
van convertir en blocs d'arbres de grans fulles, tacats i marcits, a causa de
les malalties. L'aire humit estava carregat d'una olor espessa, vegetal, així
com d'una altra aroma acre que Namir no va poder identificar. No era el planeta
més pudent que havia visitat, però va suposar que la pudor empitjoraria molt
ràpidament.
Se cenyí la corretja del rifle i es va ajustar el casc. Amb
el descens de la nau, els blocs selvàtics es transformaven en arbres
perfectament diferenciables. Faltava un minut per al desembarcament.
Brand li va cridar a cau d'orella, però ell només va
escoltar una veueta feble i distant:
—S'acosta un caça TIE. Fes-ho ràpid.
Namir va tornar a assentir.
El descens va continuar, fins que les branques i les fulles
humides dels arbres van començar a assotar la part inferior de la nau. Una
branca es va ficar per les comportes de la plataforma, es va trencar i va caure
al buit. Finalment, el fullatge va quedar enrere; Namir va poder veure el llot
negre que conformava la superfície de Coyerti.
Somrient amb feresa, va saltar.
La caiguda era de menys de cinc metres, prou curta com per
sobreviure o prou llarga com per matar-se, depenent de com caigués un. En
saltar, Namir va sentir la calor dels motors de la nau, la qual cosa va
desaparèixer tan aviat va tocar terra amb els peus. Va flexionar els genolls
conforme la terra fosca es comprimia. Les seves botes es van enfonsar. Després,
va caure cap endavant i va començar a rodar. Al cap d'uns instants, ja estava
dempeus, brut i adolorit, però sense ferides.
Va escodrinyar la clariana. Brand ja estava dempeus, coberta
de llot, igual que ell. Gadren s'aixecava a uns passos de distància. Roach
estava en el terra, d'esquena. Namir es va preocupar per un instant, fins que
ella es va posar dempeus d'un salt, panteixant i somrient.
—No estiguis tan contenta —li va dir Namir—. Si intentessis
un aterratge assistit per coet, et trencaries un turmell.
—Suposant —va intervenir Gadren— que continuïs amb nosaltres
quan Charmer s'hagi recuperat.
«Suposant que segueixis amb vida», va pensar Namir, i es va
contenir per no dir-ho. No era bona idea desmoralitzar a la nova recluta.
A Namir li va semblar escoltar, de més enllà, el so de
canons làser, en la direcció cap a la qual havia volat la nau de
desembarcament. Va fer una ganyota: si derrocaven la nau, els escamots que
anaven a bord caurien amb ella. Però no hi havia res que ell pogués fer en
aquest moment.
Va treure un datapad i va revisar la seva ubicació; després
li va fer un senyal a l'escamot perquè s'acostés.
—Vinga —va dir—. Estem a cinc quilòmetres del nostre
objectiu. Amb aquesta selva serà una llarga caminada.
Segons la informació que Howl havia proporcionat, Coyerti
albergava una de les bases militars de recerca pertanyents a l'Imperi. Era un
planeta la riquesa vegetal i animal del qual ho feia el lloc perfecte per
provar i desenvolupar armes biològiques. L'Imperi experimentava regularment amb
tota classe de substàncies, des de neurotoxines fins a defoliadores, i
fabricava els verins més agressius per a la seva distribució en tota la
galàxia. Estava deixant al propi Coyerti com un pantà putrefacte d'arbres mig
morts i detritus putrefactes.
No obstant això, aquestes activitats de l'Imperi no havien
mancat d'oposició. A Coyerti vivia una espècie autòctona i intel·ligent que
rebutjava l'ocupació i s'havia resistit a l'anihilació. Aquella biodiversitat
que feia del planeta un pràctic laboratori també protegia als seus pobladors de
les plagues artificials de l'Imperi. Podien combatre allò al que, per
naturalesa, no eren immunes o resistents. Però cada atemptat contra la seva
vida feia que s'enutgessin més i més. Si haguessin tingut una població més
nombrosa o una tecnologia més avançada, haurien pogut recuperar el seu planeta;
en comptes d'això, van passar l'última dècada obligant a l'Imperi a gastar
recursos en una petita guerra interminable sobre els límits de la Vora Mitjana.
Sense negociació formal pel mig, els coyertians s'havien
convertit de facto en aliats de l'Aliança Rebel.
No obstant això, ara els coyertians estaven en veritat a la
vora de l'anihilació. Tres setmanes abans, l'alt comandament havia rebut un
missatge en clau, mitjançant el qual s'anunciava l'inici de la temporada de
reproducció dels coyertians, una època durant la qual, a causa de les seves
característiques biològiques peculiars, estarien indefensos durant una fase
sencera de la lluna del planeta. Per ordres de l'Aliança Rebel, la Companyia
Crepuscle estava aquí per combatre les forces de l'enemic i protegir al poble
coyertià, fins que aquest pogués defensar-se de nou per si mateix.
La missió havia suscitat burles entre els membres de la
companyia. El propi Namir havia fet la seva aportació de comentaris vulgars. No
obstant això, en protegir a Coyerti, la Companyia Crepuscle enfortiria la
frontera invisible que dividia els territoris de la Vora Mitjana controlats per
l'Imperi i les regions lliures de l'exterior. Si la companyia aconseguia
centrar la batalla en Coyerti i obligava a l'Imperi a seguir consumint els seus
recursos aquí, protegiria a les altres forces en retirada de la Rebel·lió. Si
tot sortia bé, seria l'última missió de la retirada de la Vora Mitjana.
Aquesta era l'explicació oficial. La realitat era més
complicada, i Namir sospitava que només coneixia una part d'ella. Però el seu
treball no era guanyar la guerra de la Rebel·lió ni entendre als coyertians; el
seu treball era aconseguir que la Companyia Crepuscle sortís intacta de la seva
nova missió.
Aquest repte era ja bastant complicat.
***
Gadren va estar a punt de morir durant el primer minut de la
primera batalla; hauria mort, hauria d'haver mort, si no fora per un cop de
sort. Havia irromput en el campament imperial, portant en braços el canó del
seu blàster i disparant salvatgement, mentre empenyia als soldats d’assalt amb
les seves dues mans lliures. No va veure la granada que va caure als seus peus,
sinó fins que va ser massa tard per cobrir-se.
Inexplicablement, la granada no va detonar. Ja sigui per un
defecte de fabricació, per l'efecte corrosiu de l'atmosfera de Coyerti o per la
incompetència del granader, Gadren va sobreviure.
Després d'això, l'atac va seguir com estava previst.
Abans del desembarcament, l'escamot de Namir havia coordinat
el seu pla d'atac amb l'equip del Sergent Zab. L'objectiu era un conjunt de
carpes i sensors perimetrals manejat pel personal mínim necessari; un lloc
establert durant l'última campanya de l'Imperi contra el poble de Coyerti,
incapaç de resistir l'assalt de forces rebels ben alimentades, descansades i
fortament armades. Els dos escamots van atacar des de direccions oposades sense
preocupar-se per subtileses. Sorpresa i no sigil va ser la divisa del dia.
Namir es va mantenir prop de Roach; els dos es van refugiar
darrere d'un arbre caigut i van disparar per cobrir als altres. La noia suava i
passava una meitat del temps apuntant diligent però infructuosament i l'altra
meitat disparant a l'atzar. Namir dubtava que li donés a algú, però això no li
molestava, sempre que ella li seguís.
Brand havia comunicat la seva intenció d'emboscar als qui
intentessin fugir en lliscants. Namir no l'havia vist des que ella s'havia
internat en la jungla, però va considerar que això era un bon senyal.
Gadren i dos dels homes d’en Zab es van obrir pas al centre
del campament per evitar que l'enemic es reagrupés i muntés una acció defensiva.
El seu treball era el més arriscat; Namir els hauria acompanyat si Charmer
hagués estat present per treballar amb la Roach. En comptes d'això, va
escodrinyar el camp de batalla i va procurar que l'atenció dels soldats
d’assalt se centrés en ell, no en els soldats rebels que anaven pels seus caps.
El tiroteig va acabar al cap de deu minuts. Quan els membres
dels esquadrons van indicar mitjançant senyals que tot estava buidat, els
equips van convergir acuradament en el campament i van començar a muntar tots
els explosius que portaven amb si.
L'olor acre de l'aire resultava gairebé dolorós. Roach li va
preguntar a Namir què era; aquest es va encongir d'espatlles.
—Els trets del blàster esquincen l'atmosfera —va dir—. Amb
cada tret, alguna cosa es vaporitza. Cada planeta fa una olor una mica
diferent.
Roach va assentir amb moviments ràpids i erràtics del cap.
Estava suant més que durant el combat.
Després de cinc minuts, tots dos escamots van marxar cap a
la jungla. Zab volia robar els lliscants, però Namir el va dissuadir:
segurament estaven equipats amb dispositius de seguiment i ningú en cap dels
equips estava capacitat per retirar-los amb la rapidesa necessària. La
velocitat era crucial: en qüestió de minuts hi hauria bombarders TIE
sobrevolant el campament per aniquilar a qualsevol rebel que hagués quedat
ressagat.
Aquest va ser el començament de la guerra a Coyerti.
***
Al segon dia de la campanya de Coyerti, Namir i els seus
companys van passar el matí submergits fins a la cintura en un pantà estancat.
S'havien enfangat un camuflatge improvisat en caps i espatlles, i estaven
esperant el pas d'un comboi imperial. Namir va haver de demanar a Roach que
guardés el seu rifle, quan ella va començar a apuntar a sorolls imaginaris.
Roach havia estat inquieta des del tiroteig del primer dia; l'avorriment no
semblava asseure-li bé.
Després de cinc hores va arribar un missatge del Tinent
Sairgon; el comboi havia canviat de ruta durant la matinada. Namir va maleir
tan sorollosament que va espantar les sargantanes del pantà, que van sortir
corrent. Sentia fred, tenia les cuixes entumides i dubtava que alguna vegada
acabés de netejar-se el llot... encara que, d'altra banda, no li molestava que
haguessin canviat els plans. L'avorriment havia arribat a la seva fi i l'escamot
podria seguir endavant.
Aquella tarda, Brand i Namir van emplenar les seves
cantimplores en un rierol tèrbol, mentre Gadren i Roach feien guàrdia. Les
píndoles esterilitzadores farien l'aigua segura per beure, però només després
que les cantimplores filtressin tots els sòlids. Namir va contemplar el
recipient que tenia a la mà, esperant el clic que indicava que estava llest.
—Això et recorda alguna cosa? —va preguntar Brand.
—Kor-Lahvan —va dir Namir—. Ho recordo.
—Vaig creure que faries que ens matessin.
—També recordo això.
Brand va aixecar un puny a l'altura dels seus ulls i va
observar a un insecte de quatre ales caminar entre els seus artells.
—Encara eres un marrec —va dir ella—. Un nen d'un planeta
perdut que es creia amb més experiència en combat que tots nosaltres junts.
Namir es va mossegar els llavis per contenir un somriure.
—Era la veritat.
Brand va encongir les espatlles.
—Sí, però ningú t'anava a creure.
La cantimplora va emetre un suau clic. Namir rigué, va
sacsejar el filtre per llevar-li el llot i va assegurar el recipient en el seu
cinturó.
Al capvespre, uns centelleigs verds i ataronjats van
il·luminar l'horitzó cap al nord. Namir sabia que una dotzena d'escamots de la
Companyia Crepuscle estaven atacant un fort imperial. Així s'havia planejat des
del principi, i aquell era el primer combat a gran escala de la campanya. A
trenta quilòmetres de distància, tot el que Namir podia fer era revisar a la
recerca de senyals i veure com els colors es vessaven sobre el fullatge de la
selva.
Quan la tarda va donar pas a la nit, els colors es van
tornar més intensos i van aparèixer uns punts negres: cendra o caces TIE. Namir
no aconseguia a identificar-los, però esquitxaven el cel. De tant en tant
s'escoltava entre els arbres un ressò semblat a un tro llunyà.
Gadren va mantenir la Roach ocupada. Primer, li va mostrar
pas a pas el procediment per revisar el seu equip i treure la humitat al seu
rifle. Després, van organitzar una dotzena de racions alimentàries en funció
dels seus sabors oficials (els indicats per l'etiqueta) i dels seus sabors
reals (determinats per l'experiència). Quan li van oferir a Namir una barreta
alimentària que feia gust de mucílag addicionat amb químics, ell no va replicar
i la va menjar en silenci.
Namir va continuar mirant fins i tot després que els
centelleigs més colorits s'havien apagat i van ser reemplaçats per un ataronjat
somort. Quan Roach i Gadren es van embolicar en els seus sacs de dormir i va
començar la bonior dels insectes, Brand es va detenir un moment on estava
Namir, abans de començar la seva guàrdia.
—Demà? —va preguntar ella.
—Pot ser —va respondre ell—. Pot ser que prengui un altre
dia.
La Brand capcinejà com si estigués escoltant algun so
llunyà. No obstant això, l'expressió de la seva cara va romandre impassible.
—Creus que ho hagin aconseguit? —va preguntar Namir.
—El fort està destruït —va respondre Brand; semblava molt
segura del que deia—, encara que qui sap a quin cost. Carver és bo, però ja
saps com es posa.
Namir va fer un gest d'assentiment. Quan Brand va començar a
allunyar-se, Namir va preguntar abruptament:
—Segura que no preferiries estar amb ells?
Brand va negar amb el cap.
—Tinc les meves raons per estar aquí —va respondre—. Amb
això en tinc prou.
Namir va tornar a mirar el foc que cremava en el nord.
—Dorm una mica —va dir la Brand.
***
Durant el tercer matí de la campanya de Coyerti, Namir va
revisar el seu comunicador satel·lital portàtil per veure si hi havia novetats
del front. Va rebre una sèrie de coordenades i un missatge de quatre lletres
que, una vegada descodificat, deia: «AT-ST, LOCALITZAR I ELIMINAR».
Gadren va fer un inventari de l'armament de l'escamot,
mentre Roach i Namir aixecaven el campament i Brand feia guàrdia.
—Tres granades —li va dir Gadren a Namir—. Utilitzades en conjunt,
podrien derrocar a un caminant.
—No hi ha molt marge d'error —va dir Namir.
Gadren va assentir greument.
—Estic d'acord. Podem usar els detonadors. Amb un seria
suficient, i ens quedarien bastants per...
—No —va dir Namir—. Aquests ja estan apartats. Ja ens les
arreglarem.
El seu objectiu havia deixat un rastre de branques trencades
i arbres calcinats; el van atrapar poc abans del migdia. Era un transport
d'exploració tot terreny, bípede i de cap cúbic, que marxava a través de la
selva disparant els seus canons blàster contra qualsevol obstacle que trobés en
el seu camí.
El primer atac de l'escamot va resultar un desastre. Gadren
va llançar la seva granada amb tanta força que va rebotar en l'armadura del
vehicle. Roach gairebé mor aixafada per un arbre, el tronc del qual va ser
carbonitzat pels canons del caminant. La Brand va intentar grimpar a la cabina
del vehicle, però va caure i es va torçar un turmell.
El capvespre va estar marcat per una successió d'atacs i
ràpides retirades. En obligar als pilots a perseguir-los, l'escamot d’en Namir
va impedir que continuessin amb la seva missió. Gadren socarrà els costats
metàl·lics del caminant amb trets continus. Roach va aconseguir llançar una
granada prou a prop de les llarguerudes potes per danyar visiblement el seu
mecanisme.
No obstant això, la màquina va continuar caminant i
incinerant arbres. Si la selva no hagués estat tan humida, tot s'hauria
incendiat.
Cap a l'ocàs, Namir havia concebut un nou pla. L'escamot va
seguir atacant i amagant-se perquè la màquina els seguís. Al llarg del camí, el
terreny va anar canviant gradualment de llot a aigua. Es van requerir hores de
maniobres, però pel fosquejar els quatre membres de l'escamot estaven xopats i
el caminant jeia en el fons d'un pantà, amb els seus pilots atrapats en la
cabina sense aire i inundada.
Namir se sentia adolorit després passar el dia sencer
corrent; en el campament, es va treure les peces fins a quedar en roba interior
amb la intenció d'assecar-se. La Brand va atendre el seu esquinç i es va untar
en el turmell una potinga no autoritzada del que se’n deia meravelles. Roach va
tractar d’encaminar-se cap a l'escalfador per treure’s el fred que li havia
deixat la humitat, mentre fingia no veure les marques de les espatlles d’en
Namir ni els tatuatges de les seves cames. Gadren romania dempeus en la riba
del campament, mirant cap a la selva.
Namir li va donar a Gadren unes palmades enèrgiques en
l'esquena.
—Va ser un bon dia —va dir—. Crec que guanyem.
Gadren va aixecar una mà per fer-lo callar.
—Escolta... —va dir.
Al principi Namir no va escoltar res més que una lleu brisa
i la bonior dels insectes. No obstant això, a poc a poc va percebre un
tamborineig greu a la distància. No era un ritme de tambors ni un cantussol,
sinó quelcom intermedi, alguna cosa inequívocament viva, amb la ressonància de
centenars de veus profundes. Quan Namir va identificar el tamborineig va
començar a escoltar altres sons: aguts repics com campanades o cants d'aus i
espetecs com de fusta xocant amb fusta.
—Són els coyertians —va dir Gadren.
Roach i Brand es van acostar i van mirar també en la
direcció d'on provenien els sons, els càntics o el que sigui que fossin. Namir
va notar que els seus companys semblaven fascinats, però ell va sentir fred de
sobte i va percebre la seva olorosa suor i la brutícia de l'aigua en el seu
cabell.
—Ara sí és un dia bo —va dir Gadren—. Li hem prestat un
servei a aquest planeta. Atresorin aquest moment i deixin que el record els
brindi consol quan enfrontin una autèntica maldat.
Namir els va donar l'esquena i es va acomodar en el seu sac
de dormir, prop de l'escalfador.
—No s'entretinguin massa —els va ordenar—. Demà serà un dia
difícil.
***
Al quart dia de la campanya de Coyerti va arribar finalment
l'ordre que Namir havia estat esperant. Guià l'escamot cap a les muntanyes,
lluny dels pantans, on els arbres putrefactes tenien la tonalitat malaltissa
del pus.
Gadren es va encarregar de la navegació; els va conduir a
través de valls fosques i estretes que serpentejaven entre els pujols. De tant
en tant es detenia a examinar algun arbre sencer i ple de vida, passant els
seus enormes dits sobre l'escorça coberta de pol·len color vermelló, com si
hagués trobat una gemma enmig de l'escòria del planeta. En tres ocasions Namir
va estar a punt de reprendre’l per aquestes parades, però Gadren mai es va
detenir massa temps.
A l'hora de l'ocàs es van detenir per menjar, encara que
Namir els va advertir que el descans seria breu. Brand coixejava lleugerament.
Roach estava xopada en suor. Namir va mantenir la seva atenció en Gadren.
—Quan? —va preguntar Namir.
—Suposant que no ens hagin mentit? —va preguntar Gadren.
—Sense suposar res —va dir Namir—. He preguntat quan
arribarem al lloc indicat per les coordenades, no què trobarem allà.
Gadren va somriure, mostrant les seves dents capaces de
tallar el coll d'una persona.
—Segons el mapa, si caminem durant la nit arribarem a
l'alba.
—Caminarem fins a la mitjanit —va dir Namir—. Si estem mig
morts en arribar, no tindrem moltes oportunitats.
—Suposant que ens hagin mentit? —va preguntar Gadren.
Namir va somriure amb desdeny.
—Si ens van mentir, morirem de qualsevol forma.
Molt temps després que hagués enfosquit, Namir va comprendre
que Brand havia escoltat aquella conversa. Ella s’hi va acostar malgrat la seva
coixesa i li va dir en veu baixa:
—Si és un parany, la mataré.
Namir va mirar-la, però la foscor li va impedir veure
l'expressió del seu rostre. Va voler preguntar-li: «Per què estàs tan segura
que vas a sobreviure?», però ja havia combatut al costat d'ella el temps
suficient com per conèixer la resposta. Havia conviscut amb Brand les hores
suficients com per saber el que significava per a ella dir una cosa així.
Va preferir dir-li:
—Millor no prometis això.
—I tant que sí —va replicar Brand—. Ho juro: si Everi Chalis
va mentir, et venjaré.
***
Durant el cinquè dia de la campanya en Coyerti, Namir i el
seu escamot van arribar al cim d'un pendent rocós cobert de falgueres vermelles
i carnoses, des d'on van veure el que Everi Chalis havia dit amorosament «la
Destil·leria».
Al peu del pendent hi havia un triangle format per tres
búnquers blancs connectats mitjançant estrets corredors. De cadascun sortia una
columna de fum que dipositava una fina boirina en l'aire humit. La vegetació
cobria els sostres dels búnquers, ocultant-los de qualsevol satèl·lit que
penetrés el vel de boira. Tres patrulles de soldats d’assalt avançaven entre
les estructures sense separar-se molt dels seus murs, ja fos perquè no els
interessava vigilar un perímetre ampli o perquè ja s'havien retret en
preparació per al combat.
Howl havia informat a Namir sobre aquell complex el dia
anterior al desembarcament. Li va comentar que la governadora Chalis havia dit
que la Destil·leria era la principal planta processadora d'armes biològiques de
Coyerti. En les seves instal·lacions es refinaven i barrejaven substàncies
químiques i toxines que després s'enviaven als ports espacials per a la seva
distribució a altres planetes.
Chalis li havia assegurat que la destrucció de la
Destil·leria endarreriria anys sencers les operacions de Coyerti. I, així,
mentre la resta de la Companyia Crepuscle —incloent a dotze reclutes de
Haidoral que amb treballs havien obtingut el vistiplau per combatre i que
entorpien les accions dels seus companys tant com les dels enemics— lluitava
per garantir la supervivència d'una espècie en perill, Namir i el seu escamot
arriscarien les seves vides atenent la delació d'una traïdora.
L'escamot va romandre tot el matí en la part alta del
pendent, identificant les pautes de patrullatge i localitzant les entrades dels
búnquers. Ningú va tornar a esmentar la possibilitat que allò fos un parany.
Namir va concloure que la possibilitat que ho fos era l'única cosa en el que
tots estaven pensant.
Al voltant del migdia, un lliscant de transport mitjanament
blindat va volar sobre les copes dels arbres i va aterrar davant de l'entrada
de càrrega del complex. Brand, que hi havia estat tendida de cap per avall en
el terra, es va posar a la gatzoneta. Després va començar a baixar pel pendent
i va desaparèixer sense dir ni una paraula. Namir no va aconseguir veure si
seguia coixejant.
—Ens acostem...? —va preguntar Roach. Les mans li
tremolaven, però va parlar amb veu ferma—. Per si algú la veu?
Gadren li va estalviar a Namir la molèstia de respondre-li.
—Si algú la veu —va dir—, tots estarem morts. Dóna-li espai
per treballar.
Namir va treure uns macrobinoculars i va intentar seguir els
passos de la Brand, però el sistema de rastreig intel·ligent de l'aparell només
va aconseguir percebre algun moviment ocasional entre els arbres. Res indicava
que els soldats d’assalt l'haguessin vist; estaven ocupats portant uns barrils
grocs, vermells i blaus, del lliscant a l'interior del complex. Només dos
d'ells estaven vigilant.
Quan Namir va tornar a veure-la, els soldats ja gairebé
acabaven de descarregar el transport; ella ja estava a mig camí de retorn. Va
pujar el pronunciat pendent amb rapidesa, però aparentment sense cap urgència
especial.
—Llest —va anunciar quan va arribar al cim i va tornar a
agenollar-se entre les falgueres—. Vaig programar el temporitzador a trenta
minuts, temps suficient perquè baixem, però no perquè descobreixin el
dispositiu.
—Serà suficient? —va preguntar Gadren—. Quin vas triar?
Brand va mirar a Gadren com si estigués dient disbarats.
—U color blau —va dir—. Era el que estava més a prop.
Gadren grunyí.
—Llavors hem d'esperar que el color blau sigui prou mortífer
per consumar el nostre pla... però no perquè ens mati també.
—En el proper reclutament obert —va dir Namir, mentre veia als
soldats assegurar l'entrada de càrrega del complex—, integraré un metge a
l'escamot i no el compartiré amb cap de vosaltres.
***
Trenta minuts després, en algun lloc de la Destil·leria, un
microdetonador adherit a la base d'un barril blau va fer una explosió.
Namir no la va veure quan va ocórrer. La detonació va ser
massa petita com perquè es percebés fora dels murs del búnquer. Però va saber
que el dispositiu s'havia activat quan les sirenes del complex van començar a
udolar i totes les portes es van obrir simultàniament. Va saber que el pla
estava funcionant quan una onada de tècnics de laboratori i personal de
seguretat es va precipitar cap a l'exterior. Semblaven més fastiguejats que
aterrits. Es van formar en files de manera automàtica; era evident que havien
fet centenars de simulacres.
L'escamot va baixar pel pendent, fent una marrada per evadir
el punt de reunió dels treballadors. Namir va assenyalar una de les entrades
posteriors del complex, que estava oberta i vigilada per un sol soldat. El guàrdia
no va fer cap soroll quan Brand va inserir el seu ganivet entre la unió del
casc i el peto.
A l'interior, una espessa boirina blanca sortia dels
ventiladors.
—Gas neutralitzant —va dir Brand—. Ho he vist abans. Apaga
focs químics i liqua gasos tòxics. Pràcticament és inofensiu. Procurin no
inhalar-ho massa.
Gadren va assentir amb el cap. Namir va mirar a Roach, però
li va semblar que ella no estava escoltant: mirava fixament cap al passadís que
tenien al capdavant, amb la boca oberta i les dents petant.
Si es tracta d'un
parany, va pensar Namir, aquella era
l'última oportunitat dels aliats de la Chalis per posar-lo en marxa. Era
massa tard perquè ell i els seus companys fessin marxa enrere.
Els quatre membres de l'escamot van travessar el complex amb
tota la cura que van poder posar, sabent que els treballadors podrien tornar en
qualsevol moment. Ràpidament van desenvolupar un mètode: en cada compartiment
en el qual trobaven equip de laboratori o barrils brunzidors, Gadren i Bran
col·locaven explosius, mentre Namir i Roach vigilaven l'entrada. Quan acabaven
amb un compartiment, es desplaçaven junts al següent. Brand seguia amb la seva
màscara posada, però ningú es va molestar a utilitzar els guants de seguretat
ni els recicladors d'aire que l'intendent Hober els va proporcionar abans del
desembarcament. Si les toxines de la Destil·leria s'alliberaven, aquelles
mesures rudimentàries no els servirien de res.
Quan anaven a la meitat del segon búnquer, Namir i Roach van
entrar junts en un celler. No es veia res, a causa del gas neutralitzant, però
un crit d'alarma va deixar en clar que l'habitació estava ocupada. Abans que
Namir pogués localitzar l'origen de la veu, Roach es va donar la volta i va
disparar; va fer cinc descàrregues, una va provocar que una borrosa silueta
s'esfondrés en el terra i les altres van treure espurnes en aconseguir donar a
un contenidor. Namir es va enganxar a la paret i va parar esment per veure si
escoltava trepitjades; com no va escoltar-ne cap, va anar a revisar a la
víctima de la Roach.
Sobre en el terra jeia un humà de mitjana edat amb uniforme
de treballador manual. El gas ja havia extingit el foc del blàster de la Roach,
i en el tors de l'home només es veien dos forats socarrats. No portava armes ni
ampolletes de toxines que pogués llançar-li a algun intrús. No obstant això,
era un membre de l'Imperi i estava mort.
—Buidat —va dir Namir—. Segueixin treballant.
Namir no va detenir a Roach quan ella es va acostar a veure
el cadàver. No es va agenollar a inspeccionar el seu treball. Es va mantenir a
un metre de distància, retorçant les mans al voltant del seu rifle, com si
volgués escanyar i observar a l'home alhora.
Namir li va donar uns segons i després va cridar.
—Torna a la teva guàrdia. Encara no hem acabat.
Roach no es va moure. Brand estava mirant-la. Namir va
començar a donar gambades cap a ella, però Brand va arribar al seu costat
primer i se la va emportar amb ella, tirant de l'espatlla.
***
L'escamot ja es trobava a mig quilòmetre de distància quan
el complex va esclatar amb el so d'un tro. Encara que Brand assegurava que els
estaven seguint, Namir li va donar al seu equip uns instants per contemplar el
fum negre que s'elevava al cel. Si algú els seguia, també es detindria. Després
van seguir avançant junts cap a les muntanyes. L'únic que semblava joiós pel
triomf era Gadren; els altres caminaven capcots, sense dir res, com si
l'operació els hagués confirmat que havien caigut en el parany de la
Governadora Chalis.
Però no va haver-hi cap parany.
Probablement havien salvat a innombrables soldats que es
dessagnessin per les orelles o que la pell se'ls desprengués dels ossos, de
qualsevol cosa que provoquessin les armes biològiques fabricades per l'Imperi.
«Llavors per què ens sentim com si ens haguessin derrotat?»,
es va preguntar Namir.
L'ascensor els va portar per sobre de les copes dels arbres
fins a una sèrie d'altiplans rocosos cada vegada més grans i amb vegetació més
esclarissada. Els havien ordenat trobar-se en fosquejar amb una nau de
desembarcament que els portaria ja fos al capdavant de batalla o al Thunderstrike, depenent dels avanços de
la campanya. Namir va desitjar que fos el segon, a causa del mal de cap que
semblava estendre's més enllà dels seus ulls.
«Tal vegada m'està afectant la humitat o tal vegada el canvi
d'altitud ha estat molt brusc».
En dues ocasions, Namir va sorprendre a Roach ressagant-se i
trotant al compàs d'un ritme inaudible, amb les mans premudes al voltant del
rifle. La primera vegada va perdre els estreps.
—Has de romandre amb el teu equip! —li va cridar, després
d'una llarga sèrie de paraulotes—. No m'interessa si estàs recollint flors o
plorant per la mort de no sé qui... La teva obligació és continuar encara que
et sagnin els peus, perquè llavors gatejaràs. Entesos?
Roach va assentir nerviosament amb el cap i va tornar a
unir-se a la formació.
La segona vegada que es va ressagar, Namir va sentir com la
ira s'acumulava en el seu interior, amb més intensitat que abans, però no va
tenir forces per cridar. En comptes d'això, li va fer un senyal al grup perquè
prengués un descans.
«Que ens atrapin», va pensar, mentre bevia de la seva
cantimplora. «Les coses no podran empitjorar».
Llavors va mirar als seus companys.
Brand respirava treballosament i el seu front relluïa per la
suor. Les seves fosses nasals s'eixamplaven cada vegada que respirava. S'havia
assegut en el terra amb les cames estirades i estava ajustant la bota del
turmell ferit. Roach ni tan sols s'havia molestat a asseure's; simplement havia
creuat els braços davant del pit i tremolava amb el capcot.
Gadren seguia alçat, com sempre, i vigilava.
Namir va escopir una paraulota, es va llevar bruscament el
casc, s’arremangà la camisa i va començar a inspeccionar la seva pell. Va
buscar algun tipus d'erupció, butllofa o taca, però no va trobar res. Frustrat,
va assotar els palmells de les mans en el terra.
Els altres l’estaven mirant. Ell va intentar controlar la
seva respiració, calmar-se.
—Com de malament ens veiem? —li va preguntar a Gadren, amb
veu greu i monòtona.
Gadren no va contestar, només va baixar el cap.
—Algú sap què va ocórrer? —va preguntar—. Hem inhalat alguna
cosa? Ens van ruixar alguna biotoxina sense que ens adonéssim?
Roach no va alçar la cara. Brand va parlar amb veu lànguida:
—No es requereix molt per produir efectes. Tal vegada vam
trencar algun contenidor.
«O tal vegada», va pensar Namir, «no hauries d’haver triat
el barril blau», però immediatament es va recriminar per pensar això. Brand no
tenia la culpa.
—En qualsevol cas —va dir Gadren—, sembla que sóc immune.
—Tal vegada —va dir Brand—. O tal vegada t'afecti més
lentament.
—També és possible —va concedir Gadren.
Namir va tancar els ulls amb força i va ajustar la corretja
del seu rifle. Va avaluar la intensitat de les seves molèsties i del seu mal de
cap.
—Bé —va dir per fi—, algú sent que és a punt de morir? Algú
no es creu capaç de caminar una o dues hores més?
Ningú va dir res.
—Llavors seguim endavant —va dir Namir—. No hi ha molt que
puguem fer aquí, així que aguantin fins que arribem amb un metge.
Quan finalment van arribar al punt de reunió, no hi havia
cap nau esperant-los.
***
Namir no tenia un pla «B». Si la nau de desembarcament no es
presentava, tots moririen. Fins i tot Gadren, que encara no mostrava senyals
d'estar malalt; fins i tot Brand, que sobrevivia a tot.
Namir no li va dir això al seu escamot. A l'alba, mentre
rosegaven racions d'aliment que ningú tenia ganes de menjar, els va dir que
esperarien la nau el major temps possible. No hi hauria intents de comunicació;
si tractaven d'enviar missatges a través del comunicador satel·lital, l'Imperi
podria detectar-los. A més, no creia que el seu transport simplement s'hagués
oblidat de recollir-los. Si la nau tenia la possibilitat d'arribar, arribaria.
—En el pitjor dels casos —els va explicar —, caminarem fins
al capdavant de la batalla. Veurem si aconseguim reunir-nos amb la resta de la
companyia. —El que no els va dir va ser que tal acció seria un suïcidi i que no
tenia intencions de dur-la a terme.
De qualsevol forma, no pensava que li haguessin cregut.
Roach empal·lidí de la nit al dia. Si abans tenia la pell
lleugerament humida, ara rajava suor. Brand es conduïa amb major decòrum, però
Namir la va sorprendre allunyant-se del campament per vomitar entre els
arbustos. El mal de cap d’en Namir anava i venia, la qual cosa era d'agrair-se;
durant els pitjors moments veia taques de colors i sentia vertigen.
Després de l’esmorzar van començar a realitzar activitats de
rutina per matar el temps. Van fer patrullatges. Van revisar l'equip. Van
buscar aliments i aigua. Van situar les rutes de fugida del campament. Van
escoltar estàtica a la recerca de comunicacions imperials no codificades. Van
escoltar estàtica a la recerca de comunicacions coyertianes no codificades. Van
fer manteniment a l'equip. Van retocar el camuflatge. Van inspeccionar ferides.
Van ensenyar a Roach a usar el comunicador. Van ensenyar a Roach a desmuntar i
reparar el comunicador, per si es presentava una emergència. Van esborrar el
rastre deixat en fer patrullatge. Van esborrar el rastre deixat en esborrar el
rastre del patrullatge.
Namir va mantenir a la seva gent ocupada fins al vespre.
Llavors es van apinyar entorn de l'escalfador, mentre Gadren feia guàrdia. Cap
va poder agafar la son.
***
Roach s'havia ficat en el seu sac de dormir. Estava abraçant
els seus genolls, així que havia usat el tram restant del sac per embolicar-se.
Seguia tremolant. Quan el seu mal de cap es va esvair prou per deixar-li
pensar, Namir va caure en el compte que Roach pràcticament no havia dit paraula
des de la Destil·leria.
Es va preguntar si estaria qüestionant la seva decisió de
deixar Haidoral Prime o pensant sobre l'home al que havia matat. Però Namir no
tenia res a dir per consolar-la. A la seva edat, ell havia viscut coses molt
pitjors. Si Roach sobrevivia, seria una millor persona gràcies a això; seria un
millor soldat, un millor membre de la Companyia Crepuscle.
Si moria, de què servirien unes poques hores de consol?
—Roach.
Brand va parlar amb veu pastosa però sonora. Estava asseguda
i repenjada contra una roca, alçada malgrat el dolor.
Roach va girar-se a mirar-la sense dir res.
—Vols saber com em vaig unir a la Companyia Crepuscle?
Les paraules de la Brand van prendre per sorpresa a Namir.
Si no s'hagués sentit tan malament, ho hauria demostrat. Roach es va mossegar
els llavis i va assentir amb el cap. Semblava una nena espantada. Això és
precisament el que era, segons les conclusions d’en Namir.
—No ho vaig a repetir —va dir Brand—. A més hauràs de
respectar la meva privadesa. —Era una afirmació, no una pregunta.
Roach va assentir de nou. Brand va escopir flegmes en el
terra i va començar.
—Jo era caçadora de recompenses —va dir—. Això ja ho saps.
Això va ser fa gairebé vint anys, poc després que l'Emperador prengués el
poder. Poc després de la mort del Jedi.
Roach va fer un gest d'assentiment i va arrufar les celles,
confosa.
Namir ja havia escoltat a altres rebels esmentar la paraula
«Jedi». Però només sabia que es tractava d'una espècie de guerrers religiosos
pertanyents a l'època anterior a l'Imperi. Pel que sembla, Roach estava
igualment desinformada.
—Oblida-ho —va dir la Brand—. El cas és que les coses eren
millors llavors. Millors que ara. Millors del que havien estat durant les
Guerres Clòniques. La gent respectava les lleis. L'Imperi garantia la seva
seguretat.
»Però les guerres ja havien fet molt de mal. Vaig treballar
principalment a Tangenine. Allà els separatistes havien causat estralls en la
infraestructura, així que els sindicats van començar a extorquir a la gent a
canvi de menjar, transport o serveis bàsics. L'exèrcit imperial va fer el
millor que va poder, però les colles i els extorsionadors ho seguien controlant
tot per sota de la taula.
»Per això, l'Imperi contractava a gent com jo. No és que li
agradessin els caça-recompenses, però hi havia molts assassins i
contrabandistes que atrapar a Tangenine.
»Em sentia satisfeta amb el treball que feia.
Brand va deixar caure el cap cap endavant, i Namir va témer
que s'hagués desmaiat. No obstant això, al cap d'un instant ella es va
redreçar, va mirar a la distància i va seguir parlant:
—No sé en quin moment va canviar tot, però, quan es va
restablir la llei a Tangenine, l'Imperi va canviar i es va convertir en... el
que sigui que és ara. Vaig portar a un home que havia robat convertidors d'energia;
el van tancar per a tota la vida. Vaig trobar al líder d'una colla, un
traficant d'espècia, el pitjor del pitjor, però va sortir lliure perquè va
subornar a un magistrat.
Brand parlava amb paraules simples i veu monòtona, com si
descrivís horrors que no volgués reviure. A Namir li va semblar que Roach volia
fer preguntes, indagar més detalls, però la noia estava contenint-se. Tal
vegada li preocupava com reaccionaria Brand si intentava immiscir-se.
No obstant això, el dolor i la nàusea havien desaparegut del
rostre de la Roach.
Pel que sembla, Brand no havia notat la inquietud de la noia
per preguntar.
—Fa uns anys —va continuar—, vaig decidir prendre'm un
descans. Acabàvem de desmantellar a un dels últims grans sindicats i jo ja
estava farta de tanta sang. Molts simplement es refusaven a rendir-se, sabent
el que els esperava a les presons...
La seva veu es va anar apagant, després va començar a parlar
una altra vegada.
—Necessitava un descans, així que per a la meva següent
assignació vaig triar un objectiu que em permetés sortir de Tangenine, sortir
dels Mons del Nucli, estar lluny de les ciutats, del crim i dels buròcrates.
—I el Capità Evon? —va preguntar la Roach.
—Sobre el Capità Evon... —va respondre Brand—. Jo no havia
fet moltes cerques de rebels, però vaig suposar que em mantindria ocupada per
un temps. —Un lleu somriure es va dibuixar en els seus llavis.
—Vaig trigar un temps a rastrejar a la Companyia Crepuscle
—va dir Brand—, però quan els soldats estan de llicència fan moltes ximpleries:
parlen amb la persona equivocada...
—Que això et serveixi de lliçó —va remugar Namir, en
direcció a la Roach, però no va saber si ella ho va escoltar.
—Baixen la guàrdia, xerren sobre les seves properes
destinacions. Només havien passat quatre mesos, quan em vaig presentar en un
reclutament obert a Veron i em vaig oferir com a voluntària.
»No vaig a entrar en els detalls, però el cas és que vaig
mentir. Vaig passar les meves armes de contraban i vaig esperar una oportunitat
per matar a Howl i poder escapar. Quan aquesta oportunitat es va presentar, jo
ja havia arribat a conèixer a les tropes i pensava que tal vegada tenien raó.
—Vas canviar de parer? —va preguntar Roach.
Brand va negar amb el cap, gairebé imperceptiblement, com si
un moviment més brusc pogués fer-li perdre el sentit.
—Això va ser fins que vaig tenir la meva arma contra el cap
de Howl. L'home no semblava espantat. Vam començar a parlar. Em va oferir una
ocupació. Jo la vaig acceptar. —Roach va fer un gest d'assentiment, encara que
no va mirar-la als ulls—. No em penedeixo de res —va dir la Brand—. Ni
d'unir-me a la companyia ni de la meva vida anterior.
Namir es va enfonsar en el seu sac de dormir, intentant
contenir el riure.
***
Sota les llums encara tènues del clarejar, Namir va anar a un
barranc proper al campament per fer les seves necessitats. Després va tornar
amb els seus companys. Quan anava a mig camí, va trobar la Brand, qui estava
asseguda sobre una roca i netejava el seu ganivet. Es va asseure al costat
d'ella.
Namir va estar contemplant una estona com la llum del sol
començava a delinear la foscor. Finalment, va preguntar:
—Per què no li vas explicar tot?
Brand es va encongir d'espatlles.
—És massa jove —va respondre—. A més, tots estarem morts en
un parell de dies. Unes quantes mentides no li faran mal.
Namir va assentir amb el cap i va gratar el terra amb la
punta de les seves botes. Després va esbossar un somriure.
—Si tots morim, qui es venjarà de la Chalis?
Brand va encongir les espatlles de nou.
—Segons la meva manera de veure les coses, la informació que
va donar era correcta. Tal vegada vam salvar a moltes persones de... —Brand va
titubejar. Després, va estendre una mà i va observar el palmell. Tenia una
erupció que s'estenia cap al canell— això. No és culpa seva que hàgim estat
descurats.
A Namir també li havia sortit una erupció en el coll. La va
descobrir mentre es rasurava.
—Howl no sap que ens vam equivocar —va dir ell—. Si tenim
sort, culparan a Chalis de totes maneres. Pot ser que les tropes l'apedreguin.
Brand va fer girar el seu ganivet i el va enfundar.
—Ets pervers, sergent —va dir, sense somriure. El comentari
li va arrencar a Namir un riure.
—Quan estiguem morts —va dir ell—, estranyaré aquestes
converses.
—Jo també —va replicar la Brand. Seguia sense somriure, però
quan Namir va estendre una mà, ella la va agafar i la va prémer.
***
Als dos dies va arribar la nau de desembarcament.
Namir no recordaria molt del que va ocórrer després.
Recordava a Gadren cridant i a Brand disparant el seu blàster cap al cel per assenyalar
la posició de l'escamot. Recordava haver sortit del sac de dormir i
arrossegar-se cap a la nau quan aquesta va aterrar llançant onades de pols i
calor en la seva direcció. Recordava no haver aconseguit el seu objectiu;
estava segur que Gadren l'havia aixecat i portat en braços fins a la nau.
Estava bastant segur d'haver-li dit coses imperdonables a
qualsevol que li hagués lligat al seient. Va trobar la força per ajustar-se ell
mateix l’arnés i es va obligar a mantenir-se conscient mentre les turbulències
li assotaven contra la paret. Encara que estava mig mort, es va refusar a ser
el soldat que es desmaiés durant l'enlairament; tal privilegi correspondria a
la Roach, en el seu paper de nova recluta.
Ja a bord del Thunderstrike
va intentar informar de la destrucció de la Destil·leria a tots els metges amb
els qui va tenir contacte, però després va comprendre que Gadren estava
conscient i que podia fer aquest treball tan bé com ell. Van ser dies de proves
interminables, encara que després li van assegurar que havien estat només unes
hores. Va recordar haver escoltat que va estar exposat a una quantitat mínima i
sense refinar de biotoxines. Els efectes eren fàcilment tractables.
Namir i el seu equip anaven a estar bé.
La campanya de Coyerti havia acabat.
***
—El caminant ens mirava des de l'alt. Els Ales-X no podien
baixar prou per disparar. Llavors vam començar a sentir una cosa com tambors.
—Ajax va donar una manotada sobre l'abonyegada taula, produint un repic buit.
—Juga les teves cartes —va dir Brand.
Ajax la va ignorar.
—Però no eren tambors, sinó tot un exèrcit de coyertians.
Nosaltres mai els havíem vist, però vaig suposar que allò de la temporada de
reproducció havia acabat, perquè van començar a pul·lular pertot arreu. Deu
minuts després, el fort estava cremant en flames i el tinent ens demanava que
deixéssim de llançar granades: «Hem guanyat, hem guanyat! Guardin-les per a la
seva propera missió!».
La meitat del Clubhouse rigué amb Ajax, mentre l'altra
meitat feia bromes. Gadren li va donar a Ajax unes entusiastes palmades en
l'esquena:
—Tal vegada els coyertians et convidin a tu, el seu heroi, a
les properes festivitats. —Però la seva veu es va fer més solemne, en dir—:
Tant de bo continuïn la seva lluita amb destresa i bona fortuna.
—I sense nosaltres —va cridar algú. Namir no va saber qui.
Encara que no estava en desacord amb aquest sentiment, ell no ho hagués
expressat davant dels presents. Gadren va arrufar les celles i, per a sorpresa
de Namir, Brand també.
—Em conformo amb haver sortit de la selva —va preferir dir
Namir—. Encara percebo la seva olor en tots vosaltres. I podria jurar que hi ha
mosquits en els dormitoris.
Els presents van expressar sorollosament la seva aprovació i
el joc de cartes va continuar. Namir estava amb un ull en el joc i amb l'altre
en els informes sobre el conflicte. Feia el recompte de morts i ferits. Als
relativament pocs que havien caigut en el front de batalla, on havia combatut
la major part de la Companyia Crepuscle, ja se'ls havia retut homenatge. Ningú
els esmentaria estant sobri, almenys per un temps. El còmput de ferits era molt
més greu. Namir odiava la tasca de reassignar membres de l'escamot per
compensar les pèrdues.
Els tretze nous reclutes assignats al combat en terra havien
sobreviscut. En general, el seu acompliment va ser adequat. Corbo, a qui es va
sorprendre amb un ganivet prop de la cel·la de la Chalis, va acumular mitja
dotzena de preses. Un home malrobat, de qui Namir sospitava que era un espia en
potència, havia rebut el frec d'una descàrrega de blàster en protegir a un
coyertià. Només va haver-hi dos informes de reclutes que es van quedar
completament paralitzats. La veritat és que les notícies eren millors que de
costum i un bon senyal que la companyia podria recompondre's a temps per a la seva
següent missió.
—I llavors, sergent —va dir Ajax, mentre li acostava a
Gadren una pila de crèdits—, quines notícies hi ha de la Companyia Ull de Peix[1]?
Namir va arrufar les celles.
—Què té a veure l’Ull de Peix aquí? — Ull de Peix era la
companyia d'infanteria número Seixanta-vuit de l'Aliança Rebel, una unitat
aquàtica. Una vegada, els camins d'ambdues companyies es van creuar, però Namir
no havia escoltat de la Seixanta-vuit en mesos. Per descomptat, amb prou feines
estava posant-se al corrent dels rumors del dia.
—Sembla que entre les vomitades i les al·lucinacions es va
perdre el gran anunci —va dir la Twitch entre dents, somrient burleta.
Ajax rigué.
—Resulta que els coyertians no van ser l'únic objectiu
d'aquesta setmana. Va haver-hi diverses operacions de rereguarda... La Vint-i-u
va estar a Bestine. La Companyia Píndola Amarga[2]
va estar en no sé quin planeta llardós; va perdre el seu transport de tropes,
però va aconseguir un reemplaçament.
—Llavors, van ser operacions coordinades? —va preguntar Gadren—.
Un esforç final perquè la flota pogués completar la retirada de la Vora
Mitjana?
Twitch va seguir balbucejant.
—Les teves naus no estan avançat prou ràpid? Llavors tira al
rostidor a les teves tropes d'infanteria. Això solucionarà el problema.
La notícia de les operacions coordinades no va sorprendre a
Namir. No les havia previst, però va haver de fer-ho: una sola companyia en un
sol planeta no n’hi hauria prou per distreure a tota la flota imperial. Així i
tot, hi havia quelcom que li irritava sobre la notícia, encara que no podia
identificar què.
—Li preguntaré al capità sobre l’Ull de Peix —va dir, i es
va aixecar fent un grunyit—. Tinc cita amb Howl en una hora. Estic segur que se
sentirà feliç d'explicar-m'ho tot.
***
La reunió de Namir era amb el Tinent Sairgon, no amb Howl,
però d'igual manera es va obrir pas fins a l'oficina del capità a força de
fanfarroneria per presentar el seu informe sobre el progrés dels nous reclutes.
Va ser una presentació breu. Howl va mostrar interès en tot moment. D'altra
banda, Howl tractava a tot aquell amb qui parlava com si fos una font infinita
de saviesa, digne de paciència i consideració, sense importar l'enfilall
d’idioteses que estigués proferint.
—I el teu equip? —va preguntar Howl, quan Namir va acabar—.
Ja et sents millor?
—Bastant bé —va dir Namir—. Encara que ens hagués agradat
saber en honor de què estàvem morint.
Això no era el que havia volgut dir. Ni tan sols era el que
li molestava, encara que se li acostava.
—A què et refereixes?
Ara podia donar regna solta a les seves paraules.
—Anem a cobrir la retirada de la flota? Anem a salvar als
coyertians? Anem a verificar la informació de la governadora sobre la
Destil·leria? Tots aquests paràmetres estan molt bé, però no són iguals. Ara
tornem a casa i ens assabentem que la primera explicació era la veritable.
Encara que no completament, perquè resulta que només érem part d'una operació
major.
»Tu saps que no sóc dels qui posen en dubte les estratègies
dels alts comandaments. Jo lluito perquè la Companyia Crepuscle lluita. Però
tampoc m'agrada sentir-me usat.
Howl va mantenir la seva mirada tolerant i va dir:
—No podem tenir més d'una raó per fer el que fem?
—No, si el que vols és guanyar —va dir Namir—. Tu tries un
objectiu i les teves tropes ho duen a terme.
Howl començava a rebatre, però després va alçar un dit com
per fer-se callar. Va tancar els ulls estrenyent molt les parpelles, els va
obrir i va començar de nou:
—El que busquem no és la conquesta, sinó l'alquímia —va
dir—. La transmutació de la galàxia. Nosaltres som un catalitzador: quan la
Rebel·lió entra en contacte amb l'Imperi, es produeix un canvi. La substància
de l'opressió es converteix en la substància de la llibertat. I, com amb tots
els canvis d'aquesta magnitud, s'alliberen energies terribles: guerra,
victòria, derrota...
»Però l'interès de l'alquimista no està en aquestes
energies. Aquestes són un producte secundari, no l'agent de la transmutació.
L'interès de l'alquimista és la puresa del catalitzador. La resta es resoldrà
per si sol. —Va encongir les espatlles i va somriure—. O almenys la major part.
Si mantenim la força dels nostres principis, la resta es donarà per afegiment.
»La seva mort a Coyerti no hauria detingut el procés. Si
tota la Companyia Crepuscle hagués mort, hauria estat impossible la fugida de
la flota? S'hauria eliminat als coyertians? S'hauria reduït el nostre
coneixement sobre les intencions de la Governadora Chalis?
Res d'això tenia sentit per a Namir, qui va negar amb el cap
i va fer una ganyota.
—Només vull donar-li a la meva gent una missió clara i
sòlida, no una filosofia de guerra, sinó alguna cosa que els ajudi a
mantenir-se concentrats.
Howl va somriure.
—Crec que subestimes a la teva gent. Però ja hem discutit
això.
Així era. La discussió es va iniciar a Blacktar Cyst i havia
continuat de manera intermitent des de llavors. Mai prenia un gir satisfactori,
però durant alguns dies la bogeria de Howl, la seva disposició a sacrificar a
la Companyia Crepuscle amb la condició de concretar la seva peculiar definició
de victòria, pertorbava a Namir més que de costum.
***
Aquella nit, Namir va anar a buscar la Roach. Ella no havia
anat al Clubhouse. I ell no l'havia vist des que van sortir de Coyerti, encara
que els metges li van assegurar que gaudia de bona salut.
Un dels homes del Sergent Fektrin li va indicar on estava.
Namir finalment la va trobar, agotzonada en una estreta plataforma de càrrega,
repenjada contra una mampara i amb els braços al voltant dels genolls. Estava
tremolant i bressolant-se lentament. El va mirar amb ressentiment quan va
entrar.
—Encara et trobes malament? —va preguntar Namir.
—No —va dir Roach.
Namir va aconseguir acostar-se, caminant entre el tirador de
contenidors i peces de motor. Es va repenjar en la mampara, a un costat de la
Roach, encara que va romandre dempeus. Roach va alçar la mirada cap a ell i
després la va portar de retorn als seus genolls.
—És pel combat —va dir ella—. Va ser el meu primer
enfrontament. La primera vegada que vaig matar a algú.
—I et sents destrossada perquè vas matar a algú?
—Sí —va respondre Roach.
Namir va esbufegar.
—Bajanades.
Roach va tornar a alçar la vista. Namir va negar amb el cap.
—A moltes persones els pot afectar el fet de matar a uns
altres —va dir—. Però a tu, no. Tal vegada després, però ara tens problemes més
urgents.
Roach seguia amb la vista clavada en ell.
Namir es va lliscar per la paret, fins a quedar assegut al
costat d’ella. Llavors, va estirar les cames. Va fer xocar un taló contra el
terra metàl·lic i va escoltar el so sord que va produir.
—Des de fa quant estàs sòbria? —li va preguntar.
Roach mirava el peu d’en Namir. Ell va veure com el seu
rostre feia ganyotes, com la indecisió apareixia i desapareixia del seu rostre.
Finalment va contestar en un va murmurar:
—Des de Haidoral. No gaire abans.
—És per això que estaves en un centre de detenció? —va
preguntar Namir—. Per addicció a l’espècia?
Roach va assentir amb el cap.
—Bàsicament.
Namir va seguir parlant amb un to espontani.
—Qualsevol diria que a hores d'ara jo ja sabria la
diferència entre estar suós i nerviós i sofrir síndrome d'abstinència.
Va haver-hi un altre llarg silenci.
Quan Roach finalment va parlar, les seves paraules van sonar
forçades, com si li costés treball treure-les.
—Ja estic sòbria. Estic aquí per combatre. No vaig a fer
malbé les coses.
—Oh, és clar que ho faràs —va dir Namir—. Però està bé. Tots
tenim els nostres problemes.
Roach va somriure feblement. Era un somriure insegur, més
aviat obligatori davant l'humor negre del seu comandant.
Namir va estirar un braç i va agafar la barbeta de la Roach
amb una mà. La seva pell se sentia freda i humida. La va mirar directament als
ulls.
—Tots en la companyia ens protegim entre nosaltres, entens?
Ella va dir que sí amb el cap i Namir la va deixar anar. No
ho entenia.
Roach seguia tremolant. Tenia els artells blancs de tant
subjectar les seves cames, com si les seves mans fossin l'única cosa que
mantingués al seu cos en una peça, com si temés dissoldre's i escampar-se en el
terra si es relaxava. Namir va romandre assegut, escoltant els cruixits
metàl·lics de la nau i el ronc greu i estàtic dels motors. Després, es va
acostar més a Roach i la va envoltar amb un braç. Va sentir la humitat de la
seva camisa, va percebre l'olor de la seva suor, va escoltar la seva respiració
accelerada, com la d'un animalet atrapat. La va abraçar sense estrènyer-la.
Ella es va posar tibant, però després d'uns instants es va arraulir al seu
costat.
Van romandre en silenci la resta de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada