CAPÍTOL 10
Els caminants s’estan acostant a la trinxera dels rebels.
Darrere de la trinxera, les tropes miren el cel. En forma de grans daus d'acer
i liti, sorgeixen sobrecàrregues d'energia que flueixen cap als passadissos de
la base rebel, als canons d'ions i als escuts.
La teva respiració entra i surt lentament del cos. La teva
mirada està aclarida. Estàs calmat. Parles.
—Vermell Líder a Vermell Tres, he perdut a Dak. Hauràs
d'encarregar-te del tret. Segueix-me en el següent atac.
—Vaig cap enllà, Vermell Líder.
Els speeders s’inclinen, i tu dirigeixes el teu cap a les
potes del caminant capdavanter. Les teves mans prenen la columna de direcció, i
els teus artells empal·lideixen a causa de la pressió que exerceixes; la teva
respiració està concentrada en una sola línia que entra i surt del teu nas,
arriba fins al fons del teu ventre i flueix gentilment per sortir pel mateix
lloc per on va entrar. Els trets dels blàsters t'envolten. Els ignores. No
aconseguiran donar-te. Estàs segur.
Arribes fins al caminant. Esquives les seves camotes, seguit
de prop per Vermell Tres.
—Vinga! —crides.
Des d'enrere de la nau de Vermell Tres, un arpó surt
disparat i s'enterra en l'articulació del genoll del caminant. Gires
ràpidament, creant un estret cercle al voltant d'aquest.
Vermell Tres et segueix. T'allunyes, però Vermell Tres
continua agafant els cables d'arrossegament al voltant i al voltant i al
voltant de les potes del caminant. Finalment, Vermell Tres es reuneix amb tu, i
tots dos s'allunyen de la bèstia d'acer.
—Deixin anar el cable! —crida el pilot.
L’artiller obeeix i el cable d'arrossegament se separa de
l’speeder, mentre aquest s'allunya sobre la neu.
En allunyar-te a tota velocitat, l'enorme caminant tracta de
donar un altre pas rumb a la trinxera per aconseguir arribar als generadors
d'energia, que es troben darrere d'ella. Només per un segon, la màquina de
combat es trontolla. I de seguida, com un gran arbre després que un llenyataire
crida: «Atenció a baix!», cau al terra amb un gran baluern. No tornarà a
aixecar-se.
Però l'atac continua. La base rebel se sacseja tret rere
tret, ja sigui dels caminants o dels llança-míssils.
Han Solo avança ràpidament pels passadissos plens de fum,
seguit per l'aterrit C-3PO. S'obre pas entre els crits i l'olor de plàstic
cremat, i aconsegueix arribar fins al centre de comandament. Aquí, la Leia està
comandant al general. En Han gairebé somriu. La veu de la princesa està feble,
desgastada pels crits.
—Hem de llançar els transports ara! Tots dos! Aquesta és la
fi!
—No podem cobrir dos alhora... —suplica el General Rieekan.
Les galtes de la Leia estan vermelles com l’acer calent, i
els seus ulls tenen la mateixa intensitat.
—Hem d'intentar-ho!
Després es dóna la volta i veu al Han. L’assenyala
acusadorament amb un dit.
—Per què segueixes aquí? Tenies autorització per marxar-te!
—No et preocupis, me n'aniré. Però haig de portar-te a la teva
nau. Series capaç de quedar-te molt més del necessari si jo no...
Sona com una crítica, però no ho és.
—Sa altesa! —exclama frenèticament C-3PO—. Hem de prendre un
dels transports que queden! És la nostra última esperança!
La Leia dirigeix la seva atenció al general d'ulls grisos.
—Enviï a totes les tropes del sector dotze per protegir als
soldats de...
La gravetat comença a alterar-se. El terra sota ells es mou.
C-3PO surt volant cap a on està Han, sacsejant els seus braços daurats en
l'aire. Un li dóna a Han en la cara. Aquest agafa a l’androide trontollant i
l’ajuda a recuperar l'equilibri.
S'escolta una veu que surt de l’altaveu del general:
—Les tropes imperials entraran a la base. Repeteixo, les
tropes imperials...
—Això és tot, princesa —diu Han, mentre agafa a la Leia del
braç—. Ens marxem!
—Doni l'ordre d'evacuar la base! —crida la Leia al general,
mentre Solo l'arrossega fora d'allà—. I vagi al seu transport!
En Han la porta fins al passadís. Hi ha brillants llums
vermelles pertot arreu. C-3PO trontolla darrere d'ells, sense deixar de
balbotejar frenèticament. Els crits i el plor competeixen amb els desesperats
anuncis que emanen de l'altaveu. Anuncis que ningú escolta. De vegades, una
explosió ofega tot el soroll. El fum ja no només fa olor de plàstic i metall,
sinó de carn humana. Els rebels van perdre. Van perdre.
Una altra explosió sacseja el passadís i, en aquesta ocasió,
un tros de sostre cau just davant d'ells.
La Leia ho observa, desconcertada, només per un instant.
Després s'ajup i tracta de treure els enderrocs del seu camí. Però hi ha massa:
és una pila d'enderrocs extremadament alta. Han l'observa, congelat. Les
explosions es van acostant. Llavors, es porta el transmissor a la boca.
—Transport, parla Solo. La princesa està amb mi. No podem
arribar on estan. La trauré en el Falcó.
La Leia es gira per mirar-li.
—Aquest munt de ferralla mai aconseguirà passar pel
bloqueig!
—És la seva sortida, princesa —li diu Han, mentre es dóna la
volta i comença a avançar pel corredor, allunyant-se dels enderrocs i amb C-3PO
trontollant darrere d'ell—. La decisió és seva!
La Leia dubta. Es gira a mirar el passadís bloquejat.
Després, es gira per mirar a Solo.
—No sobreviurem! —crida.
—Almenys no sobreviurem junts! —li crida ell en resposta.
Ella arrufa les celles, dubte i després corre darrere d'ell.
La plana coberta de neu, que alguna vegada va ser un lloc
tranquil, ara està tacada de sang, oli, metralla i escombraries espacials. En
el cel, on abans se sentia la xiulada del vent, ara només se senten les
xiulades dels canons làser i les naus estavellant-se.
Inclines el teu speeder en un intent de derrocar a un altre
caminant.
—Vermell Dos, estàs bé?
—Afirmatiu, Vermell Líder, segueixo amb tu.
—Usarem el teu arpó aquesta vegada. Jo et cobreixo amb els
meus blàsters manuals.
—És com caçar taurons balena a Uthura! Vaig a entrar!
—exclama el pilot del Vermell Dos.
Rius.
—Bé, no t'avancis massa.
Però Vermell Dos no t'escolta. Impulsat per l'adrenalina i
la por, ja s'ha llançat cap a la gelada extensió que hi ha entre el caminant i
tu.
—Espera! —li dius.
—Vermell Dos, a l'atac!
I llavors... explota.
Des de la seva posició, el vermell i brillant tret d'un
làser li dóna al seu speeder directament en el sistema de propulsió.
Tu ho observes horroritzat. I és en aquest moment, mentre
veus al valent pilot amb un ximple sentit de l'humor somrient enmig de les
restes del seu speeder i al seu artiller tractant desesperadament de sortir de
la part posterior del mateix, quan et donen.
El panell de control sembla una tempesta de llums. Els teus
controls giren sense sentit: les lectures s'han tornat petits espectacles de
llums elèctriques. Tractes de mantenir la nau elevada, però la gravetat està
lluitant contra la teva speeder, i, de sobte, comença a guanyar la batalla. La
força de gravetat és molt forta, cada vegada més, i els teus intents per
mantenir el curs de la nau són inútils. La velocitat t'aixafa el cap contra el
seient. Serres la mandíbula i tanques els ulls.
La nau s'estavella contra el gel.
No pots respirar.
Estàs familiaritzat amb la sensació? Quan sents que et
treuen l'aire directament dels pulmons?
Intentes respirar, però l'aire es nega a entrar per la teva
boca. Arqueges l'esquena, et sents desesperat, buit, literalment sense aire.
Crides en silenci per la falta d'aire, el mateix aire que fa uns moments encara
tenies i pel qual mai t'havies hagut de preocupar.
Llavors, el vent entra de cop en els teus pulmons i li ho
agraeixes a la Força, o a qualsevol Força superior en la qual creguis.
Respires.
Respires just al moment en què el peu metàl·lic d'un
caminant apareix sobre el teu petit speeder.
El mires, incapaç de moure't. El peu metàl·lic descendeix.
Va a aixafar-te. Va a aixafar-te i moriràs.
I llavors, la cabina s'obre i caus per la vora de metall.
Rodes, rodes, rodes i rodes (com si es tractés d'un joc infantil que de sobte
s'ha tornat molt seriós) per la gelada neu. El gran peu aixafa l’speeder, i el
caminant prossegueix amb la seva inexorable marxa en direcció a la base rebel.
Et poses dempeus. No saps d'on vas treure l'energia per fer
això, però sents com et recorre tot el cos, igual que l'alè, que acabes de
recuperar. Comences a córrer.
Corres a tota velocitat, tractant de seguir-li el pas a la
màquina de combat. Volteges a veure l'arruïnat camp de neu. El sol llueix
brillant i distant enmig del buit cel blau. Els rebels de la trinxera van
deixar de disparar gairebé per complet. Han d'estar emprenent la retirada,
tornant als seus transports. S’ha acabat. L'única esperança que els hi queda és
tractar de sortir abans que destrueixin el generador d'energia. En destruir-ho,
quedaran desactivats els escuts i això li permetrà a la poderosa armada de
destructors estel·lars que sobrevola l'òrbita polvoritzar-ho tot amb els seus
canons, destruint així al planeta juntament amb tots els seus habitants.
L'única pregunta que queda és: quant temps trigaran a destruir aquests
generadors? Mentre més ràpid ho facin, més rebels moriran.
Sense deixar de córrer, observes el ventre d'acer que es mou
per sobre teu. Del teu cinturó penja un arma d’arpó. «Ideal per caçar
elephoths», penses. Sembla ridícul carregar alguna cosa així durant una
batalla, però forma part de l'equipament rebel estàndard, per sort per a tu.
Apuntes cap amunt i dispares. Li dóna a un mecanisme que es
troba en la part inferior del caminant. El cable d'acer va des de la teva mà
fins a la gran bèstia de metall. T'arrenques a córrer al costat del caminant,
assegures el cable al teu cinturó i oprimeixes el botó de l'arma que diu
«retreure». De sobte, t'eleves per l'aire en direcció al ventre del caminant.
Els teus braços i cames se sacsegen; el cinturó tracta de separar-se del teu
cos, i el vent se sent tan fred en el teu coll que et fan mal fins i tot les
dents. T'acostes cada vegada més al ventre. Treus el teu sabre de llum. Arribes
fins a ell. Et sacseges com una aranya. Una aranya letal.
D'un sol cop, talles les frontisses de l’escotilla de
fugida, que es troba en el ventre de la bèstia. La porta de l’escotilla cau
vertiginosament sobre la neu.
En un morral que penja de la part posterior del teu cinturó,
portes una granada. No t'agraden les granades. «Si vas a cometre el desesperat
i irreparable acte de prendre una vida», penses, «almenys hauries de mirar a la
persona a la cara abans de fer-ho». És per això que els Jedi prefereixen usar
sabres de llum. A més, és més difícil matar a algú accidentalment amb un sabre
de llum. Les granades, així com les armes, tenen la pertorbadora tendència de
prendre la vida de la persona equivocada.
Però no ets un Cavaller Jedi. Encara no. Només ets un noi
amb un sabre de llum. Tal vegada ja series un Jedi si Darth Vader no hagués
assassinat al vell Ben. La ira et pren de les espatlles i envaeix el teu pit.
Fa que et sentis tibant i ple d'una intensa calor. Et preguntes si Vader es troba
en algun d'aquests destructors estel·lars imperials, esperant per matar-te a tu
també.
El vell Ben... Què va dir quan estaves tirat en la neu,
inconscient? Dagobah? Yoda? El Mestre Yoda?
El caminant llança un tret dirigit just a l'antena
parabòlica que es troba sobre el generador, i aquesta explota. «Concentra't!»,
et dius a tu mateix. Dónes inici a la seqüència de detonació de la granada i la
llences per l’escotilla. Després, soltes el cable que està subjectat al teu
cinturó.
Mentre caus sobre la neu, et preguntes si el caminant no
t'aixafarà en explotar.
LLIÇÓ KAPPA:
RELAXA'T! HI HA GENT
DISPARANT-TE!
Cerca a algú que t'ajudi.
Vas a parar-te sobre un peu, o a equilibrar el llibre en el
teu cap. Demana-li a algú que, mentrestant, et llanci objectes amb molta cura i
delicadesa. Vigila que siguin objectes molt suaus. Et recomano mitjons fets una
bola o trossos de paper arrugat. Recorda-li a la persona que ha de llançar-los
amb cura i delicadesa. Tu tractaràs de repel·lir-los amb les mans sense perdre
l'equilibri.
Prepara't: para't sobre un peu o posa el llibre sobre el teu
cap. Fes l'exercici de meditació instantània per un segon. Tanca els ulls,
somriu, inhala, exhala i obre els ulls. Ara, demana-li a la persona que
t'estigui ajudant que comenci a llançar-te, acuradament i delicadament, els
objectes.
Intenta mantenir l'equilibri i defensar-te al mateix temps.
Pots fer-ho?
Endavant, jove deixeble. Vegem de què estàs fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada