La Companyia Crepuscle (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

PLANETA HOTH

Zero dies abans del pla Ka U Zero

Els preparatius per a l'evacuació van marxar sobre rodes. La Base Eco s'havia construït per abandonar-se. Els qui la van dissenyar sabien que l'Imperi la descobriria tard o d'hora, tal com ho havia fet amb les bases de Yavin IV i de Dantooine. Tot el personal tenia assignats els seus transports d'emergència des de molt temps enrere. Les tropes rebels van començar a carregar les màquines i a purgar la informació amb gran eficàcia, guanyada per centenars de simulacres.

L'única cosa que va alertar als rebels va ser un droide sonda imperial. Els sentinelles havien trobat la màquina surant en els gelats erms, transmetent informació als seus remots propietaris. Era impossible saber si l'Imperi atacaria immediatament o si primer enviaria unes altres sondes, però el fet és que la base era vulnerable i que l'ofensiva era inevitable.

La victòria es mesuraria en el nombre se supervivents.

Namir estava revisant la llançadora de la Companyia Crepuscle, quan va escoltar que Chalis entrava per la part posterior.

—Em van programar per sortir en el primer transport —va dir, mentre Namir llegia la informació de diagnòstic en el terminal de pont—. L'oferta segueix dempeus: pots venir amb mi si ho desitges.

—No puc —va dir Namir—. Primer haig de treure a Howl d'aquí.

Howl s'havia ofert com a voluntari per coordinar la infanteria de Hoth, en cas que la base fos assetjada abans que l'evacuació hagués conclòs. Això facilitava la decisió de Namir: independentment del que li pogués estar preocupant, la seva prioritat seguia sent la protecció de la Companyia Crepuscle. El deure eclipsava qualsevol altra idea.

—És possible que no hi hagi enfrontaments —va dir Chalis—. Hoth està molt lluny de la caserna imperial més propera. A més, el Capità Evon pot cuidar-se sol.

—De debò creus que l'Imperi no vindrà? —va preguntar Namir, amb recel. Va llambregar l’informe de diagnòstic, buscant qualsevol cosa amb l'etiqueta de «precaució». Tota la resta mancava de sentit per a ell.

—Prefereixo no esbrinar-ho. Ja saps on trobar-me. I per si no et torno a veure, bona sort, sergent.

***

El post perimetral Delta es localitzava al nord-oest de la Base Eco, a cent metres de l'escut deflector de la base i en els límits del rang d'abast dels comunicadors, sempre que les condicions climàtiques fossin favorables. Constava d'una torreta làser per a tres persones, una trinxera excavada manualment en la neu i unes quantes plataformes amb artilleria lleugera. Era la classe de lloc que la Companyia Crepuscle podria devastar en menys d'un minut durant una incursió ben planificada. Davant de les forces de l'Imperi, el post estava destinat a l'anihilació.

No obstant això, allò que no podia detenir-se podia retardar-se.

Namir, Roja i Beak estaven a uns passos de la trinxera, apinyats per donar-se calor. A poca distància, dos soldats de la Base Eco ajustaven el trípode d'un canó, mentre altres tres gaudien del recer que brindava l'interior de la torreta. Nevava, però no tant com per reduir la visibilitat o interferir amb les transmissions. Namir no sabia si això era bona o mala sort.

Va escoltar l’espetec de l'estàtica en els seus audiòfons.

—Flota de destructors estel·lars sortint de l’hiperespai —va anunciar una veu—. Mantingui els ulls ben oberts, post Delta.

Una flota de destructors estel·lars? Namir ja havia vist aquelles naus cuirassades, cuneïformes i colossals, que semblaven empetitir al Thunderstrike, però mai més d'una alhora. Havia observat com un sol destructor estel·lar convertia una ciutat sencera en un cràter de fang fumejant; havia observat com fonia gratacels i fonia la roca. Un destructor estel·lar hauria estat raó suficient perquè la Companyia Crepuscle fugís d'un planeta.

Roja va girar-se cap a Namir i va començar a fer-li preguntes. En quant temps arribarien els destructors a Hoth? Quant més trigarien els transports a desenganxar? Namir només escoltava a mig fer i negava amb el cap. Tal vegada Howl sabria les respostes, però ell no.

Beak va sortir al seu rescat: li va donar uns copets a Roja en l'esquena i va assenyalar cap al sud. Uns instants després, el cel refulgí com un miratge. Immediatament, l'efecte va desaparèixer.

—Escut deflector a màxima potència —va dir Beak—. Aquesta cosa és capaç de protegir-nos una bona estona contra bombardejos. Ara a l'exèrcit imperial no li quedarà cap més remei que baixar.

Un combat terrestre era preferible davant un bombardeig orbital, però de cap manera encoratjador.

Amb ajuda d'uns macrobinoculars que es passaven entre ells, Namir, Roja i Beak van escodrinyar l'horitzó més enllà dels turons de neu i del cel tatxonat de núvols. Roja va ser el primer que va veure les naus: amb prou feines uns punts negres en el cel, caient com flocs de neu. A través dels macrobinoculars, Namir va veure que cada nau portava en la part baixa del casc un enorme objecte metàl·lic.

—Creuers Gozanti —va dir Beak quan li va tocar el torn d'usar els macrobinoculars—. Porten caminants.

—Estàs segur? —va preguntar Namir.

—En les abraçadores de la part baixa. No podrien ser una altra cosa.

—Passa l’informe —va dir Namir. I Beak va començar a manipular el seu comunicador.

El post Beta va ser el primer a confirmar la presència de soldats en terra. Tal com havia anunciat Beak, l'Imperi va portar caminants: transports cuirassats tot terreny, gegants quadrúpedes que feien que la màquina que Namir i el seu escamot havien enfrontat a Coyerti semblés petita. Aquell havia estat un AT-ST d'exploració, mortal per a la infanteria, però vulnerable a l'artilleria lleugera i a les tàctiques enginyoses. No obstant això, l’AT-AT no tenia aquestes limitacions.

—Si una d'aquestes coses ve per nosaltres, ens aixafarà d'una trepitjada, sense importar quant disparem. —Roja va dir això negant amb el cap, però la seva veu no reflectia temor; simplement estava exposant una realitat.

—La Base Eco va prometre suport aeri —va dir Namir—. Si només són caminants, ens retirarem, però si hi ha un altre tipus d'atac...

Alguna cosa va brillar en el cel, però tan ràpid que Namir no va poder situar el seu origen. Probablement va ser un tret làser, però d'on?

A deu metres de distància, una soldat de la Base Eco va començar a victorejar. Li feia senyals a Namir, mentre li parlava pel comunicador.

—Això ha estat el canó d'ions. La base d'operacions diu que el primer transport ja ha partit.

Roja va somriure.

—Després d'uns quants més, potser fins i tot nosaltres puguem anar a casa, no?

Namir va somriure lentament i va mirar cap al cel com si pogués veure al transport donar el salt a la velocitat de la llum.

—És encara millor que això —va dir.

Beak va començar a riure. Roja estava confós. Namir va posar un braç sobre les espatlles d’en Roja i va estrènyer amb força. Després el va deixar anar, provocant que trontollés.

—La Governadora Chalis estava en aquest transport —va dir Namir—. Ja podem oblidar-nos de Coyerti i de la maleïda conferència estratègica. Aquesta dona era una maledicció. La seva partida és la millor notícia que he rebut en mesos.

***

El post Beta va ser el primer a caure, destruït per mitja dotzena de descàrregues làser, disparades per les mandíbules d'un caminant imperial. Namir va veure les flames amb els macrobinoculars, vermelles i ataronjades, en contrast amb la neu blanca. Quan el caminant va continuar el seu trajecte, es van veure centelleigs blaus sota les seves trepitjades: mines de proximitat plantades pel personal del post Beta. Van resultar inofensives davant el volum del caminant.

La situació hauria d'haver estat horripilant. En cert sentit, ho era. L'enemic superava als rebels en nombre i en tecnologia. Segons Roja, cap de les armes d'artilleria terrestre dels rebels era capaç de penetrar l'armadura del caminant. El més al que podien aspirar era a inhabilitar les seves armes mitjançant trets precisos, encara que les seves trepitjades seguirien sent letals.

Però, a part de l'horror, Namir percebia una sensació de calidesa en el seu interior. Havia passat les últimes setmanes sense un propòsit, passejant per un polsós laberint mental del que encara no aconseguia escapar. Era possible que la batalla de Hoth resultés en derrota; era possible que acabés amb la seva mort. Però ell era un paio lluitador, sabia com combatre.

Els caminants es van dirigir cap als generadors d'energia de la Base Eco. Si aconseguien destruir-los, desactivarien l'escut deflector. Sense aquest, la base i els transports que encara no havien partit quedarien a la mercè dels destructors estel·lars.

—Protegeixin els generadors —va ser l'ordre de dalt. I tal va ser la prioritat de les tropes rebels—. Protegeixin els generadors. Resisteixin el més possible. I, en cas necessari, emprenguin la retirada.

El post Delta quedava cap al límit occidental de la trajectòria prevista dels caminants. Aquí hi havia possibilitats. Si els caminants ignoraven l'amenaça del post, les tropes de Namir podrien flanquejar les màquines al seu pas. El sergent va projectar diverses situacions hipotètiques, mentre contemplava el baf de la seva pròpia respiració. Hi hauria alguna esquerda en el blindatge del caminant, en els seus costats, en les parts posterior o inferior? Seria possible que el seu escamot treballés com a observador o que proporcionés foc de cobertura al suport aeri?

—Sergent!

Una dels soldats de la Base Eco, la dona que hi havia victorejat al transport, li demanava amb gestos que s'acostés. Namir va avançar treballosament per la neu fins a arribar al seu costat.

—Què ocorre?

—L'alt comandament diu que hi ha lliscants de neu enfrontant als caminants. Encara no han aconseguit infligir dany, però els caminants estan reduint la seva velocitat.

Namir va fer un gest d'assentiment i va mirar cap al nord-est, tractant d'albirar la batalla. No va aconseguir veure res més que taques negres en l'horitzó.

La dona encara no acabava.

—La mala notícia, senyor, és que l'Imperi va enviar tropes de reconeixement a cobrir la zona. Hi ha soldats avançant en aquesta direcció.

«Per descomptat».

Els comandants de l'Imperi no eren ximples. No anaven a permetre que ningú flanquegés als seus caminants.

Namir va voler ordenar als soldats del post Delta que es dispersessin. Va voler utilitzar la torreta, la trinxera i l'artilleria com a cimbells i amagar-se per planejar una emboscada. Però un combat frontal contra una força superior anava en contra de tots els seus instints.

—Preparin-se llavors —va dir. I es va introduir en la trinxera.

Les ordres havien estat resistir el més possible, i això era justament el que ell anava a fer.

***

Les tropes de reconeixement de l'enemic constaven de dues plataformes flotants d'artilleria, acompanyades d'un AT-ST com a escorta. Cada plataforma transportava a mitja dotzena de soldats d’assalt amb una armadura que Namir mai havia vist: completament blanca i gairebé invisible en la neu. No eren esquelets, eren fantasmes, encara que segurament estaven millor equipats que ell per al clima.

—Vull que la torreta i l'artilleria es concentrin en les plataformes —va dir a través del seu comunicador—. Ells esperen que ataquem al caminant per poder acostar-se, desembarcar als soldats i liquidar-nos. No els donin l'oportunitat.

El personal de la Base Eco no va qüestionar les ordres. Roja i Beak es van ajupir en la trinxera. Namir va revisar el seu rifle, un A280 que li havien assignat juntament amb un uniforme per a climes freds i que mai abans havia usat en combat, i va clavar la mirada en l'horitzó.

El pla va durar menys de deu segons després que l'enemic entrés en el rang d'abast. Seguint les ordres, els artillers de la torreta van continuar disparant-li a una de les plataformes encara quan l’AT-ST va començar a avançar cap a ells, aixecant neu amb les seves primes potes. La primera plataforma va esclatar en una bola de foc que va embolicar a tots els seus passatgers. Però l'artilleria rebel no va encertar a donar-li a la segona plataforma; els seus trets van anar desviats per diversos metres. Els soldats d'aquest vehicle van saltar a la neu i enfilaren cap al post.

Namir, Roja i Beak li van disparar a l’AT-ST des de les seves diferents posicions en la trinxera. El seu objectiu era distreure al pilot de la màquina, forçar al caminant a canviar d'objectiu i donar-li a la torreta una segona oportunitat. Però el caminant no es va distreure: es va empinar i va disparar cap a la torreta, escampant fragments metàl·lics, cendres i flames sobre la neu. Namir estava segur que els artillers que romanien a l'interior havien mort a l'instant, incinerats pel plasma o aixafats pels murs de la torreta.

Després d'això, la batalla va continuar en dos fronts. Namir va ordenar a Roja i a Beak que romanguessin en la trinxera i s'encarreguessin dels soldats d’assalt que s'acostaven. Els membres supervivents de la Base Eco van continuar en les estacions d'artilleria, tractant d'encanonar al caminant, mentre aquest els derrocava un a un. Namir escoltava els crits dels soldats i veia els centelleigs vermells dels rajos de partícules, però va mantenir la seva posició: el pit contra la neu compacta, el cap i les espatlles apuntant-se sobre el nivell del terra.

Sabia que en qualsevol moment el caminant podria triar-ho com a blanc, però si els soldats d’assalt arribaven a la trinxera, moriria de totes maneres, igual que els seus companys. Així que va aferrar amb força el seu rifle i va apuntar. Els va disparar als soldats d’assalt, d'un en un. Disparava metòdicament, situant un nou objectiu tan aviat veia que les flames llepaven l'armadura de l'anterior.

Quan ja no hi havia més soldats d’assalt a l'abast de la seva arma, va fer un cop d'ull al voltant. Les estacions d'artilleria estaven en ruïnes. De manera inesperada, el caminant havia creuat la trinxera. Ara estava en el costat sud. Tenia alguna cosa adherida a una de les seves potes, que penjava com un fragment d'enderroc. Namir va pensar que era una part de la torreta, fins que va reconèixer la forma de la dona que hi havia victorejat als transports, la dona que li havia alertat sobre les tropes de reconeixement.

Un dels seus braços s'estenia pel turmell de la màquina, i la seva mà estava atrapada en els engranatges. Les seves cames estaven immòbils, però d'alguna manera havia aconseguit mantenir-se amb vida: tenia el cap alçat. A Namir li va semblar veure-la somriure quan va alçar una granada amb la seva mà lliure. Va voler cridar-li, però va desaparèixer enmig d'una explosió brutal. Llavors, el caminant va caure de cara. Namir no va saber el nom de la dona.

Va girar-se cap al costat nord de la trinxera. Va veure com Beak i Roja mataven als soldats d’assalt que seguien dempeus, aquell des de la trinxera i aquesta avançant treballosament entre els cadàvers escampats sobre el gel. La segona plataforma d'artilleria s'havia retirat, segurament per tornar a la ruta dels AT-AT.

La retirada no va sorprendre a Namir. El post Delta havia perdut la seva torreta i a la major part del seu escamot. Ja no constituïa un obstacle per envair Hoth.

***

Els lliscants per a la neu dels rebels amb prou feines representaven un obstacle pels caminants. Per al moment en què va acabar la batalla en el post Delta, cap dels AT-AT havia estat inhabilitat i la major part del contingent imperial ja havia superat la posició del post en el seu camí cap a la Base Eco. L'únic vehicle assignat al post Delta va ser destruït durant l'enfrontament; a més, els tauntauns s'havien dispersat, per la qual cosa Namir, Roja i Beak tenien una llarga caminada per davant.

Mentre pujaven al cim d'un monticle de neu, els tres van veure més transports rebels travessar pel cel, rabent. Segons Namir, si el personal de la base acabava l'evacuació, tal vegada les pèrdues sofertes durant la batalla no resultessin fatals per a l'Aliança.

Cap dels tres va parlar molt durant la travessia. Roja anava carregant un dels seus braços de manera estranya, com bressolant-lo; probablement estava ferit. Beak anava amb les espatlles encorbades, però amb la barbeta alçada: donava una imatge de determinació absoluta. Namir va escrutar l'horitzó, tractant de calcular la distància que els separava dels caminants. Les titàniques màquines eren punts de referència mòbils que, mentre més avançaven cap al sud, semblaven més imparables.

Havent recorregut un quilòmetre de distància des del post, van trobar un transport de rodes imperial, aparentment abandonat en la neu. Les marques de cremades en els seus costats suggerien que havia estat encertat per descàrregues de canó o per lliscants per a la neu, però Roja només va trigar uns minuts a fer-lo a caminar. Namir no sabia on haurien anat els seus ocupants, però tampoc li preocupava. El transport era un mitjà per arribar a la Base Eco abans que tot acabés.

Roja i Beak van conduir el vehicle. Namir es va asseure en la part més alta de l'enorme màquina, fent gestos davant el dolorós embat del vent, mentre observava les restes que havien deixat els caminants al seu pas. Va veure lliscants per a la neu xocats que acomiadaven fum negre, va veure torretes en flames i cadàvers carbonitzats en altres llocs de vigilància perifèrics. El transport de rodes, al que Roja anomenava Juggernaut, passava sobre les trinxeres desolades donant tombs, impàvid, inexpugnable.

En dues ocasions, Namir els va ordenar que es detinguessin en veure a altres soldats rebels encallats en les planícies gelades. No hi havia temps de detenir-se per atendre als moribunds ni per buscar supervivents en cadascuna de les zones de destrucció, però sí podien ajudar als qui seguien caminant.

Els passatgers del Juggernaut sumaven gairebé una dotzena quan el primer AT-AT va ser derrocat. Namir no va aconseguir veure com havia succeït tot (el caminant caigut tenia la grandària d'un puny en el llunyà horitzó), però li va fer l'efecte que havia ensopegat mentre uns lliscants per a la neu voleiaven entre les seves cames. Les seves articulacions s'havien flexionat cap endavant abans que tot el seu cos caigués de cap sobre la neu, produint un baluern que fins i tot Namir va aconseguir sentir, un rumor greu que, més que una explosió, semblava un devessall. Un dels rebels que havien pujat a la part superior del transport amb Namir va subjectar les espatlles d'aquest per enrere i va enfonsar els dits en l’abric.

—Un maleït caminant... —va dir l'home per a si o per a Namir; aquest no estava segur—. Si vam poder derrocar un, podem derrocar-los tots.

Namir no estava d'acord amb l'home, però no el va corregir. Si els qui estaven morint i evacuant fossin soldats de la Companyia Crepuscle, probablement ell hauria proclamat la mateixa mentida.

***

Els últims cinc-cents metres del camí cap a la Base Eco van ser els pitjors del trajecte. El Juggernaut usurpat va haver de passar entre dos caminants per arribar a l'entrada nord. La mola de les màquines era tal que bloquejava el cel. Després, una última envestida contra una línia de soldats imperials gairebé acaba amb la vida de tots els passatgers. Namir i els soldats rescatats es van tirar sobre el gelat sostre metàl·lic del vehicle i van disparar un torrent de descàrregues per obrir-se camí. Un dels soldats va caure del Juggernaut; Namir no va tornar a veure’l. Un altre es va posar a la gatzoneta per llançar una granada i va rebre un tret en el pit.

No obstant això, el blindatge del vehicle va aguantar el temps suficient perquè el Juggenaut arribés a territori amic. Una vegada aquí, els passatgers van desembarcar per sumar-se a l'última línia de defensa de la Base Eco.

Els soldats que quedaven en el camp de batalla havien començat a abandonar les torretes i les plataformes d'artilleria en grups de dos o de tres. Namir es va refugiar en una trinxera i va aferrar a un home que portava la insígnia de coronel.

—Acabem d'arribar del Delta —va dir Namir. Tenia els llavis partits i la gola en carn viva pel fred, però suava sota la samarra—. Quina és la situació?

L'home es va parar de puntetes per apuntar-se sobre la paret de la trinxera i va fer diversos trets abans de contestar.

—La majoria dels transports van aconseguir sortir, però l'escut es desactivarà en qualsevol moment. L'última instrucció del centre de comandament per a tots els soldats i tots els posts va ser emprendre retirada i acabar l'evacuació.

«Seria insensat quedar-se a lluitar en una batalla perduda», va pensar Namir. Però hi havia alguna cosa que li inquietava.

—Què significa això de «l'última instrucció»?

—Un caminant va rebre uns trets de la base. Creiem que el centre de comandament va ser atacat.

Namir va maleir. Després els va fer un senyal a Roja i a Beak perquè li seguissin, deixant enrere al coronel. Els altres passatgers del Juggernaut ja s'havien dispersat, amb la convicció i la disciplina dels soldats professionals.

L'interior de la Base Eco era tan caòtic com el camp de batalla. Hi havia llums titil·lant i alarmes que sonaven i callaven de manera aleatòria. Els túnels estaven parcialment esfondrats; hi havia fragments de pedra i gel apilats sobre generadors, tubs i, en alguns casos, cadàvers. El cruixit de la neu assentant-se augurava més ensulsiades. I encara que la base estava més buida del que Namir havia cregut, pertot arreu seguien escoltant-se passos i trets de blàster.

Namir va obrir camí cap al centre de comandament, entre els enderrocs, on podia; tornava sobre els seus passos per buscar rutes alternatives quan no quedava cap més remei. Quan el grup va arribar a una intersecció que portava als hangars, Roja va titubejar i va preguntar si no convindria que algun fora a preparar la llançadora. Namir ho va pensar uns instants, però després va negar amb el cap.

—Si ens dividim enmig d'aquest caos és molt probable que no puguem trobar-nos una altra vegada. Anirem per Howl i sortirem d'aquest planeta, junts.

Roja va assentir ombrívolament. Beak va proferir una aclamació grollera. Namir només va desitjar no estar condemnant-los a tots.

El corredor principal que portava al centre de comandament va estar reforçat al seu moment amb bigues metàl·liques. Ara, les bigues i bona part del sostre obstruïen el corredor, deixant només una obertura en un angle superior. Cap de les llums funcionava. Namir va escodrinyar la foscor, va fer un senyal a Roja i a Beak perquè mantinguessin les seves posicions i va començar a avançar grimpant pels enderrocs. Tan aviat com va sortir de l'altre costat de la muntanya de runes, es va estavellar amb una persona: una dona, si s'ha de jutjar per la veu que va proferir les paraulotes. La dona va quedar d'esquena a Namir, estava mig ajupida i caminava cap enrere, arrossegant alguna cosa.

La dona va mirar sobre la seva espatlla només un instant. Namir va reconèixer l'angle de la seva mandíbula, el seu entreteixit cabell negre, gris i blanc.

—Em vindria bé una mica d'ajuda, sergent —va vociferar Chalis.

Namir es va sentir enfadat per raons que no encertava a justificar.

—Què fas? —Ell va envoltar-la, raspant-se l'esquena contra la paret, per observar el que estava arrossegant: era el Capità Micha Evon, qui jeia inconscient en el terra. Sagnava de la templa i tenia la cara tacada de terra i el pit cobert de neu.

—Què sembla que faig? —va replicar Chalis. Va arrufar les celles i va intentar aixecar a Howl, prenent-lo de les aixelles—. No anava a deixar morir a Micha.

Quan Namir va comprendre totalment el sentit de les paraules ja estava aixecant a Howl de la cintura perquè Chalis el pogués seguir arrossegant pel corredor. Tal vegada la governadora no era tan eixuta després de tot.

O tal vegada només volia que algú estigués en deute amb ella.

Roja i Beak van carregar entre els dos a Howl quan Namir i Chalis van sortir del túnel. Mentre s'encaminaven cap a l'hangar, Roja va fer la pregunta òbvia, però Beak el va fer callar. Namir va prendre la davantera amb el rifle preparat. Chalis anava molt a prop d'ell. El seu front brillava i tenia els ulls molt oberts; semblava molt ansiosa. Quan es va escoltar un tret de blàster, Namir la va veure crispar-se.

—Podem envoltar-ho per l'extrem oriental —va dir Chalis—. No estem en condicions de lluitar.

Namir va portar la mirada a Roja, Beak i Howl, i després de nou al capdavant, cap a la intersecció més propera. Es va escoltar un altre tret de blàster. Namir no va poder determinar com de lluny estaven de la font.

—Quedin-se aquí. Donin-me dos minuts per sondejar —va dir—. Podem vèncer a un escamot de soldats d’assalt si ens preparem.

Chalis va deixar anar una desagradable riallada. Namir havia escoltat als nous reclutes fer aquest mateix so abans d'un combat. Era el so del pànic, de la més completa incertesa.

Tal actitud no era característica de la Chalis. Durant la incursió en el transport havia actuat amb serenitat i feresa, fins i tot davant els combats. En Haidoral Prime havia escopit sobre el cos dels morts.

—Què ocorre? —li va preguntar Namir.

Chalis va negar amb el cap. Namir va repetir la pregunta inclinant-se cap a ella, reclamant la seva atenció. Finalment, Chalis va alçar la vista; els seus llavis formaven un somriure trist.

—Aquests que estan aquí no són soldats d’assalt comuns —va dir—. Pertanyen a la Legió Cinc-cents U. La legió personal de Darth Vader.

—I això què significa? Que Vader està aquí?

Chalis va tancar els ulls amb força i va assentir amb el cap.

—La seva llançadora va aterrar fa deu minuts. Ve per mi.

Roja va dir alguna cosa, però Namir ho va ignorar. Després, es va mossegar els llavis, va tornar a mirar cap al corredor i es dreçà.

—Si ens trobem amb Vader, el matem, però ens hem de seguir movent.

Beak va començar a protestar també. Namir es va escórrer pel corredor, amb el cos enganxat a la paret i el rifle prop del pit. No tenia temps ni paciència per a supersticions rebels o imperials. Mentre més temps romanguessin a Hoth, més difícil els seria escapar de la base, per no parlar dels bloquejos que l'Imperi estigués muntant a l'espai.

Malgrat totes les seves desavinences amb Howl, estava segur que el capità estaria d'acord amb ell.

La base semblava gairebé embruixada. Els corredors estaven deserts, però el so de moviments, blàsters i gel esfondrant-se aguaitaven a Namir cada vegada que donava volta en una cantonada, buscant alguna pista sobre la ubicació dels atacants. No coneixia la base prou com per anticipar el camí que pogués seguir l'enemic, ni sabia on hi hauria parets primes que permetessin l'accés dels equips de demolició. Tot el que podia fer era gravar-se de memòria els túnels en el seu estat actual (no com eren abans de la batalla) i intentar traçar una ruta cap a l'hangar.

Quan va arribar a un passadís completament obscur que segurament els portaria a la seva destinació, va decidir donar mitja volta i reunir-se amb el seu equip. Un corrent d'aire gelat el va convèncer que les portes de l'hangar estaven obertes. En girar-se, la punta de la seva bota va xocar contra una obstacle tou en el terra, i gairebé cau. Es va posar a la gatzoneta per recuperar l'equilibri, llavors va veure que l'obstacle en qüestió era l'alienígena que acompanyava a Kryndal en el menjador.

L'alienígena estava mort, i el seu cos es refredava ràpidament. Namir li va donar la volta sobre el gel i va notar que una descàrrega de blàster li havia obert un forat en el pit. No obstant això, això no li deia res que no sabés ja: els imperials estaven en la Base Eco.

Namir es va abstenir d'esmentar a l'alienígena mort quan va arribar on estaven els seus companys i els va fer senyals perquè li seguissin. Mentre avançaven va escoltar que Roja li deia a Chalis:

—Si ocorre alguna cosa, el teu treball és protegir a Howl. Nosaltres cuidarem les esquenes a vostès dos.

De tornada al passadís fosc, Namir va pitjar un interruptor del seu rifle per encendre la llum muntada sota el canó. El llòbrec arc es va poblar de motes de pols i gebre que s'arremolinaven amb el vent. Al seu pas haurien de trobar més enderrocs i altres tres cadàvers.

Namir no va reconèixer dos dels cossos, però li va semblar que el tercer corresponia a Kryndal. No obstant això, no es va detenir a comprovar-ho.

—Per aquí ja van passar —va dir Roja.

—Si va haver-hi una ona —va dir Chalis—, no donis per fet que no hi haurà una altra.

De sobte, el passadís va començar a tremolar. La terra es va sacsejar amb tal força que Namir va caure de genolls. Del sostre plovien resquills de gel que queien violentament sobre la seva esquena. Per sobre del baluern de les roques, es va escoltar l'esclat d'una explosió al final del passadís.

Quan la tremolor es va detenir, Namir va veure una altra llum. Alguna cosa s'havia obert més endavant.

L'hangar estava a menys de cent metres de distància: passés el que passés, podrien córrer per refugiar-se. Namir va girar-se a mirar als seus companys i va comprovar que estaven il·lesos; després va mirar a Howl. Chalis estava inclinada sobre el seu cos i respirava amb dificultat: l’havia protegit de la pluja d'enderrocs.

Ella va alçar el cap. Tenia els ulls molt oberts pel terror.

Namir va girar-se de nou cap al corredor. Sis figures humanoides bloquejaven la llum de l'extrem oposat. Cinc vestien de blanc, com fantasmes. Aquestes van avançar sobre el gel i el terregall com si haguessin estat entrenades en els propis passadissos destruïts de la Base Eco.

Flanquejada pels cinc soldats d’assalt, es veia una figura vestida de negre.

—Vader està aquí —va mussitar Chalis. Les seves paraules semblaven un retret—. Vader està aquí.

 Següent