Esquadró Infern (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

—Ep, Iden, espera!

La Capitana Iden Versio havia captivat a Tarvyn Lareka des del mateix moment en què havia aparegut en el Determinació vestida amb el vestit negre de pilot de TIE, embolicada en el seu llegat imperial i coronada amb la rara aura de supervivent de l'Estrella de la Mort. Quan estava en una sala, ella sola l'omplia, encara que estigués ferms, com tots els altres. La seva no era una bellesa comuna, sorgia de la seva esquena recta i feroços ulls negres. I, Tarvyn havia d'admetre-ho, aquella pell suau de to càlid i la llustrosa cabellera negra ajudaven a fer-la inoblidable.

Per descomptat, havien abundat teories conspiradores sobre els motius que havien provocat que Iden Versio hagués sobreviscut quan tants altres no ho havien assolit. «Agent doble», havia murmurat algú. «Usuària de la Força», deien uns altres. Es va dir que el seu pare s'havia ocupat d'aplicar millores al seu TIE, però qualsevol que la veiés pilotar podia veure que el que li havia salvat la vida havia estat la seva condemnada perícia, res més. De fet, era el mateix que hi havia fet que Tarvyn passés del simple respecte a... bo, una espècie de fiblada d’amor, suposava. Mai havia vist semblant habilitat. Veure-la volar era més semblat a un espectacle aeri que una maniobra militar normal.

Per això li estava costant assimilar el que acabava de passar.

Per sort, havia estat una escaramussa, no una batalla; una de tantes que el Determinació havia trobat en les seves patrulles per la Vora Mitjana. Però aquest dia Iden havia estat com absent. L'Imperi havia derrotat al grupet de rebels bojos, però Iden havia fallat trets fàcils i s'havia mostrat una mica lenta de reflexos. Havia sentit al líder del seu equip reprenent-la i de cua d’ull l'havia vist ruboritzar-se, encara que la seva preciosa cara seguís tan implacable com sempre.

En aquell moment, quan tornaven de la reunió posterior, Tarvyn volia arribar fins a ella i descobrir què li passava.

Potser alguna cosa anava malament. Potser podia ajudar-la.

Ella no va reduir el pas i Tarvyn va haver de trotar per atrapar-la, aprofitant el temps per intentar allisar-se aquell tossut remolí que es negava a obeir-li. Va arribar al costat d'ella. Iden li va fer un cop d'ull ràpid, va baixar el cap, gairebé com un reek a punt d'envestir, i va seguir caminant.

—Iden —va començar a dir ell, però ella li va tallar.

—Estic bé.

Era evident que no ho estava i l'hi havia de dir. Volia agafar-la per un braç, però sabia que aquell gest no seria benvingut, així que es va limitar a dir:

—No ho sembla. Has fallat almenys dos trets clars. No és propi de tu.

—He abatut dos.

—Sí. Jo tres. I els dos sabem que no és normal que et superi.

Tarvyn va somriure i va veure que Iden també esbossava un somriure.

—Bé —va admetre ella—, en això tens raó. És solament que... —va mirar als altres tripulants, que passaven ràpidament al costat d'ells, i va baixar la veu—. És solament que... tot va canviar després de l'Estrella de la Mort, saps?

Tarvyn va assentir més seriós. Ho entenia.

—Em va fer pensar en tots els que vam perdre i em vaig posar molt furiosa. I llavors... llavors vaig començar a pensar en Alderaan. És a dir... —es va apartar un floc de cabell suat del front—. Els rebels van atacar una estació de combat. Sense civils, solament gent que s'havia allistat per estar allà. Nosaltres vam atacar tot un món que ni tan sols disposava de defenses planetàries.

Tarvyn va notar que empal·lidia mentre Iden parlava i aquesta vegada sí que la va aferrar per un braç, amb suavitat, com a advertiment.

—Aquest és mal lloc per parlar —va dir. Era veritat que alguns caps ja havien començat a tornar-se cap a ells. No podien sentir la conversa, però podien veure la tensió en cara de l’Iden, un indici clar, si la coneixien, que alguna cosa anava malament, molt malament—. Haurem acabat el servei d’aquí a dues hores. Vine a veure'm al bar i seguirem parlant, d’acord?

Ella va assentir i va recobrar el componiment ràpidament. Aquesta era una altra cosa que admirava d'ella. Tota la seva vida li havien dit que era un ànima càndida. Tarvyn culpava a la  seva pell clara que li delatava constantment.

—D’aquí a dues hores —va dir ella—. Allà ens veiem. Tarvyn?

—Sí?

Iden va somriure i a Tarvyn se li va accelerar el cor.

—Gràcies.

Es va quedar mirant-la mentre es marxava amb les seves llargues gambades i el cap alt com si tot anés bé. Però no era així, ella s'havia sincerat amb ell.

Tarvyn entenia que a alguns els estava costant assumir la pèrdua de l'Estrella de la Mort més que a uns altres. Iden estava clarament commocionada. Volia ajudar-la... i creia saber com.

Estava assegut en una taula d'un petit reservat del fons quan ella va arribar. Els dos s'havien canviat, posant-se un uniforme net, i Iden, estant ja fora de servei, s'havia deixat anar el monyo polit que solia portar deixant caure la cabellera sobre les espatlles.

Ja havia demanat i s'estava prenent una cervesa. Iden li va fer senyals al droide servent i va demanar un whisky sol. Es van quedar callats fins que el droide va tornar i el van fer marxar.

Tarvyn va esperar que ella comencés a parlar.

—Probablement no hauria d'haver-te dit res —va dir.

—No, no —la va tranquil·litzar ràpidament—. M'alegro que ho hagis fet, de debò. Jo... el que va passar a l'Estrella de la Mort... no ets l'única que es va sentir impactada. No puc ni imaginar com de rar que ha de ser haver-hi sobreviscut.

Ella va fer una ganyota i va fer un altre xarrup al beuratge ambarí.

—No —va dir—. No crec que ningú pugui. No puc deixar de pensar-hi, ni de veure Alderaan —va aixecar els seus ulls negres cap als de Tarvyn—. Tarvyn, no hauríem d'haver-ho fet.

Aquest va quedar petrificat en el seu seient, amb el cor accelerat.

—Continua —va dir ell.

—És a dir, la base rebel? Genial. Destruïes a la Rebel·lió i als criminals, ells s’ho havien buscat. Però un planeta sencer? —va pujar la veu i Tarvyn va posar una mà sobre la seva per recordar-li que parlés en veu baixa. Ella no la va apartar—. Allà van morir molts rebels hostils i perillosos, no hi ha dubte d'això. Però també molta altra gent. Gent que no recolzava la rebel·lió, que potser ni tan sols sabia què estava passant. Nens, recursos animals, plantes que no es trobaven en cap altre lloc de la galàxia... tot desaparegut per fer una demostració de poder. I ara estem aguaitant als pocs que estaven fora del planeta solament per haver tingut la mala fortuna de sobreviure a la desaparició de tot el que volien.

Tarvyn es va asseure, atordit. Era pitjor del que temia. Iden s'estava identificant amb els altres «supervivents». S'alegrava d'haver-li insistit a parlar-ho. Podia aconseguir-li ajuda.

Va estrènyer la forta mà que encara tenia sota la seva. Iden ho va interpretar com un senyal perquè continués.

—No vull participar en un assassinat indiscriminat —va dir planament—. Quan vaig veure Alderaan, un lloc que no suposava cap amenaça per a l'Imperi, volant... volant per l'aire... —va negar amb el cap—. Després l'Imperi va anar a la caça dels qui ni tan sols estaven al planeta. Estan caçant a aquesta pobra gent com animals. Això no està bé, Tarvyn. L'Imperi diu que vol ajudar a la gent, però en comptes d'això ha aniquilat un planeta sencer i replet de gent. Com puc haver-ho vist amb els meus propis ulls i tornar-me a mirar en el mirall?

Tarvyn se la va quedar mirant, intentant mitigar l'horror que li suscitaven aquelles paraules.

—Iden...

Però era com si ella portés temps contenint aquelles emocions en el seu interior i ara s'alliberessin en forma de riuada.

—Cal acabar amb l'Imperi. Acabar amb ell. I saps què? Crec que els partisans tenen raó. Crec que l'Imperi solament entén la violència. No es pot negar que sap usar-la contra gent indefensa.

—Iden? —va dir Tarvyn amb suavitat i el cor ple de pena per ella—. Això és impropi de tu. Solament estàs... confosa. Et vaig a ajudar, Iden. Uns altres t'ajudaran també. Ja ho veuràs.

De sobte, ella va obrir molt els ulls i va desviar la mirada cap a la resta del bar. Observant. Inquieta.

Amb l'altra mà, la que no tenia sobre la d’Iden, Tarvyn va detenir l'enregistrament i la hi va transmetre al seu comandant. Al cap d'uns segons, l'aparell va vibrar a la seva mà i va llegir un missatge: «Ara mateix vaig. Ha fet el que devia».

—Tot anirà bé —va dir—. T'ho prometo. Recordo que, just després de l'explosió, el Comandant Udrai va portar al nostre esquadró a part. Ens va dir que si algun tenia idees alarmants, no dubtéssim a sol·licitar ajuda. És normal sentir-se així, sobretot tenint en compte que vas sobreviure a allò...

Iden va apartar la seva mà i la va tancar en un puny.

—Tarvyn... què has fet?

Es va sentir malament per haver-la enganyat, però ho feia pel seu propi bé.

—He gravat la conversa i acabo d’enviar-la al Comandant Udrai.

Iden es va aixecar com un raig, tirant la cadira. Mirà al voltant, amb els ulls desorbitats com un animal acorralat. L'inconfusible soroll de botes de soldats d'assalt podia sentir-se fins i tot amb la música del bar.

Tarvyn es va sentir espantat. El Comandant Udrai li havia dit que anava cap allà per portar-la a veure a algú. Perquè parlessin. Per guarir-la. Per què acudien soldats d'assalt? També es va aixecar, va fer un pas endavant i va allargar una mà.

—Espereu un moment, nois, ha d'haver-hi algun error. El Comandant Udrai ens espera. Ja ens marxem.

—Aparti's, Tinent Lareka —va dir la veu entretallada del soldat que anava al capdavant—. Capitana Iden Versio, queda detinguda per sedició. Li prego que ens acompanyi.

Iden tenia els punys tancats. Per un espantós i meravellós instant, Tarvyn va pensar honestament que anava a barallar-se amb ells. Després, a poc a poc i amb evident esforç, Iden va relaxar les mans. No va oposar resistència als dos que la van flanquejar, la van subjectar dels canells i li van posar unes manilles atordidores. Després la van agafar pels braços amb les mans enguantades i se la van portar.

Quan gairebé havia sortit per la porta, Iden va mirar per sobre de l'espatlla. La seva mirada d'angoixa per aquella traïció va ser com una descàrrega de blàster directa al cor d’en Tarvyn.

—Tinent —li va dir el soldat d'assalt que quedava, subjectant-lo amb força pel colze—. Necessito que m'acompanyi.

Va notar que es posava pàl·lid en mirar les fosques conques del casc del soldat.

«Què has fet?», li havia preguntat Iden.

Què havia fet?

«La filla del cèlebre Almirall Garrick Versio, del Departament de Seguretat Imperial, i la famosa artista Zeehay Versio pot ser una traïdora al nostre gloriós imperi», va afirmar l’holoperiodista Alton Kastle, amb la dosi justa d'horror en la seva clara veu. «La Capitana Iden Versio ha estat gravada explicant mentides sobre l'Imperi i incitant a la violència, denunciant als valents ocupants de l'estació de combat Estrella de la Mort que van perdre la vida mentre ella sobrevivia. Aquest succés no encaixa amb el comportament de la condecorada capitana fins al moment, però les seves paraules són irrefutables.»

«Es preveu que haurà d'enfrontar-se a un consell de guerra immediat. Un heroi de l'Imperi, l'Almirall Nasha Garvan exercirà de fiscal, mentre el droide analista-legal HM-12 s'ocuparà d'oferir-li la defensa adequada com requereix la llei de la Marina Imperial.»

El Tinent Jha Eka, assistent de l'Almirall Garrick Versio, observava bocabadat, amb una expressió de perplexitat molt poc professional i de la qual ni tan sols era conscient, a mesura que la història es desenvolupava. Després va empassar saliva i es va allisar la jaqueta de llana de gàber. L'almirall havia de saber-ho i Eka no podia esperar que anés a reaccionar agradablement.

De totes maneres, sabia quin era el seu deure.

Quan Eka va entrar precipitadament i sense cridar, Versio estava esmorzant un filet, verdures acolorides rostides i pa de cuanous.

—Senyor —va dir Eka en un to tibant—, la seva filla...

El jove es va quedar callat en adonar-se que el seu cap ja ho estava veient.

D'esquena a ell, Versio es va limitar a aixecar una mà. Eka va seguir callat i va respirar profund intentant recobrar el componiment davant el qual, sens dubte, devia haver estat el major desastre per a la seva reputació que mai hagués hagut d'afrontar.

Els dos van contemplar les imatges d’Iden en la pantalla: amb manilles atordidores, envoltada de soldats d'assalt. Multituds enfuriades llançant-se sobre ella quan la ficaven a empentes en una llançadora. Fins que Kasde els va assegurar als televidents que l’HoloNed «seguiria aquella impactant historia» l'almirall no es va netejar la boca amb un fi tovalló de lli i va parlar sense donar-se la volta:

—Hi ha un datapad i un holoprojector personal en una cantonada del meu escriptori. Imagino que els periodistes se't tiraran damunt. El datapad és per a tu, l'holograma per a ells, ara com ara això serà tot el que els hi donis. No necessito recordar-te que no has d'explicar-li res d'això a ningú tret que jo mateix t'ho ordeni.

Eka pestanyejà, perplex. L'almirall era tot un exemple de calma i serenitat i ell es va avergonyir de la seva pròpia inquietud.

—Per descomptat, senyor.

—Gràcies. Això serà tot.

Encara que li havia donat permís per retirar-se, Eka es va demorar.

—Senyor, jo... Necessita alguna cosa?

—Si ho necessito, ho demanaré —va dir Versio amb calma—. Eka?

—Senyor?

—Mai de la vida tornis a entrar en aquesta habitació sense trucar.

—Per descomptat que no, senyor. Les meves disculpes, senyor.

La porta es va tancar després de l'escarmentat assistent. Versio va seguir mirant el «avanç informatiu», acabant-se l'esmorzar mentre reproduïen l'enregistrament fet per Tarvyn sobre imatges d'una avergonyida Iden en manilles atordidores. I va somriure lleument.

 Següent