CAPÍTOL 34
PLANETA SULLUST
Dia tres del setge d’Inyusu Tor
L'atac va començar moments després que els caps d'escamot
van informar a la seva tropa sobre el nou pla de Namir; un pla que havia estat
elaborat a tot córrer la nit prèvia en companyia de la cèl·lula rebel del
Clubhouse i que Namir va polir durant el seu llarg avanç per la muntanya fins
afinar detalls durant la seva breu reunió amb el grup de comandament de la
Crepuscle.
Namir observava l'assalt des de l'agulla on es va situar,
prement amb força els binoculars per resistir al vent incessant. Uns centenars
de metres costa avall, avançava un cèrcol de soldats d’assalt, tancant files
conforme pujaven lentament pel vessant d'obsidiana. Les naus imperials repetien
les seves passades sobre el cim de la muntanya, cada vegada més seguit,
disparant ràfegues de canons blàster als exploradors de la Companyia Crepuscle
ressagats en la retirada.
Les forces de Crepuscle es dividien en tres línies, entre
les forces de l'Imperi i la planta processadora. La línia del front la
componien amb prou feines unes dotzenes de soldats agrupats en equips d'atac
darrere de penyals i en esquerdes on el terreny ho permetia. El front no
resistiria més enllà d'algunes sagnants escaramusses que farien a l'enemic
avançar amb precaució.
La línia mitjana se situava entre el front i la planta
processadora, atrinxerada en una rasa que la companyia havia eixamplat a partir
d'esquerdes naturals. A més de protegir a la tropa i reduir l'eficàcia dels
bombarders, Namir tenia l'esperança que, per la seva proximitat a la
instal·lació, la línia mitjana previngués l'ús de l'artilleria pesada, doncs
l'Imperi semblava decidit a evitar la destrucció de la planta. Gairebé un terç
de la companyia formava aquesta línia, reforçada amb algunes peces d'artilleria
mòbil: canons blàster rotatoris, morters i llançamíssils.
La tercera línia se situava enganxada al perímetre de la
planta i s'assemblava, tant en la seva forma com en la seva funció, a la
defensa que l'Imperi havia erigit durant la invasió de la Companyia Crepuscle.
En aquesta ocasió havia funcionat per a l'Imperi; funcionaria ara per a la
Rebel·lió. Es componia d'un altre terç de la companyia, juntament amb el
sobrant de l'artilleria. Si l'enemic penetrava la línia, fins a l'accés a la
planta, l'oportunitat per a l'artilleria pesada s'hauria perdut.
En resum, la defensa resultava formidable i capitalitzava
les dos principals avantatges de la Companyia Crepuscle. El terreny li brindava
un punt de foc superior i retardaria el progrés de l'enemic, la qual cosa
deixaria vulnerable a la seva tropa. Resultaria clau també l'obsessió de
l'Imperi per conservar la planta processadora. Si el comandament enemic decidia
reduir les seves baixes i sacrificar la planta per arrasar amb la rebel·lió de
Sullust, llavors la sort estaria tirada.
Cap avantatge alterava, això sí, la realitat: la Companyia
Crepuscle era superada en proporció de deu a un. A més, els soldats d’assalt
imperials estaven millor equipats, millor entrenats i més frescos que qualsevol
membre de la Companyia Crepuscle ho estaria mai. L'horda d'armadures blanques
es propagava sobre la fosca muntanya com una capa de neu, amb prou feines
esquinçada per les negres armadures dels soldats de la flota imperial. Namir va
aconseguir veure en la rereguarda, sense usar els macrobinoculars, unes formes
insectoides cobertes per núvols de pols groga que avançaven a trompades:
caminants imperials AT-ST de dues potes. Namir va suposar que únicament el
repte que representava el pujol havia impedit el desplegament dels monstres
quadrúpedes que van ser utilitzats a Hoth.
La Companyia Crepuscle comptava amb menys soldats, menys
vehicles i cap suport aeri. A part de la planta processadora no tenia a on
replegar-se, per la qual cosa l'enfrontament bé podria concloure en una
massacre.
No obstant això, Namir va descobrir que no sentia temor, ni
tan sols pels soldats a càrrec seu. Hi havia maneres de morir molt pitjors que
lluitant pels teus camarades.
—El destructor estel·lar s'acosta al planeta —va advertir
Hober.
Namir havia triat al vell intendent com el seu assistent per
a la batalla, per transmetre ordres i rebre comunicacions. No era comú que la
totalitat de la Companyia Crepuscle actués com una unitat, que requerís d'una
estricta jerarquia de comunicacions. Howl preferia dirigir les batalles des del
Thunderstrike, amb ajuda de mapes
hologràfics que proveïen informació de la batalla en temps real, permetent que
els androides comuniquessin les ordres al Tinent Sairgon i als escamots. Però
Hober coneixia bé a la Companyia Crepuscle i de moment no tenia cap altra
obligació. Namir se sentia tranquil amb el suport del vell i dels seus propis
ulls.
—Com estan tots? —va preguntar Namir.
—Ara com ara saben què fer. Pregunta'm després de la batalla
—va reposar Hober.
Namir va rondinar i va tornar a observar el front.
L'Imperi va assestar el primer cop de la batalla. A
l’uníson, dotzenes d'aerolliscadors van alliberar petites bombes de raïm sobre
la línia del front, bombes amb el poder d'esquinçar pell i armadures, però que
no danyarien la instal·lació. Namir va quedar enlluernat pel centelleig de
centenars d'esclats entre les roques, imaginant als seus companys ferits per
metralla i obsidiana i ensordits per les explosions. Però els escamots estaven
atrinxerats i a resguard: suportarien el dany. Els míssils de la Companyia
Crepuscle van fer blanc, derrocant dos aerolliscadors que deixaven sengles
deixants de fum negre conforme queien.
La infanteria imperial es va llançar a la càrrega amb el ressò
de les bombes encara en l'aire. Únicament van avançar les tropes de la línia
del front. Namir sabia que estava posant a prova les defenses de la Companyia
Crepuscle. La línia mitjana va disparar sobre els atacants, il·luminant el
pujol amb centelleigs carmesí, encara que amb poc efecte per la distància.
La línia del front va romandre immòbil fins que les tropes
enemigues van estar a tir de pedra. Namir observava amb els seus
macrobinoculars. Va veure botes blanques buscant recolzament en l'obsidiana i rifles
a la recerca de blanc. Llavors va donar l'ordre.
—Foc!
Però no feia falta que digués res; la línia del front
coneixia el seu deure. Amb l'enemic a l'abast, cada tret va donar en el blanc,
enviant els cadàvers costa avall. El foc creuat va dividir als soldats
d’assalt, obligant-los a buscar refugi entre els morts. No obstant això, cada
tret revelava la posició dels soldats de la Companyia Crepuscle. El gruix de la
tropa imperial, apartat de la refrega, va dirigir les armes d'assalt, els
rifles de franctiradors i els canons cap als nous blancs. Els aerolliscadors
van tornar a la càrrega, eludint els trets dels llançamíssils PLX i esquinçant
la muntanya amb el foc dels seus canons.
—Ordena la retirada a discreció —va dir Namir—. Cedim el
territori lentament.
Va escoltar la veu de Hober per l'intercomunicador i va
observar als escamots (o parelles, o individus) escapolir-se fins a la trinxera
de la línia mitjana. No va poder evitar estremir-se quan un soldat de la
Companyia Crepuscle, que ajudava al seu camarada ferit, va ser abrasat pel foc
d'un aerolliscador. Va haver de recordar-se que aquell no era un operatiu de
guerrilla sinó una batalla frontal. El nombre de baixes seguiria augmentant,
encara que de moment s'havia mantingut dins d'un rang acceptable.
L'Imperi actuava anant amb compte, de manera racional, sense
llançar-se a fons, però sense subestimar a l'enemic. Just el que Namir va
anticipar: predicibilitat i cautela; just el tipus de batalla que podia
resistir. No era moment de posar-se a lamentar les pèrdues.
El gruix de la tropa imperial va començar el seu avanç. Els
rajos de partícules provinents de la trinxera de la Companyia Crepuscle
contenien l'avanç dels atacants i els obligava a buscar refugi conforme
guanyaven metres. Namir va entretancar els ulls a causa del centelleig
blanc-i-blau ocasionat per les mines d'ions sobrants de la missió de Mardona
III, recuperades de les despulles del Thunderstrike.
Les mines no detindrien a l'Imperi, però contindrien per més temps el seu
avanç.
Durant diversos minuts la batalla va semblar congelar-se.
L'avanç prosseguia, de manera gradual, gairebé imperceptible, com el moviment
d'una ombra a l'alba. No va ser fins que Namir es va obligar a cobrar
consciència del pas del temps quan va descobrir els canvis progressius que se
succeïen. L'Imperi s'acostava a la trinxera malgrat la pluja de foc, i els seus
centenars de soldats d’assalt caiguts no marcaven cap diferència, doncs hi
havia centenars més que els reemplaçaven.
No obstant això, l'Imperi es va detenir a uns cinquanta
metres de la trinxera. Namir no va entendre la decisió fins que va veure que la
part baixa de l'exèrcit va obrir pas a una dotzena de caminants bípedes que van
pujar àgilment pel vessant. L'artilleria amb prou feines va aconseguir
derrocar-ne a un abans que aconseguissin la trinxera. Una mina va acabar amb un
altre més. La resta va sembrar el caos entre la tropa. Namir va maleir en veure
als soldats sortir al descobert, només per caure preses dels soldats d’assalt.
—Ordena a l'artilleria interior que obri foc! Que
desapareguin els caminants! —va cridar.
—I què passa amb els equips de les trinxeres? —va preguntar
Hober.
—Sobreviuran —va respondre Namir—. Almenys alguns. Ordena la
retirada fins al perímetre.
Els equips d'artilleria no van dubtar, això va
enorgullir-lo. Als trets de canó els van seguir els cruixits de les càrregues
de plasma i les ràfegues dels morters. Els caminants van xerrotejar conforme el
metall cedia i es trencava. Els pocs que van resistir el foc van fugir costa
avall o cap a la planta, cap a la seva destrucció. Però el cost havia estat
elevat: Namir va dirigir els seus macrobinoculars cap a les roques i va veure
escamots complets calcinats o esbocinats. Quants havien caigut pel foc de la
Companyia Crepuscle i no dels caminants? Va preferir no pensar-hi.
Va ajustar els macrobinoculars per estudiar les forces de
l'Imperi. La infanteria es va acostar per assegurar la franja de terreny que
conduïa a la trinxera, encara que no semblava estar a punt de llançar l'atac
final cap a la instal·lació. Tot això tenia sentit: reagrupar-se, tornar a
mesurar les condicions. Tocant als seus comandants, el temps semblava estar del
seu costat.
—Vaig a baixar —va avisar Namir—. D'aquí d'ara endavant, ja
dóna el mateix veure les coses en persona.
***
Els ferits s'atapeïen l'hospital improvisat de Von Geiz,
encara que no eren tants com per no cabre en la cafeteria, la qual cosa no va
sorprendre a Namir. El tipus de combat que s'havia desenvolupat a la muntanya
no deixava molts ferits: els soldats sortien il·lesos o morien. Va advertir a
Von Geiz que aviat podria arribar el combat fins a la seva porta i que havia de
mantenir una arma a mà. El vell doctor es va concretar a assentir amb el cap i
va tornar amb els seus pacients.
En l'exterior, els soldats de Crepuscle s'apinyaven contra
les parets de la planta processadora, cobert entre pedres i roques esqueixades.
Vermelles descàrregues de partícules —trets de contenció de les tropes
imperials— esquinçaven l'aire per sobre del cap de Namir, mentre aquest
recorria la línia. De tant en tant, algun soldat retornava el tret o advertia
als franctiradors d'alguna posició a descobert. Els artillers vigilaven atents
el cel en cas que algun aerolliscador s'atrevís a passar. Namir sabia que els
artillers havien d'estar ja curts de munició, però a hores d'ara no tenia cap
sentit escatimar míssils.
En l'ànim de la tropa se sentia la tensió, però no
l'abatiment. D'alguna manera, Carver s'havia apropiat d'una bandolera enemiga
plena de granades i somreia mentre distribuïa les bombes com si fossin
caramels. El Comandant Tohna, mancant d’una nau que dirigir, va organitzar a la
tripulació del Thunderstrike en un
equip de relleus per portar pertrets i aigua als escamots, als quals
encoratjava amb fanfarronades, reptes i crits obscens, creant competències
entre equips. Namir no havia vist a Gadren, però es deia que l’havien escoltat
cantar en les trinxeres durant el bombardeig.
De tant en tant, Namir es detenia a conversar amb homes i
dones de la companyia. Corbo, el novençà que havia portat un ganivet al
compartiment hermètic de la Chalis després de Haidoral Prime, va preguntar si
en veritat la companyia lluitava pels de Sullust.
—La ciutat sota les muntanyes està en confinament, cada
soldat imperial que veus aquí és un de menys fent batudes allà a baix —va
contestar Namir.
—Bé, per a això em vaig enrolar —va replicar Corbo.
Mentre un dels tècnics de Vifra actualitzava a Namir els
preparatius per a la següent etapa de la defensa, aquest va captar de reüll una
silueta rondant entre la tropa; subjectava un rifle d'assalt darrere del coll.
Namir es va disculpar i va córrer cap a ella.
—Twitch?
Twitch va passar el rifle per sobre del seu cap i el va
balancejar entre les seves mans.
—No em disculpo —va dir—. Havia d’anar a pel meu equip.
Ella l’havia abandonat a Pinyumb per rescatar als seus
exploradors, els qui amb tota probabilitat ja estaven morts.
—Oblida això. Com és que vas tornar?
Ella es va encongir d'espatlles. Tenia els artells raspats i
la màscara del seu respirador estava coberta de pols groga, però d'altra banda
es veia il·lesa.
—Què és el que la Companyia Crepuscle fa millor? —va
preguntar.
Namir va deixar anar una sonora riallada. El seu riure va
atreure la mirada dels soldats, però no li va importar.
—Sobreviure —va respondre. Va poder deixar-ho aquí però va
voler expressar el que sentia—. No importa en quina trituradora ens fiquem;
encara que guanyem o perdem, la Companyia Crepuscle... —«La companyia de Howl»,
va pensar— sempre sobreviu.
—Correcte —va balbucejar Twitch, i va continuar la seva
vagabunderia entre els crits d'aprovació dels soldats.
Namir estava content de veure amb vida a Twitch. Va tractar
de no pensar en què hauria estat de Gadren. Ja hi hauria temps de comptar als
morts.
Va continuar amb les seves rondes, conversant sobre
estratègia, sobre els amics perduts o sobre el clima de Sullust. Se sentia
tranquil, com si estigués en el Clubhouse, escoltant discussions i riures entre
els jocs de cartes. Esperava que la resta de la companyia compartís aquest sentiment.
A poc a poc es va incrementar la freqüència dels trets de
contenció, però cap aerolliscador va tornar a apuntar-hi. Namir va revisar els
nivells d’energia del seu rifle i va tornar amb Hober, per mirar el cel grisenc
i ombrívol de Sullust.
En l'horitzó, va albirar una ombra en forma de falca que
augmentava lentament en grandària.
—Vénen a per nosaltres —va dir en veu baixa a Hober,
dissimulant un somriure trist—. Per a què vols aerolliscadors quan tens un
destructor estel·lar?
Hober va assentir lentament amb el cap.
—Ens anem a l'interior? —va preguntar.
—Encara no —va respondre Namir—. Vaig parlar amb l'equip
tècnic. Cal aguantar una mica més, però avisa als nostres amics d’allà a dalt.
Les descàrregues de contenció seguien en augment. Namir va
fer que Hober s'agotzonés i va observar als escamots que retornaven el foc. Una
eufòria crua i continguda li va inundar.
Hi havia estat allunyat de la línia del front massa temps.
Ja fos que sobrevisqués o morís, estava feliç d'estar aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada