Esquadró Infern (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Després de l'èxit de la seva primera missió, Iden es va embravir prou per sol·licitar tot el que creia que el seu equip necessitava realment: accés lliure a certa informació classificada, armament i material de la millor qualitat i diversos artefactes concrets.

—Unes sol·licituds raonables, encara que cares —va murmurar Versio mentre estudiava detingudament la llista—. Serà tot? —Iden, sense saber bé si ho deia de debò o amb sarcasme, va respondre negativament—. Bé, una cosa més —li va dir ell—. Primer, tots aneu a rebre un ascens, així que enhorabona, Capitana Versio. Segon, tinc una nau per a vosaltres. He donat instruccions a la resta de l'esquadró perquè es reuneixi aquí amb nosaltres. Pots portar-hi una motxilla amb objectes personals, si ho desitges, ja que crec que serà la teva nova llar durant una bona temporada.

En la vida d’Iden mai hi havia hagut espai per a sentimentalismes, que ella recordés, així que va tenir la «motxilla» preparada en cinc minuts.

La Corvus[1] era una corbeta de classe Raider estilitzada, grisa i força gran, amb 150 metres d'eslora, per acomodar a una tripulació considerable, triada personalment per l'Almirall Versio. De moment solament hi havia dos tripulants: una pilot, Adiana Caton, i un copilot, Weston Morro. Els dos semblaven bons professionals i afables, Iden no preveia que donessin cap problema.

Per a Iden, la Corvus era el tipus de nau capaç d'agradar a tots els membres de l'equip. Tenia hiperimpulsor i tres motors amb els quals Meeko podria entretenir-se, i anava armada amb canons d'ions, canons làser pesats dobles, míssils d'impacte i turbolàsers. Versio també va assegurar a l'esquadró que s'havia instal·lat la tecnologia informàtica més avançada.

—Us l’emportareu en la vostra propera missió —va dir l'almirall caminant al costat d'ella mentre Iden es familiaritzava amb la nau. Quan van arribar a la cabina, van trobar a Gideon ja còmodament instal·lat, revisant els controls amb cara de satisfacció—. I a qualsevol altra missió en què us resulti útil. Per descomptat, a mesura que passi el temps, s'anirà completant la tripulació.

—Creia que l'Esquadró Infern anava a ser una petita unitat —va comentar Iden. La pilot que portava dins estava emocionada davant les oportunitats que oferia la Corvus, però no li agradava la idea de tenir diverses persones més implicades en una unitat en la qual suposadament anaven a estar els quatre «millors d'entre els millors».

El seu pare, com sempre, li va llegir el pensament.

—Pot ser que a Meeko li agradi reparar coses, però no és un tècnic. Voldràs tenir-lo al costat teu quan arribi el moment de combatre. Tots sou excel·lents pilots, però no aneu a poder volar sempre. Una tripulació ben entrenada i que es limiti a fer el que li ordenen us serà d'ajuda, no un obstacle. Tranquil·la, ningú et robarà el protagonisme —aquella última paraula la va dir pràcticament amb desdeny, encara que no del tot.

Iden es va mossegar el llavi. No pensava mossegar l'ham. Gideon també va fingir no haver sentit res. Afortunadament, Meeko els va oferir una distracció en entrar amb un ampli somriure.

—Hola, Almirall Versio, Capitana Versio —el seu somriure va créixer encara més en emfatitzar el seu nou rang—. Mirin què he trobat —va dir.

Darrere d'ell surava un petit droide, emetent un lleu brunzit, d'una grandària i forma similars als d'un bol de cap per avall. Era negre i brillant, amb un únic fotoreceptor vermell al centre de la part davantera i altres quatre més petits a cada costat i sota la seva cúpula, lleugerament corbada. Les seves quatre potes articulades culminades en pinces penjaven en l'aire.

—Això és un cercador ID-9, veritat? —va preguntar Iden.

—Un ID-10, en realitat —va dir Meeko—. Recentment sortit de fàbrica. I el vaig a preparar per a la nostra propera missió.

—Sembla content, agent Meeko —va dir Iden, provant el nou rang que tots s'havien guanyat—. I tu, agent Hask?

—Molt —va contestar Gideon—. El nostre pilot no tindrà molt treball si em surto amb la meva. A més, Capitana Versio... si et passa alguna cosa, jo quedaria al comandament, veritat?

—Queda't amb «agent». No fa falta que comencis a practicar el «capità» davant el mirall, encara —li va etzibar Iden irònicament. Era una vella broma privada i repetir-la li resultava reconfortant.

—Almirall Versio —es va sentir la veu de la Seyn—. Acabo d'acabar una anàlisi succinta dels bancs de dades. Estic impressionada, si m'ho permet. Som beneficiaris de tota la seva experiència, senyor. Li estic molt agraïda.

—Tots vostès poden mostrar-me la seva gratitud duent a terme les seves missions. Em posaré de nou en contacte per anunciar-los el seu següent encàrrec. Entretant, haurien de dedicar-se a conèixer aquesta nau al mil·límetre —va assentir sense afegir una paraula més i va baixar la rampa sense que l'equip li llevés els ulls de damunt.

—Bé —va dir Meeko amb el seu habitual do per rebaixar la tensió—, sembla que els altres també hem tingut els nostres regals d'aniversari —va donar una palmada al droide flotant—. Què se li ofereix, capitana?

Iden va desviar la vista del seu pare cap a la cara d’en Del.

—Ara mateix solament vull entrenar.

I això va fer. Mentre Meeko estava ocupat amb el droide, Hask pilotava la Corvus sempre que trobava oportunitat i Marana estava reclosa repassant la informació d'Intel·ligència més actualitzada, Iden es dedicava a entrenar amb gran determinació.

S'havia recuperat de les ferides sofertes a Yavin IV, però estava engarrotada per la inactivitat forçosa. Havia perdut finor. Volia recuperar, no, superar, el seu nivell habitual de moviment, velocitat i força.

Corria i treballava amb droides instructors en simulacions de batalles hologràfiques, anant al límit, alimentant-se de coses en què el sabor importava menys que la seva capacitat d'adaptar-se a la perfecció a les necessitats del seu cos. Va pilotar la Corvus tant amb Gideon, Caton i Morro com a copilots, com sola, posant-la a prova, fins que va conèixer els seus moviments i humors tan bé com els del seu propi caça TIE. Va practicar amb totes les armes de les quals disposava l'equip i va combatre cos a cos amb tot aquell que estigués disposat a fer-li d'espàrring. De nit, tornava a la seva cabina de la Corvus exhausta i magolada, dormia com un tronc i tornava a despertar-se abans de clarejar per començar tot de nou.

I quan l'Almirall Versio es va posar en contacte amb ells per donar-los la seva següent missió estaven preparats.

Les missions no solien ser molt llargues. Moltes d'elles, igual que la primera, es podien dur a terme en unes quantes hores ben planificades. La majoria, també com la primera, els resultaven més properes del que Iden esperava. També Del semblava una mica desanimat per l'escassa personalitat demostrada per alguns imperials bastant destacats.

—No esperava que hi hagués tants disposats a mossegar la mà que els dóna de menjar —es va lamentar una vegada, mentre menjaven alguna cosa que ell mateix havia preparat no sabien molt bé amb què.

—No em sorprèn —va contestar Seyn—. Quan treballes molt temps en Intel·ligència acabes veient de tot.

—No tothom sap administrar el poder amb sensatesa —va dir Iden.

—Estic desitjant combatre contra els rebels —va intervenir Gideon.

—Tots ho estem —va dir Iden—. Però després del seu èxit amb l'Estrella de la Mort, l'Aliança Rebel serà més acurada amb els seus secrets... i a posar-li-ho més difícil a aquells que vulguin compartir-los amb l'Imperi. A més, estem fent una cosa molt beneficiosa eliminant jogans podrits. Sense la traïció d'un imperial, l'Estrella de la Mort seguiria intacta i ja hauríem guanyat aquesta guerra. Estic segura que l'almirall aviat ens manarà actuar contra aquesta escòria rebel.

Iden tenia raó. La missió va arribar... encara que no s'assemblava en res al que esperaven.

«Els partisans?»

Iden havia acompanyat al seu equip fins a l'oficina del seu pare, emocionada per saber que, d'una vegada per sempre, anaven a donar un cop contra els rebels, però els partisans? Mirà als seus companys d'esquadró, tots estaven aparentment tan perplexos com ella. «No tots», es va corregir gairebé immediatament. Seyn no semblava gens sorpresa.

—Senyor —va dir Gideon, en veu baixa—, tenia entès que tots els partisans van caure en l'accident miner de Jedha.

Estranyament, el pare d’Iden va semblar complagut per aquell comentari. Es va tornar cap a la seva filla:

—Agent Versio, el seu equip té nivell quatre de seguretat. Pot parlar lliurement.

—Sí, senyor —va contestar Iden. Sabia el que volia que expliqués—. L'incident de Jedha no va ser un accident miner. Va ser la primera prova de l'Estrella de la Mort. El lloc es va seleccionar per diversos motius, un d'ells va ser precisament que la destrucció de Ciutat de Jedha eliminaria a Gerrera i els seus partisans.

Versio va assentir mecànicament i va mirar a Seyn amb una cella arquejada. Aquesta va gargamellejar.

—Això és parcialment cert —va dir Seyn—. Encara que hem confirmat que el propi Saw Gerrera i molts dels seus companys sí van morir a Jedha, tenim proves que diversos partisans estaven fora del planeta en aquells moments.

—Senyor? —era Del, que no solia parlar en aquelles reunions—. Els partisans mai van representar una gran amenaça. Sempre va ser el grup de Saw i l'Aliança Rebel considerava que els seus mètodes eren massa extrems. Encara que quedin alguns per aquí, acabaran extingint-se.

—Com diu, agent, sempre va ser el grup de Saw. Després de la seva mort, crèiem poder oblidar-nos d'ells, si per ventura alguna escaramussa sagnant aquí i allà mentre escapaven, sense rumb i furiosos. Però no ha estat així.

Els va mirar amb expressió taciturna.

—Un nou grup ha ocupat el seu lloc, es fan dir els Somiadors.

Gideon va fer mala cara.

—Bonic nom per a un grup terrorista —va dir.

—Somnis. Esperança. Són les coses a les quals s'aferren sempre els vençuts. Aquests Somiadors s'identifiquen clarament com els partisans de Saw Gerrera i semblen sortits del no-res. I no limiten el seu fanatisme i crueltat a atemptats indiscriminats o atacs llampec puntuals. Saben coses, secrets: codis, noms i dates de successos que el seu grapat de seguidors suïcides no haurien de saber. Ens estan colpejant amb precisió quirúrgica.

Iden creia odiar als rebels, però mentre escoltava va sentir un nus en l'estómac per l'escenari que els estava dibuixant el seu pare. Uns terroristes violents, gairebé sàdics, aliens a les traves de la suposada moralitat de l'Aliança Rebel, semblaven posseir informació imperial altament sensible.

Aquells Somiadors no podien proclamar cap suposada superioritat moral: solament volien sang, sang imperial, galledes senceres d'ella. Als «partisans de Saw Gerrera» els importava molt poc que fora de moffs, obrers o nens, mentre fos imperial.

—Així que... ara Saw Gerrera és un màrtir —va dir Meeko—. Quants menys queden, més important sembla tot el que fan. Redoblaran la seva violència i si cert material sensible ha caigut a les seves mans, com creu l'almirall, l’utilitzaran tant com puguin, fins al final.

—Meeko té tota la raó sobre aquests terroristes —va parlar Versio—. Necessitem recuperar qualsevol informació que hagi pogut caure en les seves brutes i ensangonades mans. Quan la tinguem, tornaran a ser un grapat de desafectes irats i impotents camí de l'extinció. Però per fer-ho necessitem més informació sobre ells.

»Pel que sembla, la recent escalada de violència li ha regirat els budells com a mínim a un dels seus membres. Tenim una pista sobre un desertor... no dels Somiadors, per desgràcia, sinó d'un grup més reduït i menys organitzat. En aquests moments qualsevol informació que proporcioni un partisà és útil.

Va pitjar un altre botó i va aparèixer la imatge hologràfica d'un sullustà al centre de la taula.

—Aquest és Bokk Naarg. Va lluitar al costat de Gerrera des d'abans que es formés l'Imperi. Assegura tenir dubtes sobre els partisans des de fa temps i finalment ha comprès la inutilitat de la seva causa. Vol unir la seva sort al bàndol vencedor. Assegura saber d'on procedeix la informació secreta que estan emprant els Somiadors.

—I li creu? —va preguntar Gideon amb un matís de dubte.

—Crec en el nostre agent, que s'ha reunit amb ell diverses vegades, però no els penso explicar res més. La seva tasca ha conclòs, la nostra, la seva, és treure a Bokk d'allà i portar-lo aquí. Necessitem descobrir tot el que sap, absolutament tot. Alguna pregunta més sobre la missió?

No va haver-hi preguntes. Iden va sentir una esgarrifança d'emoció. Allò era gran, la seva missió més rellevant fins al moment. Podrien fer alguna cosa que realment marqués la diferència.

—Bé. Capitana Versio, quin és el seu pla?

Totes les reunions prèvies a les missions acabaven d'aquella manera. Una vegada l'almirall havia definit l'objectiu, es tornava cap a Iden i aquest la reptava a improvisar un pla.

Cada vegada que ho feia, Iden sentia aquell neguit que li resultava tan familiar, la tensió i la preocupació que aquella vegada, aquella missió, sortís malament. Que fos aquella en la qual fracassaria i, cada vegada, sempre tancava amb pany i forrellat aquell pensament en les masmorres més profundes de la seva ment.

—Abans necessito esbrinar què sap el contacte de Bokk —va dir.

L'evacuació es duria a terme en l'Estació Tellik, un nucli comercial. Situada en una de les principals vies d’hiperespai, en teoria estava sota control de l'Imperi, però allà feia escala tot tipus de xusma per fer reparacions, descansar o proveir-se. Hi havia certa presència de soldats d'assalt i les naus imperials anaven i venien amb freqüència, però ningú semblava prestar massa atenció a res.

La Corvus va atracar en el Moll 47 sense incidents, suposadament per proveir-se. Quan Caton i Morro van apagar els motors tots van quedar un moment en silenci.

—Bé —va dir Iden—. Allà anem. El nostre primer cop als rebels. Tinent Hask —es va permetre somriure al seu vell amic—, té l'honor de començar.

—Serà un plaer —va dir, retornant-li el somriure. En les últimes setmanes, Gideon havia deixat de tallar-se el cabell i d'afaitar-se. El seu habitual aspecte impecable era ara prou descurat per semblar un pilot civil d'aquests que transportaven carregaments una miqueta dubtosos de tant en tant.

Gideon es va tornar cap al seu «copilot», com Meeko deia a la seva obra mestra, el droide cercador remodelat.

—Segueix-me —li va ordenar. El droide va emetre una xiuletada, va recollir les potes sota el seu cos i li va acompanyar en baixar la rampa.

Tots els que anaven a bord de la Corvus seguien en silenci, mirant les imatges que enviava el droide mentre Gideon s'obria pas per l'abarrotada estació fins a un lloc anomenat Singularitat; una cofurna/club en el qual corrien les copes alegrement, es feien tractes i es podia gaudir de gran varietat de plaers. La decoració semblava inspirada en el nom del club: les parets i els mobles eren foscos i la façana era una àmplia entrada que s'anava estrenyent i enfosquint a mesura que t'endinsaves en el local. Alguns dels apinyats en el Singularitat semblaven portar temps allà i no tenir massa ganes de marxar-se.

Potser fos la seva arquitectura o mera coincidència, però el Singularitat era també un d'aquests rars llocs en què l'Imperi feia els ulls grossos si alguns tripulants de les seves múltiples naus decidien «relaxar-se» de maneres no del tot aprovades.

—Clar que coneixem el Singularitat —els havia dit Seyn quan es va convocar la reunió—. Sabem de diversos oficials imperials que ho freqüenten. Hem recopilat informació suficient per fer-los xantatge, per si ens veiem obligats a fer-los llaurar dret.

Iden es va estremir lleugerament quan Hask i ID-10 van entrar en el club. Sonava una música alta i arrítmica i els cantants, un parell de pa’lowicks de cossos rodanxons i cames de fusta, tenien unes veus virolades i penetrants sortides de les boques diminutes que tenien en la punta dels seus musells pedunculars.

—No m'estranya que a la gent li agradi aquest lloc per fer negocis tèrbols —va comentar Iden—. No se sent res.

—Droide —va dir Del—, silencia la música —el droide va emetre una xiuletada i va filtrar, per fortuna, aquella particular cacofonia de la resta de flux audiovisual.

Ara que Gideon ja estava en posició, li tocava a Iden. Es va aixecar i va recollir el seu casc blanc mentre Del la reemplaçava en el seu lloc davant de la consola.

Mai havia servit com a soldat d'assalt de l'Imperi, encara que com a pilot de TIE estava habituada als cascos i en els últims dies havia passat moltes hores en aquell uniforme de plastoide... entrenant per moure's còmodament dins d'ell, com si fos soldat des de feia anys. Tot formava part del procediment habitual per no arruïnar la seva tapadora, tot excepte la visualització de l'interior del seu «cubell». L'havien reconfigurat perquè mostrés les mateixes imatges que el droide li estava transmetent a la Corvus.

—Informi, Infern Dos —va dir Iden en veu baixa.

—Aquest sembla un bon lloc —va respondre Gideon. Li havien empeltat quirúrgicament el mateix dispositiu auditiu minúscul que havien usat en la seva primera missió. Qualsevol frase que inclogués la paraula «bé» significava que tot anava segons el pla. Una frase amb la paraula «espès» significava problemes i «empesta» era igual a perill.

—Rebut —va contestar Iden—. Prenc posicions.

Mirà als dos que anaven a quedar-se en la nau.

—Estigueu preparats per a tot —els va dir.

—Vostè també, capitana —va dir Meeko.

—Bona sort —va afegir Seyn.

Iden es va posar el casc, va recollir el seu blàster i va baixar la rampa amb els habituals moviments indiferents però alerta d'un soldat d'assalt de patrulla. Encara que l'estació espacial no estava precisament abarrotada de soldats d'assalt, eren prou freqüents perquè ningú es fixés massa en ella.

Va començar a fer una ronda per la zona, en un recorregut prou ampli per no cridar l'atenció, però suficientment proper per córrer fins al Singularitat si Gideon necessitava reforços o per tornar al moll si havien de fugir precipitadament.

De moment, la missió havia durat vuit minuts i tot anava com la seda.

Fins al moment.

Gideon estava de molt bon humor. Fins llavors, havia servit a l'Imperi volant naus rebels mentre pilotava el seu caça TIE, però allò era diferent, tot allò relacionat amb l'Esquadró Infern era diferent. Les missions podien posar-se perilloses i violentes sense previ avís, com els combats als quals estava habituat, però, a diferència de les batalles, també existia la possibilitat que no passés res. Una cosa que et mantenia alerta i que va descobrir que li encantava.

No estava tan content per estar una altra vegada a les ordres de l’Iden, algú cinc anys més jove que ell. Almenys, aquesta vegada era ell qui havia de contactar amb el desertor rebel, mentre Iden «patrullava» en la seva armadura blanca. En realitat, la bona resolució d'aquella missió depenia d'ell. Havia d'assegurar-se que Bokk confiés en ell i que la seva trobada li semblés natural i sincera a qualsevol observador extern.

Inicialment, li havia semblat que no tenia molt sentit que fos l'Esquadró Infern qui hagués d'ocupar-se d'aquella missió. I havia preguntat obertament per què actuaven ells, en comptes de l'agent imperial que ja tenia contacte amb Bokk. Si l'informant partisà realment desitjava ardentment desertar, sens dubte se sentiria més segur escapant sota la protecció d'algú a qui coneixia i en qui ja confiava.

—Intel·ligència Naval diu que l'agent té molts més contactes —havia contestat la Seyn—. Estan en joc més d'una dotzena de casos, per això no podem córrer el risc de desemmascarar-ho. Si deriva al confident cap a un «amic de confiança» i les coses es torcen, sempre pot negar-ho tot. No crec que pugueu entendre com d'enrevessat que pot arribar a ser l'espionatge o quanta gent hi ha implicada d'una forma o una altra.

Allò havia molestat a Gideon. Respectava els dots únics de la Seyn, però era evident que podia ser molt arrogant.

A través de l'agent imperial original li havien dit a Bokk que busqués a un humà enfundat en una jaqueta de pilot marró amb tres pegats. Gideon, per descomptat, havia vist diverses imatges de Bokk, un sullustà adult amb una cicatriu al costat de l'ull esquerre.

El segon al comandament de l'Esquadró Infern es va instal·lar còmodament en una taula del fons. Quan el droide servent se li va acostar va demanar un Brisa de Bespin i va mirar distret el local. Del havia localitzat els dispositius d'enregistrament de seguretat i els havia interferit. Si era necessari, podia detenir l'enregistrament en qualsevol moment.

Hi havia congregats representants almenys de dues dotzenes d'espècies. L'Imperi treballava amb les espècies natives dels planetes sota la seva influència, per la qual cosa durant la seva estada en l'Acadèmia i després en un destructor estel·lar li havien fet mantenir relacions perllongades amb diverses d'elles. En aquell moment, a Gideon aquell assortiment d'individus passant-s’ho bé, o com a mínim fingint-ho, en el Singularitat li va semblar un espectacle entretingut. Hi havia diverses espècies gairebé-humanes representades, com twi’leks, pantorans, mirialans i unes altres molt diferents.

Quan va arribar la copa, el droide la va escanejar discretament a la recerca de tòxics, va emetre una xiuletada per dictaminar que era segura i Gideon va fer-li un xarrup.

—Algun rastre d'ell? —va sentir la veu d’Iden en la seva oïda.

En aquell precís instant, la vista de Gideon es va posar en una figura que s'obria pas entre la multitud.

—El licor és bé —va dir.

—Rebut —va contestar Iden. Però mentre el seu comandant parlava, Gideon va veure alguna cosa que amenaçava amb convertir-ho tot en gens «bé».

Bokk no havia acudit sol.

Li acompanyaven tres femelles i dos homes; un parell de mirialans, dos pantorans i un togruta. Els seus acompanyants anaven vestits amb vestits bonics i lluïen joies voluminoses que semblaven fetes amb pedres o vidrets barats però acolorits. Eren joves i atractius i semblaven haver anat fins allà a la recerca de diversió. La seva arribada va ser rebuda amb entusiasme, quedava clar que eren clients habituals.

Gideon no sabia si dir alguna cosa com: «això sembla que es posa una mica espès», però no va ser necessari. El seu equip ho estava veient tot.

Recolzat en l'espatlla de Gideon, el droide ho va gravar tot.

En la Corvus, Del va maleir entre dents.

—Bokk ha portat amics i el droide informa que van armats —va dir—. Aquestes joies són falses... estan fetes amb explosius que detonen si els copegen.

—Maledicció —va remugar Iden. Se suposava que el desertor sullustà es presentaria sol i l'Esquadró Infern preveia estar camí de Coruscant al poc—. Seyn, hi ha alguna cosa que suggereixi que Bokk podria intentar tendir-nos un parany?

Iden es va preguntar si aquella anava a ser una missió suïcida. Antigament, els partisans havien posat tanta obstinació a matar imperials que veien qualsevol baixa civil col·lateral merament com uns desafortunats efectes secundaris. Però sempre havien volgut salvar la seva pròpia pell. Allò havia canviat després de la caiguda del seu líder. Segons les informacions que el seu pare havia compartit amb l'Esquadró Infern, diversos partisans havien demostrat estar més que disposats a seguir a Saw si s’emportaven a alguns imperials amb ells.

—Això de les joies és un truc nou —va dir Seyn. El seu to era tibant—. Mai ho havíem sentit. Sabem que els atacs suïcides són cada vegada més freqüents encara que no sé si aquest és el pla aquí. Els tancaments de les joies es poden «trencar» amb facilitat i caure. O les poden deixar en un bany. Del, que el droide faci un primer pla d'aquesta mirialana.

El droide va complir l'ordre obedientment. La suor començava a acumular-se en el front de la mirialana i els seus orificis nasals s'obrien per la seva respiració accelerada.

—Això no té bona pinta —va murmurar Meeko.

—Silenci, Infern-Tres —li va etzibar Iden.

Una sorollosa taula d'humans, vestits amb abillaments massa espellifats per a les seves cares ben afaitades i tall de cabell militar, van parlar a crits a un dels joves acompanyants de Bokk i li van saludar amb la mà.

—Alguns d'aquests imperials és dels quals podríeu fer xantatge? —li va preguntar Del a Seyn. La mirialana va moure els dits cap als humans i li va dir alguna cosa a un dels pantorans.

—Els està seguint el joc —va traduir Seyn, traduint tan ràpid com hauria fet la computadora de la nau—. Ara mateix està parlant sobre una festa que hi ha més tard i de qui portaran. No sé si està assabentada sobre els plans de desertar de Bokk.

Gideon tampoc ho sabia però no li agradava. Quan l'únic ull de Bokk es va trobar amb els seus, Gideon va aixecar la copa i li va fer un gest amb la mà al sullustà perquè s'acostés com si fossin vells amics. Bokk li va retornar la salutació i li va dir alguna cosa a la pantorana que tenia al costat. L'alienígena, més jove, es rigué, va ficar el seu braç sota el de Bokk enjogassadament i van anar plegats cap a la taula.

«Maledicció.»

—Quant temps, vell amic —va dir Gideon—. Us convido a una copa?

—El mateix que tu, vell amic —va dir Bokk, amb veu rasposa.

Aquella era la contrasenya. Passés el que passés, Bokk encara volia desertar. O això era el que pretenia que Gideon cregués. Gideon li va fer un gest al droide servent i va dir:

—Altres dues Brises de Bespin —el droide va emetre una xiuletada i es va marxar precipitadament.

—Estan tots molt nerviosos —va dir la veu de Del en l'oïda de Gideon.

Gideon també ho estava, encara que se sentia més excitat que nerviós.

—Un local una mica espès per a tu —li va dir a la jove, esperant que el seu equip sentís la paraula clau.

La pantorana es rigué.

—No et preocupis per mi, cor.

Era una amenaça? Quan es preguntava si passar al següent nivell de paraules clau per al mal pressentiment que li provocava tot allò, Bokk es va inclinar cap a ell i li va murmurar a cau d'orella.

—Sharima també vol desertar —va parlar tan baix que solament Gideon va poder sentir-li.

Gideon... i el droide.

—En la cabina solament tinc espai per a un altre pilot —va dir Gideon mentre el droide servent rodava cap a ells amb les copes.

Ara li va tocar a la pantorana murmurar-li mentre se li acostava i fingia flirtejar amb ell.

—O els dos o cap.

—Hauríem d'avortar la missió —va dir la veu de la Seyn.

—Negatiu —va ser la resposta de l’Iden.

—Infern-Un, hauríem d'avortar immediatament —les paraules de la Seyn eren urgents i contràries als protocols.

—I què guanyo jo a canvi? —li va contestar Gideon a la pantorana, baixant la veu com ella.

Sharima va arquejar una cella i es toquerejà el cabell blanc baixant un ull cap al seu braçalet. El que semblava el tancament del braçalet era de fet una diminuta targeta de dades.

—Això —va dir la pantorana.

—El que guardo en el meu cap i el que hi ha dins d'aquesta targeta —va remugar Bokk.

A Seyn allò no li agradava ni un pèl. Gideon hauria d'haver deixat uns quants crèdits sobre la taula i haver-se marxat. Tots els seus instints, millorats pel seu entrenament especialitzat, clamaven que estaven caient en un parany.

La seva mirada es va desviar cap a les múltiples converses que es desenvolupaven al voltant de Gideon i els dos supòsits desertors. Algunes ja venien traduïdes, unes altres les va traduir ella mateixa.

«...algun dia em compraré una caseta en un planeta petit.»

«...més val que no et creuis amb cap cap de cubell.»

«...mai de la vida apostis amb un gamorreà.»

«...el preu del gra està pujant moltíssim.»

«Mai l’havia vist per aquí. Els dos?»

Era l'home pantorà. Seyn va tancar els ulls i es va concentrar, escoltant amb tot el seu ésser, distingint les dues veus entre la xerrameca insubstancial de la clientela del club.

«Intenten reclutar-lo?»

«...parlant amb Bokk...»

«A mi em sembla un agent imperial.»

Seyn va obrir els ulls.

—Infern-Dos, us han reconegut —va dir. Iden va parlar abans que Seyn recuperés l'alè suficient per comentar res.

—Infern-Dos, vaig cap allà. A acabar amb això. Sortiu d'aquí. Ara!

 Següent

---

[1] El corvus era una arma de la marina de guerra romana destinada a l'abordatge d’altres vaixells. Consistia en un màstil, una passarel·la i un contrapès en la part frontal de la nau que perforava les naus enemigues per abordar-les.(N. Del T.)