La Companyia Crepuscle (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

A TRES ANYS LLUM ESPACIALS DE LA HIPERVIA DE L'ESPINA COMERCIAL CORELLIANA

Catorze dies abans del pla Ka U Zero

En els funerals de la Companyia Crepuscle generalment no hi havia cadàvers. De vegades era perquè els cossos desapareixien; els atacs aeris i les desintegracions solien tenir aquest efecte. Sobretot, era així perquè la Companyia Crepuscle era una unitat d'infanteria mòbil, mentre que els morts eren inqüestionablement immòbils, massa voluminosos com per portar-los en avançar o retrocedir.

Per aquesta raó, la companyia havia desenvolupat, al llarg dels anys, els seus propis recursos per homenatjar als companys caiguts. Per commemorar als vuit morts durant la incursió al transport, l'intendent Hober va llegir el nom de cadascun dels caiguts en la plataforma per a vehicles. Aquells més propers a cada difunt; amics, companys d'escamot i, esporàdicament, amants, s'apinyaven entre lliscants i naus de desembarcament, olorant a greix i suor. Els altres esperaven fora i escoltaven la veu de Hober a través dels altaveus de la nau.

—Sergent Maximian Ajax —va proclamar Hober.

Twitch es va obrir pas cap al front i es va col·locar davant de Hober.

—Pinxo Sagnant fins al final —va dir amb amargor.

Amb una mà tremolosa va aixecar una cel·la d'energia blàster. Estava oxidada i abonyegada, preparada per rebutjar-se o reciclar-se. Hober la va agafar solemnement, la va inserir en l'estació de càrrega de vehicles i va drenar les seves espurnes somortes; finalment, la va col·locar en un petit estoig metàl·lic. Twitch va tornar a barrejar-se amb la concurrència.

La cerimònia no es va perllongar molt, doncs la tradició de la companyia manava que els panegírics fossin breus. No importava si eres un respectat veterà o un nou recluta, et corresponia un amic i unes poques paraules, això era tot.

En morir, tots els soldats eren iguals.

***

El Clubhouse sempre s'omplia després d'un funeral. Les apostes eren més fortes i les begudes de contraban, més abundants. No era un lloc per penar tot sol; era un lloc per distreure's. La meitat de les vegades aquelles vetlles improvisades acabaven en baralles.

Namir també necessitava una distracció, però el Clubhouse no la hi estava proporcionant. Es trobava assegut amb el seu escamot i es va forçar a somriure quan Roach li va preguntar quan s'aniria.

—Demà al matí —va dir—. Anirem Howl, Chalis, Roja, Beak i jo. Desitgin-me sort per al viatge en llançadora.

—Beak és un bon soldat —va dir Gadren— i Roja és... Roja. Podries portar pitjors companys.

Namir va esbufegar.

—No són ells els qui em preocupen.

—Vas a conèixer a la princesa? —va preguntar Roach. La seva veu era més feble que de costum.

Charmer rigué. Brand va negar amb el cap. Gadren, per la seva banda, va imposar silenci amb un brusc posat.

—Es burlen —va dir—, però, qui de nosaltres no s'ha sentit inspirat per algun dels grans herois de la Rebel·lió; si no de la Rebel·lió, per herois del passat?

Charmer va ajupir el cap, somrient.

—Tant de bo jo hagués estat... —va dir quequejant, però sense deixar de somriure— prou bo per destruir una Estrella de la Mort en la meva joventut. Però estic... massa vell per tenir ídols.

—Només era una pregunta —va mussitar Roach—. Jo la vaig veure una vegada en un holovídeo pirata.

El somriure forçat de Namir estava convertint-se en una ganyota. Brand va girar-se cap a ell i li va oferir el que semblava ser una mirada de compassió.

—A mi —va dir Gadren amb veu conciliadora—, m'alegra que l'Aliança vegi un futur, encara que jo no pugui veure-ho. Si la Governadora Chalis pot proporcionar els mitjans per canviar el curs d'aquesta guerra...

Aquesta va ser la pauta de les converses d'aquella nit. Un a un, els soldats de la Companyia Crepuscle es van acomiadar de Namir, li van desitjar que arribés bé a la seva destinació i li van preguntar què esperava trobar en la caserna general de l'Aliança. Homes als quals amb prou feines coneixia van especular sobre la ubicació de la base, li van explicar rumors sobre una fortalesa en un asteroide i sobre una ciutat submarina, i finalment li van compartir les seves il·lusions pel que fa al futur.

Namir va sentir la desesperança que hi havia darrere de les seves preguntes. Aquells soldats acabaven de veure morir als seus amics i havien perdut durant els últims mesos tots els territoris que van guanyar. Era natural que volguessin esperança, que busquessin inspiració en l'alt comandament de l'Aliança.

Namir no podia transmetre aquesta esperança, però tampoc aombrar encara més l'ànim dels seus companys, sobretot quan totes les altres converses giraven entorn de Fektrin, Ajax o Cappandar, persones que havien sacrificat les seves vides per salvar a la companyia. A més, li apartaven de la companyia quan aquesta més el necessitava. La base rebel tindria un lloc per Howl, un lloc per la Chalis, potser fins i tot un per a Roja i per Beak, però no per a Namir.

Maediyu li va passar a Namir una ampolla d'alguna cosa forta (ella s'havia mostrat especialment atenta des que la va salvar de morir cremada, fora del compartiment hermètic de la Chalis), i això li va ajudar a suportar la vetllada. Ja ben entrada la nit, el to de la reunió va començar a canviar, doncs van sortir a la llum alguns ressentiments amb els morts. Quan Twitch va escoltar que algú culpava a Ajax de la mort de Fektrin, ella va deixar anar el primer cop de puny de la nit.

A Namir no li va sorprendre que Twitch iniciés una baralla, però sí que qui va intentar refrenar-la i calmar-la va ser Roach, encara que tal vegada no va haver de sorprendre's. Roach era una busca-bregues.

Després de la baralla, quan el Clubhouse estava pràcticament buit, Namir va quedar assegut en una cantonada amb la Brand. No recordava en quin moment havia arribat amb ell, però li va mirar als ulls amb serietat i li va dir:

—Comporta't quan estiguis allà. No facis ximpleries.

—No em tens en molt bon concepte, veritat? —va preguntar Namir, amb veu ronca de cansament.

—Mai ho vaig fer —va dir Brand.

—Aquesta és la raó per la qual ens portem bé?

—No, és perquè jo sóc tolerant i tu no fas preguntes ximples. Usualment.

Increïblement, Namir la va sorprendre rient, o fent alguna cosa semblada.

—Necessito que cuidis d'aquesta gent —va dir Namir—. Quan jo no hi sigui. Tu tens un criteri del que ells manquen.

—No t’ho puc prometre.

—Sí pots —va dir Namir amb veu baixa però intensa.

—No de la manera en què vols —va dir Brand. Parlava sense mirar-lo, amb mesura i calma—. Li vaig donar l'esquena al criteri quan vaig conèixer a Howl. Hi ha coses més importants que la supervivència. —Llavors va titubejar. Namir va buscar alguna cosa que argumentar, però ella el va interrompre—: Ho intentaré. Això ho saps.

Ell va fer un gest d'assentiment.

—Cuida'ls —va insistir en un murmuri.

Brand rebuscà en la seva butxaca i va treure un prim rectangle de metall que va sostenir sota la llum tènue del Clubhouse. Un xip de dades. L'hi va donar a Namir, qui ho va analitzar amb curiositat.

—Per a un cas d'emergència —va dir ella.

Sense dir una altra paraula, va deixar a Namir.

***

Namir va dormir una hora aquella nit. Després es va despertar i va empaquetar les seves coses enmig de la foscor dels dormitoris. Havia après des de nen a dormir sense importar el lloc on estava ni la seva situació emocional, si bé el somni mai era garantia de descans.

El torn matutí encara no entrava en funcions i els passadissos del Thunderstrike estaven gairebé buits. Namir va caminar pesadament cap al menjador. Menjar era una altra cosa que havia après a fer independentment de les circumstàncies; a més, en la llançadora que li portaria a la base rebel els subministraments estarien limitats. No li va sorprendre veure un altre rostre en entrar en el menjador, però no esperava trobar a tan primerenca hora a la Governadora Chalis. Estava asseguda davant d'una taula, bevent d'un fumejant bol metàl·lic. No el va veure entrar.

Per Namir no hi havia problema. No estava buscant amb qui conversar.

Després que va omplir una safata amb les sobres que el droide de cuina va poder oferir-li —la carn i les verdures que havien robat de Haidoral s'havien acabat feia molt temps, per la qual cosa Namir va haver de conformar-se amb un esmorzar de grans picats que nedaven en espècies artificials i amb una beguda nutritiva que tenia la textura i el sabor de la grava— es va asseure en una taula contigua a la de Chalis i es va disposar a menjar. No havia donat ni un mos quan la va escoltar dir:

—No hauries d’haver-li fet cas.

Namir va exhalar entre dents i es va posar rígid en la banca de la taula.

—A qui?

Chalis va prendre un altre xarrup del seu bol i després va assenyalar les seves vores.

—Al droide —va dir—. Aquesta pasterada que estàs menjant és una desgràcia. És millor submergir els grans en aigua calenta fins que s'inflin. La sopa és un gust adquirit, però és millor que el que tens aquí. —Mirà cap a on estava la cuina—. També fa que els subministraments rendeixin més, cosa que pel que sembla et preocupa.

—No se suposa que hauries d'estar sota vigilància? —va preguntar Namir.

Chalis va encongir les espatlles.

—Partirem cap a la base en tres hores —va dir—. I, per citar al Capità Evon: «Quin mal tan gran puc fer?».

Namir grunyí i va empassar una cullerada de la pasta. Era horrible, tal com ho esperava.

—Què seria de tu sense el seu suport? —va preguntar.

—Ni ho diguis —va replicar ella.

Després d'una estona en el qual van menjar en silenci, Chalis va tornar a parlar.

—No va ser idea meva, saps? Que vinguessis en aquest viatge. A mi no em beneficia. I no li vaig dir al teu capità que em vas abandonar en el transport.

—Haig de sentir-me agraït?

—No, però tampoc has de guardar-me rancor.

Namir rigué i va tossir amb la boca plena de pasta.

—Quan estiguis fora de perill i lluny de la companyia, no planejo pensar en tu ni d'una manera ni d'una altra. Ja vas fer bastant dany.

Chalis va baixar la vista cap al seu plat i va somriure. El silenci es va perllongar per més temps aquesta vegada.

—Jo penso —va dir ella— que el teu capità creu que pots aprendre una mica d'aquest viatge. Vol que vegis la millor cara de la Rebel·lió, perquè et serveixi d'inspiració.

Això era una cosa que no se li havia ocorregut a Namir. Sentia la pasta com un pes en l'estómac. Va seguir menjant.

Chalis es va posar dempeus i va portar el seu bol a l'aigüera. Namir va mantenir els ulls en el seu menjar, però no va poder evitar seguir-la amb la seva visió perifèrica. Ella va tornar a acostar-se i es va asseure en la cantonada oposada de la seva taula.

—Vaig a donar-te un consell, sergent, perquè has estat d'utilitat per a mi i perquè crec que el necessites. Pots seguir-lo o no.

En aquesta ocasió no van ser les paraules el que va cridar l'atenció de Namir. La veu de la Chalis es va transformar mentre parlava: es va fer més aguda i va perdre aquella enunciació estranya, artificial. Va assumir un accent nou, ni completament estrany ni completament familiar, que li va portar a Namir records d'un planeta que no havia vist en anys.

Chalis es va encongir d'espatlles. Quan va parlar de nou, l'accent havia desaparegut.

—Ets de Khuteb? Promencius Quatre? D'alguna d'aquestes remotes colònies tioneses, suposo, encara que no aconsegueixo situar el dialecte.

—D'una —va dir Namir. La seva veu amb prou feines s'escoltava.

—Bé —va dir Chalis—. Tens com deu anys i mai en la teva vida has vist una estació sanitària funcional. Arriba la Rebel·lió i t'inspira. Et dóna menjar. —Va pronunciar la paraula amb cert desdeny, accentuat per un gest amb el qual va assenyalar la safata de Namir—. I sostre. Res extraordinari, però és una millorança. Naturalment, jures lleialtat als teus salvadors. Vaig bé fins aquí?

—I sota quin concepte és això un consell?

Chalis rigué.

—Dóna'm una mica de crèdit, sergent. Ja ens anem acostant.

Namir va esperar.

Chalis va continuar.

—La qüestió és que vas sobreviure i vas escapar d'un clot de mala mort del que la majoria mai aconsegueix sortir. Tot això està molt bé, però estàs tan agraït per les sobres que tens ara que vas deixar de buscar una cosa millor.

—Millor com ser governador? O millor com viure en un compartiment hermètic?

Chalis va tornar a encongir-se d'espatlles, impertorbable.

—No vaig a dir que aquest ha estat el millor any de la meva vida. Fins i tot Haidoral va ser un càstig, però no va estar tan malament. Tenia respecte, comoditats, temps per esculpir. En realitat, era tot el que sempre vaig voler. Si Vader no hagués estat esperant un pretext per executar-me...

Namir va notar que la pronunciació de Chalis va canviar una altra vegada, però no per imitar alguna cosa coneguda per a ell, sinó que es va fer més lenta, com allargant les vocals. La seva postura també va canviar: les seves espatlles rígides es van relaxar fins a formar un arc, però el seu cap i les seves mans es movien amb més naturalitat.

Namir va sentir per primera vegada que la governadora no l’estava tractant de manipular.

—Ja coneixes la resta —va dir ella—. Ara estic aquí. I si necessito enderrocar a l'Imperi per recuperar la meva vida, doncs que així sigui.

—Això és el que penses dir-li a l'alt comandament de l'Aliança?

Chalis va arrufar el nas.

—Si us plau... hi ha coses que necessiten escoltar sobre la «opressió imperial», i jo les vaig a dir. És el que es coneix com a diplomàcia. —Va fer una pausa—. Irònicament, no crec que estiguin equivocats del tot. —Es va inclinar cap endavant i va recolzar distretament un colze sobre la taula—. Ells pensen que l'Imperi esprem cada vegada més als ciutadans en favor d'una elit cada vegada més reduïda... que priven de llibertat i de comoditat a les masses, per satisfer l'apetit insaciable de l'Emperador i del Consell Regent.

»Tot això és veritat. Puc provar-ho amb xifres. Però la Rebel·lió s'enganya en pensar que aquesta tendència no perdrà força o no es detindrà, que el final inevitable és... —La seva veu va adoptar un to de falsa solemnitat— la desolació i la desesperança per tot ésser vivent, amb excepció de l'Emperador. —Per a aquest moment, Chalis estava divertint-se; es veia energitzada—. Estan tan convençuts de la seva pròpia virtut que no s'adonen de com d'irrealitzable que és el seu escenari de malson —va agregar—. El Consell Regent no necessita soldats d’assalt vigilant cada granja d'humitat ni cada món habitable convertit en un planeta fonedor. En cert moment, fins i tot el propi Palpatine veurà l'Imperi i dirà: «Suficient».

Chalis va negar amb el cap i va sospirar. Després, va fer un somriure que reflectia exasperació. Namir la va contemplar i es va adonar no només que aquell discurs no tenia la intenció de manipular-lo, sinó també que aquella era la primera conversa que havia tingut en molt temps amb algú que no veia a la galàxia com un camp de batalla ideològic. Això no feia que la postura de la governadora fos menys terrible, però, comparada amb l'embullada filosofia de Howl i el fervorós compromís de Gadren, semblava reconfortantment honest.

O probablement no.

Les peces d'un trencaclosques van començar a unir-se en la ment de Namir, qui rigué de nou.

—Estàs mentint —va dir.

Chalis no semblava ofesa.

—Sobre què?

—Sobre enderrocar l'Imperi —va dir Namir—. Tu necessitaves a la Companyia Crepuscle per escapar de Haidoral. Has hagut d'estar amb la Rebel·lió des de llavors, però l'abandonaràs a la primera oportunitat que se't presenti.

—És possible —va dir Chalis—. Però, mentrestant, li pertanyo a l'Aliança. —Es va posar dempeus, va donar uns copets en la taula amb els artells i es va dirigir a la porta del menjador—. Almenys jo tinc un objectiu. Alguna cosa en què pensar.

Namir es va quedar tot sol en el menjador. La sensació de benestar es va dissipar. Va apartar de la seva ment la conversa i va intentar oblidar els comiats dels seus col·legues en el Clubhouse. Faria les seves rondes i supervisaria als seus soldats una vegada més abans d'abandonar el Thunderstrike.

«No pensis en la base rebel», es va dir. «Estaràs de tornada en menys del que creus».

 Següent