CAPÍTOL 2
PLANETA HAIDORAL PRIME
Dia vuitanta-quatre de la retirada de la Vora Mitjana
Nou anys després
Des del cel resplendent, la pluja queia sobre Haidoral Prime
com una cortina d'aigua tèbia. Feia olor de vinagre. S'adheria a les corbes
dels edificis modulars industrials i als carrers coberts d'escombraries, i
cobria la pell com una capa de suor acre. Després de trenta hores estàndard,
havia deixat de ser una novetat per als soldats de la Companyia Crepuscle.
Tres figures caminaven lentament sobre una avinguda deserta,
sota un tendal esquinçat que rajava aigua. L'home prim i menut que liderava al
grup vestia un uniforme gris i destenyit i una armadura que era un poti-poti de
peces soltes, estergides toscament amb l'starbird, símbol de l'Aliança Rebel.
El seu cabell, fosc i endurit, rajava sota el seu casc amb visor, deixant caure
fils de pluja que s'arrossegaven sobre el seu rostre bronzí.
Es feia dir Hazram Namir, encara que en el passat havia usat
altres noms. Va maleir en silenci als combats urbans, a Haidoral Prime i a
qualssevol que fossin les lleis de la ciència atmosfèrica que estiguessin
provocant la pluja. Va pensar en la possibilitat de dormir, però la idea es va
estavellar contra un mur d'obstinació. Va assenyalar amb el seu rifle, més
gruixut que el seu braç, cap a la següent intersecció i va accelerar el pas.
Provinents d'aquell punt, es van escoltar diverses
descàrregues de blàster, seguides de crits i silenci.
La figura més propera a Namir, un home alt, de pèl canós i
cara arrugada per les cicatrius, va creuar el carrer fent salts fins a
col·locar-se en l'extrem oposat. La tercera figura, enorme i que usava una lona
a manera de capa amb caputxa, va romandre darrere.
L'home de les cicatrius va fer un senyal amb la mà. Namir va
donar volta en la cantonada i es va internar al carrer de la intersecció. A uns
deu metres de distància, sobre l'avinguda, jeien els cadàvers xopats de
diversos humans. Vestien impermeables fets esquinçalls, peces lleugeres i
sandàlies; no portaven armes. Civils.
«És una pena», va pensar Namir, «però no és un mal senyal».
L'Imperi no matava civils quan ho tenia tot sota control.
—Charmer, fas un cop d'ull? —Namir va assenyalar els cossos.
L'home de les cicatrius va avançar donant gambades, al mateix temps que Namir
manipulava el seu comunicador—. Sector assegurat —va dir—. Què segueix?
La resposta va arribar als audiòfons de Namir enmig de la
xiuxiuejant estàtica. Era alguna cosa sobre operacions de neteja. Namir va
lamentar la falta d'un tècnic en comunicacions en el seu equip. L'última
tècnica en comunicacions de la Companyia Crepuscle havia estat una embriaga i
una misantropa, però feia meravelles amb els transmissors i solia escriure
poesies obscenes amb Namir durant les llargues nits d'avorriment. Ella i el seu
estúpid droide havien mort en el bombardeig d’Asyrphus.
—Com va dir? —va preguntar Namir—. Estem llestos per
carregar?
Aquesta vegada la resposta es va escoltar amb claredat.
—Els equips de suport estan empaquetant aliments i equip —va
dir la veu—. Si tens sobrants d'equip mèdic, ens vindrien bé en el Thunderstrike[1].
D'una altra manera, dirigeixin-se al punt de trobada. Només falten unes poques
hores perquè arribin els reforços.
—Digues-los als equips de suport que aquesta vegada portin
articles d'higiene personal —va dir Namir—. Qualsevol que digui que són un luxe
hauria de sentir l’olor de les casernes.
Es va escoltar un altre esclat d'estàtica i probablement un
riure.
—Els ho diré. Cuidin-se.
Charmer estava acabant la seva revisió dels cossos, buscant
el seu pols o les seves identificacions. Finalment es va aixecar, bellugant el
cap en silenci.
—Atrocitat. —La figura descomunal que es cobria amb la lona
finalment s'havia acostat. Tenia una veu profunda i ressonant. Dues mans
gruixudes de quatre dits subjectaven la lona al voltant de les seves espatlles,
mentre que amb un altre parell de mans carregava un enorme canó blàster a
l'altura de la cintura—. Com algú nascut de carn és capaç de fer això?
Charmer es va mossegar els llavis. Namir va encongir les
espatlles.
—Fins a on sabem, podrien haver estat droides de combat.
—Improbable —va dir la figura descomunal—. Encara que així
fora, la responsabilitat seria de la governadora. —Es va agenollar al costat
d'un dels cadàvers i va estirar el braç per tancar-li les parpelles. Les seves
mans eren tan grans com el cap de l'home.
—Anem-hi, Gadren —va dir Namir—. Ja hi haurà qui els trobi.
Gadren va romandre de genolls. Charmer anava a dir alguna
cosa, però es va contenir. Namir es va preguntar si havia d'insistir, o fins a
quin punt.
En aquest instant va explotar la paret que estava al seu
costat, així que va deixar de preocupar-se per Gadren.
Fragments de metall i material aïllant, greix i foc van
bombardejar la seva esquena. De sobte, no podia sentir ni comprenia com havia
acabat a la meitat de l'avinguda, entre els cadàvers, amb una de les seves
cames doblegada sota el seu cos. Tenia una cosa viscosa adherida a la seva
barbeta i el visor del seu casc estava trencat; conservava la consciència
suficient per saber que havia tingut sort de no perdre un ull.
Va sentir que es movia de nou. Estava alçat i unes mans —les
de Charmer— el tenien agafat dels costats, tirant d’ell cap enrere. Va proferir
les malediccions típiques del seu planeta natal, quan una tempesta de rajos de
partícules relluí entre el foc i els enderrocs. Per quan va aconseguir
deixar-se anar de Charmer i posar-se treballosament dempeus, ja havia
localitzat l'origen dels rajos.
Quatre soldats d’assalt imperials sortien d'un carreró que
desembocava en l'avinguda. La seva armadura, pàl·lida com la mort, brillava
sota la pluja, i els visors negres dels seus cascos s'obrien com uns pous. Les
seves armes relluïen, empolainades i oliades, com si l'escamot hagués sortit
completament format d'un motlle.
Namir es va obligar a desenganxar la vista de l'enemic i va
notar que estava d'esquena a una botiga amb una vitrina plena de pantalles de
vídeo. Va alçar el rifle blàster, li va disparar a la vitrina i va entrar de
quatre grapes en la botiga, entre els fragments de vidre.
Charmer li va seguir. No podrien refugiar-se aquí per molt
temps, especialment si els soldats disparaven un altre míssil, però haurien de
conformar-se.
—Busca una manera de pujar! —va cridar Namir. La seva veu
sonava distant i metàl·lica. No va escoltar la tempesta de trets blàster—. Jo
et cobreixo. —Sense girar-se a mirar si Charmer havia seguit les instruccions,
es va deixar caure al terra, al mateix temps que els soldats apuntaven cap a la
botiga.
Tampoc veia on estava Gadren. Tot i així, li va ordenar a
l'alienígena que es posés en posició, esperant que seguís viu i que els
comunicadors seguissin funcionant. Es va acomodar el rifle sota la barbeta, va
disparar dues vegades cap a on estaven els soldats i va tenir com a recompensa
un moment de pau.
—Brand, et necessito aquí, ja! —va cridar pel comunicador.
Si algú va respondre, ell no ho va poder escoltar.
Llavors, va mirar al stormtrooper que portava el
llançamíssils. L’estava recarregant, la qual cosa significava que Namir tenia
mig minut com a màxim abans que la botiga s'esfondrés sobre ell. Va fer uns
pocs trets i va veure com un altre dels soldats queia al terra, encara que
dubtava que ell li hagués donat. Va suposar que, després de tot, Charmer havia
trobat una ubicació amb una perspectiva avantatjosa.
Quedaven tres soldats d’assalt. Un s’estava allunyant del
carreró, mentre l'altre va romandre amb l’artiller per protegir-lo. Namir li va
disparar al que avançava pel carrer i va veure com patinava i queia al terra,
sobre un dels seus genolls. Llavors va somriure lúgubrement. Sentia certa
satisfacció en veure a un soldat entrenat fer el ridícul. La gent de Namir ho
feia amb força freqüència.
Uns moviments bruscs van cridar l'atenció de Namir cap a
l’artiller. Gadren estava darrere del soldat, subjectant-lo; de sobte, el va
sostenir al capdamunt amb els seus dos parells de braços. El soldat manotejava
i el llançamíssils havia caigut al terra. Semblava que l'armadura blanca
s'arrugava entre les mans de l'alienígena. La caputxa improvisada de Gadren es
va volar cap enrere i va deixar a la vista el seu cap: una massa color caf i
bulbosa amb una enorme boca i coronada per una fosca cresta d'os; era una
espècie d'ídol amfibi de malson.
L'altre soldat que havia romàs en el carreró es va enfrontar
a Gadren, qui el va derrocar promptament utilitzant el cos del seu company, per
després aixafar-los als dos, rugint d'ira o d'aflicció.
Namir confiava en Gadren tant com en qualsevol, però en
ocasions l'alienígena l’aterria.
L'últim soldat encara es va reincorporar. Namir li va
disparar fins que les llengües de foc van obrir un forat fos i carbonitzat en
la seva armadura. Namir, Charmer i Gadren es van reunir al voltant dels
cadàvers i van fer un recompte de les seves pròpies ferides.
Namir estava recuperant l'audició. El dany que havia sofert
el seu casc anava més enllà del visor: una esquerda travessava tota la seva
extensió. Quan va llançar el casc al terra va descobrir també un tall
superficial en el seu front. Charmer estava llevant-li fragments de metralla a
la seva armilla, però no es queixava. Gadren tremolava sota la tèbia pluja.
—I Brand? —va preguntar Gadren.
Namir només va emetre un grunyit.
Charmer va deixar anar el seu estrany riure semblant al
singlot i va parlar. Va balbotejar les paraules dues, tres, quatre vegades, mig
quequejant, com ho havia fet des de la batalla de Backtar Cyst.
—Si segueixes apilant cadàvers d'aquesta forma —va dir—,
tindrem el punt més avantatjós de la ciutat.
Va assenyalar amb un gest a l'últim blanc de Namir, que
havia caigut directament sobre un dels civils morts.
—Estàs malalt, Charmer —li va dir Namir, envoltant les seves
espatlles bruscament amb un braç—. T'estranyaré quan t'hagin fet fora.
Darrere d'ells, Gadren grunyí i va esbufegar. Va poder ser
una mostra de tristesa, però Namir va preferir pensar que era d'alegria.
***
El nom oficial de la ciutat era Centre Administratiu Un de
Haidoral, però els vilatans l’anomenaven Glitter[2]
per les muntanyes cristal·lines que il·luminaven l'horitzó. Namir considerava
que, segons l'Imperi Galàctic, tot allò el nom del qual no havia estat concebut
per inspirar terror —com les seves legions de soldats d’assalt o els seus
destructors estel·lars— havia de tenir el nom més insípid possible. Això a
Namir no li preocupava, perquè ell no residia als planetes ni a les ciutats que
rebien aquests noms.
Per quan el seu equip va arribar a la plaça central, ja hi
havia allà mitja dotzena d'escamots rebels. La pluja s'havia condensat en una
boirina, i les botigues i tendals no oferien molt refugi; no obstant això,
homes i dones amb armadures atrotinades s'atapeïen en els racons més secs que
podien trobar, queixant-se uns amb uns altres, guarint-se ferides menors o
arreglant l'equip danyat. Les celebracions de la victòria eren més aviat
apagades. Havia estat una llarga batalla per, amb prou feines, la promesa d'una
mica de menjar fresc.
—Deixin de vanagloriar-se i facin alguna cosa de profit —va
bordar Namir, gairebé sense retardar el pas—. Als equips de suport els vindria
bé una ajuda. O creuen que el treball d'ajudants és indigne de vostès?
No es va adonar que les seves paraules van provocar agitació
entre els escamots. La seva atenció estava centrada en una dona que sortia de
les ombres d'una plataforma per a lliscants. Era alta i de constitució robusta,
i vestia uns pantalons gruixuts i una engruixada samarra color guinda. Portava
penjat a l'espatlla un rifle amb mira, i la màscara de malla de la seva
armadura estava retreta sobre el seu coll i barbeta. La seva pell mostrava
algunes arrugues d'envelliment i el seu cabell, tan fosc com podia ser el d'un
humà, estava retallat al zero. Tan aviat com va veure a Namir, va apropar-se i
va començar a travessar la plaça al seu pas.
—Es pot saber on estaves? —va preguntar Namir.
—Se't va escapar el segon equip de foc. Vaig haver
d'encarregar-me d'ell —va respondre Brand.
Namir va mantenir la seva veu inalterable.
—La propera vegada avisa'm.
—No volia distreure't.
Namir va somriure.
—Jo també t’estimo.
Brand capcinejà. Si havia entès la broma, i Namir desitjava
que sí, no semblava divertida.
—I ara què? —va preguntar.
—En vuit hores partirem del sistema —va dir Namir, i es va
detenir donant-li l'esquena a un quiosc derruït. Es va repenjar contra
l'estructura metàl·lica i va mirar cap a la boirina—. Tret que les naus
imperials arribin abans, o que les forces de la governadora es reagrupin.
Després d'això, ens repartirem els subministraments amb la resta de la força
d’operació. Probablement portem una o dues naus d'escorta pel Thunderstrike, abans que les altres se
separin.
—I li deixarem aquest sector a l'Imperi —va dir Brand.
En aquest moment, Charmer s'havia allunyat i Gadren s'havia
unit amb Namir i Brand.
—Tornarem —va dir Gadren, amb gravetat.
—Sí —va dir Namir amb un somriure de superioritat—. Estaré
comptant els dies per tornar.
Va saber que aquelles havien estat les paraules equivocades
al moment equivocat.
Divuit mesos abans, la Companyia d'Infanteria Mòbil
Seixanta-u de l'Aliança Rebel, coneguda comunament com la Companyia Crepuscle,
s'havia sumat a l'ofensiva en la Vora Mitjana galàctica. L'operació estava
entre les majors que la Rebel·lió hagués desplegat en contra de l'Imperi i
involucrava a milers de naus espacials, centenars de grups de combat i dotzenes
de planetes. Després de la victòria dels rebels sobre la devastadora estació de
combat Estrella de la Mort, l'alt
comandament de la Rebel·lió va creure que era moment d'avançar des de la
perifèria del territori imperial cap als seus centres de població.
La Companyia Crepuscle havia lluitat en els deserts
manufacturers de Phorsa Gedd i havia pres el palau ducal de Bamayar. Havia
establert ports per als tancs rebels amb motors de repulsió i construït bases
amb lones i fulles de metall. Namir va veure a diversos soldats perdre
extremitats i sobreviure durant setmanes sense el tractament adequat. Va
entrenar als seus equips per improvisar baionetes quan escassejaven les cel·les
d'energia per als blàsters. Va incendiar ciutats i va veure a l'Imperi fer el
mateix. I va deixar abandonats als seus amics en planetes deteriorats, sabent
que mai tornaria a veure'ls.
La Companyia Crepuscle lluitava sense parar, en un planeta
darrere l'altre. Havia guanyat unes batalles i perdut unes altres; en algun
moment Namir va deixar de portar el compte. Crepuscle es va mantenir a
l'avantguarda de la major part de l'armada, fins que al cap de nou mesos van
arribar noves ordres de l'alt comandament: la flota havia de detenir el seu
avanç perquè s'havia estès massa. Havia de concretar-se a defensar els
territoris recentment presos.
Poc després va començar la retirada.
La Companyia Crepuscle havia quedat en la rereguarda
d'aquell replegament descomunal. Va ser desplegada en planetes que amb prou
feines uns mesos abans havia ajudat a conquistar per evacuar les bases que ella
mateixa havia construït. Va recollir als herois i generals de la Rebel·lió i
els va assenyalar el camí a casa. Va marxar sobre les tombes dels seus propis
soldats morts. Alguns membres de la companyia van perdre les esperances. Uns
altres estaven enutjats.
Però cap volia tornar.
***
Tan aviat com els civils van deixar els seus amagatalls i
van sortir a la plaça, va començar el reclutament obert.
L'escamot del Sergent Zab, aquest al que Namir havia
qualificat en un moment d'ira com a «idiotes capaços de fer explotar una clau
hidràulica», havia aconseguit introduir clandestinament a un droide
astromecànic al centre de vigilància de la ciutat. Des d'aquí, havien accedit
al sistema d'altaveus i estaven transmetent el missatge del capità: la
Companyia Crepuscle aviat es marxaria de Haidoral Prime. Els habitants de
Haidoral que compartissin els ideals de llibertat i democràcia de la Rebel·lió
podien quedar-se a defensar les seves llars, o podien allistar-se en la
companyia per lluitar contra l'enemic, per anar on la Rebel·lió fes falta més,
etcètera.
Cada vegada que la companyia necessitava engrossir les seves
files, el capità gravava un missatge nou, confeccionat a partir de les
necessitats i les circumstàncies dels habitants de cada localitat. No obstant
això, a Namir tots els missatges li sonaven igual.
Tècnicament, els reclutaments oberts anaven en contra de la
política de seguretat de l'Aliança Rebel, però eren una tradició de la
Companyia Crepuscle. I el capità insistia que seguissin duent-se a terme.
Mentre la Rebel·lió seguís enviant la companyia a missions suïcides i mentre
Crepuscle sobrevisqués a aquestes, la companyia compensaria les seves pèrdues
amb les files de voluntaris. Set soldats havien mort a Haidoral Prime. Namir
encara no havia vist els seus noms. Crepuscle necessitaria set membres nous per
compensar aquelles pèrdues i uns altres més per suplir als quals havien mort
durant les últimes setmanes.
Desenes d'homes i dones van desfilar cap a la plaça durant
una hora. Els amfitrions de Crepuscle els escorcollaven a la recerca d'armes i
explosius ocults. No tots els qui havien acudit volien allistar-se: dones de
peus descalços i mans calloses pregaven als membres de la companyia que no se
n'anessin; ancians encorbats els exigien a crits que es marxessin. Un
desorganitzat grup de vilatans va expressar el seu desig de seguir lluitant a
Haidoral contra l'Imperi; van ser ells els qui van rebre les poques armes de
les quals la companyia podia disposar, juntament amb lloances buides i
al·lusions a la causa.
Els veritables aspirants eren una poti-poti d'homes i dones,
joves i vells, acaronats i desesperats. Namir va caminar entre ells, els va
mirar als ulls i va comunicar les seves conclusions a l'oficial de reclutament.
Un home barbat i despentinat tenia l'aparença d'un captaire, però el port d'un
buròcrata; Namir el va etiquetar com a espia de l'Imperi. Una dona de nas camús
va buscar amb la vista una ruta de fugida quan Namir va passar distret la seva
arma d'una mà a una altra; «una criminal d'estar per casa buscant una sortida
fàcil del planeta», va pensar ell.
L'oficial de reclutament en funcions aquell dia, Hober —un
intendent eixut i xacrós, hàbil amb la baralla—, es va encongir d'espatlles en
escoltar les recomanacions de Namir.
—Ja coneixes les ordres de Howl.
Namir les coneixia. El Capità Evon, qui era anomenat «Howl»
a les seves esquenes, tenia la filosofia de «més val que sobrin i no que
faltin» quant al reclutament. Ell i Namir havien discutit llargament sobre
aquella política en particular.
—Mantingues-te alerta —va dir Namir—. Només una classe
particular de boig voldria abordar una nau que està enfonsant-se.
Hober va esbufegar i va bellugar el cap.
—Repeteix això més fort i podrem acabar d'hora amb això.
Namir no ho va repetir. Una mica de bogeria no sempre era
una cosa dolenta. Així i tot, necessitava reclutes als qui pogués entrenar, no
desertors ni assassins psicòpates.
La cua avançava lentament. Hober preguntava als reclutes
potencials sobre els seus passatemps i les seves famílies tant com sobre la
seva experiència en combat. Ell era bo en el seu treball, bo per determinar qui
duraria i qui cauria en pànic i provocaria la mort d'un company. Namir caminava
d'un costat a un altre tractant de no interferir; sabia el que els reclutes
estaven sentint, sabia que seria més fàcil treure'ls la veritat si estaven
relaxats. Ell havia estat en la seva posició feia menys de tres anys. Però, en
aquell moment, no era capaç de mostrar interès ni compassió.
Algú en la fila va cridar. Namir va girar-se i va veure a
tres vilatans barallant-se. Dos estaven insultant i atonyinant a una tercera,
una noia pàl·lida i llargueruda amb una franja de cabell vermell. L'aparent
víctima va caure al terra quatre vegades en el mateix nombre de segons, i es va
aixecar després de cada caiguda, preparada per seguir lluitant. No era bona per
barallar-se, però Namir va reconèixer la seva perseverança.
Ell va fer tres trets que van passar sobre els caps dels
tres revoltosos, els quals van quedar paralitzats. La noia del cabell vermell
era amb prou feines una adolescent; els altres dos no eren molt més grans.
—Necessito saber què està passant aquí? —va preguntar Namir.
Després va callar a tots amb un posat, abans que algú pogués respondre—. Tots
estaríem més feliços si la resposta fos «no».
Els tres joves van negar amb el cap.
—Si es barallen en la meva nau, els tancaré en un armari de
manteniment fins que morin de gana —va dir Namir—. No malgastaré càrregues de
blàster en vostès. No malgastaré oxigen per tirar-los per una exclosa. Moriran
lentament i no m'importarà.
Namir mancava tant de la crueltat com de l'autoritat
necessàries per complir aquesta amenaça, però els reclutes potencials no ho
sabien. Un dels dos més grans va titubejar, es va donar la volta i es va
allunyar amb actitud altiva. Els altres dos van baixar la mirada.
—Quants anys tens? —li va preguntar Namir a la noia de
cabell vermell.
—Vint —va respondre ella, alçant ràpidament la cara.
Això era poc creïble, però no hi havia temps per
verificar-ho. Tampoc seria la primera recluta de setze anys a unir-se a
l'Aliança.
Namir va girar-se cap a Hober i va mostrar la seva aprovació
amb un gest de cap. El vell intendent semblava escèptic. Namir es va preguntar
si Hober admetria a la noia en les files de la companyia, però sospitava que,
si ho feia, seria a contracor.
No era que estigués disposat a reclutar a qualsevol, però en
aquells dies la Companyia Crepuscle no podia donar-se el luxe de posar-se
exigent.
***
Tres hores després d'iniciat el reclutament, es va requerir
la presència de l'escamot d’en Namir davant de la mansió de la governadora.
Aquella va ser una distracció ben rebuda.
La Companyia Crepuscle havia assetjat la mansió durant el
primer dia d'enfrontaments. El conjunt d'edificis multinivell acabats en
cúpules estava als afores de la ciutat, una ubicació poc pràctica, pel lluny
que quedava del centre del poder imperial, però tenia una vista impressionant
de les muntanyes cristal·lines. Després de la refrega inicial, el Capità Howl
havia disposat a mitja dotzena d'escamots rebels en el seu perímetre, a pocs
metres de la seva socarrimada però íntegra paret exterior. No s'havia intentat
capturar als seus ocupants; a causa que aquests estaven confinats, es va
considerar que la mansió no tenia importància estratègica.
Però la situació havia canviat.
—Un droide de reparació va sortir per un accés lateral fa
mitja hora —va dir el Sergent Fektrin—. Vam suposar que havia estat programat
per explotar, però no va ser així. Portava una nota manuscrita d'un
«simpatitzant de la Rebel·lió» que es troba a l'interior de la mansió.
Namir, Gadren, Charmer i Brand estaven davant de la paret de
la mansió. Els altres van revisar el seu equip, mentre Namir i Fektrin
parlaven. De tant en tant, alguna de les finestres de la mansió s'obria,
escopia una descàrrega de rajos vermells de partícules i tornava a tancar-se.
L'equip de Fektrin pràcticament els ignorava.
—Què deia el missatge? —va preguntar Namir.
—Que els homes de la Governadora Chalis tenen capturats a
diversos soldats rebels a l'interior. El nostre espieta anònim, cito: «tem per
la seva seguretat».
Namir va escopir i va veure com la seva saliva espetegava en
el lloc on havien impactat els rajos.
—Ja saben que fem recompte del nostre personal, no? Creuen
que som estúpids?
—És el que li vaig dir a Howl —va dir Fektrin—, més o menys.
—Les arrugues de la seva cara es van accentuar formant una ganyota de molèstia,
i els apèndixs que penjaven de les seves galtes i barbeta van semblar
enroscar-se. Namir considerava a aquests apèndixs una espècie de barba, però
mai havia preguntat si les dones de l'espècie d’en Fektrin també els tenien—.
Però al capità li preocupa que la governadora hagi pres com a presoners a uns
vilatans. Vol que ho verifiquem. A més... —va continuar Fektrin—, si fos un
parany, quin objecte tindria? Encara que perdéssim un escamot aquí, això no
significa que perdríem la guerra.
Namir va mirar a Fektrin amb tot l'escepticisme que va poder
reunir.
—Així que la teoria del capità —va dir— és que pot posar les
nostres vides en risc per la remota possibilitat que salvem a uns quants
civils. —Els apèndixs d’en Fektrin es van retorçar, però Namir va seguir
parlant—. Ho he entès bé?
Gadren tenia les celles arrufades. Fektrin s’ho va prendre
amb calma. Namir mai li havia vist somriure, però l'alienígena es
caracteritzava pel seu humor sec.
—Vols discutir-ho amb Howl? —va preguntar Fektrin.
Namir va maleir i rigué amargament.
—Està bé —va dir per fi—. Però, si morim, ens portarem entre
les potes a la mansió sencera.
***
Charmer va idear l'estratègia de l'escamot. Si grimpessin
per la paret o voltessin la porta, provocarien una resposta massa enèrgica;
Fektrin estava preparat per realitzar un atac frontal, però només com a últim
recurs. En comptes d'això, Namir, Brand i Charmer van pujar al jardí de terrat
d'una residència veïna. Els seus ocupants es van mostrar més que disposats a
cooperar després que Namir li fes tres forats amb el blàster al seu droide de
vigilància, i van desaparèixer de la vista mentre Charmer instal·lava una
pistola de ruixó magnètica en un jaç de flors.
Brand va contemplar la mansió de la governadora a través del
visor de la seva màscara blindada. Al seu senyal, Charmer va disparar la
pistola i el ruixó va sortir disparat a través de la pluja, que s'havia reprès.
Va anar a donar contra el mur limítrof a una de les balconades més baixes de la
mansió, es va subjectar i va tibar el cable. Namir va ser el primer a creuar:
es va lliscar pel cable i va aterrar amb un impacte sobre la pedra mullada.
Charmer va ser el següent, seguit de la Brand. Aquesta va
tallar el cable amb un ganivet corb que va treure de la seva samarra.
L'electricitat de la fulla la feia brunzir suaument.
—D'on vas treure això? —va preguntar Namir.
—Ho vaig confiscar —va dir Brand.
Namir va girar-se a mirar a Charmer, qui va prendre del seu
cinturó el mànec d'un bastó elèctric i el va estendre. Semblava que es
trencaria en dos en exercir la mínima força. L'hi va passar a Namir, qui va
negar amb el cap, fins que Charmer va pressionar l'arma contra el palmell de la
seva mà.
—Jo tinc el meu propi ganivet —va dir Charmer, quequejant—.
Tu necessites alguna cosa que et doni un avantatge.
Namir va arrufar les celles, però no va al·legar. Era
veritat que ell no tenia l'abast de l'home més alt.
—Anem a entrar —va dir, després de manipular el seu
comunicador—. Si escoltes crits, ja saps el que has de fer.
La veu profunda de Gadren es barrejava amb l'estàtica.
—Ploraré en els seus funerals i, després del dol de rigor,
sol·licitaré un ruixó que aguanti el meu pes. En el futur podran salvar-se
moltes vides.
—Aquesta és l'actitud! —va dir Namir.
Els tres van entrar al mateix temps a la mansió. Les
habitacions eren fosques i espaioses, a l'estil imperial, i estaven decorades
amb luxosos tapets i brillants mòbils hologràfics que giraven i vibraven amb
els moviments de l'escamot. Namir els guià per unes suites interconnectades
fins a un corredor alt i estret, excavat en el cristall de la muntanya. Al
llarg de la paret hi havia nínxols amb busts i estatuetes de bronze.
La majoria dels subjectes eren desconeguts per a Namir.
Gairebé tots els homes i dones de les estatuetes lluïen uniforme militar o
togues de govern. El bust d'un ancià amb les galtes com de cera fosa i el
cabell esclarissat li va recordar a l'Emperador Galàctic; Namir l’havia vist en
els vídeos de propaganda rebel. Un personatge banyut probablement era el veterà
ministre de l'Emperador. Namir va fer un esforç per recordar el seu nom: Mas
Amedda.
Charmer i Brand estaven més familiaritzats amb aquells
personatges. Charmer va arrufar les celles en veure a un home de mitjana edat,
els ulls del qual bulbosos i alienígenes jeien en un rostre humà amb un gruixut
collaret de metall al voltant del coll. El collaret feia que el bust semblés
una grotesca planta sembrada en un test. Brand es va detenir davant de la
recreació d'un deforme casc amb corbes, angles i ulls com de calavera.
—El coneixes? —va preguntar Namir.
—Personalment, no —va respondre la Brand.
—Darth Vader —va dir Charmer. Aquesta vegada no va
quequejar.
El sicari personal de l'Emperador Galàctic, perseguidor de
l'Aliança Rebel, nascut de les brases de les Guerres Clons, perpetrador de tots
els horrors i atrocitats coneguts per la civilització. O almenys això era el
que deia la gent.
—Ok —va murmurar Namir—. Podem continuar?
Per a la seva sorpresa, Brand el va mirar fixament i li va
parlar amb un to de veu greu i ombrívol.
—Hauries de conèixer a aquestes persones —va dir—. Darth
Vader. El General Túlia. El Comte Vídian. Mira els seus rostres. Memoritza'ls a
tots.
Namir li va mantenir la mirada, impàvid. Brand no va cedir.
—Entenc —va dir Namir en veu baixa—. Els conec.
—No els coneixes —va dir la Brand, i va començar a caminar
una altra vegada.
Charmer, tres passos per davant, els va fer un senyal abans
d'arribar a l'escala que estava al final del corredor. Tenia dos dits alçats;
movia el polze sobre el palmell. Hi havia dos guàrdies posicionats en la part
alta de l'escala; un altre patrullava.
Brand va avançar primer. Namir solia criticar-li la seva
falta de sigil, però no aquell dia, sobretot perquè les seves pròpies botes
mullades xisclaven com rates sobre el terra polit. Ell la va seguir, oprimint
amb força el bastó elèctric que portava a la mà; Charmer anava darrere d'ell,
tan a prop que podia sentir la seva calor corporal.
Van pujar les escales. Dos guàrdies; cap portava armadura
completa. Seguretat local. Brand va sortir de la boca de l'escala i Namir va
escoltar el guspireig del ganivet elèctric en trobar a la seva primera víctima.
Namir va córrer cap al front, ajupint-se, a la recerca del guàrdia que feia la
ronda. Charmer sabria despatxar al segon guàrdia d'aquells.
El sentinella que feia la ronda estava a menys de cinc
metres de distància. Namir va sentir que les seves entranyes es van rebregar
quan les seves mirades es van creuar. Era un stormtrooper de l'Imperi. El
soldat encara estava girant-se cap a ell; Namir tenia temps per creuar la distància
que els separava, però el bastó elèctric seria inútil en contra d'aquella
armadura blanca.
Hauria d’haver-li demanat a Brand el seu ganivet quan va
tenir l'oportunitat.
Namir va arremetre contra el soldat, colpejant-lo amb
l'espatlla de tal manera que el soldat va quedar de cara a la paret. Namir, a
esquena del soldat, es va aferrar a la freda superfície de l'armadura tractant
d'immobilitzar els braços del soldat, d'evitar que fes si més no un tret amb el
seu blàster. El soroll alertaria a tots en la mansió, i la seva operació
encoberta quedaria exposada.
El soldat va reaccionar de manera ràpida, professional. Va
llançar el cap cap enrere, fregant el cap d’en Namir a l'àrea on el casc que
havia rebutjat l'hagués protegit. Si Namir no hagués tingut els genolls
flexionats en aquest moment, hauria rebut el cop just enmig dels ulls. Un
instant després, Namir va percebre l'olor de metall i plastoide fosos. De
sobte, el cos del soldat va quedar inert: Brand estava retorçant el seu ganivet
en la vora del casc.
Namir va intentar fer que el cos del soldat rellisqués
suaument cap al terra, però aquest es va desplomar fent més soroll del que
hagués estat desitjable. Charmer estava dempeus, enmig dels dos guàrdies de
seguretat, tots dos morts en el terra. Quan Namir va ordenar que continuessin,
Brand ja havia netejat el seu ganivet.
El missatge que havia alertat a la Companyia Crepuscle sobre
els presoners de la governadora incloïa un croquis de la mansió. Segons els
càlculs d’en Namir, el passadís en el qual es trobaven en aquell moment estava
a menys de cinquanta metres de la suposada ubicació dels presoners. Si els
havien tendit una emboscada, molt ràpid estarien enfrontant-la. Namir va sentir
el pes reconfortant del rifle que portava penjat a l'esquena, alegrant-se de
comprovar que no l’havia perdut durant el forcejament. L'operació furtiva no
duraria molt més i volia estar preparat.
Charmer es va posar a l'avantguarda i Namir no el va
amonestar. Charmer sempre se les hi manegava per col·locar-se al capdavant quan
semblava imminent una emboscada. Namir desconeixia el perquè d'aquest
comportament i mai s'havia animat a preguntar. Si la pèrdua del seu rostre no
havia aconseguit que Charmer abandonés aquest hàbit, segurament Namir tampoc
podria.
Van continuar avançant al llarg d'un estret passadís fins
arribar a un rebost que feia olor de cítrics. Namir va pensar que l'aroma era
artificial, però aviat va veure que hi havia fruites, fruites autèntiques,
emmagatzemades descuidadament, igual que la resta de les riqueses
incommensurables de la governadora. Va aspirar profundament l'aroma i va tornar
a concentrar-se en l'operació. Davant del rebost hi havia una cuina polida i
metàl·lica, plena de droides de llargues extremitats recollits a les seves
bases de recarrega. Charmer es va detenir davant l'estreta porta que donava
accés a la resta de la mansió i va encongir les espatlles. El mapa indicava que
els presoners estaven a l'habitació següent.
Namir va veure com Brand es col·locava davant de Charmer, en
la vora oposada de la porta.
—Si algú ha estat guardant una bomba encegadora —va dir Namir—,
ara és el moment de dir-ho.
Ningú ho va fer.
«Bé...», va pensar Namir, «sense cortina de fum, sense bomba
encegadora... Entrarem a l'antiga».
Això no li preocupava. Aquests mètodes a l'antiga eren els
que coneixia millor.
Va assegurar el bastó elèctric al seu cinturó i va agafar el
rifle amb ambdues mans. Charmer i Brand van fer el mateix. Namir va fer un gest
d'assentiment; Charmer va oprimir el teclat numèric que controlava la porta, i
els tres van entrar simultàniament.
El que van trobar va ser un ampli menjador, o més aviat el
que havia estat un menjador. Ara estava tan ple de gom a gom de papers,
holoprojectors, mapes i pantalles portàtils, que semblava l'interior del cap
d'un buròcrata. Enmig de les estacions de treball improvisades hi havia mitja dotzena
d'oficials de l'Exèrcit Imperial, sense les seves gorres, amb els rostres
cansats i els uniformes negres tacats de suor, els qui estaven tan concentrats
en el seu treball que van trigar un segon a aixecar la vista cap a Namir i el
seu equip. Namir li va apuntar al primer que va intentar desenfundar la seva
arma, un coronel de nas aguilenc que caminava al llarg de la taula del menjador
al moment de la seva arribada, i va veure com la resta del grup vacil·lava.
Brand i Charmer van escombrar l'habitació amb els seus
rifles, mentre Namir mantenia els ulls clavats en el coronel.
—Els presoners —va dir—. On estan?
—Quins presoners? —va preguntar el coronel.
Els músculs de Namir es van tibar, però la seva veu es va
mantenir inalterada.
—Els que vas capturar —va dir—. O els que vas afirmar haver
capturat.
—No tinc idea de què està dient —va assenyalar el coronel.
La seva mà dreta va començar a moure's cap al seu cinturó. Namir inclinà el
cap. El coronel va tornar a quedar petrificat.
—Diu la veritat —va afirmar una veu càlida que va ressonar
en el menjador. Namir volia girar-se cap a la persona que va parlar, però, si
apartava la vista del coronel, acabaria mort. Va romandre amb l'arma apuntant
al seu oponent i el cos orientat cap a la veu, confiat que Brand o Charmer
estaven cobrint la resta de l'habitació.
El nou parlant va prendre forma lentament en la seva visió
perifèrica en sortir d'una de les entrades laterals del menjador: una humana de
pell de color oliva, les arrugues incipients de la qual li conferien un aire de
dignitat. En el seu cabell s'entreteixien el negre, el gris i el blanc; vestia
un vestit formal i fosc, rivetat de vermell i cenyit amb botons platejats.
Penjat de l'espatlla, portava un morral brut i desgastat que contrastava amb
l'elegància del seu abillament i que semblava més propi d'un soldat o d'un
rodamón.
—Jo sóc la presonera —va dir amb veu avorrida i desdenyosa—.
El fet que el coronel no s'hagi adonat...
En dir això, la dona va deixar que el morral rellisqués per
la seva espatlla dreta i es desplomés pesadament en el terra. Quan el morral va
caure, va treure una pistola blàster de la seva butxaca esquerra i va continuar
parlant amb la mateixa veu monòtona:
—... demostra quant poca atenció posa.
La pistola va emetre un centelleig vermell i el subjecte a
qui Namir tenia encanonat va caure sobre la taula del menjador, amb un forat
entre els omòplats.
Namir no va saber qui va fer el següent tret. A cada
descàrrega li seguia una altra i després una altra més. Es va deixar caure de
genolls i es va girar en recerca d'un objectiu. Va veure a un oficial que
sostenia alguna cosa a les mans —tal vegada una arma, tal vegada un
comunicador— i li va disparar. Uns fragments de roca van caure sobre el seu
cap: el tret havia donat contra la paret, per sobre del seu cap.
Va córrer a refugiar-se sota la taula. Després es va
redreçar, es va recolzar sobre la superfície d'aquesta i va començar a disparar
salvatgement. Les cames del coronel assassinat li impedien veure a l'altre
costat de l'habitació. Els trets es van espaiar. Va sortir rodant de sota la
taula i va deixar anar una descàrrega contra la primera figura vestida de negre
que va veure.
Ja només quedava un oficial més. En un primer moment, Namir
no va comprendre a què estava apuntant-li l'oficial: l'home havia retrocedit
cap a una cantonada i tenia el blàster apuntant al terra. Finalment, Namir va
veure l'embalum que estava als peus de l'oficial: era Charmer, agenollat en el
terra, gemegant de dolor i oprimint-se amb les mans un dels seus costats a l'altura
de la cintura.
Namir va encanonar amb el seu rifle a l'oficial, però la
dona del vestit el va matar primer amb el seu blàster. Namir no li va parar
esment i va córrer cap a Charmer.
Va retirar acuradament les mans de Charmer i va examinar el
seu maluc. La tela dels seus pantalons estava socarrimada i les fibres s'havien
fos amb la pell ennegrida. No era una ferida mortal, però sí dolorosa, i
Charmer no seria capaç de sortir d'aquí pel seu propi peu.
Namir va fer el seu millor esforç per simular un somriure.
—Deixa de queixar-te —va dir—. Ja s’ha cauteritzat. També
vols que les benes es posin soles?
Charmer va deixar anar un riure ronc i va gemegar una
paraulota.
Mentre Bran revisava metòdicament tots els accessos al
menjador, Namir es va posar dempeus i va girar-se cap a la dona que assegurava
ser la «presonera». Estava prop de la taula i abocava l'aigua d'una gerra sobre
les seves mans per netejar-les, no de sang, com va pensar Namir al principi,
sinó d'alguna cosa semblada a fang. La seva arma estava al costat de la gerra.
—Qui ets? —va preguntar Namir.
La dona es va assecar les mans en els malucs; amb prou
feines va mirar a Namir quan li va contestar:
—Em dic Everi Chalis —va dir—. Governadora de Haidoral
Prime, ambaixadora del Consell Imperial Regent i, per descomptat... —En aquest
moment els seus llavis es van corbar cap amunt, com si recordés una broma
privada— artista local en residència. —Va començar a caminar entre els
cadàvers, donant-los empentetes amb la punta de la seva bota com per confirmar
que estiguessin morts—. Tal vegada va ser una exageració declarar-me
«presonera» —va continuar—, però necessitava obtenir l'atenció de vostès. —Quan
va arribar on estava el coronel, que seguia eixancarrat sobre la taula, es va
inclinar, li va aixecar la cara tirant del cabell i va escopir enmig d'aquells
ulls encegats.
—M'alegra que sigui tan cordial amb el seu personal —va dir
Namir, lentament i cautelosament. Quan Chalis es va donar la volta, el rifle de
Namir estava apuntant al seu pit.
Ella no va semblar alterar-se.
—Ells no eren el meu personal —va dir amb amargor—. Als meus
consellers, els meus guardaespatlles, el meu xef, se’ls van emportar fa mesos.
Aquests homes estaven aquí per vigilar-me, per ordres de l'Emperador.
Charmer va quequejar alguna cosa; Namir només va escoltar la
paraula «xef». La mirada de la Brand va passar d'un dels accessos laterals a
Namir i, d'aquest, a la governadora.
—Mata-la —va dir Brand—. Fes-ho per Haidoral.
Namir va arrufar les celles. Aquella situació no tenia
sentit, però de sobte va sentir el pes dels dies sense dormir, de les trenta
hores contínues de combat.
—Per què volia obtenir la nostra atenció?
—Gràcies a la Rebel·lió, els meus dies amb l'Imperi estan
comptats. —La governadora va somriure, però la seva veu era mordaç—. Vaig
escoltar que vostès estan reclutant gent. Vull unir-me a la seva companyia a
canvi d'asil.
Namir va apuntar amb el seu rifle. Es va preguntar quants
guàrdies més hi hauria en la mansió i quant faltaria perquè apareguessin. Va
intentar calcular quant retardaria la sortida de l'escamot la ferida de
Charmer. No tenia temps per posar-se a analitzar mentides.
En aquest moment va percebre un refilet elèctric i greu, i
un centelleig oscil·lant de llum blava. Els llavis de la governadora es van
obrir, però no va dir res. Les seves extremitats es van posar rígides i ella va
caure al pis a un costat del seu morral.
Namir es va girar. Davant de l'accés més allunyat estava
Gadren, sostenint amb dos de les seves mans una arma que apuntava cap al lloc
on havia estat la governadora. Respirava agitadament; les seves enormes
espatlles pujaven i baixaven.
—Vam perdre contacte —va dir ell—. Vaig pensar que estarien
en problemes. M'alegra veure que la meva reacció va ser exagerada.
Brand va contemplar a la governadora, derrocada.
—Encara respira —va dir—. Per què vas usar el raig
atordidor?
Gadren es va acostar lentament a Charmer i va avaluar les
seves ferides; després el va aixecar en braços. Una vegada que l'home de les
cicatrius va estar segur, Gadren va respondre:
—Em preocupaven els presoners. No volia matar algun amb un
tret de blàster.
—No hi ha presoners —va dir Brand. Gadren va assentir amb el
cap, però no com a senyal que entengués la situació, sinó que comprenia que no
era el moment de fer preguntes.
Namir es va acostar sigil·losament a la governadora i va
revisar el cos. Respirava amb normalitat. No presentava espasmes, senyals
d’ofegament ni ritme cardíac irregular. Els rajos atordidors no eren molt
confiables, però pel que sembla aquest havia complert el seu propòsit. Pel
mateix, la governadora seguia sent un problema que Namir havia de resoldre.
—La portarem a Howl... —va dir, fent-li un gest a Gadren—,
si tens espai per a un més. No fa falta que actuïs amb delicadesa.
Gadren va aixecar toscament a la governadora del coll de la
roba i la va tirar sobre una de les seves espatlles, mantenint-la assegurada
amb una mà. Namir es va preguntar si Brand s'oposaria, però aquesta va recollir
el morral de la governadora i va dir:
—Diuen que segrestar a un funcionari de l'Imperi és de mala
sort.
Namir no va saber si Brand estava bromejant.
—«Els homes durs busquen la mala sort» —va replicar ell. Era
una dita que havia escoltat feia molt temps, en un planeta més primitiu—. Ara,
podríem fotre el camp d'aquest planeta?
Estava fart de la pluja. Volia dormir. Volia oblidar els
munts de civils morts i l’opulenta mansió plena de fruites aromàtiques i
estàtues d'assassins. L'atac a Haidoral Prime no havia estat un fracàs, però
havia estat ple de problemes.
I ara s'estava portant a casa un d'aquests problemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada