CAPÍTOL 24
La Leia està en un luxós apartament, caminant d'un costat a
un altre de l'habitació. Les finestres semblen pintures que són massa monòtones
i belles per estar en un museu. Els mobles estan fabricats de tal manera que es
vegin cars, però probablement van ser fets en massa, en alguna lluna del
sistema Betthanie. La catifa fa que el lloc quedi meravellosament insonoritzat.
És molt inquietant.
De sobte, les portes s'obren en silenci i entra Han.
—Les reparacions estan gairebé acabades —anuncia—. Dos o
tres detalls més i hauran conclòs.
La Leia el mira. Se li nota la preocupació en el rostre per
les línies damunt del nas i per les celles arquejades.
—Com més aviat ens anem, millor. Alguna cosa no està bé
aquí. On està C-3PO? No l’he vist en hores, i ningú em diu res.
En Han pren a la Leia de les espatlles i esbossa el seu
millor somriure entremaliat.
—Tranquil·la. Parlaré amb Lando i veuré què puc esbrinar.
La Leia sacseja el cap.
—No confio en ell.
—Jo tampoc! —diu Han rient—. Però és el meu amic. A més, ens
anirem aviat.
La porta de l'apartament s'obre una altra vegada. Llavors,
Chewbacca entra carregant una caixa plena de peces daurades. Un braç penja
tristament d'entre els desfets. El wookiee rugeix.
—Què va passar? —exclama Leia corrent cap a ell.
—Aaaaraarragh!
—Què? —exclama Han—. Ho vas trobar entre les escombraries?
—Aaararararragh!
—Anaven a incinerar-ho?
La Leia revisa desesperadament les peces trencades de
l’androide daurat.
—Pot reparar-se?
—Els homes de Lando...
Leia i Chewie exclamen, exactament al mateix temps:
—No!
—Araragh!
—Està bé! —diu Han, alçant els braços—. Facin-ho vostès
mateixos, llavors!
Chewbacca s’asseu en un banc i deixa la caixa que conté les
parts de l’androide enfront d'ell. Es queda observant-lo tristament.
Les portes s'obren de nou. Aquesta vegada, el que entra és
el sofisticat i somrient Lando Calrissian. Entra a l'habitació, amb la seva
capa arrossegant-se darrere d'ell, com si fos una espècie de superheroi
adinerat i confiat.
—Princesa! —exclama, mentre s'acosta, pren la mà de la Leia
i la besa—. Et veus radiant! En veritat pertanys a aquí, a nosaltres, als
núvols!
En Han posa els ulls en blanc.
—T'agradaria acompanyar-me a prendre un petit refrigeri?
—continua Lando, mirant-la fixament a la cara.
Ella li retorna una mirada freda, i després es gira cap al
Han.
—Oh, tots estan convidats, és clar! —afegeix Lando.
En Han assenteix i la Leia recupera la mà.
Just llavors, Lando s’adona de la presència de Chewbacca,
qui sosté el cap de C-3PO sobre les seves potes.
—Crec que teniu alguns problemets amb el droide, veritat?
—No —respon Han—. Cap problema. Per què?
Lando s'encongeix d'espatlles i segueix al Han cap al
passadís.
Mentre caminen pels brillants passadissos, Lando comença a
parlar de negocis.
—Veuràs, hem estat un negoci prou petit fins ara com per no
caure en la..., eh..., jurisdicció de l'Imperi, es podria dir.
La Leia ho ignora. Escaneja cada porta i passadís a la
recerca d'algun senyal de problemes. Tot sembla normal. Però fins i tot això li
preocupa.
Han Solo escolta a mig fer al seu vell amic.
—No tems que l'Imperi se n'adoni?
—Doncs... ja no més —diu, mentre s'acosten al menjador—.
Veuràs, acabem de fer un tracte que ens permetrà seguir operant per un bon
temps i allunyarà a l'Imperi per sempre.
En Han assenteix. Lando obre la porta formal i elegant, de
color blanc lluent, que porta al menjador.
Han i Leia entren, i es detenen de cop.
Dempeus en la capçalera d'una llarga i elegant taula, es
troba Darth Vader.
LLIÇÓ ÍPSILON:
EL PRINCIPI DE LA FI
Ara, el meu jove pupil, hem arribat a les proves més
difícils. Les proves finals. Si tens èxit, no et convertiràs en un Jedi
(encara), però sabràs que pots arribar a ser-ho. Que en veritat vas pel camí
correcte.
Pensa en algú o alguna cosa que t’enfuriï. No en alguna cosa
que et molesti només una mica; per exemple, algú que orina sobre la tassa del
lavabo (encara que és veritat que això em fa voler treure un sabre de llum cada
vegada que vaig al bany). Tracta de recordar un moment en el qual t'hagis
sentit veritablement ferit per alguna cosa que algú va fer o va dir. O pensa en
alguna cosa que et sembli tan profundament injust que gairebé no ho suportes.
Deixa que la teva ment explori aquests sentiments. El teu
enuig. La teva ira. La teva humiliació.
Després, quan t'ho indiqui, vull que et paris i et posis un
llibre en el cap. Tanca els ulls. Demana-li a algú que et torni a llançar
coses. Mentre ho fa, aixeca les mans. Si pots bloquejar els objectes, està bé.
Si no, no importa.
Mentre equilibres el llibre i perceps els objectes, vull que
lletregis el teu nom a l'inrevés. I la ciutat en la qual vius. I l'estat. I després
el país. No deixis de bloquejar els objectes.
Mentre fas tot això, permet que l'enuig i la ira que sents
passin. Deixa anar tots aquests sentiments perquè puguis parar-te dret, alçat i
calmat. Si estàs fent-ho bé, pot ser que fins i tot comencis a somriure.
Malgrat els objectes que t'estan llançant, del llibre sobre el teu cap i dels
pensaments d'ira que explotaven a través de les teves sinapsis moments enrere.
Per què somrius? Perquè és agradable estar en pau.
Llest?
Ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada