CAPÍTOL 20
PLANETA SULLUST
Zero dies després del pla Ka U Zero
SP-475 va ser el tercer stormtrooper que va trepitjar la
plataforma de desembarcament. Va avançar amb el cap baix i el blàster ferm, tal
com li havien ensenyat en l'entrenament. Va seguir al seu company cap a la part
posterior de l'estació de càrrega per cobrir-se i va recórrer l'àrea amb la
vista, buscant enemics, mentre la resta de l'equip acabava de baixar. Confiava
que el visualitzador del seu casc detectés moviments i l'alertés de la
presència d'enemics que ella hagués passat per alt.
—Buidat! —va dir una veu distorsionada per l'estàtica. La
denominació del parlant va parpellejar en el seu visualitzador, però això no
tenia importància.
«Confia en el comunicat», es va dir a si mateixa. «Confia en
els teus companys, no només en els teus instruments».
Dotze soldats d’assalt es van estendre en ventall dins d'un
transport vetust i recremat, registrat amb el nom de Records[1].
Si la informació del Buró de Seguretat era correcta, pertanyia al terrorista
més buscat de Sullust.
SP-475 desitjava que la informació fora correcta. L'única
cosa que volia era que la vida tornés a la normalitat a Pinyumb.
Després de l'atac a la planta de processament, l'Imperi
havia instituït noves i estrictes normes antiterroristes: batudes diàries en
els dormitoris dels treballadors i els conjunts d’habitacles, rigoroses
limitacions d'accés a la xarxa de computadores, nous posts de control en les
estacions de llançadores i tramvies que anaven de la ciutat a la superfície i,
per descomptat, torns interminables pels soldats d’assalt. En contrast amb la
percepció popular, mai hi havia suficients soldats per satisfer les necessitats
de l'Imperi.
SP-475 havia rebut una distinció per informar d’un misteriós
flux de subministraments als treballadors. Al seu oncle se l’havien emportat en
custòdia feia una setmana, encara que no s'havien presentat càrrecs contra ell.
Ella estava segura que l’alliberarien quan les aigües es tranquil·litzessin,
però estava farta de les mirades de retret que els amics del seu oncle li dirigien
en el seu trajecte cap a les barricades dels soldats.
Ella estava complint amb el seu treball. Sí, la vida era
difícil per als habitants de Pinyumb, però la millor solució als problemes era
detenir als rebels i als partidaris de la resistència, que feien explotar
fàbriques i subornaven a gent innocent.
El comunicador del seu casc va tornar a cruixir amb
l'estàtica:
—Dos equips, revisin l'interior. Mantinguin-se alertes.
El company de SP-475 li va fer un senyal amb el cap i va
prendre la davantera.
Es rumorejava que els rebels solien equipar les seves naus
amb explosius improvisats. SP-475 havia escoltat històries de tercera mà sobre
soldats que havien perdut extremitats per explosions de detonita i les
armadures de les quals havien estat crivellades amb metralla esmolada per les
hàbils mans dels rebels. No obstant això, ella mai havia vist una bomba fora de
les pràctiques d'entrenament.
«Quina classe de monstres són aquestes persones?».
SP-475 havia llegit l'expedient d’en Nien Numb, líder d'una
cèl·lula terrorista, sullustà de naixement, lladre d'estar per casa que havia
desfalcat als seus ocupadors per després sumar-se a la Rebel·lió. Però els
soldats d'estar per casa no deixaven als altres soldats ofegant-se en sang dins
dels seus propis cascos. Els lladres d'estar per casa podien assassinar en
veure's acorralats, però un acte d'autodefensa no era el mateix que una
massacre planejada a sang freda.
SP-475 va ser la segona de vuit soldats d’assalt a entrar al
transport. La seva respiració sonava molt forta a l'interior del seu casc.
L'única il·luminació provenia de la plataforma d'atracada.
—Visió nocturna —va ordenar 113. SP-475 mai havia vist el
seu rostre, però li havien dit que ell era un dels comandos clons que havien
fundat el cos de soldats d’assalt. La seva veu sonava vella—. No toquin res.
Ella va deixar que el seu visor fes el canvi. La visió
nocturna feia que el corredor semblés ple d'una boira verda, però era millor
que no veure res.
El grup va avançar sigil·losament fins a arribar a una
trifurcació. SP-475 va consultar en el seu visualitzador un plànol del
transport, un VCX-150 de la Corporació Corelliana d'Enginyeria. Tenia més de
mitja dotzena de compartiments on buscar. Mitja dotzena de possibilitats de ser
emboscats o d'activar un parany. Ella li va donar uns copets en l'espatlla al
seu company i va agafar el passadís de l'esquerra, esperant el millor.
Al principi, la cerca va procedir lentament. Abans d'entrar
a cada recinte el rastrejaven a la recerca de freqüències de comunicació o
fonts d'energia, qualsevol cosa que pogués contribuir al funcionament d'una
bomba. Després de només deu minuts, quan amb prou feines havien acabat de
revisar el primer barracó, va arribar l'ordre d'accelerar la cerca. Si ja no hi
havia rebels a bord, l'alt comandament volia saber-ho. Cada segon d'indecisió
era un segon que l'enemic podia aprofitar per fer més dany.
A l'àrea de càrrega van trobar un recipient congelat, ple de
paquets de bacta, suficients per proveir a un hospital per mesos o per enriquir
a un traficant al mercat negre. SP-475 va descobrir, sota un catre, un bagul
amb suficients eines especialitzades per desmuntar un caça estel·lar.
Els altres van informar de troballes similars: xips de dades
amb vídeos propagandístics, benes, paquets de racions... Però armes no. Quan
els equips van acabar de revisar les seccions que els hi corresponien, es van
reunir en l'estret corredor que portava a la cabina de comandament.
Quan SP-113 estava donant instruccions amb la finalitat
d'assegurar l'equip i preparar la nau per als tècnics forenses, 156 es va
separar del grup; tenia la vista fixa en el panell d'accés a un conducte del
corredor. Quan SP-475 ho va veure, va sacsejar vigorosament el cap i va
assenyalar la paret amb un gest.
Els soldats d’assalt es van moure a l’uníson per bloquejar
el corredor en ambdues direccions i van aixecar els rifles a l'altura del
panell.
156 va observar detingudament el panell. Els seus costats no
eren més grans que el llarg d'un braç, i estava col·locat a un metre del terra.
Finalment, li va donar un cop sòlid amb la culata del seu rifle. El panell es
va moure en el seu marc: no estava assegurat. 156 va estirar una mà i va llevar
d'una estirada la fulla metàl·lica.
En un estret compartiment, reduït encara més per cascades de
tubs i cables, es trobava un alienígena de pelatge color cafè, agenollat,
tirant-se les magristones cames cap al pit i amb el seu llarg morro entre els
genolls. Els seus grans ulls negres miraven fixament als soldats i a la mitja
dotzena de rifles que li apuntaven. El casc de SP-475 va identificar la seva
espècie abans que ella pogués fer-ho: chadra-fan.
L'alienígena estava tremolant encara que no es va moure. 475
va tractar de veure les seves mans, però estaven ocultes darrere de les seves
cames; no sabia si guardava una arma.
—On està Nien Nunb? —va cridar 113—. On estan els altres?
—Aquí no —va respondre l'alienígena amb veu feble i aguda—.
En algun lloc de la ciutat. Bona sort amb la recerca. —L'alienígena va deixar
anar una rialleta estranya. A 475 li va semblar que era un riure nerviós.
Ella va voler mirar cap enrere, en pensar en la possibilitat
que uns altres rebels sortissin dels conductes d'aire i dels buits per a
manteniment, però es va mantenir concentrada en el chadra-fan.
—Qui són els seus contactes a Sullust? —va preguntar 113—.
Amb qui treballen aquí?
El riure estrany es va repetir.
—Què et fa pensar que treballem amb algú? —va preguntar
l'alienígena. 113 va començar a respondre, però el chadra-fan va seguir parlant
entre rialletes—: Vostès els tenen tan atemorits que ningú vol treballar amb
nosaltres. Naturalment, accepten el menjar que els hi donem, però... unir-se a
la Rebel·lió? No, no, no. L'atac a la planta de processament? Aquest ho vam fer
nosaltres. La nostra cèl·lula. Ningú més.
—Treguin-lo d'aquí —va dir 113.
Els tres soldats d’assalt que estaven més a prop van avançar
cap al panell. 475 va fer un pas enrere per muntar un cordó secundari, per si
l'alienígena intentava fugir. Ella respirava lentament, inhalant i exhalant
entre les dents, tal com li havien ensenyat. Els seus companys coneixien el seu
treball, així que podien sotmetre a un rebel.
Va perdre de vista a l'alienígena quan els tres soldats el
van envoltar, però va aconseguir sentir les seves paraules:
—Això no està bé. Avui no. —I després, el crit, un xiscle
barrejat amb estàtica a través del comunicador—: Detonador!
475 es va quedar paralitzada un segon, però va ser massa. Un
cos amb armadura blanca va xocar amb ella en el seu intent per obrir-se pas,
per allunyar-se. L'impacte la va fer donar mitja volta; llavors va fugir a la
desbandada. Ja no estava pensant en el seu equip. No estava pensant en res.
Va sentir un cop en l'esquena. L'impacte va fer que perdés
peu i que la seva cara s'estavellés contra la part frontal del casc. També va
haver-hi un so: un cruixit i un baluern brutals que la seva armadura amb prou
feines va aconseguir sufocar.
Durant una bona estona, es va sentir massa commocionada com
per moure's. Quan finalment va obrir els ulls va descobrir que jeia de cap per
avall a la meitat de la rampa d'abordatge. Només escoltava un brunzit distant.
Va sentir el nas congestionat i va comprendre que li estava sagnant.
Thara, 475, havia sobreviscut al seu primer atac rebel. Però
la nau feia olor de plàstic, pell i pèl cremats. Es va preguntar qui més hauria
estat tan afortunat com ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada