Deute de vida (XXXV)

Anterior

CAPÍTOL 35 

El transport sobrevola suaument l'entrada de l'hangar i aterra a l'interior del destructor estel·lar Domini. Jorrin Turnbull (o millor dit, Sinjir Rath Velus prenent prestada una vegada més la identitat d'un agent imperial que va morir en la lluna d’Endor) tira suaument de la palanca de comandament, serrant les dents tan fort que té por de reduir-les a una fina pols blanca.

—Aquest és un pla terrible —li diu a Han Solo, que està ajupit perquè no el vegin. Han Solo, el talòs. Un talòs molt atractiu i carismàtic—. I t'odio molt.

—Relaxa't. Funcionarà.

El transport s'allotja en el terra de l'hangar. Sinjir no és molt bon pilot. Aterra com una serp drac borratxa deixant-se caure en el terra. Però per sort a ningú li importa. Al cap d'uns segons, la nau sencera està envoltada per un batalló sencer de soldats d'assalt. I què és això? Aquí ve l'Almirall Orlan en persona. Vaja, vaja. Orlan deu estar impacient per recollir el seu premi: l'heroi rebel, Han Solo.

Arriba un so des de la part de darrere, de darrere de la porta segellada que separa la carlinga del celler de càrrega del transport. És un so que Sinjir porta sentint des que han deixat la superfície de Kashyyyk. So d'alguna cosa movent-se, tritllejant, canviant de posició. Cada vegada que ho sent, Sinjir s'estremeix.

—Estàs llest? —pregunta Han Solo.

—No. Per a això no —respon Sinjir. Està pàl·lid. Sent com si tingués aigua en les entranyes. Se li estarrufa la pell—. Hauria d'haver sabut que era un mal pla quan em vas dir quins «captius» anàvem a transportar. Ets un home perillós.

Han Solo s'encongeix d'espatlles.

Fora, un soldat d'assalt colpeja el lateral del transport.

—Obri —ordena la veu del Tinent Yoff pel comunicats.

—Allà anem —diu Han Solo.

—Sí —respon Sinjir amb serietat, i llavors obre la porta.

Sinjir fa una ganyota i espera.

Activa la càmera exterior de la comporta de babord, encara que en realitat preferiria no veure-ho. Però és com quan s'estavella un lliscant: és difícil apartar la mirada.

A través de la pantalla veu que Orlan sembla confós en no passar res. Segurament a hores d'ara ja ha escoltat el so. Aquest so terrible. Però en lloc de retirar-se com una persona intel·ligent, el molt insensat segueix endavant. Passa tan ràpid que Orlan no té temps ni de cridar.

Es tira enrere, tapant-se els ulls com si li llancessin alguna cosa. Sinjir sap el que és. Pèls. Que surten disparats de les cames i el tòrax de la gegantesca aranya teixidora que s'abalança sobre Orlan.

L'aranya no està sola. Darrere d'ella surten més, saltant i guimbant cap endavant, clavant soldats d'assalt al terra de l'hangar amb les seves potes esmolades. Les seves gargamelles lluentes s'obren i es tanquen, practicant forats nets en aquestes armadures blanques. Els crits dels soldats d'assalt es dissolen en laments agònics quan es desplomen. Les aranyes corren sense parar, llançant udols aguts.

L'almirall intenta fugir. Sinjir el veu a través de la finestra de la llançadora. Però Orlan està encegat i l'aranya no vol deixar escapar a la seva presa. El derroca i no triga a mastegar el crani de l'oficial.

—Aranyes —protesta Sinjir—. Per què havíem d'utilitzar precisament aranyes?

Han Solo s'encongeix d'espatlles.

—Els wookiees han dit que funcionaria. No els ha costat molt reunir aquesta rajada i, bé, mira... —obre els braços per mostrar-li el panorama. Els soldats d'assalt disparen infructuosament els seus blàsters mentre els oficials fugen. Les aranyes s'abalancen sobre ells amb tota la seva massa. Sacsejades i crits—. Molt bé, aquesta distracció no durarà molt. Anem allà.

Han Solo s’asseu en el control d'armament. Els laterals de la llançadora s'obren i surten els canons làser que flanquegen la carlinga.

Davant d'ells hi ha un parell de torretes, la missió de les quals és no deixar entrar naus intruses. I al seu costat estan els generadors d'escuts de l'hangar.

Han prem el gallet una vegada, dues, tres...

Els rajos de llum vermella udolen sobre els cossos dels soldats d'assalt immobilitzats per les aranyes. Les dues torretes i els generadors d'escuts exploten amb un fulgor de llum blanca i una pluja de restes metàl·liques.

Sinjir parla pel comunicador:

—Halo, la porta està oberta. No fa falta trucar.

—Som-hi —diu Han Solo.

—No vaig a sortir aquí fora.

—Si que vas a sortir.

—Hi ha aranyes aquí fora. I no són aranyetes petites. Aranyes més grans que la meva àvia. I encara que la meva àvia era una dona relativament petita, era considerablement més gran que qualsevol aranya que jo hagués vist.

—Estan ocupades.

—Ocupades?

—Menjant soldats d'assalt.

—T'he dit que t'odio?

—Potser una vegada o dues.

Sinjir gruny, i llavors s'aixeca. Obren la porta que separa la carlinga del celler de càrrega. Se li talla la respiració, perquè hi ha aranyes, moltes aranyes, moltíssimes aranyes. Dir-los a les seves cames que el treguin del transport li sembla un acte heroic. I no obstant això ho aconsegueix. I, com no?, aquí està una d'aquestes teixidores.

S'alça sobre les dues potes posteriors. Els seus pèls s'agiten. Un líquid serós verd traspua dels seus ullals, que se separen de les gargamelles com un parany en trepitjar-la.

Han Solo li dispara en la cara. Del cap li surt un líquid viscós i l'aranya es desploma, retorçant-se.

Dues aranyes més se'ls acosten per darrere. Sinjir intenta desenfundar el seu blàster, però és igual. Dues llances de llum làser les travessen mentre l'hangar s'omple amb el rugit dels motors de l'Halo. La canonera s'acosta al transport, les seves turbines giren ràpidament i aterra amb un baluern. En qüestió de segons, la resta de l'equip surt corrent de l'Halo: Jas, Jom i evidentment també Chewbacca, amb les armes a punt i disparant. Les aranyes segueixen sortint disparades, deixant caure fluids i aixafant soldats d'assalt.

—Anem! —crida Han Solo, fent-los un gest als altres—. Anem a segrestar un destructor estel·lar.

Sinjir reprimeix un grunyit.

—No et preocupis —diu Han, somrient irònicament—. Ho he fet abans. Què podria sortir malament?

***

La logística d'aquest pla desafia la realitat. Sinjir ho sap.

En un destructor estel·lar hi ha milers de persones. D'acord, en aquest hi ha menys tripulació, potser uns centenars. El seu petit moment de distracció aràcnida els ha concedit una mica de temps... però posar-se als comandaments d'un destructor estel·lar no és exactament el mateix que pilotar una canonera o un vaixell de càrrega a través d'un eixam de caces TIE. Sinjir reconeix que mai ha pilotat un destructor estel·lar, però està segur que ha de ser com pujar-hi a lloms d'una trogobèstia en plena estampida i intentar dominar-la.

Està bastant segur que no funcionarà. Encara que a mesura que s'obren pas pels passadissos i conductes del destructor cap al pont, comença a sentir-se inusualment optimista. Lluitar al costat d’en Han Solo significa que la famosa bona sort del contrabandista se t’enganxa com si fos una olor agradable. Jas va abatent soldats d'assalt a esquerra i dreta amb el llançaprojectils. Jom és encara més brutal; es va obrint pas al costat del wookiee lluitant cos a cos contra els seus enemics, llançant aquests incompetents d'armadura blanca a costat i costat, de vegades colpejant-los entre ells.

I llavors, com per un miracle, per la Força o per alguna estranya autoritat còsmica que governa l'anar i venir de la galàxia, arriben al pont. Han Solo aixeca els seus dos blàsters i diu:

—Això és un atracament. Anem a necessitar aquest destructor estel·lar.

I, per un moment, tot sembla lluminós i lluent. Els oficials de comunicacions i els alferes comencen a posar-se drets, amb els braços enlaire. Un oficial panxut entrat en anys, amb galons de vicealmirall en el pit, vacil·la abans de posar-se dret.

«Mare meva, ho hem aconseguit», pensa Sinjir.

Però la idea de victòria arriba massa d’hora.

La porta que tenen a les seves esquenes s'obre de cop i el pont s'omple de soldats d'assalt. La lluita que Sinjir creia que havia acabat els segueix fins aquí: a Jom li fan saltar el blàster de les mans d'un tret. Es llança cap endavant clavant un cop de puny, però rep un cop en la gola amb la culata d'un rifle i es desploma. El substitueix la Jas. El seu rifle és massa llarg com per disparar en un espai tan petit, així que l’agita com un bastó. Sinjir també fa la seva part: es posa darrere d'un dels soldats i li etziba un cop amb la mà plana just sota el casc. Les puntes dels seus dits colpegen amb força en el coll del soldat, i té el resultat esperat. El soldat imperial obre les mans com a acte reflex, i el rifle que portava cau al terra.

«Ha, ha», pensa Sinjir. «Tornem a tenir sort...»

Però llavors rep un cop demolidor des d'enrere. Les seves dents es tanquen sobre la seva llengua. Nota el sabor de la sang en la boca i veu supernoves darrere dels ulls. Sinjir cau al terra de cap per avall.

Un soldat d'assalt s'alça sobre ell i li dóna una puntada en les costelles. «Ai».

A través d'uns ulls borrosos, veu que els soldats es llancen sobre Han Solo i li arrabassen el blàster. I a Chewie també. El wookiee protesta amb un rugit.

«S’ha acabat», pensa Sinjir.

Veu com els soldats d'assalt empenyen a Solo contra una consola. Un parell de soldats atordeixen a Chewie quan el wookiee intenta tirar-se'ls damunt. Una bota es posa sobre el coll de Sinjir i estreny.

Després de tot, sembla que la sort és un recurs que s'esgota.

 Següent