Abans del despertar (I)

Abans del despertar

Greg Rucka

Abans que s'unissin per combatre a la malvada Primera Ordre, Rey, Poe i Finn portaven vides molt diferents.

REY era una solitària que vivia del que trobava al planeta desert Jakku.

POE era un pilot de primera categoria de la República.

I FINN era simplement FN-2187, un soldat d'assalt prometedor però recelós.

Aquestes són les seves històries, això és el que va ocórrer...

ABANS DEL DESPERTAR.

FA MOLT TEMPS, EN UNA GALÀXIA MOLT, MOLT LLUNYANA...

Una ombra plana sobre la galàxia. On abans hi havia pau i esperança, ara hi ha por i una amenaça de guerra. La PRIMERA ORDRE s'alça, el seu poder està creixent i pot ser que la NOVA REPÚBLICA sigui incapaç de detenir-la.

Entre els milions de milions d'éssers de la galàxia, tres individus es veuran arrossegats fins al cor del conflicte. Tots ells exerciran un paper fonamental en els esdeveniments que s'apropen. Tots ells s'enfrontaran a la foscor. Tots ells lluitaran per aconseguir la llum.

FN-2187 és un SOLDAT D'ASSALT entrenat per la Primera Ordre tenallat pels dubtes. A Jakku, una jove que es fa dir REY s'esforça per mantenir-se en un aïllament necessari per a la seva pròpia supervivència. I entre les estrelles, POE DAMERON lluita per servir a una República en la qual sempre ha cregut, mentre poders sinistres amenacen amb infringir la seva determinació.

Aquestes són les seves històries en els dies, setmanes i mesos previs en DESPERTAR DE LA FORÇA.

FINN

I

Eren quatre en l'esquadró i, ja que cridar coses com «FN vint-i-u vuitanta-set, vigila la teva esquena!» era un enfarfec, sobretot quan el foc dels blàsters perforava l'aire al seu voltant, usaven sempre versions més curtes. En presència dels oficials, sobretot davant la Capitana Phasma, sempre empraven les designacions apropiades, per descomptat. Però en els barracons i en combat, es deien pels noms que s'havien posat uns a uns altres i els noms que s'havien donat a si mateixos.

FN-2199 era Nous, simplement perquè li agradava com sonava, tan senzill com això. FN-2000 li havia demanat a tothom que li cridessin Zeros, perquè estava orgullós que li hagués tocat un nombre tan rodó com a designació. Pensava que li feia especial i, o bé ningú li havia dit mai que ser un zero no era res del que sentir-se orgullós o no li importava gens ni mica.

FN-2003 era l'únic amb un malnom de debò: li deien Badoc[1]. Sempre els havia semblat una mica més lent, una mica més maldestre que els altres membres de l'esquadró, i no només per una qüestió física. En ocasions —en les sessions informatives, en les pràctiques, en els entrenaments—, tenies la sensació de què les ordres no se li quedaven del tot; que o no entenia o no era capaç d'entendre el que havia de fer ni com fer-ho.

Quan algú volia escurçar la seva designació, FN-2187 era tan sols Vuitanta-set. No ho feien molt sovint. Era, en l'opinió del personal d'entrenament i dels seus companys, un dels millors soldats d'assalt mai vistos. Tenia totes les qualitats que els seus instructors podien desitjar —lleial, sol·lícit, valent, llest i fort—. Fos com fos la prova, fos com fos l'avaluació, FN-2187 es trobava sense cap gènere de dubte en l'un per cent superior. Així era FN-2187, de camí a convertir-se en un soldat d'assalt de la Primera Ordre ideal. Almenys, això era el que tots pensaven.

Menys el propi FN-2187.

***

FN-2003 —Badoc— s'havia quedat enrere.

FN-2187, Zeros i Nous s'havien posat a cobert darrere de les restes d'una muralla del perímetre exterior, amb la secció que estaven protegint encara més o menys intacta però foradada i esquerdada per innombrables trets de blàster. La paret marcava la vora del recinte de la República, encara ben defensat, i el foc de saturació dirigit contra ells resultava devastador. Els rajos d'un blau brillant espetegaven sobre els seus caps i s'estavellaven contra la paret amb tanta força que els soldats podien sentir el seu impacte fins i tot a través de l'armadura.

—Ho ha tornat a fer —va dir Zeros, donant-li un cop de colze a FN-2187 i apuntant cap enrere, des d'on havien avançat.

FN-2187 s’agenollà i va mirar en la direcció que li indicava el seu company. Tots semblaven indistingibles amb l'armadura d'assalt, però dins del seu casc, al costat de la gairebé constant transmissió d'informació projectada a través de les lents —telemetria, solucions de tir, condicions atmosfèriques, tot allò necessari, incloent la quantitat de munició del seu rifle blàster— apareixien etiquetes individuals cada vegada que mirava directament a un altre soldat i l'ordinador del seu vestit llegia identificacions amigues. Segons la mateixa transmissió, 2187 podia veure que Badoc es trobava just a 29,3 metres de distància, ajupit a cobert sota les restes d'un lliscant republicà destrossat pels trets.

També veia una cosa que Badoc no podia veure: un esquadró de cinc soldats republicans avançant cap a ell, invisibles des del flanc esquerre. FN-2187 va aixecar el seu rifle, apuntant, però sabia abans que el seu casc ho confirmés que estaven fora del seu abast. Podia obrir foc, però no hi havia manera que pogués donar en el blanc.

—Està acabat —va dir Nous—. Hem d'avançar.

—És un dels nostres —va protestar 2187, baixant el rifle.

—Tenim un objectiu —va replicar Zeros. Va sacsejar un polze sobre la seva espatlla, apuntant cap a la base—. Està allà. Si tornem a per ell, estem fregits.

Amb el rostre ocult pel casc, FN-2187 va arrufes les celles. Sí, tenien un objectiu, i sí, estaven envoltats d'enemics, i sí, Zeros tenia raó. El seu objectiu estava en el recinte: una posició enemiga defensada per un blàster pesat de repetició. I els soldats republicans que s'encarregaven d'ell sabien com fer el seu treball. Els havien vist liquidar a dos esquadrons complets durant el seu avanç. L'única raó que se li ocorria a 2187 perquè no s'haguessin encarregat encara d'en Badoc era que qualsevol que estigués a càrrec del gallet estava esperant per veure si algun d'ells anava a fer just el que FN-2187 estava pensant fer: tornar a per ell.

—Se'ns acaba el temps —el va constrènyer Zeros.

FN-2187 va mirar cap enrere per sobre de l'espatlla, en direcció al recinte. El terreny era irregular i hi havia suficient cobertura per a un avanç sota foc sostingut. Seria més llis com més s'endinsessin en el recinte i s'acostessin a l'emplaçament del blàster pesat, però era factible si ho feia bé.

—Zeros, a l'esquerra. Nous, a la dreta —va dir FN-2187—. A la meva ordre. Espereu en la paret interior.

—Anem a tirar per terra la missió —va replicar Nous.

—Espereu en la paret interior —va repetir 2187—. Ja!

2187 s'adonava que Nous i Zeros estaven descontents amb la situació, però eren soldats d'assalt, i això volia dir que, quan rebien ordres, les complien, i ho feien amb rapidesa. Es van moure immediatament, i 2187 va esperar un instant, deixant que cadascun atragués el foc enemic, abans de llançar-se cap endavant. El terreny era igual de dolent en aquesta direcció. Escarpat, desigual i esquitxat amb roques trencades i restes de la batalla. Els núvols, negres i espessos del foc dels motors s'adherien al terra, rodant d'un costat a un altre com una marea irregular. Va córrer els primers dotze metres, tractant de romandre ajupit, zigzaguejant entre punts de cobertura i saltant de tant en tant els obstacles en el seu camí.

Havia recorregut la meitat de la distància quan un dels soldats republicans el va veure i va donar un crit d'alarma que va ressonar per tot el camp de batalla, al mateix temps que obria foc. FN-2187 es va llançar cap endavant, rodant fins a un cràter recentment format, i es va quedar tombat durant un segon abans de recolzar-se en els colzes d'un salt. Va disparar dues vegades abans de tornar a tirar-se al terra, va rodar cap a la dreta i va tornar a disparar tres vegades. Li va complaure veure que havia liquidat a dos enemics.

Però encara quedaven altres tres, i ara anaven a per ell.

FN-2187 va buscar en la seva ràdio.

—FN-2003, comprova a la dreta, comprova a l'esquerra!

Va escoltar estàtica i a continuació la veu d'en Badoc:

—No els veig!

—La teva esquerra!

Un altre esclat d'estàtica, tan alt que va provocar una ganyota en FN-2187. Va rodar de nou fins a la seva posició original i es va acostar lentament cap a la vora del petit cràter, just a temps per veure a Badoc obrir foc contra els soldats republicans que quedaven envoltant la seva posició. Ara 2187 podia prendre's el seu temps. Va apuntar amb cura i va acariciar el gallet del seu rifle blàster tres vegades seguides. L'últim dels soldats enemics va caure al terra.

—Vine aquí! —va cridar, però no tindria per què haver-se molestat, ja que Badoc havia abandonat la seva posició i corria cap a ell. FN-2187 va rodar sobre la seva esquena, deixant lloc en el cràter mentre Badoc es lliscava al seu costat i el copejava en el protector del pit amb tanta força que va sonar com si estigués trucant a una porta.

—Gràcies, 2187 —va dir Badoc—. Gràcies, noi. Vaig pensar que anàveu a deixar-me enrere.

—Ets un dels nostres —va assenyalar en la direcció de la qual havia vingut—. Enganxa’t a la meva esquena.

—Just darrere teu.

FN-2187 es va donar un altre moment per recuperar l'alè i llavors es va impulsar fora del cràter, amb Badoc grimpant darrere d'ell. El foc de la base republicana semblava haver-se reduït, però FN-2187 sabia que no era més que una il·lusió, que era tan intens com abans, només que menys concentrat. Per descomptat, aquest havia estat el seu pla: separant a Zeros i Nous havia obligat a l'enemic a dividir la seva atenció i això li havia proporcionat l'espai que necessitava per arribar fins a Badoc. La part negativa era que ara Zeros i Nous estaven aïllats, acorralats sense lloc al qual escapar.

Però això també tenia els seus avantatges, es va adonar 2187. Amb el foc enemic dividit, tenia una obertura directa cap al búnquer, cap al repetidor pesat i el seu objectiu. L'única cosa que havia de fer era actuar amb rapidesa i no perdre els nervis.

Va començar a córrer més ràpid. A la seva esquena, sentia a Badoc esforçant-se per seguir-li el ritme, però ja no puc preocupar-me per això, va pensar. Si ho aconseguia, si podia fer-ho tan ràpid com devia, no importaria si Badoc li seguia o no. Sí ho aconseguia, no només aconseguiria el seu objectiu, a més el compliria sense cap baixa al seu esquadró.

Un altre núvol de fum va omplir el seu camp de visió mentre el travessaven els rajos vermells i blaus del foc dels blàsters —els de Zeros i Nous i també els de l'enemic—. Sentia la seva respiració, amplificada dins del casc, sentia el seu pols bategant-li en les temples. El búnquer estava davant, la informació que apareixia en les seves lents indicava que l'objectiu es trobava a vint metres, després a quinze, a deu.

Llavors el van detectar, però ja era massa tard. Podia veure moviment dins del búnquer, als soldats republicans a càrrec de l'arma reaccionant davant la visió de la seva carrera cap a ells i intentant girar el canó a temps. Podia imaginar-se com el veien, la immaculada armadura blanca, el símbol d'unitat, força, poder i destresa que era un soldat d'assalt de la Primera Ordre.

Just abans que el tinguessin a tir, es va llançar cap avall, lliscant-se amb els peus per davant cap a la vora del búnquer —una mà subjectant el seu rifle contra el pit, l'altra aconseguint una de les granades del seu cinturó—. Va rodar sobre si mateix a l'últim moment, al mateix temps que pressionava amb força l’activador amb el polze mentre topava amb la paret del búnquer. Amb un moviment fluid, va aixecar la mà i va llançar la granada a través de l'obertura, dins del búnquer. Gairebé a l'instant va notar el so i el centelleig de l'explosiu detonant. El va sentir ressonar, amb la vibració reverberant a través de la seva armadura.

Per un moment es va fer el silenci, interromput tan sols per la respiració d’FN-2187 en tractar de recobrar l'alè.

El món va parpellejar, es va congelar i va desaparèixer. On abans hi havia un lloc republicà sense nom, on abans hi havia soldats republicans i d'assalt morts, ara només quedaven quatre parets i un terra de metall completament llis. On abans hi havia un camp de batalla, només quedava l'habitació de simulacions, vasta, buida, freda i estèril. A la part alta de la paret, van poder veure la finestra d'observació, amb un cristall tan fosc que feia impossible apreciar qui estava dins.

En aquest moment, la veu de la Capitana Phasma va ressonar a través d'altaveus ocults.

—Simulació completada. FN-2187, FN-2199, FN-2003, presentin-se per ser avaluats i informats.

***

—Han completat l'objectiu —va dir el General Hux—. Això és així.

—Han completat l'objectiu gràcies al talent per al lideratge d’FN-2187 —va afegir la Capitana Phasma.

Van romandre dempeus, una al costat de l'altre, enfront de la finestra d'observació, contemplant com l'esquadró desfilava fora de l'habitació de simulacions sota ells. Era evident que tres dels quatre estaven exultants, donant-se cops a l'esquena i les espatlles, satisfets amb la seva actuació. Però el quart —FN-2187, Phasma ho sabia— els seguia una mica retirat, sense unir-se del tot al grup. Mentre ella i Hux observaven, 2187 es va detenir en la sortida, mirant en la seva direcció. Phasma es va preguntar què estaria pensant.

—S'aïlla dels altres —va dir Hux tornant-se cap a ella—. Un bon líder, part de la seva unitat, però mantenint les distàncies.

—Si això és el que està fent, general.

—Té vostè dubtes? —Hux va alçar una cella—. Exposi’ls.

—Aquests soldats d'assalt seran els millors que la Primera Ordre hagi produït mai —va plantejar Phasma—, he supervisat cada etapa del seu entrenament, des del seu ingrés al seu desplegament. Aquesta classe és exemplar.

—I així i tot té dubtes, capitana. M'agradaria sentir-los.

—No sobre aquesta classe.

Hux va sospirar, vorejant la irritació.

—FN-2187 —va continuar Phasma— té el potencial per convertir-se en un dels millors soldats d'assalt que he vist mai.

—Pel que acabo de veure, capitana, estic d'acord.

—Però la seva decisió de dividir l'esquadró i tornar a per FN-2003 és problemàtica. Parla de la possibilitat de... un nivell d'empatia perillós. Ha sentit el que ha dit.

—«Ets un dels nostres»?

—Sí, senyor. Encara que recolzo per complet la cohesió de la unitat, general, la lleialtat d'un soldat d'assalt ha de ser superior, com bé sap. Ha de ser cap a la Primera Ordre, no als seus camarades.

Hux va fer un cop d'ull cap a la finestra, escodrinyant l'habitació de simulacions buida.

—Confio que es desfarà de les impureses del grup, capitana —va dir Hux—. Onsevulla que es trobin.

***

La sala de reunions, com totes les altres seccions de la base en les quals la Capitana Phasma supervisava el seu entrenament, era austera fins al punt de resultar estèril. No obstant això, això no significava que manqués de color. Entre l'àmplia varietat de grisos industrials sempre hi havia negre i, per descomptat, vermell (encara que en general aquest es reservava per a la insígnia de la Primera Ordre). Però va ser només quan els soldats d'assalt en pràctiques es van llevar els cascos quan el color de debò va aparèixer: en la complexió pàl·lida i els ulls color avellana d'en Badoc; en els ulls tan blaus que gairebé espantaven de Nous i el seu cabell vermell; en la cicatriu que s'havia guarit sobre la galta de Zeros, contrastant clara sobre la seva pell fosca; en el propi reflex d’FN-2187, sorprès en aquests rars moments davant del mirall en els quals es preparava per a una inspecció o en la superfície polida de les taules de la cantina.

Quan portaven l'armadura, tots eren iguals, i aquest era l'objectiu, ho sabia. Però gaudia d'aquests moments en els quals podia veure la seva varietat i la seva diversitat, aquests moments en els quals podia entrellucar a les persones sota l'armadura i veure'ls com una cosa més que soldats sense rostres ni noms, identificats per lletres i números i res més.

No sabia molt de la vida més enllà del seu entrenament, ni tenia, de fet, molts records d'un temps anterior. El que sabia era el que li havien ensenyat, i el que li havien ensenyat era senzill: la Primera Ordre es mantenia ferma davant les depravacions de la República. La Primera Ordre portarà l'ordre a una galàxia sense llei. El poc que havia vist de la galàxia havia estat filtrat a través del seu entrenament, a través dels ulls de la Primera Ordre, però no hi havia necessitat o raons per dubtar de la seva veracitat.

Així i tot, ho volia veure amb els seus propis ulls.

Volia saber què hi havia allà fora. Com tothom al seu esquadró, estava esperant el dia en què els mobilitzarien per primera vegada, quan podrien agafar les seves habilitats i el seu entrenament i posar-los en pràctica per fi servint a la Primera Ordre, sota el comandament del Líder Suprem. Estava esperant la seva oportunitat per defensar als habitants de la galàxia de tots aquells que els amenaçaven.

Així eren els seus pensaments mentre romania assegut a la sala de reunions al costat den 'Badoc, Nous i Zeros, tots encara amb l'armadura però ja sense els cascos, esperant al fet que arribés la Capitana Phasma. Badoc estava nerviós, va notar 2187, encara que Nous i Zeros no ho estiguessin. FN-2187 no estava segur de com hauria de sentir-se. Sabia de manera empírica que ho havia fet bé; de fet, havia estat el responsable que haguessin completat la simulació de forma satisfactòria. Això hauria de ser suficient per omplir-li d'orgull, fins i tot d'una sensació d'èxit. No obstant això, no podia sacsejar-se de sobre la impressió de què, d'alguna manera, havia comès un error, que havia fet un pas en fals.

Les portes es van obrir lliscant-se amb un xiuxiueig i 2187 es va posar dret immediatament, alhora que els seus companys, tots ells amb la mirada fixa al capdavant i col·locant-se en posició de ferms. La Capitana Phasma va entrar a l'habitació amb la mateixa autoritat i resolució, la mateixa precisió sense tatxa, amb les quals semblava fer-ho tot. La seva armadura, al contrari que les d'ells, relluïa com la superfície d'un estany en calma; mentre caminava fins a la part davantera de l'habitació, va poder veure com es reflectien les seves imatges, distorsionades i corbades.

No va haver-hi preàmbuls. Mai els hi havia. La Capitana Phasma els va mirar de fit a fit, examinant-los, i per fi va dir:

—Acceptable.

FN-2187 havia après que «acceptable» era el més a prop que la Capitana Phasma estava mai de dir «ben fet» o «bon treball».

—FN-2000, estàs malgastant la munició —va continuar Phasma—. Telemetria indica que has disparat cent vint-i-set trets, amb un índex d'encerts de menys de cinc a un. Demà se t'assignarà al camp de tir durant el teu segon servei. Espero una millora destacable i immediata.

Zeros es va estirar encara més i va respondre:

—Sí, capitana.

El lluent casc es va desplaçar de manera gairebé imperceptible cap a l'esquerra. Era una altra de les coses que 2187 havia notat sobre la seva capitana; mai sabies amb exactitud a qui o què estava mirant. Va pensar que era a Badoc, però, en canvi, es va dirigir a Nous.

—FN-2199, els biosensors van detectar que la teva freqüència cardíaca estava un vuit per cent per sobre del nivell acceptable, amb un retard addicional de vint segons en la tornada de sobreesforç a pols en repòs. El teu pes ha augmentat un dos per cent sense el corresponent augment de massa muscular. Modificarem els teus menjars i començaràs un entrenament físic addicional demà en el segon servei.

—Sí, capitana —va respondre Nous.

Phasma no es va moure, ni tan sols un lleuger desplaçament en l'angle del seu casc, però FN-2187 estava cent per cent segur que ara estava mirant a Badoc. No va dir res. El silenci es va allargar i, mentre continuava, va començar a canviar. FN-2187 va poder veure com Badoc es posava més i més nerviós, lluitant contra la necessitat de dir alguna cosa. El silenci es feia cada vegada més dens, fins al punt que també 2187 podia sentir-ho. Es va trobar a si mateix exhortant a Badoc en silenci perquè romangués callat, perquè es limités a esperar, perquè d'alguna manera s'adonava que, si Badoc parlava, cometria un error, i això era just el que la Capitana Phasma volia que fes.

Per fi, va parlar:

—FN-2187, la teva punteria ha estat exemplar. Segons la simulació, has disparat la teva arma tan sols trenta-sis vegades, i has aconseguit morts en trenta-cinc dels trets. Has utilitzat un explosiu, el resultat del qual ha estat el compliment de l'objectiu i la mort d'altres sis enemics.

Aquesta vegada, tots van veure com movia el cap mentre els mirava un a un.

—Tots vosaltres hauríeu de prendre exemple d’FN-2187 —va dir la Capitana Phasma—, podeu retirar-vos. FN-2187, queda't.

Els altres van recollir els seus cascos i es van dirigir a la porta. Badoc li va llançar una última mirada abans que es tanqués de nou. FN-2187 va romandre dempeus.

—Per què vas tornar a per FN-2003? —va preguntar Phasma.

—És un dels nostres —va respondre FN-2187.

—Aquesta no és la primera vegada que l’has ajudat. Els teus instructors han notat en múltiples ocasions que li has estat assistint en diverses de les seves obligacions. Per què ho fas?

—Només som tan forts com la nostra baula més feble, capitana.

—Estic d'acord.

—Gràcies, capitana.

—Vull que deixis de comportar-te així.

Pestanyejà, sorprès:

—Capitana?

—Som tan forts com la nostra baula més feble, FN-2187. Encara que creguis que estàs tractant de reforçar aquesta baula, t'asseguro que això no és el que està passant. En comptes d'arreglar el problema, estàs permetent que persisteixi. Com a resultat, estàs afeblint-nos a tots, de fet. Més encara, t'estàs afeblint a tu mateix.

FN-2187 va arrufar les celles i una arruga va solcar el seu front.

—Capitana Phasma, jo no...

—Tens un gran potencial, 2187. Tens fusta d'oficial del cos. El teu deure és envers la Primera Ordre per sobre de tot. No ha d'haver-hi res abans d’això. FN-2003 ha de resistir per si mateix o caure ell sol. Si resisteix, l'Ordre es veurà reforçada. Si cau, ens estalviarà la seva feblesa. T'ha quedat clar?

—Sí, capitana.

—Noto certa vacil·lació.

—No, capitana. Cap.

—Així que això s'ha acabat.

Va empassar saliva abans d'assentir.

—Sí, capitana.

—Llavors això és tot. Pots retirar-te.

***

A FN-2187 li va portar un parell de dies després del seu èxit en la simulació —i l'advertiment de la Capitana Phasma— adonar-se que alguna cosa havia canviat. L'activitat a la base i el seu entrenament semblaven estar repuntant: una nova urgència silenciosa traspuava tot el que feien, tot el que havien de fer. La instrucció semblava de sobte més intensa. Les seves classes i lliçons, que fins llavors s'havien centrat en els deures d'un soldat d'assalt —en tàctiques per a unitats petites, manteniment d'armes, estructura en integració militar— van donar pas a discussions sobre autèntics desplegaments, especialització de deures i escenaris localitzats amb posicions conegudes i amb nom propi. Durant la major part d'una setmana, van estudiar diferents batalles històriques, moltes de les Guerres Clon, unes altres fins i tot anteriors, i van ser examinats sobre elles.

Eren soldats d'assalt, però no del tot encara. Eren cadets, i com a cadets tenien deures addicionals a part de l'entrenament. Aquests deures incloïen des del manteniment de l'armeria a petites reparacions en l'equip, passant per traslladar l'equip d'una localització a la següent. Sovint havien d'exercir aquesta última tasca a mà, però, quan el que havien de moure era massa gran, amb freqüència comptaven amb l'ajuda de droides de càrrega pesada. Però les seves obligacions no acabaven aquí: també fregaven el terra, buidaven les escombraries, treballaven en la cuina preparant el menjar...

El temps lliure per relaxar-se, simplement descansant en els barracons o llegint llibres o veient vídeos aprovats per la Primera Ordre, va desaparèixer. Sempre hi havia alguna cosa que fer, algun lloc al qual anar, una altra sessió en el simulador o més plats per fregar. Sempre hi havia algú vigilant el seu rendiment, sense importar què estiguessin fent, algú per dir-los que havien de treballar més ràpid, més dur, que ho havien de fer millor.

No els quedava molt temps per pensar, fins al punt que FN-2187 va començar a preguntar-se si no seria aquesta la intenció.

Encara que l'horari s'havia tornat extenuant per a tots, era Badoc qui portava la pitjor part. Mai havia estat bé sota pressió i els seus errors es van tornar més habituals. Sotmès a escrutini, cada error es magnificava. Infraccions menors —un plat trencat quan rentaven la vaixella, un pack de bateries guardat en la prestatgeria equivocada en l'armeria, coses que li podrien haver passat a qualsevol— es tractaven de forma punitiva i tots ells eren castigats, no tan sols Badoc.

Nous i Zeros no ocultaven el seu creixent ressentiment. Fins i tot FN-2187 ho notava. Veia a Badoc esforçant-se cada vegada més i pensava d’ajudar-li, de tractar d'alleujar la seva càrrega, a facilitar-li les coses. Però llavors recordava a la Capitana Phasma i, en comptes d'això, no feia res.

No li agradava com li feia sentir la situació, gairebé com si estigués malalt, com si alguna cosa en l'estómac li provoqués nàusees. No ajudava el fet que no veiés cap senyal que qualsevol dels altres —ja fos Nous o Zeros— se sentís com ell. Estava segur que estava sol en això.

Començava a preguntar-se si era ell qui tenia algun problema.

***

Dues vegades al dia tenien sessions de moral obligatòries, en les quals es requeria que tothom deixés el que estigués fent i dirigís la seva atenció a l’holoprojector més proper per veure un discurs gravat del Comandament Superior, gairebé sempre del mateix General Hux. Aquests discursos s'intercalaven amb notícies que mostraven les deplorables condicions en les quals es trobava tota la República: les fams d’Ibaar i Adarlon, el brutal extermini de la població de Balamark, els descontrolats avanços alienígenes a través de la Vora Exterior. Sempre les seguia almenys una història sobre una victòria de la Primera Ordre, l'alliberament d'un camp de treball a Iktotch o una batalla de la flota en el sector Bormea, Tots victorejaven i FN-2187 es va adonar que Badoc cridava més fort que els altres, potser perquè ho estava passant tan malament amb tota la resta.

Per la seva banda, a FN-2187 no li impressionaven massa les sessions de moral i les considerava una pèrdua de temps que podria usar-se millor en altres coses. Després de tot, eren membres de la Primera Ordre; no és que cap d'ells fora a oblidar qui eren o per què estaven lluitant. Aplaudia quan havia d'aplaudir, ovacionava quan havia d'ovacionar, victorejava quan era el correcte. Però ho feia sense ganes i es preguntava si també en això era l'únic. Potser Nous o Zeros se sentien igual. Volia preguntar-los, però li feia por. I si s'equivocava? I si de debò era l'únic que se sentia així?

***

—No puc esperar a entrar en combat —va dir Zeros.

Estaven en la cantina, apressant-se a buidar els seus plats. Tot en el seu moment estava reglamentat, amb un nombre de minuts assignat per banyar-se, vestir-se, entrenar, menjar. Si excedies el límit, algú venia a llevar-te el plat mentre tractaves d'acabar-te’l. Tots havien après a menjar de pressa o a passar gana. El resultat era que si tractaves de parlar i menjar al mateix temps, fracassaves en les dues tasques. El comentari de Zeros, per tant, resultava una miqueta sorprenent.

Nous es rigué.

—Tens la cara coberta de crema numiana, Zeros. No deixis que la Capitana Phasma t'enxampi així.

Zeros es va netejar l’estrall amb el dors de la mà i es va inclinar sobre el seu plat.

—Ja arriba, es nota en l'aire. No més exercicis. Un desplegament de debò.

FN-2187 li va mirar amb curiositat.

—Saps alguna cosa que nosaltres no sabem? —li va preguntar.

—Vaig sentir parlar a alguns dels oficials d'instrucció.

Això va captar l'atenció de tots.

—I de què parlaven? —va preguntar Badoc.

—Estan accelerant el nostre entrenament. Diuen que hem d'estar preparats.

—Té sentit.

FN-2187 va usar la cantonada d'un tros de pa per escurar la resta de la crema del seu plat. El menjar, com tantes altres coses, no havia estat dissenyat pel seu sabor, sinó per la seva eficiència —rodanxes fines de carn massa feta en una salsa numiana que feia més gust a guix que a una altra cosa—. Però era substanciosa i els hi proporcionava energies; d'això es tractava.

—Espero que sigui aviat —va dir Badoc—. De debò, de debò, espero que ho sigui.

—No ho esperis massa —Nous va buidar el seu got, el va deixar sobre la taula amb brusquedat i va clavar la mirada en Badoc—. Tal com vas, el teu primer desplegament serà també l'últim.

—Eh —va intervenir FN-2187—, és un dels nostres. Estem junts en això.

Nous i Zeros van creuar les mirades.

—Sí? —va reposar Zeros—. Doncs tal com li va, preferiria que estiguéssim solament els tres.

L'expressió en el rostre d'en Badoc ho deia tot. De fet, va fer que FN-2187 es preguntés si no tindria també dubtes.

Pot ser que FN-2187 no estigués sol després de tot.

***

Fos per la raó que fos, tingués raó Zeros o no, l'entrenament sí es va accelerar. Tenien simulacions dues i tres vegades al dia; en ocasions executaven missions de combat com un únic esquadró; unes altres, conjuminaven esforços amb els membres d'un esquadró major.

Havien participat dues vegades en batalles multiforça, assalts a la base en els quals el seu simulador estava connectat a les accions d'altres cinquanta, tots funcionant al mateix temps. Va haver-hi combats massius, amb suport aeri total, avanç de tancs, fins i tot bombardejos des d'òrbita de naus capitals. Els TIE xisclaven sobre els seus caps, enfrontant-se als caces estel·lars de la República en combats aeris que dibuixaven deixants a través de cels simulats.

FN-2187 va descobrir que, de fet, gaudia amb les simulacions, tant que gairebé li va sorprendre. Els exercicis eren simples: els soldats d'assalt tenien un objectiu clar, sabien qui era el seu enemic i, per ser sincers, per serioses que poguessin ser les simulacions, al cap i a la fi no eren més que un joc, un al que sabia jugar. En aquest ambient era fàcil seguir el consell de la Capitana Phasma, deixar que Badoc resistís o caigués sol. Quan Badoc s'anava a l’aigua —i sempre ho feia— en realitat no importava, perquè res de tot això era autèntic, veritat?

Després de la segona simulació de batalla multiforça, la Capitana Phasma va elogiar a FN-2187 davant de tots els participants. Va fer que es col·loqués davant de tota la reunió informativa —i aquesta vegada eren centenars, tots els pilots, soldats d'assalt i instructors; semblava estar tothom—. Va parlar de la seva destresa, la seva eficiència i la seva crueltat, que tots els aprenents podien treure una mica d'ell si l’observaven. Va fer que se sentís incòmode, fins i tot avergonyit, fins al punt que va agrair portar el casc posat i que ningú li veiés la cara.

***

Següent

---

[1] Slip, la seva traducció tant pot ser: ensopegada, relliscada, com badada, buscant un nom més curt he preferit Badoc doncs les altres possibilitats em semblaven massa despectives. (N. Del T.)