Esquadró Cobalt (XI)

Anterior

11

Rose va sorgir de sota els panells inferiors del cos del deflector. Això hauria estat molt més fàcil d'haver portat res més que una samarreta sense mànigues i un mico de treball; ara estava en un vestit de vol i un respirador. Però se les va manegar per ficar-se sota l'incòmode equip i asseure's en ell per fi.

Si torno a fer això, va pensar Rose, penjaré aquesta cosa en la badia de bombes. O la col·locaré de costat. Ha d'haver-hi una manera més fàcil.

Les entranyes del dispositiu es van il·luminar automàticament quan va detectar la presència de la Rose.

─Quin és el teu problema? ─va exigir. De vegades ho sabia.

El seu auricular va traduir la sèrie de xiuletades electròniques que li va donar en resposta: FALLADA DEL SINTETITZADOR.

─Rosques i cargols, això és tot?

Rose va treure el sintetitzador de la seva ranura i va col·locar un de nou en el seu lloc. Li va portar uns quatre segons arreglar-ho.

El deflector va emetre una xiuletada d'agraïment.

Rose es va escórrer per sota de la incòmoda màquina. Gairebé immediatament va xocar amb l’artillera de cua, Spennie, que estava bleixant i aferrant-se al seu respirador.

─Vaig rebre un cop, vaig encertar a un dels caces, però va explotar prop de la nau i una gran quantitat d'enderrocs voladors van colpejar la meva torre. La torreta és sòlida, però el condemnat espiell es va sacsejar i va venir volant cap a mi, va tallar un dels meus tubs d'aire. Pren les meves armes mentre segello això. No podràs apuntar amb precisió, solament dispara a tot el que vegis.

Spennie va callar, panteixant, i es va asseure per ocupar-se del tub trencat.

Rose va passar al costat d'ella al seient de l’artiller en la torreta posterior.

Ni tan sols va tenir temps per posar-se el cinturó abans d'haver de començar a disparar. A través de la seva pròpia descàrrega d'explosions làser a l'atzar, Rose va sentir cridar a Finch.

─Allibera!

Segons després va venir la resposta d’en Nix:

─Bombes fora! ─Rose esperava que els projectils, caient en picat cap al planeta en la nit atterrana, no fossin obvis per als atacants enemics. Ella mateixa no podia veure els projectils en la foscor, i tal vegada els pilots dels TIE restants tampoc poguessin veure'ls. Tal vegada cap informe sobre l'esquadró de bombarders de la Resistència arribaria al lloc on es trobaven els caces enemics.

Rose va tancar aquesta línia de pensament i es va concentrar en la batalla.

Semblava haver-hi tres dels TIE encara llançant-se amb fúria contra la Martell. En el fragor de la batalla, Finch de sobte va llançar la Fortalesa Estel·lar cap endavant en una arrencada de velocitat.

La sobtada onada va fer que Rose sentís per un moment com si l'estiguessin estirant per la meitat, com si la gran nau fos tan fràgil com un petit lliscant d'un seient.

Finch es va inclinar bruscament. Molt per sota dels seus peus, Rose es va esforçar per fer un cop d'ull a la càrrega útil dels recipients de subministrament de la Martell. Però no podia veure res, i havien d'haver desaparegut per llavors.

─Tinc la pantalla de la Rose ─Nix va dir a tothom— tan aviat com les bombes van desaparèixer, ell es va fer càrrec de l'estació de monitoratge de la Rose.

─Rose té les meves    armes.             I tinc aire! ─Spennie va panteixar tranquil·litzadorament.

Tinc un mal pressentiment sobre això, va pensar Rose.

─Ei, Rose ─va arribar la veu tranquil·la de la Paige a través de l'auricular─. És bo tenir-te aquí a dalt.

No era bo, va pensar la Rose. Els TIEs xisclaven d'un costat a un altre en el cel, virant, i es llançaven cap a un altre atac contra la Martell. Rose va atacar la nit a l'atzar, sabent en la boca de l'estómac que no tenia esperances de encertar a res.

Era aterridor. Però almenys si ella i Paige anaven a morir, moririen juntes...

─Ja no puc veure la Tresor ─va informar Nix des del monitor.

─Tècnic de la Tresor, què està passant? ─Rose va cridar ansiosament, encara connectada a l'altra nau.

Va haver-hi un moment d'interferència crepitant, i després la veu d’en Cat va arribar amb confiança.

─Estem fora de l'òrbita de Bravo. Estem de retorn en el Cinturó Atterra. El nostre deflector està bé i estem de camí per al salt hiperespacial tan aviat com buidem el laberint d'asteroides.

─T'estranyarem ─va dir Rose. La Tresor estava sola, i ella tenia altres coses de què preocupar-se.

Sense l'espiell, era impossible obtenir una posició decent en cap dels TIEs atacants. Fora de la torreta del canó de cua, Rose podia veure'ls volant en la foscor com meteors, pul·lulant al voltant del bombarder pesat. Els escuts de la Martell se sostenien contra el foc del canó, però no podien sostenir-se per sempre.

De sobte, Paige va donar un crit que va ressonar en el cap de la Rose, i sota ella, Rose va veure les parts inferiors del bombarder il·luminar-se breument amb la resplendor assolellada d'una explosió.

─Et tinc! ─va cridar Paige─. Et tinc, petita aranya espacial arrogant!

─Uau, la teva ratxa competitiva s'està manifestant! ─Rose va riure malgrat tot. La calma habitual de la Paige havia estat sacsejada. Això significava que solament hi havia dues coses malvades encara volant per aquí? Això significava que l'esquadró de bombarders Cobalt tenia en realitat una oportunitat de guanyar?

Darrere d'ells en la foscor, Rose va veure una explosió de foc de canó directament d'una de les siluetes dels caces. Va haver-hi una resplendor d'una explosió enmig del cel nocturn. Rose tenia una vista perfecta: era com veure un espectacle de llums.

Darrere de la Martell, avançant cap al seu propi llançament en la foscor, el bombarder Bella Cobalt havia eliminat un dels TIEs.

Segons després, una altra explosió va venir darrere de Bella, Mare Cobalt també havia entrat en la refrega.

─Aguantin, nens ─va cridar Finch─. M'estic apagant fins que la resta de l'esquadró hagi fet els seus llançaments. Els canons seguiran actius, però no disparin tret que sigui absolutament necessari, vull usar la foscor per mantenir-nos ocults. Les altres Fortaleses ens cobriran. Preparin-se per esperar, serem els últims de marxar-nos ─va fer una pausa, i va agregar sinistrament─. Això és, si durem tant.

***

Rose es va asseure darrere de les seves armes cegues en la foscor, sabent que mai seria capaç d'apuntar al solitari caça TIE que estava volant per aquí. La pell en la part posterior del seu coll es va estarrufar davant la idea que podria disparar-li i volar-lo del cel en qualsevol moment.

La Martell podria sobreviure a un cop directe en la torreta posterior. Però Rose no ho faria.

Es va asseure en silenci, sense disparar al cel buit. Va observar a Bella mentre volava sota la Martell i buidava les seves pròpies badies de bombes.

Rose es va preguntar on estaria l'altre caça TIE.

El bombarder Mare va seguir a Bella fins a la zona de llançament.

─Bella, vés-te’n ─va ordenar Finch─. No esperis per la resta de nosaltres. Si aquest últim TIE va escapar...

El pilot va deixar que la frase quedés sense acabar, però Rose va pensar que probablement estava pensant exactament el que estava pensant ell.

Si l'últim TIE s'hagués retirat, volaria de retorn a la seva base sense córrer el risc d'atacar pel seu compte als cinc bombarders Fortalesa Estel·lar armats, el pilot d'aquest caça sens dubte informaria sobre el conflicte en el qual s'havia enfrontat per Atterra Bravo. I llavors la Primera Ordre sabria exactament a qui esperar i on esperar-los la propera vegada que els bombarders fessin una carrera de transport aeri cap a Atterra.

No era un pensament agradable.

Però almenys ara com ara, no hi havia ningú disparant-los.

─Mare ha acabat ─va informar Finch des de la cabina del pilot.

─Ballarí Carmesí està de camí, i després solament queda Bòlid Carmesí. Després d'això sortirem d'aquí. Queda't on estàs, Rose —Spennie està connectada al subministrament principal d'oxigen i no pot tornar a la torreta posterior. Nix, tens els monitors tecnològics coberts?

─Estic en això ─va confirmar Nix.

Rose va recordar de sobte que no estava lligada. Es va posar l’arnés de Spennie i va esperar al fet que Ballarí i Bòlid fessin els seus llançaments. No hi havia senyals de l'últim caça TIE.

Finalment, els dos últims bombarders van salpar cap a l'òrbita exterior d’Atterra Bravo, i Finch girà darrere d'ells i es va dirigir cap al Cinturó Atterra i, més enllà d'això, a la seguretat de l’hiperespai. No va semblar portar molt temps. Tal vegada Finch estava aprenent a navegar el complex sistema de mines explosives i asteroides. Molt ràpid va arribar aquest moment sense alè del salt a la velocitat de la llum. La llum de les estrelles va omplir la torre i els ulls de la Rose, i després va desaparèixer darrere d'ells.

Havien fet el llançament. La nau estava intacta. Totes les naus estaven intactes. Ningú va ser ferit.

Des de les seves cantonades separades de la Fortalesa Estel·lar, Rose i la resta de la tripulació es van unir a veus en un crit de victòria i alleujament. Estaven fora de perill i sols una altra vegada en l'il·limitat i pacífic blau clapejat de l’hiperespai.

─Baixa aquí, Rose ─va dir Paige─. Tornem juntes a Refnu.

***

─A quants d'aquests caces TIE realment vas colpejar? ─Rose li va preguntar a la seva germana.

L'estiu de Refnu significava que la llum del dia blau fosc duraria fins a altes hores de la nit, però una tempesta d'aiguaneu assotava les badies d'atracada i els equips de la Resistència amb prou feines podien sentir les salutacions a crits dels altres.

Els onze bombarders estaven a resguard de retorn en el port, i les seves tripulacions es reunien a peu en el moll per a la reunió informativa de la missió, incloses les naus que havien treballat com a trencaglaç i aquells que havien fet el primer transport aeri a Atterra.

─Vaig encertar a tres d'ells. I ni tan sols estic volant en una nau de combat! ─Paige va contenir l'alè. Ella no va fer molta ostentació. Però òbviament estava complaguda amb si mateixa.

─Tres caces TIE! ─va repetir Rose─. Uau, hauria de començar a dir-te Mestra Paige? Ets Jedi o alguna cosa així?

Rose ho va dir a mig fer com una broma. Estava admirada per l'habilitat d'artilleria de la Paige i, realment, de qualsevol altra habilitat que posseís la seva germana gran.

Paige va riure de les burles de la Rose.

─Quan volen directament cap a tu, no és difícil veure'ls.

No obstant això, havia estat difícil apuntar-los, va recordar Rose amb una esgarrifança. Per descomptat, Paige havia tingut un espiell que funcionava, però així i tot...

─Aposto al fet que et fa desitjar haver estat volant un caça estel·lar ─va dir Rose.

─Ni tan sols penso en això quan estic disparant! ─va dir Paige─. Però saps què? Explica’m per què em sento tan frustrada quan volen fora d'abast. No puc volar per anar darrere d'ells.

─Saps el que això significa... ─li va recordar Rose─. Un d'ells va escapar.

Paige es va tornar cap a la Rose i la va mirar, alarmada i arrufant les celles.

─Estem segurs d'això?

─Ningú pot confirmar que li hagin disparat ─va dir Rose─. Tal vegada aquest pilot de TIE no sap quants de nosaltres hi havia. Però va a fer un informe, segur.

Va ser un pensament alliçonador.

Fòssil havia acudit a Refnu per administrar els seus esquadrons. Casca Panzoro estava amb ella, ansiosa per escoltar com havia anat la primera missió de rescat al seu planeta natal. Casca i Fòssil, juntament amb el cirurgià de vol de la unitat de bombarders, Tiggs Kaiga, es van reunir amb els equips de la Fortalesa Estel·lar en el moll.

Quan van començar a reunir-se, Fòssil va assenyalar el transport de subministraments que havia vingut amb els esquadrons. Al voltant d'una dotzena de tripulants de bombarders més personal es van congregar en el pis de càrrega del transport, on hi havia escalfadors portàtils instal·lats.

─El rumor és que la primera excursió a Atterra es va convertir en tota una aventura ─va bromejar Fòssil─. Tiggs està encantat que hàgiu tornat sense més danys que els que una bona nit de son repararà fàcilment.

Tots van murmurar:

─Per descomptat.

─Sí.

─No hi ha problema.

Els equips de l'esquadró Fortalesa Estel·lar adoraven a la seva Vella Dama, malgrat la seva aparença aterridora. Ella aconseguia fer que cadascun d'ells se sentís indispensable.

─Casca Panzoro té unes paraules amb les quals li agradaria agrair-vos ─va dir Fòssil.

La representant del districte de les Illes Firestone li va dirigir a Fòssil una mirada sòbria i agraïda, i es va posar dempeus davant de l'assemblea reunida.

─Gràcies ─va dir Casca Panzoro─. Gràcies ─La gratitud en la seva veu i en el seu rostre era càlida i plena d'alleujament. La feia semblar més jove─. Fins i tot si la resta d'aquesta missió no funciona segons està planejat, gràcies per començar-la. Gràcies per creure en nosaltres. Gràcies per les seves vides, els seus dons, la seva generositat, però sobretot, la seva confiança ─Casca es va detenir i va afegir en veu baixa─. Que la Força us acompanyi.

Va haver-hi un moment de silenci incòmode, i després les tripulacions dels bombarders van trencar en aplaudiments espontanis.

Després d'uns moments, Fòssil els va tranquil·litzar aixecant la seva gran mà.

─Ben dit, Casca ─va dir, i Casca es va fer a un costat per deixar que Fòssil prengués el control de l'assemblea de nou.

Fòssil es va posar a treballar immediatament.

─Estaré encantada si els tècnics del deflector poden donar-me informes complets sobre el que va sortir malament ─els va dir─. Després, seguiré amb els equips de manteniment mentre ens preparem per a l'enviament de demà. Hi ha suficient combustible per a totes les naus demà, i l'endemà, però per a la nostra missió final, el transport ha de tornar a la recerca de combustible cap a...

Fòssil va fer una pausa, i va retrunyir com si s'estigués aclarint la gola. No s'esmentaria a D’Qar en aquesta missió, per si de cas algú estigués escoltant.

─Cap al dipòsit principal ─va acabar suaument─. Primer, vegem els esdeveniments d'avui.

***

La tempesta d'aiguaneu d'estiu estava udolant quan Fòssil va acomiadar a tothom. Ara Rose havia d'acompanyar a cadascun dels enginyers de vol per verificar que tot estigués llest per al bombardeig de l'endemà. Estava agraïda que ningú de Refnu semblés endevinar que onze de les cinc dotzenes de naus amarrades allà tenien un propòsit secret que no tenia res a veure amb excavar mineral de la superfície d'un món aïllat.

No obstant això, abans que Rose fes una altra cosa, va anar al costat d’en Cat per assegurar-se que havia tornat a connectar correctament tots els endolls del deflector de la Tresor.

El nadiu de Refnu era un jove corpulent d'ossos tan grans i voluminosos que mesurava dos caps més alts que Rose, i es va sorprendre en trobar-lo arraulit contra ella i agafat al seu colze mentre lluitaven contra el vent.

Rose no era molt gran, no podria haver estat un gran suport en el profund crepuscle de la tempesta mentre creuaven els molls. Quan van entrar en la badia on s'alçava el bombarder pesat Tresor, la seva enorme altura es va balancejar lleugerament en el vent com si no pogués esperar a desenganxar, Cat va ajupir el cap i va cridar en la tempesta, inventant una excusa per a si mateix.

─Odio estar fora ─va dir, apartant-se tímidament de la Rose, però encara penjant del seu braç─. Prefereixo estar assegut en un bombarder que està cremant en flames que estar aquí parat en el vent.

─Estàs bromejant? Vas créixer aquí a Refnu!

Va sacsejar el cap, arraulit en el refugi del bombarder Tresor, mentre que Rose obria l’escotilla en el fons del clip buit que encara no havia estat reemplaçat.

─Vaig créixer dins. Mai sortíem si podíem evitar-ho. No m'importa volar en una tempesta, però no m'agrada estar fora en ella.

Rose va deixar que Cat es pugés al bombarder primer, i ella el va deixar asseure's per un moment per recuperar l'alè mentre encenia els sistemes de llum i calor terrestres. No podien pujar les escales més enllà dels bastidors de bombes amb el seu voluminós equip a l'aire lliure, i prendria un minut més o menys perquè l'interior de la Fortalesa Estel·lar s'escalfés prou com perquè poguessin llevar-se les seves parques.

─Uau ─va dir Rose, esperant amb ell─. Suposo que normalment uses els túnels per moure't.

─Clar que sí.

Cat la va mirar i va dir en veu baixa.

─T'explicaré un secret. Quan estic en un bombardeig, i estem fregant la superfície d'algun planeta interior, quan és de dia, i no hi ha núvols, i tot el que pots veure a dalt és un cel blau i és tan brillant que has d'usar filtres, li demano a cada àtom de la galàxia que no hagi de romandre fora, desprotegit, i miri un cel buit com aquest. Tot aquest espai. M'espanta tant que m'emmalalteix. Ni tan sols m'agrada estar en les cabines quan estem volant. Maleïda sigui, vaig créixer a Refnu. No tenim finestres aquí. M'agrada veure les parets.

Mentre escoltava a Cat parlar, Rose es va adonar sobtadament del suau penjoll que jeia sobre la seva pell sota les capes de roba protectora, el tros de mineral del sistema Otomok que els seus pares li havien regalat, el tros de casa que compartia amb la seva germana, un dur record d'un món fred i fosc lligat amb núvols de gel.

Igual que Cat, Rose havia crescut en un planeta gelat on els habitatges mai tenien finestres, i la gent treballava sota terra o a bord de naus aïllades.

Rose estimava la seva casa destruïda feroçment.

Però ella no era com Cat en absolut. Anhelava estar fora, desprotegida, i mirar cap a un cel brillant i buit.

Va pensar en això mentre ella i Cat explicaven seqüències de circuits, i no podia entendre-ho de cap de les maneres.

Següent