Guia de supervivència de la Rey (II)

Anterior

Un viatger teedo

II

Si creues els Erms lluny de la Ruta dels Pelegrins, pots trobar teedos buscant restes, ferrovellers que van i vénen del Cementiri de Naus, bandits caçant les seves preses, o algun prospector, pelegrí, ermità, o qui sap.

La major part del temps no veuràs a ningú. I això és el millor.

Goazon té uns pocs habitants permanents.

El meu veí més famós és del que la gent sap menys. Li criden l'Assegut. El trobaràs prop de la Ruta dels Pelegrins, gairebé a l'ombra de la Serralada de Carbó. No pots perdre't... ell és l'única cosa visible en quilòmetres, una figura encorbada asseguda damunt d'un pilar al sol.

L'Assegut és humà, però no sé quina edat té... sembla prim, diminut i ancià, vestit en parracs blanquejats pel sol. Aposto que tu et veuries igual si fessis el que ell fa.

L’Assegut

Si passes prop del seu pilar a l'alba o al capvespre pot ser que vegis a l'Assegut pujant o baixant, però sinó, només s’asseu amb les cames creuades sobre el seu pilar, completament quiet. Pel que jo sé mai ha parlat... segur que mai li ha dit res a la gent boja que pensa que és un profeta i va al peu del seu pilar a fer-li preguntes.

Quan la gent molesta a l'Assegut, apareix un teedo i l'espanta. Sense els teedos l'Assegut hauria mort fa molt temps. Li porten polpa de barrils espinosos, escorça de flors nocturnes, i aigua, però pel que sé, tampoc parla mai amb ells. No sé per què l’ajuden. Són teedos... de vegades aquesta és l'única explicació pel que fan.

TEEDOS en camí a veure a l'Assegut

SERRALADA DE CARBÓ

Prop de Goazon trobaràs la Serralada de Carbó. A mesura que puges per ella, els vents es tornen forts i hi ha devessalls de roca tot el temps: si deslligues un, ningú mai et trobarà en el fons del canó sota tones de pedra.

El major perill de la Serralada de Carbó són els atzucacs. Sonen com un conte de les taules de rentat, però els he vist per mi mateixa, rondant pels canons. Són ancians de barba blanca i ulls de boig. Si et trobes amb un atzucac, et perseguirà fins que surtis del seu territori llançant roques i balbotejant una incoherent cadena de números. Per sort, si alguna vegada van tenir armes es van quedar sense cartutxos d'energia fa molt temps.

Corre una història a Niïma que l'Imperi tenia una base en algun lloc sota la Serralada de Carbó, i que els atzucacs encara l'estan custodiant.

Serà cert?

Bé, els atzucacs vesteixen fragments d'armadures imperials, i hi ha alguna cosa en la seva mirada que em recorda als militars. És com si sempre estiguessin esperant per posar-se ferms i sortir marxant cap alguna part. Encara ho pots veure, sota tota la bogeria.

Què estan custodiant?

Però no crec que hi hagi hagut una base. Per què l'Imperi hauria pensat dues vegades en aquest lloc?

Això és el que jo crec que va passar: en la Batalla de Jakku, una de les naus de guerra imperials va caure en la Serralada de Carbó en lloc d'estavellar-se en el Cementiri. Els oficials que van sobreviure van enviar soldats d'assalt a assegurar el lloc mentre esperaven un rescat. En canvi, va haver-hi un lliscament que va enterrar la nau. Però els soldats segueixen aquí, protegint alguna cosa que ja no està.

Això em sona més probable que una base secreta.

Un consell: No esmentis la Serralada de Carbó prop d’Unkar Plutt... o el Blobfish, com li diem quan no està escoltant.

 

Bobbajo el mercader de criatures

Quan jo era només una nena, el Blobfish va comprar un volador usat que em va fer reparar... sempre vaig poder adonar-me de com encaixen les parts d'una màquina o per què s'ha trencat. Vaig desembussar un dels turbojets i vaig reconstruir l'altre amb ferralla de la meitat davantera d'un lliscant aeri. Llavors van partir sis dels pinxos d’Unkar al costat d'un pilot contractat per descobrir el secret de la Serralada de Carbó i portar els seus tresors enterrats.

Quatre dels perdonavides van tornar amb un munt d'armadures de soldats d'assalt tan fràgils que Unkar les va tirar. Els pinxos van acabar amb un grapat d'atzucacs i van perdre a dos dels seus en emboscades, però no van trobar res excepte coves buides i lliscaments de roques. Les úniques criatures que van sortir guanyant alguna cosa van ser els raptors esquinçadors de la Serralada de Carbó... les seves panxes van estar plenes per dies.

Des que la cacera de tresors de l’Unkar va fracassar, la gent amb una mica de sentit comú deixa tranquil·la la Serralada de Carbó.

Si vas més enllà de la Ruta dels Pelegrins et trobaràs pujant dunes cada vegada més altes fins que estiguis envoltat. Aquests són els Camps Movedissos, anomenats així perquè qualsevol cosa que acaba aquí desapareix molt ràpidament... la sorra simplement succiona les coses cap avall, i mai se les torna a veure.

Bé, tret que reapareguin... alguna gent diu que els Camps Movedissos també escupen coses, des de caminants fins a naus alienígenes que ningú pot identificar. Excepte que per quan algú arriba allà, les sorres ho han tornat a ocultar.

CAMPS MOVEDISSOS

 

Els Camps Movedissos sempre em fan pensar en el vell ferroveller Riok Ragul. Cada pocs anys, Riok viatjava als Camps Movedissos, calçant unes grans sabates de sola plana que distribuïen el seu pes i impedien que s'enfonsés... deia que era un truc teedo.

Un dia Riok va marxar cap als Camps Movedissos i no va tornar. Alguns diuen que el va xuclar un cuc vigilant nocturn, o que va descobrir un secret teedo i ells el van fer desaparèixer.

Tal vegada.

El més probable sigui que una de les seves sabates es va trencar, o el seu reciclador d'aigua va fallar, o es va perdre. O va quedar atrapat en una de les tempestes que duren diversos dies, les que els teedos en diuen X’us’R’iia, o «l'alè de déu». Moltes coses poden sortir malament en el desert.

Una de les viles sagrades. El lloc em dóna esgarrifances.

Si travesses Goazon per la Ruta dels Pelegrins arribaràs al Congost Kelvin: un tall en el paisatge excavat per un riu que es va assecar fa molt temps. La ruta es retorça per creuar el congost, després surt i s'eleva cap a les terres altes a l'altre costat on estan les Viles sagrades.

La gent que viu allà no vol més que el mínim contacte amb els estranys... ni tan sols béns del món exterior. Han cavat les seves pròpies cisternes, construeixen les seves pròpies barraques, fins i tot fan les seves pròpies armes. Jo he anat a les Viles Sagrades un parell de vegades, portant missatges de l’Unkar, però mai es van oferir al fet que em quedés.

A Niïma diuen que els seus habitants són pacifistes, però això no és cert. Podries preguntar-los als bandits que van saquejar les Viles Sagrades... excepte que mai van tornar. Trobaràs els seus ossos penjant de gàbies en el Congost Kelvin com a advertiment.

 

Les diferents Viles Sagrades creuen en coses diferents. Una vila creu en la Força i en la llegenda dels antics fetillers Jedi. Si això sembla una bogeria, hi ha una altra que creu que els hutts són déus... els rumors de la cantina diuen que la seva vila es va construir al voltant del mantell cranial de la mateixa Niïma la Hutt, recobert de metalls preciosos i cobert de joies.

Això és alguna cosa que m'agradaria veure.

ASSESSORIA DE VIATGE

Planeta/Sistema Estel·lar: JAKKU/Jakku

Nivell d'advertiment: Vermell/Procedeixi amb extrema cautela

Missatge per a viatgers que s'acosten a Jakku: S'aconsella als capitans no acostar-se a Jakku ni intentar aterrar allà.

DETALL DELS PERILLS:

•        El planeta té un ambient hostil, amb temperatures i terrenys extrems.

•        Els serveis per a viatgers van de mínims a inexistents, amb l'únic port espacial a Jakku (Post Avançat Niïma) classificat com un Camp d'Aterratge.

•        Les capacitats policials estan absents, i molts informes de Jakku informen de violacions cròniques de qualsevol llei galàctica reconeguda.

•        El comerç de Jakku és rudimentari, i controlat per empreses criminals.

•        L'espai al voltant de Jakku és el lloc de molts naufragis de naus estel·lars i munició sense explotar, la qual cosa constitueix un perill per al tràfic.

Vaig trobar això en la Ruta dels Pelegrins. Són bons consells.

Següent