X
La informació arribava encriptada i codificada a la base de
la Resistència a D’Qar. Les transmissions ordinàries es remetien directament
als interessats. Les que eren per a distribució general ni tan sols es
codificaven. Però quan s'enviava alguna cosa especialment important i dirigit a
una audiència altament restringida, arribava a un sol lloc. De vegades alguna
cosa tan simple com la separació física brindava la millor seguretat.
El Tinent Brance va veure com l'indicador cobrava vida en la
seva estació de treball. Amb prou feines en un segon va canviar de vermell a
groc i, finalment, a verd, conforme la transmissió es rebia, es descodificava i
es plasmava en una còpia física comprensible. Brance va agafar el missatge, li
va fer un cop d'ull i els seus ulls es van obrir amb sorpresa.
Va deixar la seva estació precipitadament i va baixar per un
túnel cap a un altre corredor, buscant a la destinatària del missatge sense
parar esment als qui es creuaven en el seu camí. Estava segur d'on la trobaria
en aquestes hores del dia. Els passadissos pels quals corria estaven plens de
tota classe d'aparells, uns instal·lats acuradament, uns altres no tant, però
tots funcionant. Malgrat que abarrotaven el lloc, Brance sabia que no eren
suficients. Mai hi havia suficients. Els matolls que s'havien obert pas fins
als túnels només eren un aspecte del bosc que camuflava la base. Encara que no
eren éssers pensants, les plantes del lloc eren, a la seva manera, participants
actives de la Resistència.
Va trobar a la general on esperava, conversant
tranquil·lament amb el Capità Clac[1] Wexley i
amb un droide. Leia Organa vestia una armilla fosca sobre un senzill mico blau
grisenc, desproveït d'alguna indicació de rang. Portava les mànigues
arremangades a la meitat de l'avantbraç. Les seves botes eren del color de
l'armilla i tenien un cinturó d'un material fosc lligat amb una sivella
platejada. A part d'una llarga trena, el cabell gris de la General Organa
estava pentinat en forma d'anell al voltant del seu cap. Malgrat la seva falta
d'uniforme, ningú podria confondre a la petita dona amb alguna cosa que no fos:
una princesa i una general.
Els tres van mirar al Tinent Brance quan va arribar i li va
donar la còpia a la general. Ell sabia que si ella volgués haver mantingut la
informació restringida li hauria demanat a Wexley que es retirés des del moment
en què li va lliurar la còpia.
Brance li va donar uns instants perquè revisés el contingut
i va dir:
—General, com pot veure en els detalls d'aquesta recent
transmissió, la comunitat de Jakku va ser arrasada. Van ser soldats d'assalt de
la Primera Ordre. —Brance va mirar a Wexley—. Lor San Tekka va ser assassinat.
Ella no va respondre; va seguir estudiant el comunicat. Hi
havia informació addicional: hora de l'assalt, durada, nombre de participants,
descripció de les armes que van utilitzar; tot allò relacionat amb el funest
atac. L'equip tàctic s'encarregaria d'analitzar els detalls i descobrir
informació d'utilitat.
Però el que en veritat importava no estava aquí.
—Si ells troben al Luke primer, tot estarà perdut —va
murmurar la general. Un altre pensament la va obligar a preguntar—: Hi ha res
més, alguna cosa que no estigui aquí? Què va passar amb Poe Dameron?
—Van trobar el seu Ala-X destruït. L'angle i la profunditat
de les marques dels trets suggereixen que va ser atacat en terra.
Definitivament va ser la Primera Ordre, els locals no tenen accés en aquest
tipus d'armes. —La seva expressió es va endurir—. No hi ha senyals que hagi
sobreviscut. Sembla que el vam perdre.
L'expressió de la Leia també es va tornar més seriosa. Si
seguien perdent combatents com Dameron, la Resistència no tindria cap
oportunitat contra la Primera Ordre. Es va obligar a seguir llegint la segona
meitat de l’informe.
—No esmenten a BB-8.
Brance va assentir de nou.
—No, general, no va ser recuperat. La nostra gent a Jakku
diu que el més probable és que hagi estat destruït juntament amb l’Ala-X.
Ella va aixecar la mirada.
—Mai subestimi a un droide, tinent. —Mirà a la seva dreta—.
Mentre uns tenen una altíssima especialització, com en habilitats
lingüístiques, uns altres poden parlar en llenguatges mecànics simples però
posseir talents ocults. BB-8 és un exemple d'això. En absència de restes
identificables, encara podem tenir esperança. —Va fixar la seva mirada en el
tinent, una mirada que hauria fulminat a un altre menys fort—. O és que vol
donar-se per vençut?
—No, senyora —va respondre enèrgicament.
La General Organa va mirar al droide que els acompanyava. Un
dels seus braços, de color vermell mat, contrastava amb el tors daurat i lluent
de la màquina bípeda.
—C-3PO, ja vas escoltar la informació sobre Jakku; localitza
a BB-8 immediatament... ja saps què fer.
Assentint lleugerament i fent posats amb el braç vermell,
l’androide de protocol va respondre sense dubtar-ho:
—Sí, general! Per descomptat! El sistema de rastreig. Ai
mare, això és una calamitat!
***
A una altra habitació, Korr Sella, l'emissària personal de
la Leia, esperava l'arribada de la general. La jove portava el cabell pentinat
en un monyo i el seu uniforme verd fosc contrastava amb el discret abillament
de la general, tant com la insígnia que la identificava com a comandant. Com
sempre, Leia no va perdre el temps amb xerrades trivials.
—Has d'anar al Senat immediatament. Digues-los que
insisteixo que han d'actuar contra la Primera Ordre. Mentre més temps triguin a
discutir, més forta es farà. —Es va inclinar cap a la jove—. Si no actuen
aviat, l'Ordre serà tan forta que el Senat serà incapaç de fer alguna cosa. No
importa el que ells creguin.
Sella va demostrar comprensió.
—Amb tot respecte, creu que els senadors m'escoltaran?
—No ho sé. —La Leia es va mossegar el llavi—. Ha passat tant
temps. Va haver-hi una època en la qual almenys estaven disposats a escoltar.
I, per descomptat, la conformació del Senat ha canviat. Alguns dels quals
sempre estaven disposats a parar-me esment s'han retirat. Uns altres tenen els
seus propis interessos. —Va somriure tristament—. No tots els senadors creuen
que estic boja. O tal vegada sí. No m'importa el que pensin de mi, sempre que
actuïn.
L'emissària va assentir:
—Faré tot el que pugui perquè la Resistència sigui escoltada
com mereix. Però per què no va vostè personalment, general? Una sol·licitud
d'aquesta naturalesa es brega millor en persona.
El somriure de la Leia es va apagar.
—Podria arreglar-me-les per arribar al Senat, sí; fins i
tot, podria presentar el meu al·legat, però mai sortiria viva del Sistema
Hosnian. Tindria un terrible «accident» o seria víctima d'algun radical
«dement». O alguna cosa que mengés m’asseuria malament. O trobaria a algú que
no combregui amb les meves idees. —Es va posar més seriosa—. Tinc plena
confiança en tu, Sella. Sé que emprant les teves nombroses habilitats
aconseguiràs transmetre el nostre missatge.
L'emissària li va retornar el somriure, agraïda per aquella
expressió de confiança.
***
En una sala de conferències que gairebé no s'utilitzava,
C-3PO es va inclinar cap a les ombres i va murmurar ansiosament.
—Mai he necessitat tant la teva ajuda com ara, R2.
El droide baixet jeia en silenci en manera de manteniment
amb prou feines amb un indicador parpellejant.
—Com vaig poder cometre una badada tan terrible? —va
continuar l’androide de protocol—. Quan vam enviar a BB-8 a la missió, la meva
responsabilitat era realitzar l'última revisió, la qual cosa vaig fer de forma
correcta i excel·lent, tret que... —Si un droide pogués trencar en plor, C-3PO
ho hauria fet en aquest instant—. Vaig oblidar activar el rastrejador de llarg
abast! Vaig assumir que sempre estaria en presència d'aquest pilot i que, per
tant, no seria necessari. Mereixo que m'esborrin la memòria. Oh, R2, què vaig a
fer? Desitjaria que per fi despertessis; et necessito ara.
El droide només emetia un bip ocasionalment, que demostrava el seu estat d'inactivitat.
—Què m'aconsellaries? Sens dubte suggeriries enviar un
senyal d'alerta als nostres droides associats, amb l'esperança que un d'ells
trobés a BB-8 o el seu senyal d'identificació. —Els seus dos braços, un de
vermell i un altre daurat, es van alçar lleugerament amb emoció—. Vaja! Això és
brillant! Això és el que faré. R2, ets un geni!
C-3PO es va donar la volta i es va apressar a posar el seu
pla en marxa, deixant enrere al callat droide.
***
La flota de Destructors Estel·lars es va detenir a poca
distància del planeta blanc. Espectacular i desolat, la seva temperatura anava
de freda, en unes regions, fins a un clima àrtic permanent, en unes altres. El
planeta havia estat alterat: les seves muntanyes, barrinades; les seves
glaceres, perforades; les seves valls, modificades fins a perdre l'aspecte que
els havia donat l'erosió natural. Els que ho van modificar van canviar el seu
nom.
Base Starkiller.
Excavada en una muntanya coberta de neu estava l'estació
principal de control. En el cor d'aquesta, una càmera que albergava centenars
d'estacions de treball i les cadires per als seus ocupants. En aquell moment
només hi havia tres figures presents. Una era Kylo Ren. La segona, el General
Hux, qui portava la seva màscara particular en el seu interior.
I, assegut en una plataforma elevada, al centre de la
càmera, estava un holograma blavós del Líder Suprem Snoke. Alt i cadavèric, era
humanoide però mai un humà. El caputxó de la túnica fosca que usava queia sobre
les seves espatlles, deixant al descobert una pàl·lida cara rosa, tan envellida
que era gairebé translúcida. El nas trencat i malament reconstruït accentuava
la asimetria del seu rostre, igual que la posició del seu ull esquerre, més
baix que el dret, tots dos de color blau cobalt, sota unes celles esclarissades
i grises. Antigues ferides i cicatrius marcaven la seva barbeta i el seu front,
sent aquesta últim el més notori.
Assegut en les ombres, la seva figura alta i prima es va
inclinar sobre tots dos homes. A part de la cara, només uns dits llargs i
pàl·lids van treure el cap per la túnica.
—El droide estarà aviat en mans de la Resistència —va
afirmar Snoke amb veu greu, tranquil·la, com la d'algú que ho té tot sota
control—. Això els portarà amb Skywalker i els donarà un poderós aliat a la
seva causa. Si Skywalker torna, nous Jedi sorgiran.
Ren va romandre impertorbable, sense parlar ni donar senyals
del que estava pensant.
Hux va inclinar el cap a manera de disculpa i va fer un pas
endavant.
—Líder Suprem, assumeixo tota la responsabilitat pel...
Snoke el va interrompre.
—Les seves disculpes no són una estratègia, general. Estem
aquí i ara. El que succeeixi a continuació és el que importa.
Conscient que s'havia salvat d'un destí res agradable,
l'oficial pèl-roig va parlar immediatament.
—Tinc una proposta: l'arma. La tenim, està preparada. Crec
que és temps d'usar-la.
—Contra qui?
—Contra la República. O el que els seus díscols defensors
diuen República. La seu del seu govern, el sistema sencer. En el caos que
seguirà, la Resistència no tindrà cap altra opció més que investigar un atac
tan devastador. Usaran tots els seus recursos per descobrir la font. Així que
no tindran cap altra opció més que buscar a fons i, quan ho facin...
—Es mostraran —va completar Snoke, complagut.
—I si no ho fan, serà perquè els hem destruït.
—Sí —va dir Snoke amb satisfacció—. Extrem. Audaç. Estic
d'acord, el temps per a tals mesures ha arribat. Endavant. Supervisi els preparatius
necessaris.
—Sí, Líder Suprem —va respondre Hux, fent una reverència.
Després es va donar la volta i va sortir de l'habitació donant llargues
gambades, satisfet amb si mateix.
Snoke i Ren van veure a Hux marxar-se en silenci.
Quan Snoke va parlar de nou, ho va fer amb un to
d'intimitat, de familiaritat, que contrastava amb la veu imponent que havia
utilitzat amb Hux.
—Mai havia tingut un alumne tan prometedor... abans de tu.
Ren es dreçà.
—Són els seus ensenyament les que m'enforteixen, Líder
Suprem.
Snoke va objectar:
—És més que això. Són els teus orígens. Del que estàs fet.
El costat fosc... i la llum. Ni el millor escultor podria crear una obra mestra
amb materials corrents. Necessita alguna cosa pura, alguna cosa forta, una cosa
indestructible. Jo et tinc a tu. —Va fer una pausa, rememorant—. Kylo Ren, vaig
veure a l'Imperi Galàctic sorgir i caure. La ingènua xerrameca sobre el triomf
de la veritat i de la justícia, de l'individualisme i el lliure albir. Com si
tals coses fossin sòlides i reals, i no simples judicis subjectius. Els
historiadors estan equivocats. El que va fer que l'Imperi caigués no va ser una
mala estratègia ni l'arrogància. Tu saps el que va ser.
Ren va assentir una vegada.
—Sentimentalisme.
—Sí, una cosa tan simple. Un estúpid error de judici. Una
equivocació momentània en una vida d'altra banda exemplar. Si Lord Vader no
hagués sucumbit a les emocions en el moment crucial, si el pare hagués matat al
fill, l'Imperi hauria prevalgut. I no existiria l'amenaça del retorn de
l’Skywalker.
—Sóc immune a la llum —va assegurar Ren amb tota confiança—.
Per la gràcia del seu entrenament, no seré seduït.
—La teva confiança és admirable, Kylo Ren, però no deixis
que t'encegui. Ningú coneix els límits del seu poder fins que ho ha provat a
l'extrem, i tu no ho has fet. Aquest dia encara està per arribar. Hi ha hagut
un despertar en la Força. Ho vas sentir?
Ren va assentir.
—Sí.
—Els elements s'alineen, Kylo Ren. Només tu estàs atrapat en
els vents d'aquesta tempesta. Els teus llaços no són només amb Vader, també amb
el mateix Skywalker. Leia...
—No hi ha de què preocupar-se. —Malgrat les paraules del
Líder Suprem, la confiança de Ren va romandre immutable—. Junts destruirem a la
Resistència... i a l'últim Jedi.
—Tal vegada —va accedir Snoke—. Tenim informes que el droide
que busquem està a bord del Falcó
Mil·lenari, de nou en mans del teu pare: Han Solo. Ni tan sols tu, mestre
dels Cavallers de Ren, has enfrontat una prova així.
Ren va pensar detingudament la seva resposta.
—No importa. Ell no significa res per a mi. La meva
lleialtat està amb tu. Res s'interposarà en el nostre camí.
Snoke va assentir.
—Veurem. Veurem.
Aquella va ser una indicació que podia retirar-se. Ren es va
donar la volta, immers en els seus pensaments, i va seguir els passos del
General Hux cap a l'exterior de la càmera. Quan va sortir, un somriure grotesc
va torçar el rostre d’Snoke. Després es va esvair, juntament amb la resta de
l'holograma del Líder Suprem.
***
No sé què fer.
Avançant a trompades per una plana entre dues enormes dunes,
el marejat pilot intentava recordar qui era i per què estava passejant pel que
semblava ser un desert buit. Li feia mal el cap, i no només per l'esforç que
feia per recordar. Es va portar una mà al front i va fer una ganyota quan va
sentir un cop de la grandària d'un ou de ponnelx.
S'havia colpejat en el cap. Molt fort. Li semblava que això
havia de significar alguna cosa. Però què? Una confusió... No, això no era.
Contusió? Sí! Havia sofert una contusió. Com havia passat?
Com passa amb freqüència amb els cops en el crani, el record
del que havia succeït va arribar com un torrent.
Captura. Interrogatori. Havia robat una nau amb... amb...
Mirà al seu voltant i va començar a cridar el nom que va
recordar.
—Finn! Finn!
Després va recordar que el soldat que li havia ajudat a
escapar havia sortit expulsat del caça TIE mentre queien a la superfície de...
Jakku. Això era. Estava a Jakku. Quant a l'absent Finn, no va haver-hi resposta
als desesperats crits del pilot. Depenent de l'angle i la velocitat de
l'expulsió, el seu nou amic podria haver caigut en qualsevol part.
El seu nom. Quin era el seu nom? Poe Dameron, i era un pilot
de la Resistència. Però si era un pilot de la Resistència, on estava la seva
jaqueta de pilot?
Probablement penjant encara en el caça TIE que havia
aconseguit aterrar en una peça. Va començar a recordar el xoc. Va recordar
haver recuperat la consciència just a temps per aterrar més o menys intacte; va
recordar intentar sortir de la cabina abans que alguna cosa esclatés, però la
seva jaqueta s’embussà i no el va deixar moure's; va recordar que havia
forcejat per treure-se-la i que finalment havia caigut en la sorra. Va recordar
tot això entre la boirina provocada per la contusió.
Estava viu en la superfície de Jakku. Viu i sol. No hi havia
manera de saber si Finn havia tingut la mateixa sort. Però, sobretot, on estava
BB-8?
El droide podia cuidar-se sol. Poe sabia que si aconseguia
sortir del planeta i posar-se en contacte amb la Resistència, podria recuperar
al droide. Tot el que necessitava era una nau. Ja havia robat una, podria robar
una altra?
Encara que primer,
va pensar, havia de trobar una. I
abans, havia de trobar aigua.
El matí no li va portar ni una cosa ni una altra, només un
sol implacable i un cel sense núvols. Va seguir caminant perquè, donada la seva
situació, qualsevol direcció era una bona opció. Les planícies salines que
corrien entre les dunes no eren camins en forma, però eren una sendera, i era
més fàcil caminar per aquesta superfície ferma que per la suau i canviant sorra
que s'elevava als seus costats.
Mantingues-te a baix,
es va dir, i pot ser que trobis una
depressió. On hi havia depressions podia haver-hi humitat, i on hi havia
humitat podia haver-hi aigua.
No va trobar depressions ni humitat, però algú el va trobar
a ell.
El grinyol del lliscant que s'acostava era inconfusible. Poe
es va donar la volta; la intensitat de la llum li va obligar a entretancar els
ulls. Entre les dunes va aparèixer un punt fosc que es va expandir ràpidament
conforme s'acostava. El lliscant, aplanat en el front i voluminós en la popa,
no tenia un disseny agradable, però en aquest moment a Poe li va semblar que la
seva forma era tan bella com la del caça més ràpid de la Resistència. Aturat a
la meitat de les planícies salines, va començar a saltar i a agitar els braços.
Primer va pensar que el lliscant seguiria avançant i
l’atropellaria. Després, el vehicle va començar a frenar i s’inclinà cap a la
dreta. En lloc de passar de llarg, es va detenir. Va emetre un so descendent i
va baixar lentament a la superfície. Una petita figura, d'una mica més de la
meitat de l'altura d’en Poe, va baixar de la cabina oberta.
Era un blarina. Uns lents foscos reflectants creuaven la
seva ampla cara sobre un musell camús i ampli. Un somriure ple de dents va
aparèixer en el rostre del conductor del lliscant mentre inspeccionava al
solitari humà.
—Fa calor com per estar caminant sol en aquestes terres,
amic meu.
Poe va assentir amb un grunyit.
—No és per gust, t'ho asseguro.
—Llavors d'on véns? —va preguntar el blarina. El seu
somriure es va ampliar, mostrant més dents que les que tenia una boca humana—.
O és només que gaudeixes de l'agradable sol de Jakku?
—Estic perdut. —Almenys, això no era mentida—. Em vaig
colpejar en el cap i estic perdut.
El blarina va emetre un suau xiuxiueig.
—Sens dubte. On està la teva nau, amic meu?
Poe va pensar ràpid.
—Igual que jo, perduda.
—Em dic Naka Iit. Sóc una espècie de ferroveller. —Va tornar
a mirar de dalt a baix a Poe—. I tal vegada tinguis alguna cosa que em pugui
servir.
Poe es va tibar. No tenia armes, i en cas d'una
confrontació, no estava en condicions d'oferir molta resistència física, ni tan
sols contra un blarina que era de la meitat de la seva grandària. L'espècie a
la qual pertanyia l'amo del lliscant no era forta, però sí molt ràpida. I, pel
que sembla, també era ràpid amb les paraules.
Almenys, amb les paraules encara podia defensar-se.
—Es diu que els blarina són una raça molt hospitalària.
Naka Iit va deixar de somriure i va arrufar les celles amb
sorpresa.
—Això has escoltat? Segur parlaven d'altres blarina.
Definitivament no és el meu estil.
Poe va estendre les seves mans.
—Perdries el teu temps amb mi. No tinc res que valgui la
pena.
Naka va aixecar les seves ulleres de sol i va mirar fixament
al pilot amb els seus ulls daurats de pupil·les verticals.
—I què estàs fent llavors en aquest erm amb «res»?
Poe va sentir que trontollava; tenia calor, set, estava
exhaust, li feia mal el cap i, a part d'aquest irritant blarina, estava sol
enmig del no-res en un planeta perdut. Probablement també s'estava tornant boig
per la calor. D'una altra manera no hauria dit el que va dir a continuació:
—Acabo d'escapar de la Primera Ordre. Vaig robar un dels
seus caces TIE avançats, el vaig usar per disparar-li a un dels seus
Destructors Estel·lars, i em vaig estavellar en algun lloc prop d'aquí.
Naka va contemplar a l'humà per una llarga estona. Després
els seus grans ulls es van entretancar, les seves escamoses galtes es van
plegar, reflectint el sol, i va trencar a riure. Amb una mà de cinc dits es va
netejar les llàgrimes de riure de l'angle dels ulls.
—Mullaré els meus zinz, si no ets el mentider més descarat
que he trobat en els meus vint anys com a ferroveller en aquesta caixa de
sorra! —Va estendre un braç cobert amb peces lleugeres—. Vine amb mi, amic. El
que sí diuen els blarina és que qui ajuda als bojos té bona fortuna. Mentider o
boig, la qual cosa siguis, m'entretindré ajudant-te. —Va tornar a col·locar-se
les ulleres de sol i va mirar al cel—. Els esperits t'han enviat per alleujar
el meu avorriment. Vine.
—Si no et molesta —va afegir Poe, aclaparat pel sol mentre
pujava a l'atrotinat lliscant de Naka—, m'encantaria si poguessis regalar-me
una mica d'aigua per beure.
Atapeït en el seient del passatger, dissenyat per blarines,
i amb els genolls enganxats al pit, Poe va acceptar agraït el recipient de
metall amb un tub prim que li va oferir Naka.
—Necessito sortir del planeta —va dir entre els deliciosos
glops—. El més ràpid possible.
—Clar que sí —va respondre Naka amb un to tranquil·litzant—.
Jakku no és lloc per a un boig. —Mirà a la seva esquerra—. No estem lluny del
Post de Niïma, però no et portaré fins allà. El seu comerç està controlat en
gran part per un costal de greix anomenat Plutt. Hem tingut les nostres
desavinences i preferiria no confrontar-ho de nou.
Sentint-se millor després d'haver begut alguna cosa, Poe va
sentir que el menys que podia fer era afalagar les habilitats del seu salvador.
—Ets molt bo amb les paraules.
—Igual que tots els blarina. —Naka va semblar alçar-se en el
seu seient—. Una vegada vaig guanyar el cinquè lloc en una competència de
soliloquis al meu planeta natal. És una de les nostres millors habilitats.
—Alguna altra? —va preguntar Poe.
El somriure de Naka va tornar, les seves esmolades dents van
brillar amb la llum del sol.
—També som famosos per ser bons mentiders. —Mirà al seu
passatger una vegada més—. Et portaré a Blowback Town. Aquí està un comerciant
blarina anomenat Ohn Gos que té el mal hàbit d'escoltar amb empatia. Te’l vaig
a presentar. Després d'això, hauràs de valer-te per tu mateix.
Un lleuger toc en els controls va fer que el lliscant
accelerés lleugerament. Després d'això, Naka Iit va romandre en silenci. Poe es
va submergir en els seus pensaments... fins que un munt de sorra va explotar a
la seva esquerra. Naka es va inclinar per mirar darrere d'ells, va xiuxiuar amb
força i va trepitjar a fons l'accelerador del seu lliscant.
El moviment va llançar a Poe contra el respatller del seu
seient i va haver de lluitar per redreçar-se.
—Què succeeix?
Sense girar-se a mirar, i ara amb expressió ombrívola, Naka
va assenyalar amb un gest.
—Mira-ho tu mateix.
Poe es va inclinar a la seva dreta i va treure el cap cap
enrere. Un lliscant molt més gran els perseguia. Un segon tret va obrir un
cràter en el costat d'una duna.
—El Clan Strus —va dir Naka en to ombrívol—, una col·lecció
bigarrada d'inútils que no saben ser ferrovellers, reparar, comerciar ni cap
altra cosa. —El lliscant es va estremir per un altre tret que va passar a
prop—. Així que li roben als qui sí en saben.
—No són molt bons disparant —va assenyalar Poe.
Aquesta vegada Naka es va voltejar a mirar.
—Boig ximple. Si ens volen a trossos no els quedarà res més
que deixalles. No disparen per destruir, disparen per inutilitzar.
—Ens estan atrapant —li va dir Poe—. No pots anar més ràpid?
—Sóc ferroveller, no pilot de càpsules de carreres! La meva
nau està feta per carregar, no per córrer.
Poe va pensar per uns instants.
—Deixa'm conduir —va afegir, acostant-se.
—Què? Estàs boig? —Naka va colpejar les mans de Poe que
s'acostaven—. No. Espera... ets... Per què hauria de deixar-te prendre control
del meu únic ben real?
—Perquè —va començar a explicar Poe quan un altre tret va
explotar en la planícia, gairebé exactament sota ells— sóc el millor pilot que
mai coneixeràs.
Van forcejar per un moment fins que finalment Naka es va
donar per vençut. Després de tot, amb el lliscant del Clan Strus acostant-se,
tenien poques possibilitats d'escapar. Tan aviat l'humà i el blarina van
canviar de lloc, Poe va girar la maldestra però resistent nau cap a l'esquerra
i va començar a frenar.
—Tan ràpid et vas donar per vençut? —Les paraules de Naka
estaven plenes de sarcasme—. Podria haver fet això jo mateix.
—Indica'ls amb senyals que ens rendim. —Poe seguia revisant
els controls del lliscant. Semblaven molt normals.
—Per què no? No és el que estem fent? —El ferroveller va
sospirar—. Hauré de demanar-li un préstec a Ohn. Odio haver de començar des de
zero. —Es va aixecar i va començar a fer-li senyals a la nau que els perseguia.
No va haver-hi més trets.
Poe va mirar pel mirall retrovisor el lliscant més gran
acostant-se a ells i va seguir frenant fins que va distingir les cares i les
variades extremitats dels lladres triomfants. Quan la nau més gran es va
acostar tant com ell volia que ho fes, va elevar el nas del lliscant de Naka i
va accelerar amb tota l’energia, amb el que van sortir disparats cap al cel.
L'explosiva arrencada va provocar que mitja duna s'elevés i
caigués com una pluja de sorra sobre el lliscant dels seus perseguidors, que
s'havia detingut darrere d'ells. Els Strus, que no usaven ulleres protectores,
van quedar amb els ulls plens de sorra calenta. La tempesta va penetrar
immediatament en totes les obertures. Encara que el propulsor principal del
lliscant dels Strus estava protegit contra tals intrusions, no tots els seus
sistemes i components ho estaven.
Mentre el lliscant de Naka volava sobre la cresta d'una
duna, un so de fricció els va indicar que la nau dels Strus havia quedat
temporalment inoperable per tota la sorra que havia rebut. El so, així com
l'amenaçador lliscant que ho emetia, aviat van quedar enrere.
Al seu costat, Naka va emetre alegrement un so entre
xiuxiueig i riallada. Encara que el gest li fos desconegut a Poe, l'alegria del
ferroveller era evident.
—Oh, alegria! Oh, dolça felicitat! —Una mà es va acostar a
l'espatlla de Poe per donar-li una palmada—. Salvat per un dement! —va exclamar
el blarina—. El nostre destí està en aquesta direcció. I de sobte em sento
disposat a deixar-te conduir. En veritat ets un pilot de la Resistència?
—Sí. —Comparat amb el caça TIE robat, el lliscant era fàcil
d'operar.
—Llavors sí estàs boig.
Poe li va mirar i va respondre:
—En la Resistència preferim el terme «valent».
—No hi ha molta diferència. —Arrepapant-se en el seient del
passatger, Naka Iit es va netejar una dent amb l'urpa d'un dit—. Te’n dec una,
el meu amic dement. A part d'haver-te tret del desert, te’n dec una. Vaig a
intercedir per tu amb Ohn Gos. D'una manera o una altra et traurem de Jakku!
—T'ho agraeixo —va respondre Poe amb alleujament.
—Agrair-me! De què val la gratitud d'un dement? —va replicar
Naka.
No obstant això, després va somriure.
***
Malgrat que havien escapat, no tot era tranquil·litat a bord
del Falcó Mil·lenari. Després
d'adquirir-ho, Unkar Plutt li havia fet només el mínim manteniment, amb la
intenció de no reparar-ho completament fins que trobés un comprador. Per
aquesta raó, alguns components que havien funcionat immediatament després de
l'enlairament en la superfície de Jakku ara començaven a mostrar la falta
d'atenció i la resta es comportava de manera capritxosa.
D'altra banda, les alarmes funcionaven a la perfecció.
Finn feia el seu millor esforç per ignorar-les i seguir
treballant en la ferida de Chewbacca. Això es feia més difícil per l'hàbit que
va adquirir el wookiee d'aferrar a Finn del coll, o de les espatlles, i
sacsejar-ho violentament en sentir un espasme de dolor en l'espatlla ferida. En
cada ocasió, Finn va aconseguir calmar al seu pacient i continuar amb les seves
cures. No obstant això, el coll començava a doldre-li.
En la cabina, semblava que just quan Han i Rey aconseguien
solucionar un problema, un altre prenia el seu lloc. L'actual era greu fins a
cert grau. O millor dit, fins a certs graus.
Rey va assenyalar una lectura amb nombres massa alts que
seguien incrementant.
—L'anell de contenció de la marxa s'està sobreescalfant.
—Sí —grunyí Han—. Saps per què?
Rey va mirar la consola del copilot una vegada més i va
trobar el necessari per contestar.
—Inestabilitat del camp.
—Sip.
Rey es va adonar que Han no li explicaria més. Si aquesta
era una espècie de prova per mesurar la seva capacitat... No, va decidir. El que estava passant amb el sistema
d’hiperpropulsió era massa perillós per ser una prova. Va arrufar les celles en
mirar els controls.
—Necessitem recalcular i reajustar els paràmetres.
—Recalcular? —Han va mirar els seus propis indicadors—. Sí,
espera... reajustant. —Diversos indicadors es van posar de sobte en vermell—.
Sobrecarrega d'energia!
—Puc arreglar això! —Les mans de la Rey van volar sobre els
controls.
—La inestabilitat del camp és crítica! Si es dispara, no
podrem estabilitzar-la!
Rey treballava frenèticament.
—Tal vegada hi hagi un sistema de modulació de flux
automàtic, un que no s'hagi activat encara. Si no s'ha encès amb tot la resta,
cal intentar transferir-li poder auxiliar.
—Auxiliar —va cridar Han—. Estic en això!
Un moment després, un grunyit ensordidor va arribar de les
rodalies de la sala. Han es va aixecar del seient del pilot i va anar en
aquesta direcció.
—Ja torno. Pren el control.
Sense prendre consciència de l'increïble compliment que li
havien fet, Rey va assentir distreta sense deixar de manipular els controls.
A la sala, Finn estava acabant d'embenar l'espatlla ferida
de Chewbacca. Per tractar-se d'algú tan
gran, va pensar mentre esquivava els moviments de defensa del wookiee, Chewie era un pacient particularment difícil.
Quan una mà enorme i peluda va subjectar a Finn una vegada més, BB-8 es va
allunyar precipitadament. Amb la veu esmorteïda pel pelut braç, Finn va
intentar fer que el wookiee entengués la situació.
—Chewie, has de deixar-me anar, entens? No puc assegurar
correctament els embenatges si no em deixes veure el que faig. O moure'm. O
respirar.
El wookiee va assentir comprensiu.
—Bé, llavors, ajuda'm. Deixa'm anar. —Chewbacca va negar amb
el cap. Molest, ja més que adolorit, Finn va cridar cap a la cabina—: Necessito
ajuda amb aquesta gegantesca bola de pèls!
Chewbacca va tornar a rugir de dolor i Han Solo, amb
expressió ombrívola, va abandonar el que feia per anar amb ells.
—Si li fas mal a Chewie, te les veuràs amb mi —grunyí.
—Fer-li mal? —Finn seguia forcejant amb braços peluts i
benes—. Gairebé em mata sis vegades! —Una enorme mà es va estirar i el va
prendre del coll, al que Finn va reaccionar amb un somriure—. La qual cosa està
perfecte. De debò.
Han va dubtar per un moment, va veure al seu copilot ferit i
després va tornar a la cabina. Es va deixar caure en el seu seient i va
murmurar amb tristesa en veure les lectures.
—Si l’hiperpropulsor esclata, hi haurà restes de nosaltres
en tres sistemes diferents.
Totes les alarmes van callar abruptament. Rey, satisfeta, es
va reclinar en el respatller del seu seient. Han la va mirar, confós.
—Què has fet?
—Vaig fer-li un pont al flux automàtic i recalibrar
manualment. —Va assenyalar amb un gest la consola—. El camp es va estabilitzar.
La temperatura de l'anell de contenció està tornant a la normalitat. —Va
sospirar i va mirar al Han—. Alguna cosa més?
Ell va deixar anar una rialleta a manera de reconeixement.
—Sí. —Es va aixecar del seient i va tornar al corredor—.
Segueix monitorant els sistemes de la nau i avisa'm si hi ha alguna cosa que
sembli que esclatarà en els següents dos minuts.
De tornada en el compartiment mèdic, Han es va agenollar al
costat de Chewbacca. El wookiee seguia queixant-se però amb menys intensitat,
gràcies a què un analgèsic que li havia donat Finn estava fent efecte. Amb
cura, Han va revisar l'embenatge, mentre tranquil·litzava al seu copilot.
—No —va murmurar Han—, no diguis això, vas estar genial. Vas
rebre una bala perduda. —Han va somriure—. No ho pots veure tot al mateix temps
mentre vas fugint. Kanjiklubbers, Guavians, rathtars... rathtars! Mantenir-los
a tots a ratlla al mateix temps que em cobries i intentaves arribar a la nau...
Em sorprèn que ho hàgim aconseguit. —Es va aixecar—. Estaràs bé.
Es va donar la volta per mirar a Finn, que estava amb BB-8,
intentant activar els escacs hologràfics. Mirant-lo, Han va dubtar. Era una
cosa difícil per a ell però havia de dir-ho. I era de debò.
—Bon treball amb Chewie. Gràcies.
—De res. —Mirant cap al llit, Finn li va parlar al pacient—:
Gràcies per no trencar-me el coll. —El wookiee va contestar amb un so gutural.
Finn va decidir interpretar-ho com una disculpa.
En lliscar un dit per un control, els escacs es va encendre.
Les peces es van estabilitzar i van mirar a Finn. Després, mancant
d’instruccions, van començar a barallar-se entre elles. Molest per la falta de
control, Finn va intentar apagar-ho, però pel que sembla això requeria trobar
un altre interruptor. Han va tractar de contenir un somriure.
Quin subjecte tan
curiós, va pensar. Pot bregar amb una
ferida de guerra però no amb uns escacs comuns. Es va encongir d'espatlles.
Les habilitats que tingués o no aquell subjecte no eren de la seva incumbència,
així que va preguntar:
—Així que fugitius, eh?
Finn va assentir i va assenyalar a BB-8.
—És pel mapa que porta. La Primera Ordre vol apoderar-se
d'ell i matarà a qualsevol que intenti impedir-li-ho.
Rey va arribar just quan Finn va aconseguir apagar els
escacs.
—Els sistemes estan estables. Em vaig assegurar abans de
deixar-los en pilot automàtic. —Va assenyalar a Finn i al droide—: Estan amb la
Resistència. I jo estava amb ells. Així que davant els ulls de l'Ordre, jo
estic amb la Resistència.
Combatents de la Resistència? Han va mirar a Finn amb
respecte renovat i una mica d'escepticisme. El jove havia actuat bé durant la
batussa en el transport, però això només demostrava que era un supervivent, no
que era un lluitador. Necessitava més elements per avaluar-ho, però ara...
Va mirar a BB-8.
—Vegem què tens.
Obedient, el droide va girar cap a una posició apropiada.
Una lent es va encendre, omplint de sobte la sala amb un enorme i complex mapa.
Nebuloses, estels solitaris, taques translúcides de matèria fosca concentrada,
sistemes solars sencers es van mostrar enfront d'ells. Fins i tot Chewbacca es
va redreçar per veure millor. Finn estava impressionat i Rey, sorpresa; però
Han va arrufar les celles.
Es va moure entre la representació tridimensional, va
rastrejar les posicions de sistemes i estrelles guia. Amb un dit va marcar el
contorn d'un conegut grup de nebuloses que, com tota la resta en el mapa,
estava nítidament detallat.
Però només estava la meitat.
Han va voltejar per mirar als altres.
—El mapa és exacte però està incomplet. És només una peça.
Es nota en les divisions i en el que es mostra parcialment. —Va baixar el to de
la seva veu—. Des que Luke va desaparèixer, la gent el va començar a buscar.
Rey va parlar mentre assimilava els detalls del meravellós
però imperfecte mapa.
—Per què es va anar?
Han va arrufar els llavis; estava recordant.
—Es trobava entrenant a una nova generació de Jedi. No hi
havia ningú més que ho fes, així que ell va assumir la responsabilitat. Tot
anava bé fins que un noi, un aprenent, es va tornar en contra seu i ho va
destruir tot. Tot allò pel que Luke havia treballat es va perdre. Luke es va
sentir responsable i es va allunyar.
Finn va preguntar amb un to respectuós:
—Vostè sap el que va passar amb ell? Algú ho sap?
Han li va mirar.
—Va haver-hi tota classe de rumors i d'històries. Quan les
persones no coneixen els fets inventen el que els agradaria creure o el que uns
altres volguessin escoltar. Els qui el coneixien millor creuen que es va
embarcar en una expedició personal, a la recerca del primer temple Jedi.
Rey es va mantenir callada per un moment, absorbint-ho tot
en un desconcertat silenci. I no va poder contenir-se més.
—Els Jedi van ser reals?
Han va somriure una mica més per a si mateix que per a ella.
—Jo solia preguntar-me el mateix. Vaig creure que tot això
era un munt de faules. Algun poder màgic que manté units el bé i el mal, la
llum i la foscor. —Va fer una pausa, la seva veu es va apagar una mica—. El
curiós és que és veritat. Els Jedi, la Força... és veritat. Tot. —Va tornar a
la realitat—. Tan real com el que va dir Finn: que la Primera Ordre ens matarà
a tots per aquest mapa.
Una alarma es va encendre, però aquesta era diferent de les
quals l'havien precedit. Chewbacca va començar a aixecar-se, però Han el va
detenir amb un gest.
—No, tu descansa. —Mirà a Finn—. No facis malbé el bon
treball del nostre amic forçant el que va fer. —Es va dirigir de tornada a la
cabina—. Aquesta és la nostra parada.
[1] Snap, malnom posat per Wedge
Antilles fent referencia al soroll que fa Wexley petant-se el ossos dels dits.
(N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada