CAPÍTOL —13—
—Pensssava que haviesss dit que tenies el control del sissstema!
—va cridar Igo.
—El tinc! —va cridar Scoggan de tornada, mentre aixecava el
seu magolat cos del terra de metall—. Crec que el control té algunes fallades
tècniques, això és tot. Mira... L'humà va prémer ràpidament un botó i es va
encendre una llum.
Igo i Scoggan estaven parats enmig d'una àmplia habitació
que estava buida, tret per una porta. Al costat de la porta, hi havia un
teclat. Scoggan va caminar confiadament fins a ell.
—Ho veus? Estem exactament on hem d'estar! De l'altre costat
d'aquesta porta...
Una descàrrega elèctrica va sortir del panell de control, va
colpejar a Scoggan i el va llançar volant cap enrere.
Igo va sacsejar el cap.
—Hauriesss de deixar de parlar. Cada vegada que obresss la
boca, sssucceeix alguna cosa dolenta.
Scoggan va sacsejar el cap mentre s'asseia. Es veia atordit
i la seva rossa cabellera estava estarrufada.
—Ja, entrem? —va preguntar.
Igo va deixar escapar un sospir de desesperació i va caminar
a través de l'habitació. En comptes de tocar el panell de control, el trandoshà
li va donar un fort cop amb el seu bastó, la qual cosa va ocasionar una pluja
d'espurnes que va omplir l'habitació.
La porta es va obrir. En el fons de l'habitació, Tanandra ho
observava tot, frustrada per la situació.
CAPÍTOL —14—
Passant aquesta porta hi havia un petit i estret passadís, i
després una altra porta. Igo va caminar cap a ella impacientment. Scoggan el va
agafar del coll de la camisa i va tirar d’ell cap enrere, just abans que li
encertés un dels trets que van sortir com cascades dels diversos blàsters que
cobrien l'estret passatge.
—No tan ràpid —li va advertir Scoggan.
—Vasss dir que els sssistemesss estaven desssactivatsss! —va
cridar Igo.
—Ho estaven! I ara estan activats de nou! —va contestar
Scoggan, sacsejant el cap—. Només dóna'm un minut, ja tenia això contemplat en
el meu pla.
L'humà va treure un orbe metàl·lic de la seva butxaca i el
va llançar cap a la porta que es trobava de l'altre costat del passadís.
—Un denton[1]?
—va dir Igo molt nerviós—. Estàs boig...
El petit dispositiu explosiu va esclatar. Però en comptes
d'una cascada de foc abrasiu, va alliberar una pesada càrrega d'energia iònica
que va detenir els blàsters.
Tanandra va sentir com si el seu nucli s'esbocinés i, per un
moment, va sentir que no era res. Després es va reiniciar i va tornar a ser
conscient de la situació.
També es va adonar que la seva programació ja no tenia accés
al transport imperial.
CAPÍTOL —15—
—Creies que podies enganyar-nos, veritat?
Scoggan observava a Tanandra a través d'una petita càmera.
Ella s’adonà immediatament que li havien llevat la major part de les seves
funcions primàries i l'havien transferit a un sistema de baixa memòria i baix
processador, un intercomunicador de canell, tal vegada. En efecte, es va adonar
de tot això, després d'un breu diagnòstic.
Aquest intercomunicador era dels models més moderns i
incloïa el seu propi holoprojector limitat. Tanandra podia veure als seus
segrestadors, Igo i Scoggan, i ells podien veure-la a ella. Estava vulnerable i
indefensa.
—Sí —va dir Scoggan amb menyspreu—, creus que ets tan...
Un pesat braç reptilià va colpejar a Scoggan en el tors. Era
Igo; es veia molest. Hi havia dues opcions: era a punt d'amenaçar al sistema
d'intel·ligència artificial amb esborrar-lo o de gallardejar d'haver trobat els
lingots. Tanandra va saber que havia fallat en la seva intenció de redimir-se.
Mai podria tornar amb Unkar, fins i tot si aconseguia escapar d'una precisa
destrucció a les mans dels seus propis controladors.
Però Igo va dir quelcom inesperat.
—On essstà el crom? Vass dir que essstava aquí! Jussst aquí!
Tanandra va parpellejar. Va intentar executar una revisió
ràpida de la informació, però el seu sistema estava separat dels sensors.
L'intercomunicador de canell no era més que una presó.
—Està... Se suposa que hauria d'estar aquí —va quequejar—.
Està..., però..., Unkar va dir. Ell em va mostrar..., ell em va dir..., ell...
—Va mentir —la va interrompre una veu—. Crec que aquesta és
la paraula que cerques.
La veu, que sortia d'un altaveu, s'escoltava forta però
distorsionada. Així i tot, era inconfusible. Pertanyia a Unkar Plutt. El
crolute havia deixat la seva parada de venda i es trobava a només cinc metres
de distància, darrere d'un gruixut bloc de transpariacer reforçat.
Somreia.
CAPÍTOL —16—
—Oh, no... —va dir Scoggan, entre dents.
—Estimat —va murmurar la petita projecció hologràfica de la
Tanandra—, no entenc...
—Sí —va dir Unkar amb un riure cruel—. Vaig imaginar que no
entendries —El cap ferroveller de Jakku va girar-se a mirar als seus dos
exempleats—. Qui de vostès va ser? A qui se li van ocórrer els detalls
d'aquesta petita conspiració?
—Eh... —va dir Igo.
—Va ser ell! —va cridar Scoggan.
—No importa —va agregar Unkar—. És només que, en dur a terme
tots els seus plans i maquinacions, van oblidar un petit detall.
—Imposssible! —va cridar Igo—. El sissstema d'intel·ligència
artificial essstava perfectament adaptat als seusss interesosss! Cada detall...
Cada part del nossstre pla era perfecte!
—Van enviar un holograma femení d'una crolute —va respondre
Unkar—. No existeixen les crolutes femenines; la meva espècie es conforma
exclusivament d'homes. Al meu planeta, les gilliands són les dones. Van haver
d'intentar amb una gilliand.
—Oh —va dir Igo, ja sense el seu to de veu fanfarró.
—Llavors —es va aventurar a dir Scoggan—, això hauria
funcionat?
—Gens ni mica —va dir Unkar amb un somriure en els llavis—,
perquè van oblidar una cosa més: Jo ja tinc un amor de veritat. I es diu diners.
Amb això, Tanandra va sentir com el seu cor metafòric es
trencava en mil trossos.
CAPÍTOL —17—
Unkar pressionà alguns botons des de l'altre costat del
vidre irrompible.
—Des que vaig veure el primer missatge, sabia que algú
tramava alguna cosa. Només que no sabia qui.
Les llums es van encendre. Els dits rodanxons de l’Unkar es
movien amb rapidesa.
—Us vaig seguir el joc. Us vaig donar el que pensàveu voler.
Us vaig portar fins a on volia tenir-vos. Us agrada aquest lloc?
—No, no gaire —va admetre Scoggan.
—On essstan els lingotsss de crom? —va preguntar Igo.
—Ai, nois —rigué Unkar—. Són tossuts. Això m'agrada. Però, a
hores d'ara, ja us hauríeu d'haver adonat. No hi ha crom a Jakku. No existeix
un tresor ocult ple de riqueses. Només sóc un comerciant de ferralla! Posseeixo
ferralla, no riqueses!
—Però, tu, holograma —va dir Unkar assenyalant a través del
vidre—, tu vas interpretar el teu paper a la perfecció. Vas creure que un
príncep blau vindria a rescatar-te? Aquesta no és aquesta classe d'història.
Unkar va pressionar un últim botó i Tanandra va sentir com
tiraven d’ella a través de l'habitació. L'estaven segrestant; transferien la
seva programació de manera remota des del sistema de l’Scoggan i la
trasplantaven a un sistema superior, encara que igualment inhabilitat: un
sistema portable que estava en possessió de l’Unkar.
—Aquest és un programa molt valuós, difícil d'aconseguir en
un planeta tan aïllat com Jakku.
—Què vas a fer amb mi? —va preguntar dòcilment el sistema
d'intel·ligència artificial.
—Vendre't o posar-te a treballar, què més? Ara calla, si no
vols que t'esborri aquí i ara.
—I què pensa fer amb nosaltres? —va preguntar Scoggan.
—Almenys aquest sistema d'intel·ligència artificial va tenir
la decència de demostrar-me una mica de lleialtat. Però vosaltres dos...
Escolteu, no sóc un desprès. Tindran una segona oportunitat. Un de vosaltres
tindrà una segona oportunitat.
Els lladres van girar-se per mirar-se mútuament amb
incertesa.
—A què es refereix amb un de nosaltres? —va preguntar
Scoggan.
Unkar va somriure.
—Estan en un sistema magnèticament segellat, sota tones de
sorra. Només jo conec la seva ubicació. Podria matar-los, però sóc un
comerciant i vostès un recurs. I els recursos sempre són escassos, com són a
punt de descobrir vostès mateixos.
Unkar va colpejar el vidre i es va burlar amb la mirada.
—Aquí dins hi ha aigua i menjar. Suficient per a un mes.
Probablement.
»Perquè els hi quedi clar —va continuar Unkar, baixant la
intensitat de les llums de la càmera—, suficient perquè un de vostès
sobrevisqui durant un mes. Així que, el que segueixi viu al meu retorn serà el
que rebi una segona oportunitat.
Scoggan i Igo es van mirar l'un a l'altre. Les llums
baixaven més i més cada moment que passava; aviat, tota l'habitació estaria
submergida en la foscor. En fer un cop d'ull cap al vidre, els dos amics van
confirmar el que ja sabien: Unkar s'havia anat. Tot va quedar fosc.
I algú va cridar enmig de la foscor.
EPÍLEG
Unkar es va asseure en la incòmoda cadira que es trobava
dins de la seva parada de venda. Aquell era un dia brutalment calorós. Unkar
odiava la calor, gairebé tant com odiava tota la resta.
Va activar el seu terminal i va començar a revisar els
missatges, mentre donava inici a la seva recentment adquirida i modificada
rutina.
—Tanandra —va dir—, vull que entris a la base de dades dels
meus comptes de Ponemah. Quin és el seu estat?
L'holograma es va encendre. Era Tanandra, encara que els
seus gestos programats semblaven haver-se adaptat: ja no sospirava per Unkar
com una criatura malalta d'amor, ni adornava el seu llenguatge amb adulacions
innecessàries. Havia arribat a aprendre que el crolute no tenia paciència per a
aquest tipus de coses.
—Els seus interessos són de punt zero cinc per cent. Tot
marxa bé d'acord amb els meus càlculs. En termes generals, vaig afegir un
increment d'un punt dos per cent als guanys dels seus comptes.
—Bé —va balbucejar Unkar—. Per avui, no t'esborraré. Però
probablement ho faci demà. Ara envia aquest missatge...
Mentre el crolute començava a dictar-li el missatge,
Tanandra es va posar a reflexionar sobre la seva existència, que bé podria
acabar l'endemà. O l'endemà del següent. I encara que Unkar assegurava que mai
va correspondre al seu amor, Tanandra havia après moltes coses durant la seva
breu existència, una d'elles era el concepte d'esperança.
I, com diuen, l'esperança és l'últim que mor.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada