El despertar de la Força (I)

El despertar de la Força

Alan Dean Foster

Fa més de trenta anys, Star Wars va arribar a la gran pantalla i es va convertir en un fenomen cultural. Ara, les noves aventures d'aquesta saga d'èxit arriben preparades per captivar tant a fans antics com a nous... començant amb l’esperadíssima Star Wars: El despertar de la Força.

I al costat de l'estrena de la pel·lícula arriba l'apassionant adaptació del mestre de la ciència ficció i autor supervendes del New York Times, Alan Dean Foster. Situada després del Retorn del Jedi, aquesta fascinant aventura repleta d'acció ens retorna al món de la Princesa Leia, Han Solo, Chewbacca, C-3PO, R2-D2 i Luke Skywalker, al mateix temps que ens presenta a nous i interessants personatges.

Pot ser que Darth Vader s'hagi redimit i l'emperador hagi estat derrotat, però la pau pot ser fugaç i el mal no es rendeix fàcilment. Així i tot, la simple fe en el bé encara és capaç de fer que individus normals s'aixequin i afrontin els majors reptes.

Així que torna a endinsar-te en aquella galàxia molt, molt llunyana i prepara't per al que succeeix quan la Força desperta...

 

Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

Primer arriba el dia,

després ve la nit.

Quan la foscor

sembla brillar en la llum,

en aquest camp gris

només la vista del Jedi

reconeix el dia i la seva llum.

—Diari dels Whills, 7:477

Luke Skywalker ha desaparegut. En la seva absència, la sinistra PRIMERA ORDRE es va aixecar de les cendres de l'Imperi, i no descansarà fins que Skywalker, l'últim Jedi, sigui destruït.

Amb el suport de la REPÚBLICA, la General Leia Organa lidera la valenta RESISTÈNCIA. Està desesperada per trobar al seu germà, Luke, i així aconseguir que els ajudi a restaurar la pau i la justícia en la galàxia.

Leia ha enviat al seu més intrèpid pilot en una missió secreta a Jakku, on un vell aliat ha descobert una pista sobre el parador d’en Luke...

I

Ella el necessitava. I ningú el trobava.

No hi havia ningú més en qui pogués confiar. Ningú com el seu germà. Ningú més en absolut, ara que la Nova República estava a la vora d'una implosió, de la destrucció, d'un col·lapse total.

Havien cregut que, amb la caiguda de l'Imperi, tot seria senzill. Que les persones tindrien paciència, que entendrien que es necessitava temps per reconstruir el que l'Imperi s'havia emportat. Ciutats, comunicacions, comerç; tot això estava en procés de restaurar-se per complet. Era l'intangible el que resultava més difícil de restablir en la societat galàctica.

Per exemple, la llibertat. La llibertat d'expressar-se, d'oposar-se, de discutir. Leia va sospirar. Els qui van liderar la rebel·lió subestimaren el desig profundament arrelat d'una gran part de la població que simplement preferia que li diguessin què fer. Era molt més fàcil seguir ordres que pensar per un mateix. Així que tothom va argumentar, va debatre i va discutir, fins que va ser massa tard.

En caminar per la recambra va aconseguir veure's a si mateixa reflectida en un tros de metall polit. Sabia que es veia cansada. De vegades desitjava haver estat una persona normal, una ciutadana comuna, en lloc de formar part de la reialesa planetària. Aquests pensaments li recordaven inevitablement a Alderaan. El seu planeta natal, destruït feia molts anys.

El seu propi pare havia estat part d'això. Era un llegat del que no podia escapar. No podia deixar que alguna cosa així passés una altra vegada amb cap altre planeta, amb cap altra persona. Era la seva responsabilitat i una de molt pesada. Massa?

Seria més fàcil si tingués ajuda. El tipus d'ajuda que només el seu germà podia brindar. Si és que no estava mort.

No, segurament no. On sigui que estigués, si hagués mort, ella ho hauria sentit. Estava segura. Havia d'estar segura.

S'havia trobat un indici, una pista. No era molt prometedora, però sí millor que les que s'havien trobat abans. Ella l'hauria seguit personalment. Qui millor que ella per buscar pistes sobre la ubicació del seu germà? Però quan va proposar la idea, la commoció que va provocar en la resta dels seus companys, capdavanters de la Resistència, va poder haver-se escoltat per tota la galàxia. De mala gana, els va donar la raó. Algú hauria d'anar en el seu lloc.

Es va suggerir el nom d'un pilot en particular. El seu expedient era no menys que extraordinari, i ella no podia rebatre que un pilot solitari cridaria menys l'atenció que una princesa, així que va accedir.

—Al cap i a la fi, trobar a un home no ha de ser tan difícil —va insistir un dels seus col·legues—. Fins i tot en tots els planetes coneguts, no pot haver-hi tants llocs per amagar-se.

—A un home ordinari no —va respondre ella—; però no estem intentant trobar a un home comú i corrent, estem buscant a Luke Skywalker.

Després va haver-hi una discussió, iniciada, sobretot, pels líders que estaven convençuts que el pilot que s'havia triat era massa jove per a una tasca tan important. Al final, va triomfar l'harmonia.

Una vegada més, ella va mirar el seu reflex en el metall. Havia passat molt temps des de l'última vegada que no s'havia sortit amb la seva en una d'aquestes discussions.

Un prim somriure va aparèixer en el seu rostre. No hi havia dubte que la seva autoritat en aquests temes venia de la seva naturalesa tímida i reservada. El somriure va desaparèixer. Es va dir a si mateixa que no tenia temps per a reflexions sarcàstiques. No hi havia temps per a una extensa discussió. Eren temps desesperats. La despietada Primera Ordre anava de camí, amenaçant amb aclaparar la inestable, feble, vulnerable i encara incipient Nova República.

On estava el seu germà?

***

El Destructor Estel·lar Finalitzador era enorme i nou. Havia estat construït a la llunyana fàbrica orbital de la Primera Ordre, en secret i a resguard del virus que era la Nova República. Els seus devots i fanàtics constructors l’havien dissenyat per ser més poderós, més avançat tecnològicament que qualsevol cosa inventada anteriorment. No hi havia res en possessió de la Resistència que pogués combatre aquesta nau.

Quatre transports de tropes van sortir del Destructor Estel·lar classe Ressurgent; eren gairebé invisibles quan van desenganxar. La seva funció era tan simple que no requeria millores radicals com les quals havia sofert la seva nau mare. Els transports podien complir el seu rol amb l'eficiència d'una bèstia de treball.

Sota, en la superfície del brillant planeta conegut com Jakku, els habitants realitzaven les seves mundanes tasques sense la menor idea que eren a punt de rebre una visita de quatre esquadrons elit de soldats d'assalt de la Primera Ordre.

A bord del quartet de transports, els vuitanta soldats d'armadura blanca es preparaven per a l'aterratge de la mateixa manera que tots els soldats: amb ocurrències i nervioses especulacions sobre el que els esperava. L'adrenalina i la companyonia provocaven empentes i algun cop de colze en el braç del soldat veí. Es coneixien bé entre ells, confiaven en l'equip i estaven segurs que podrien bregar amb el que els esperés al planeta al que estaven descendint.

Els líders de l'esquadró van cridar ordres. Les armes es van carregar, van revisar, es van tornar a revisar. Els soldats llançaflames es van assegurar que les seves armes especials estiguessin carregades a tota capacitat. Cada soldat va inspeccionar l'armadura del seu company del costat i es va assegurar que les juntes estiguessin fixes i els panells assegurats.

El silenci va ser reemplaçat per un greu baluern i la immobilitat, pels cops i les sacsejades de les naus entrant a l'atmosfera de Jakku. Algú va fer un comentari molt inadequat i un company assegut a l'altre costat del transport el va fer callar immediatament. Després d'això, l'únic soroll que es va percebre en els transports era el brogit i els trons que feien en tallar l'aire.

Una veu electrònica automatitzada va advertir:

—Preparin-se per a l'aterratge!

Els cossos es van tibar dins de les armadures. El transport va donar un salt, seguit d'un silenci tan absolut que va resultar desconcertant. Les mans dels soldats van agafar amb força les armes i tots els ulls es van dirigir a la porta. El silenci només va ser interromput per un brunzit mecànic, mentre la porta frontal de la nau va començar a obrir-se cap a una superfície desconeguda.

Hi havia viles més petites a Jakku, més primitives, més rurals; ningú que passés sobre Tuanul, o a través d'ell, sospitaria que guardava un secret. Fins i tot, si ho sospitaven, no tenien motius per quedar-se. Els planetes de la galàxia estaven plens de secrets, i no hi havia raó per creure que Jakku era diferent. Però aquell secret era especial...

Tuanul, com la majoria de les comunitats situades en planetes desèrtics, era un lloc pacífic. Malgrat l'evident desolació, tenia una diversitat característica de formes de vida autòctones. I sense prendre en compte l'absència de vegetació en el paisatge, els llunyans i aïllats sons dels animals natius indicaven que la vida estava present tot i que ningú podia veure-la. La sonografia aguda del vent en la brisa ocasional proporcionava un contrapunt amb els udols dels ocults habitants de les sorres.

Sense cap lloc o motiu per amagar-se, una criatura que definitivament no era nativa va avançar rodant cap al costat est de la vila. Es tractava d'un cap rodó que surava sobre una esfera molt més gran; era de color blanc mat amb marques taronges. Era un droide anomenat BB-8, i en aquest moment estava molt, molt preocupat.

En un cel que per a l'ull humà semblava buit, els avançats instruments òptics sintètics del droide podien veure un punt de llum en moviment. Quan la llum es va separar en quatre punts, el droide va començar a xiular agitadament; el fenomen que veia només podia significar que...

El quartet de llums va descendir en forma controlada, en el que només va poder descriure's com un camí programat. Va disminuir la seva velocitat ràpidament; si continuaven volant d'aquesta manera, arribarien a un aterratge controlat en... BB-8 va fer els càlculs immediatament.

Massa a prop, massa a prop per ser una coincidència. Una sola d'aquestes llums era motiu per preocupar-se, però quatre auguraven coses terribles.

El droide va girar i va tornar a la vila emetent bips i xiulades que suggerien una espècie de pànic cibernètic; és a dir, només va girar el cap, doncs el seu cos esfèric no necessitava donar la volta, només accelerar. Encara que podia transmetre el que havia descobert, no ho va fer, per por que el missatge fos interceptat pels qui temia que fossin els tripulants de les llums descendents.

A part del divers grup de criatures galàctiques, Tuanul tenia un ampli assortiment de maquinària usada, però útil. Una bona part de la població de la vila es guanyava la vida restaurant tal equip i revenent-lo en pobles i ciutats més grans. Un que un altre treballador, humà o alienígena, arrufava el nas amb sorpresa en veure al droide travessant la comunitat amb una pressa aparentment injustificada; després encongia les espatlles, o la part corresponent del seu cos, i tornava al treball.

Les màquines, en diferents etapes de desmantellament i deterioració, no detenien a BB-8, qui les esquivava sense esforç algun. No obstant això, les bandades de bloggings que el droide trobava no eren tan fàcils d'eludir; mentre els aparells avariats romanien en un sol lloc, els bloggings no només caminaven per onsevulla, sinó que s'apropiaven de qualsevol lloc en el qual estiguessin aturats i ho defensaven escandalosament. Les criatures, semblades a aus, es van interposar en el camí que va escollir el droide, qui podria ignorar les bequerades i rodar sobre ells, però les bandades domesticades eren una font d'aliment per a un bon nombre de pobladors de les viles, i els seus amos no estarien molt contents si els aixafava.

Així que BB-8 es va veure obligat a esquivar amb molta cura i paciència als pseudo-ocells per no deixar un rastre de destrucció al seu pas. Finalment, els va deixar enrere. Dins de la vila era menys probable que trobés alguna bitxo domesticat i destinat a menjar-se, un procés biològic que BB-8 entenia des d'un punt de vista objectiu, però pel qual no tenia molta empatia. El seu destí estava a prop, no hi havia ni un nanosegon que perdre.

Com la majoria de les construccions de Tuanul, la residència a la qual es dirigia a tota velocitat era una estranya barreja entre allò contemporani i allò primitiu. Els habitatges, en la majoria dels mons desèrtics menors, estaven dissenyats amb base a la necessitat i en l'ambient. Encara que el destí de BB-8 semblava una cabanya primitiva, aquesta contenia aparells elèctrics i millores ocultes capaces de fer la vida, en aquest sec i hostil clima, una mica més que tolerable.

Malgrat la fatiga, Poe Dameron va intentar dissimular; era el menys que podia fer pel seu amfitrió. A més, havia de mantenir una reputació. Havia recorregut un llarg camí de dificultats i situacions perilloses per estar en aquest lloc, en aquest moment; tot per la Resistència i, específicament, a causa de les ordres de la General Organa, qui les hi va donar personalment. No anava a deixar que una petita contrarietat com el cansament taqués el seu comiat.

El seu rostre, emmarcat per flocs de cabell gruixut i fosc, tenia una expressió orgullosa; els qui no el coneguessin la confondrien amb arrogància. Segur de les seves habilitats i de la seva missió, Poe de vegades mostrava una impaciència que sorgia únicament del desig de complir amb la tasca que tenia a les seves mans. Usava una jaqueta de pilot color sorra amb vermell que li havia acompanyat des de la seva arribada a la Resistència i a través de totes les seves promocions.

Des del moment de la seva arribada, Tuanul li va semblar una mica menys que imponent, alguna cosa que contrastava amb el seu amfitrió. Encara que físicament Lor San Tekka semblava capaç d'arrencar-li el cap a diversos carnívors impulsius, els seus modals eren més els d’un «tranquil·litzant», i un de professional. Un es relaxava immediatament davant la seva presència, sempre que no tinguessis intencions hostils cap a l'amo de la cabanya, està clar. Malgrat que la seva visita va ser breu, el pilot es va sentir segur de la seva anàlisi.

Tekka es va acostar a Poe i li va posar una petita bossa de cuir en el palmell de la mà; després la va cobrir amb les seves pròpies mans. Va somriure suaument i va assentir.

—Ara no hi ha molt que pugui fer. Tant de bo pogués intentar més —va sospirar pesadament—. I hi ha tant per fer... Però això contribuirà a arreglar les coses —va dir el vell Lor San Tekka i va retrocedir.

Poe va estrènyer la bossa de cuir. La seva grandària física era petita, però la seva importància...

—La llegenda diu que aquest mapa és impossible d'aconseguir —va dir Poe—, com ho vas fer?

El vell va somriure; era evident que no estava disposat a revelar els seus secrets, encara.

Poe va respondre el somriure, acceptant-ho.

—He escoltat històries sobre les seves aventures des que era un nen. És un honor conèixer-ho. Estem agraïts.

Tekka va encongir les espatlles, una expressió típica d'un ancià, lenta i plena de significat.

—He viatjat molt lluny i vist moltes coses com per ignorar l'angoixa col·lectiva que amenaça amb inundar la galàxia en un diluvi de fosca desesperació. Alguna cosa ha de fer-se, sense importar el cost o el perill. Sense els Jedi no pot haver-hi equilibri en la Força, i el perdrem tot en mans del Costat Fosc.

Encara que Poe estava segur dels seus coneixements sobre el tema, era prou intel·ligent per no començar un debat a fons amb algú com Lor San Tekka. En lloc de fer el ridícul intentant-ho, es va preparar per partir. Havia de realitzar un lliurament. Les converses filosòfiques informals podien esperar un millor moment.

—La general ha buscat això per molt temps —va informar Poe, aixecant-se per partir.

Tekka va somriure.

—«General». Per a mi, ella és de la reialesa.

—Sí. Però que no li escolti dir-la «princesa» —va respondre Poe—. No en la seva presència. Ja no li agrada. No li agrada gens ni mica.

En dir això, una frenètica esfera de metall va entrar rodant a l'habitació, detenint-se just a temps per no xocar amb els dos homes, i va començar emetre una xerrameca mecànica. Els homes van intercanviar una mirada abans de sortir de la construcció.

Poe ja tenia els seus quadnoculars a les mans quan va deixar de córrer, els va dirigir cap a on li indicava BB-8 i va deixar que l'enfocament automàtic busqués objectius propers. L'aparell va localitzar quatre gairebé immediatament. Va baixar l'instrument i va parlar sense girar-se a mirar a San Tekka:

—No vull ser insolent, senyor, però necessita amagar-se.

Tekka no necessitava els quadnoculars. Ja havia identificat les naus que s'acostaven pel so que feien en descendir.

—No vull dir allò obvi, però tu te n’has d'anar.

Malgrat la importància de la seva missió, Poe estava indecís. No només respectava a Lor San Tekka, també li queia bé. Com podia deixar-lo aquí?

—Senyor, si no li importa...

El vell el va interrompre:

—Sí m'importa, Poe Dameron. Tu em vas parlar de la teva missió —la seva mirada i el to de la seva veu es van endurir—. Ara compleix-la. Comparat amb el que està passant en la galàxia, tu i jo només som partícules de pols.

De qualsevol manera, Poe va objectar:

—Amb tot el respecte, algunes partícules són més importants que unes altres, senyor.

—Si vols respectar alguna cosa, respecta la meva memòria. Vés-te’n, ja! Haig de defensar la vila. —Tekka es va donar la volta i es va allunyar sense mirar enrere.

Poe va dubtar per un moment; després va córrer cap als afores de la vila amb BB-8 rodant al seu costat sense molt esforç. Mentre corria, alguns pobladors de la vila passaven al costat d'ell amb expressió seriosa i armes a les mans. Poe es va preguntar com s'havia corregut la veu i com un poble aparentment senzill s'havia fet d'aquell armament. Sens dubte, Lor San Tekka ho sabia; l'hi preguntaria, algun dia.

La nau estava estacionada a certa distància de la vila, amagada darrere d'unes altes roques. Això no protegiria a l’Ala-X dels equips de rastreig sofisticats; Poe ho sabia; havia de sortir de l'atmosfera ràpidament. Es va apressar a pujar a la cabina, mentre BB-8 rodava cap a la posició del copilot, i va activar els controls. Els instruments es van encendre. A la distància, es veia un grup de formes bípedes amb armadura blanca acostant-se a la vila. Soldats d'assalt. Les armes que portaven ho confirmava.

Els pobladors de la vila van intentar defensar-se. Aquí, la seva valentia no era una gran rival contra l'entrenament i l'equip avançat. Mentre més pobladors queien, la defensa no tenia més opció que retirar-se.

Tot va acabar no ben havia començat. En veure la futilitat de resistir-se, els pobladors van començar a rendir-se en grups de dos i tres. Mentre els animals dels corrals entraven en pànic i escapaven, un grup especial equipat amb llançaflames va començar a incendiar certes estructures. Poe estava furiós, li semblava que no hi havia cap raó per fer això. No obstant això, pels qui estaven darrere de la Primera Ordre sembrar por i terror era una manera de fer política.

Els seus pensaments d'enuig van ser interromputs pel pànic del droide.

—Ja anem, BB-8, ja anem! Ja gairebé. —Va pressionar altres controls.

Les llums d'aterratge es van encendre, igual que els motors. Cal lliscar-se fora del sortint i, després, ens anem, es va dir a si mateix.

Va estar a punt d'aconseguir-ho quan la nau va rebre un tret.

Un parell de soldats d'assalt es van acostar sense que els veiessin. Qui fos que hagués planejat l'atac era molt llest com per usar un simple atac frontal. Tal vegada aquests dos eren part d'un esquadró que havia arribat abans o havia usat algun vehicle per envoltar la vila. Però si algun tret arribava a la cabina, el seu origen seria el de menys.

D'altra banda, els soldats estaven buscant una medalla al valor o només eren estúpids, perquè la ruta per la qual es van acostar va quedar just enfront de les armes de l’Ala-X. Poe va pressionar el control que activava les de la part inferior de la nau i va disparar. Les descàrregues van deixar el terreny lliure d'enemics i altres éssers vius que van tenir la mala sort d'estar prop de l'impacte.

Després de bregar amb la interrupció momentània, Poe va tornar a parar-li esment als instruments de l’Ala-X: un soroll ascendent va sortir de la part posterior de la nau. Va començar a lliscar-la fora de la roca que la tapava, i es va sacsejar una mica. Amb els cinturons posats en el seient del pilot, Poe va fer una ganyota de dolor en resposta a la vibració inesperada de la nau: no havia de sacsejar-se en absolut.

L’Ala-X es va detenir, però el gemec dels motors, no. Després d'apagar-ho tot ràpidament, com a mesura preventiva per no danyar-los més, Poe va sortir de la cabina, va caminar cap a la part posterior de la nau i els va observar, ara inertes. Els dos soldats d'assalt podien no ser sofisticats tàcticament, però tenien bona punteria: el dany era sever.

BB-8 va rodar al seu costat; no va dir gens; no hi havia necessitat de dir res. L'humà i el droide sabien que estaven en greus problemes.

***

En la vila, la batalla va continuar a causa que un grup d'habitants, tal vegada pensant en el que la Primera Ordre els faria si els atrapaven, es negava a lliurar les seves armes. Encara que la batalla estava desparella, no era una massacre, els pobladors seguien resistint, donant el millor de si.

Un soldat d'assalt va rebre de ple un tret i va acabar sent una pasterada de fragments d'armadura, carn estripada i sang. Un dels seus companys es va acostar immediatament al seu costat i es va agenollar per ajudar-ho. Un guant trencat i ensangonat es va aixecar cap al qual va intentar ajudar, amb els dits sortint de la coberta protectora. Els rostres sota els cascos es van mirar mútuament. Commocionat, el que va intentar ajudar va reconèixer al que es dessagnava dins de l'armadura. Havien entrenat junts. Havien compartit aliments, històries, experiències. Ara compartien la mort.

El combat no era com ho havia imaginat el que va intentar ajudar.

Un últim i breu sotrac de la mà del soldat caigut va tacar de sang el casc del company. Després el braç va caure, i el moviment va cessar.

No hi havia manera d'ajudar, va pensar el segon soldat. Aixecant-se, s’adonà de l'infern que hi havia al seu voltant. La seva arma penjava a un costat, sense disparar-se. Es va allunyar trontollant del seu company mort i de la pàl·lida i suplicant mà exposada.

Va passejar per la vila mentre la bogeria creixia al seu voltant; es va sentir més en un drama històric que en una batalla real. Horripilants i comunes marques vermelles en el terra contradeien la seva negació. A diferència dels simulacres, la realitat sagnava.

El fum i la pols s'aixecaven dels edificis al voltant seu. Els receptors auditius del seu casc rebien els sons d'explosions llunyanes i de les quals estaven a uns quants passos. El foc no s'aixecava de la sorra ardent, s'elevava des de les llars, tallers, cellers.

Mentre donava la volta en la cantonada d'un edifici que seguia dempeus, va veure un moviment que li va fer aixecar la seva arma instintivament. Era una dona, atemorida i desarmada que panteixava amb força. L'expressió en aquest rostre va ser una que el soldat mai oblidaria: la mirada d'algú amb vida que s'adona que ja està pràcticament morta. Per un instant es van quedar immòbils, depredador i presa, tots dos conscients de la seva situació actual. Quan el soldat va baixar la seva arma, la dona no s’ho va poder creure; va seguir mirant-se’l uns moments.

Alguna cosa que només podia descriure's com un fragorós xiuxiueig va fer que finalment es distraguessin. Quan el soldat va girar-se en direcció del so, la dona va aprofitar per donar mitja volta i escapar.

La nau que va descendir era més imponent que aquelles amb les quals estava familiaritzat el soldat, amb unes ales retràctils increïblement altes i l'aspecte d'una au de rampinya. Les comportes es van obrir i només va baixar una figura. Alt, fosc, embolicat en una capa, el seu rostre ocult darrere d'una màscara metàl·lica; va ignorar el caos de la batalla i es va dirigir implacablement cap a Lor San Tekka.

Impressionat per l'aparent indiferència del nouvingut cap al combat que l’embolicava, el soldat es va sorprendre quan un fort cop de colze gairebé li fa perdre l'equilibri. Es va trobar amb la mirada del seu superior, la tallant veu del qual li va dir:

—Torna amb el teu equip. Això no s'ha acabat.

El soldat va assentir i se’n va anar, ràpidament, preguntant-se què significava l'arribada d'aquella figura, sense atrevir-se a esbrinar-ho.

Per a un soldat comú com ell, la ignorància no era només un concepte abstracte, era un requisit.

***

Poe es va adonar que, de moment, l’Ala-X no volaria. Hauria de trobar certs components importants, trobar un tallador de grau mecànic; d'aquesta manera, tal vegada, només tal vegada... Primer havia d'ocupar-se d'una tasca més important.

Va treure de la bossa de cuir l'artefacte que li havia donat Tekka. La seva importància excedia per molt la seva grandària. Després d'un moment de furgar l'exterior de BB-8, el pilot va inserir l'objecte dins del droide. Un bip de confirmació li va indicar que l'artefacte estava segur. Satisfet, Poe va aixecar la mirada a la lluentor de la vila en flames.

—Allunya't d'aquí tant com puguis —li va ordenar Poe al seu company mecànic—. En la direcció que sigui, mentre t'allunyi d'aquest lloc. —Després que l'ansiosa resposta electrònica del droide li va indicar que tenia dubtes per obeir, Poe va afegir serietat a la seva veu—: Sí, acabaré amb tants d'aquests caps de cubell com pugui. BB-8, tornaré per tu. Vés-te’n! No et preocupis, tot sortirà bé. Onsevulla que vagis, et trobaré.

BB-8 seguia dubtant. Després que el pilot ignorés les seves preguntes, el droide se’n va anar rodant, va accelerar per la sorra i es va allunyar de la vila. Només va mirar cap enrere una vegada, el seu cap va girar en direcció de l’Ala-X i del pilot, que desapareixien ràpidament en la direcció oposada. Per a desgràcia de BB-8, si rebia una ordre directa només podia protestar, no desobeir.

***

La figura alta i encaputxada, que la seva arribada havia sorprès al soldat, es va dirigir cap a Lor San Tekka. No dubtava del seu camí ni del seu objectiu, i ignorava per igual als soldats d'assalt i als pobladors armats. En veure que s'acostava, Tekka es va detenir i va esperar. L'ancià de la vila sabia que no tenia sentit intentar escapar. La resignació es va posar sobre ell com un núvol.

El passatger de la nau va mirar a Tekka, el va examinar de cap a peus com si fos una relíquia de museu. Tekka li va mirar de la mateixa manera. La màscara negra amb esquerdes en el front i un aparell de respiració que semblava un musell cobria la cara de l'home que ell coneixia com Kylo Ren. Alguna vegada, Tekka va conèixer el rostre darrere de la màscara, fins i tot a l'home. Ara, per a San Tekka, només quedava la màscara. Metall en lloc d'un home.

Ren va parlar primer, sense dubtar-ho, com si hagués esperat molt temps aquella reunió:

—El gran mercenari, per fi capturat.

Malgrat que les paraules emanaven d'una gola humana, la veu estava distorsionada per la màscara, conferint-li el to malaltís dels incorporis.

Tekka no esperava menys.

—A tu t'ha succeït alguna cosa pitjor.

Les paraules no van provocar efecte algun en la màscara ni en el que hi havia sota, almenys pel que Tekka va aconseguir veure. No va haver-hi reacció, ni ira, només impaciència.

—Saps per què estic aquí.

—Sé d'on provens —l'expressió d’en Tekka era la mateixa que si estigués meditant al capvespre sobre una de les Muntanyes Sko’rraq—. D'un temps en què no et fas dir «Kylo Ren».

La màscara va emetre un grunyit salvatge, encara que un què d’humà.

—Vigila. El mapa per trobar a Skywalker. Sabem que el tens, i ara l'hi donaràs a la Primera Ordre.

Quan Poe va tornar a la vila, movent-se cautelosament i cobrint-se amb el que fora, va poder observar la discussió. A Tekka el va reconèixer malgrat la poca il·luminació. No coneixia a l'emmascarat. Es va esforçar per escoltar la conversa, però com no volia exposar-se al fet que el trobessin els soldats d'assalt, només va poder mirar.

—El teu lloc no està amb ells —Tekka va parlar amb calma, sense cap por. Li va dir la veritat a la farsa que estava parada enfront d'ell, esforçant-se a portar-li llum a la foscor. Hi havia poca esperança, però havia d'intentar-ho—. La Primera Ordre va sorgir del Costat Fosc; tu no.

La impaciència del visitant es va tornar frustració.

—Com és possible que una conversa es torni tan avorrida en tan poc temps? —Va assenyalar amb un braç les ribes de la vila—. No converteixis aquesta simple transacció en una tragèdia per a aquestes persones —hi havia un polsim de sadisme en la veu darrere de la màscara—. No els va afectar ja massa la teva presència?

—Estic en pau amb aquestes persones i aquest lloc des de fa temps. I pel que fa a l'altre, negar la teva herència és la veritable tragèdia.

Ren es va tibar lleugerament; després va fer un pas al capdavant.

—Ja n'hi ha prou de ximpleries —va estirar el braç—. Dóna-m'ho, ancià.

Des del seu amagatall, Poe va analitzar els moviments de tots dos i va endevinar de què estaven parlant, així com va endevinar l'inevitable desenllaç.

—No —va murmurar Poe—. No, no, no... —Sense pensar-ho més, va sortir del seu amagatall i es va dirigir cap als homes.

—Pots intentar-ho —va respondre Tekka amb una tranquil·litat desafiadora—, però no pots negar qui és la teva família.

Kylo Ren va semblar créixer enfront d'ell. La ira es va encendre darrere de la màscara, quan la raó va donar pas a la fúria. Un sabre de llum va aparèixer a la seva mà i va cobrar vida amb un centelleig. Una inestable llum color escarlata i dues característiques projeccions menors en l'empunyadura; l'arma d'un assassí, l'elecció d'un botxí.

—És veritat.

La llum lluenta i tallant va travessar el cos de Lor San Tekka.

Següent