El despertar de la Força NJ (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Chewbacca es va quedar cuidant el Falcó. Han va dirigir a Rey, a Finn i a BB-8 cap a un tram d'escales de pedra que portaven cap a la fortalesa pròpiament dita. Havien passat anys des de l'última vegada que ell va estar aquí i va veure a la seva propietària, i esperava que la bona opinió que tenia ella sobre ell no hagués canviat. D'una altra manera, potser hauria estat millor quedar-se amb els rathtars.

—Una altra vegada... per a què estem aquí? —va preguntar Finn.

—Per pujar al teu droide a una nau segura. Penses que només va ser qüestió de sort que Chewie i jo trobéssim al Falcó? Si el vam poder trobar amb els nostres escàners, la Primera Ordre no haurà estat molt lluny de fer-ho. Vols que BB-8 arribi a la Resistència? Maz Kanata és la nostra millor opció. Ella ha dirigit aquest lloc durant milers d'anys. Maz és un gust adquirit —va dir Han als joves—. Així que deixin que jo parli amb ella, i, facin el que facin, no mirin fixament.

—A què? —va preguntar Rey.

—A res —va contestar Han bruscament.

En la part més alta de les escales van traspassar una reixa oberta, després van anar cap a un passadís que els va portar cap a un gran saló. El lloc era tan escandalós i hostil com qualsevol dels quals Han freqüentava. En les moltes taules que hi estaven asseguts narquois amb barbes blaves, ubdurians que reien a riallades i esponjosos frigosians grocs. Una dona amb un mico elàstic, blanc i negre, estava asseguda en la falda d'un fornit dowutin. Un gabdorin deforme trontollava amb una cama de fusta. Tres bípedes de pelatge blanc als qui Han coneixia com els trigèmins Hassk grunyien des d'una cantonada. Ell mai demostrava temor en cofurnes com aquella. En caminar a través de la multitud amb els nois, va llançar algunes mirades i amenaces feroces per protegir-los de qualsevol agressor en potència.

Només va haver-hi algú a qui Han no va insultar. Era petita i prima, tenia la pell arrugada com la d’en Han, però del color d'un cítric podrit. Els extrems d'un mocador ben atapeït queien del seu cap calb, però la resta de la seva vestimenta era folgada. Ginys de tots els tipus penjaven d'un cinturó de pell animal al voltant de la seva cintura; a més, alguns anells i braçalets adornaven els seus dits i canells. Però la característica més cridanera de la seva persona eren les lents, gruixudes com les d’un telescopi, que cobrien els seus ulls, i la veu virolada que sortia de la seva petita boca.

—Haaaaan Soooolo?

El gran saló es va quedar tan callat que Han hagués pogut escoltar el moviment d'un cuc.

—Ei, Maz —va respondre.

—Passar desapercebuts —va murmurar Finn—. Perfecte.

—Segueixes en el negoci? —li va cridar Han a Maz.

—Ja gairebé no! —va cridar, acostant-se cap a ells des de la meitat del saló—. Gràcies a cert tipus que no em paga des de fa aproximadament vint anys. —Ella va arribar on estava Han i li va mirar—. Pots imaginar una cosa tan horrible?

Han es va retorçar.

—Potser ja pugui fer-ho.

—On està el meu nuvi? —va preguntar Maz.

—Chewie està reparant el Falcó.

—És un wookiee tan dolç. —Maz va mirar a Finn i a Rey, i els va dir—: Ho lamento.

—Quina cosa?

—Que ell els hagi ficat en aquest embolic, sigui el que sigui. —Maz va girar-se a mirar al Han una vegada més—. Au vinga! Asseu-te! Estic impacient per saber què necessites de mi aquesta vegada.

***

A Poe Dameron la salvació li va arribar en forma d’una carraca de llançadora. Aquella barreja de peces oposades i restaurades es va acostar a ell, xiulant. En el seu encantat estat de deshidratació, Poe mai havia vist alguna cosa tan bella.

El diminut conductor de la llançadora era de l'espècie blarina i tenia una pell escatada, molt més apta per al desert de Jakku que la de Poe, però a més portava peces que cobrien la major part del seu cos, incloent lents reflectants sobre els ulls. Ell li va oferir a Poe un somriure molt «dentut».

—Gaudint del sol?

—Estic perdut —va respondre Poe.

—I tant que ho estàs. On vas deixar el teu speeder?

—Mai vaig tenir un —va dir Poe. El blarina va fer espetegar la llengua.

—Llavors hauré de saquejar-te.

—Per què faries això? Estic perdut, i es diu per aquí que els blarina són una espècie excepcionalment hospitalària.

El musell del blarina es va arrugar.

—Aquest no és el meu estil. Segurament parlaven d'altres blarina.

—Pren el que vulguis —va agregar Poe, estenent els braços—. Com veuràs no tinc molt que puguis saquejar.

El blarina va aixecar les seves lents. Les ranures de les seves pupil·les tenien una lluentor daurada.

—Llavors què estàs fent aquí, sense «res»?

—Vaig escapar de la Primera Ordre robant un dels seus caces TIE —va explicar Poe—; li vaig disparar a un Destructor Estel·lar i després vaig fer un aterratge forçós en aquest abocador sorrenc.

El blarina va tirar cap enrere el cap i va trencar en unes rialles burletes que no va poder detenir en una bona estona.

—Aquesta és la mentida més ridícula que he escoltat en la meva vida. Absolutament increïble —va dir, netejant-se les llàgrimes de riure—. Puja't, amic.

El blarina li va estendre una mà amb cinc petites i gruixudes urpes. Poe la va prendre i va pujar trontollant-se a la llançadora. Va portar els genolls cap al seu pit i va entrar atapeït al seient del passatger, el qual estava dissenyat per a algú molt més petit.

—De casualitat tindràs aigua?

—De casualitat tindràs un nom, humà?

—Poe. Poe Dameron.

—M'alegro de conèixer-te, Poe Dameron. —El blarina li va tendir una cantimplora de metall—. Sóc Naka Iit.

Poe va prendre tanta aigua com va poder a través del tub fi de la cantimplora. Només es donava temps per respirar entre glop i glop.

—Necessito... sortir... d'aquest planeta.

Naka es va tornar a col·locar les lents sobre els ulls.

—Clar que sí. Ja tenim suficients bojos a Jakku. —Va tornar a encendre els motors i va aconseguir una mica d'elevació—. L'assentament més proper és el Post de Niïma, però no portaria ni al pitjor dels meus cosins allà. Està controlat per un flàccid costal corrupte conegut com Plutt. L'única vegada que tornaré a veure a aquest cretí bavós serà quan l’enterrin. Llavors hi haurà una baralla per saber qui llançarà la primera palada de sorra.

—Hi ha algun altre lloc?

—Conec a un comerciant blarina a la ciutat de Blowback anomenat Ohn Gos; té feblesa per les històries lacrimògenes; potser pugui treure't de Jakku a un preu just.

—No tinc crèdits —va confessar Poe.

—Aquest és el teu problema, no el meu. Si no vols anar...

—Porta'm-hi —va demanar Poe.

Naka va accelerar la llançadora. Els tres motors es van queixar en protesta, sacsejant al conductor i al passatger. Poe va pensar que aquesta cosa anava a explotar en qualsevol moment. No obstant això, Naka no semblava preocupat.

Un moment després van ser atacats per trets làser provinents d'una duna propera.

Poe va mirar sobre la seva espatlla. Un camió speeder s'acostava cap a ells. Una altra erupció en una duna del costat oposat va confirmar que la persecució no era amigable.

Naka grunyí.

—El clan Strus. Aquesta rajada d'endimoniats lladres vol la meva llançadora.

Poe va tornar a mirar cap enrere.

—Doncs la tindran tret que anem més ràpid.

—Aquesta no és una beina de carreres, és un lugre recol·lector.

—Puc fer que vagi més ràpid, passa'm el manillar.

—Sobre la meva muda de pell morta, mai et deixaria...

La grandària de Poe el va afavorir, va agafar la palanca de control amb una mà, mentre empenyia al blarina amb l'altra. Al cap d'un instant, Naka es va trobar en el seient de Poe mentre aquest ocupava el del conductor, assegurant el manillar amb els genolls.

En lloc d'accelerar, Poe va disminuir la velocitat.

—Quina porqueria estàs fent? —Naka es va llevar els lents—. Per ventura és algun tipus de truc?

—Fes-los senyals que anem a detenir-nos —va indicar Poe.

Naka grunyí.

—Això és el que em passa per ser hospitalari.

El blarina es va posar dempeus i va fer senyals amb ambdues mans. El camió speeder va cessar el foc i va desaccelerar; molt aviat va estar en posició paral·lela a Poe. Els bandits van treure el cap per sota de la caixa de la camioneta, somrient davant el seu trofeu.

Poe els va somriure també i va apagar dos dels motors, com si s'anés a estacionar, però això mai va passar. Els seus genolls van tirar cap avall la palanca de control, dirigint la llançadora cap al cel.

La tovera propulsora va desfer una duna i la llançadora va sortir disparada cap amunt, com si fos una nau espacial. Els bandits no van tenir temps de reaccionar i aviat es van veure coberts per una tempesta de sorra. Poe va seguir portant la llançadora cap als núvols, molt més enllà de l'aconsellat per a una llançadora comuna.

Acomiadant-se dels bandits que s'havien quedat a baix, Naka va tornar a petar-se de riure. Els seus perseguidors no van aconseguir elevar-se, segurament perquè la sorra i la sal haurien tapat els repulsors del camió.

—Tu has de ser part de la Resistència —li va dir a Poe—. Ningú intentaria alguna cosa tan boja com això.

—«Valent» és la paraula que preferim —va contestar Poe.

—Digues-ho com vulguis, bogeria és bogeria. —Naka va treure unes porqueries de la seva dent—. Però l'única cosa que tinc és aquesta llançadora, i tu la vas salvar.

—Veus el que et passa per ser hospitalari?

Naka va esbufegar amb el seu musell.

—No abusis de la teva sort. M'aparaularé amb Ohn Gos i et traurem de Jakku, però fins aquí arriba l'hospitalitat de Naka Iit.

—És més que suficient per a mi. Gràcies.

—Agraeix-me tot el que vulguis, però, mentre més lluny estigui de les teves bogeries, més segur em sentiré.

Aquesta va ser la primera vegada que Poe es rigué des que va acceptar la seva missió.

***

Finn va menjar fins afartar-se de tot el que hi havia en el festí que la Maz els va servir, però Rey s’atipà. Ell va veure com la prima noia va devorar absolutament tot allò que servien en la llarga taula de taulells, com si en qualsevol moment l'hi anessin a arrabassar. Aparentment, el sabor i l'aspecte no semblaven importar-li. Tenir menjar en l'estómac semblava ser el seu objectiu principal. Què hauria menjat a Jakku? O, més aviat, què no hauria menjat?

En Han va fer riure a la Maz amb la història de la seva fugida dels Guavians i els pirates de Kanjiklub, i notòriament va ometre qualsevol esment dels rathtars. Maz es va emocionar quan li va explicar el que BB-8 portava amb si.

—Un mapa que dirigeix al primer temple Jedi! Al mateix Skywalker! Mai he perdut l'esperança en ell.

—És bo escoltar això, perquè necessito demanar-te un favor —va dir Han.

Maz inclinà el cap cap al Han.

—Necessites un préstec. —El somriure d’en Han va tremolar—. Sí, vaig escoltar allò dels rathtars. —Ella va mirar a Rey—. Què tal està el menjar?

—Deliciós! —va exclamar Rey, entre bocades.

Han li va fer un gest a BB-8.

—Necessito que portis al droide amb la Resistència.

—Jo? —va preguntar Maz.

—I el préstec sona bé —va agregar Han.

Maz es va acostar al Han.

—T'ajudaré a trobar un camí i a evitar a les tropes de caçadors de l’Snoke. Però aquest viatge cap a la Resistència no haig de fer-ho jo, i ho saps.

—Leia no vol veure'm.

—I qui pot culpar-la? Però aquesta guerra va més enllà de tu i d'aquesta bona dona. Han, vés a casa —va dir Maz amb fermesa.

—Quina guerra? —va preguntar Rey, totalment perduda.

—L'única guerra: aquella contra el Costat Fosc. A través dels anys he vist al mal prendre diverses formes: els sith, l'Imperi. El dia d'avui és la Primera Ordre. La seva ombra s'estén al llarg de la galàxia. Hem de lluitar contra ells. Tots nosaltres.

—Això és una bogeria —va assenyalar Finn—. Miri al seu voltant. No hi ha manera que no hàgim estat reconeguts. Aposto que la Primera Ordre ja està de camí. —Ell va deixar de parlar quan va notar que Maz ajustava les seves ulleres, fent que els seus ulls es veiessin encara més grans—. Solo, què està fent ella?

—No tinc ni idea —va respondre Han—, però no és res bo.

Maz es va pujar a la taula i va caminar directament cap a on estava Finn.

—Si vius prou, veus els mateixos ulls en diferents persones. I en aquest moment estic veient els ulls d'un home que vol escapar.

—Vostè no sap res sobre mi —va contestar bruscament Finn—. Ni d'on sóc, ni el que he vist. Vostè no coneix a la Primera Ordre com jo, ens mataran. Tots hem d'escapar. —Ell es va posar dempeus—. Me’n vaig.

Rey va arrufar les celles per la sorpresa.

—Què?

—Necessito anar a la Vora Exterior, ara —va replicar Finn, ignorant-la.

Maz va assenyalar l'entrada, cap a una taula del gran saló.

—Cap gran, samarreta vermella, arma brillant, casc vermell brillant amb flames en les orelles... Ells es dirigeixen a la Vora Exterior. Intercanviaran transport per treball. Vés —li va ordenar.

Finn va mirar a la Rey. Ella no ho va fer. Ell es va aixecar, va desenfundar la seva arma i la hi va tornar al Han.

—Ha estat un plaer conèixer-te, de debò.

En Han tampoc li va dirigir la mirada ni va prendre la pistola.

—Queda-te-la.

No es van intercanviar més paraules. Tot era massa decebedor després del que havien viscut, però així era la vida d'un soldat. T'acostes a les persones durant situacions intenses, i el següent que saps és que seran enviats per diferents rumbs.

El rumb d’en Finn seria qualsevol món civilitzat, lluny de la Primera Ordre i de la Resistència.

Rey va romandre asseguda en la taula de la Maz, dolguda per la partida d’en Finn. Ella li va salvar la vida tantes vegades, i, malgrat això, l'estava deixant aquí com un cartutx de blàster buit. Es reprengué a si mateixa per pensar que ell seria diferent. Si la seva curta vida li havia ensenyat alguna cosa, era que tots aquells que estiguessin prop d'ella sempre l'abandonarien. Així era com funcionava la galàxia: el millor era viure sol i mirar per un mateix, així ningú et faria mal, així sobreviuries.

Llavors, per què de sobte es va trobar a si mateixa anant darrere d'ell?

Finn estava parat davant d'una taula en el gran saló, preguntant a una persona vestida de vermell, amb una capa negra al voltant de les espatlles i un casc ample, si el podia portar. Havia de ser el capità de la nau espacial del que va parlar la Maz. Pel que Rey va poder notar, el capità podia ser un humà sota tot aquest abillament, encara que el seu grassonet tinent amb cama de fusta i la resta de la tripulació definitivament no ho eren.

Rey va ignorar les mirades dels alienígenes i es va parar al costat d’en Finn.

—Què estàs fent?

—Dóna'm un segon —li va dir Finn al capità, i va allunyar a Rey de la taula.

Ella no li donaria l'oportunitat de presentar-li alguna excusa.

—Vas escoltar el que va dir Maz; formes part d'aquesta guerra. Tots dos formem part. —Mentre el mirava de prop, la fúria de la Rey es va calmar. Va veure a un jove tan confós i en conflicte com ella—. Has de sentir alguna cosa sobre aquest tema.

Ell va desviar la mirada.

—No sóc qui tu creus. No sóc... especial. No en aquest sentit.

—Finn, de què parles? T'he observat. T'he vist en acció...

—Sóc un soldat d'assalt —va dir Finn.

La seva confessió la va confondre encara més. Ell era un soldat d'assalt? Un soldat de la Primera Ordre? Per ventura tot el que sabia d'ell, o sentia per ell, era una mentida?

—Em van arrabassar d'una família que mai coneixeré. Vaig créixer i vaig entrenar per fer una sola cosa: matar a l'enemic. Però en la meva primera batalla, vaig prendre una decisió: no anava a matar per a ells. Així que vaig fugir i et vaig trobar a tu. —La veu d’en Finn es va trencar, però immediatament es va reposar—. Em vas preguntar si formava part de la Resistència i em vas mirar com ningú mai ho havia fet. Em vaig sentir avergonyit pel que vaig ser. Però el meu temps amb la Primera Ordre es va acabar. Mai tornaré. —Va fer una pausa—. Rey, vine amb mi.

—No te’n vagis —li va pregar.

—Cuida't, si us plau —li va dir Finn amb tristesa. Sense res més a dir, es va reunir amb el capità i la tripulació. Rey es va donar la volta i es va allunyar, així no hauria de veure’l mai més.

***

Kylo Ren estava furiós.

Furiós amb el General Hux i la seva tripulació, per haver deixat que el vaixell de càrrega corellià se'ls escapés. Furiós amb si mateix per no confiar en els sentiments que va percebre en el soldat que va veure a Jakku. Furiós perquè el Líder Suprem encara creia que ell, Kylo Ren, pogués convertir-se a la llum.

Es va agenollar en la seva fosca alcova a bord del Destructor Estel·lar. A pesar que estava sol, va parlar amb una veu suau i respectuosa.

—Disculpa'm. L'he tornat a sentir, una atracció cap a la llum. El Líder Suprem ho percep. Ensenya'm una altra vegada el poder de la foscor i no deixaré que res s'interposi en el nostre camí. Ensenya'm, avi, i acabaré el que vas començar.

La peça central del santuari era un símbol que alguna vegada va ser temut en tota la galàxia. Les flames el van embolicar i el van fondre, convertint-lo en una figura encara més monstruosa que abans. Encara que era fred al tacte, la maldat emanava d'ell com si seguís cremant.

Era la relíquia d'un home mort amb qui Kylo Ren sentia un fosc vincle.

Eren les restes cremades de la màscara de Darth Vader.

 Següent