6 EL CORSARI
CARMESÍ I EL TRESOR PERDUT DEL COMTE DOOKU
PRÒLEG
Fa molt temps...
El droide de combat anomenat B1-CC14 va enfocar els seus
fotoreceptors i va escanejar les ruïnes del pont del creuer separatista. Hi
havia molt poca informació positiva per processar. El navili d'atac de la
República havia aparegut del no-res i queia a la velocitat de la llum en un
sector que, segons el que es creia abans, estava situat fora del radar. El
navili d'atac no havia tingut l'oportunitat d'incrementar les seves defenses.
Una consola propera va escopir foc. B1-CC14 va escoltar a un
droide MSE cridant, consumit pel pànic, mentre buscava un refugi inexistent,
que el protegís. La nau estava condemnada.
Mentre inclinava la seva cara allargada i tan blanca com un
os, B1-CC14 va avaluar múltiples simulacions. Només una d'elles tenia un
percentatge d'oportunitat mínim i raonable d'obtenir un resultat desitjable.
—Programar i activar l’hiperimpuls principal. Coordenades
aleatòries —li va dir B1-CC14 a ningú en particular.
El droide sabia que el que estava fent es considerava,
generalment, una molt mala idea: sortir disparat cap a l’hiperespai sense una
sèrie de coordenades preprogramades gairebé assegurava la destrucció total del
navili d'atac. Però, donat el valor del carregament que anava a bord, B1-CC14
havia estat programat amb ordres molt específiques: sota cap circumstància
podia deixar que robessin el tresor del Comte Dooku.
B1-CC14 va tirar de la palanca d’hiperpropulsió i les
estrelles que es veien a través de la pantalla de visualització van començar a
deformar-se. La computadora va emetre un bip
i una xiulada en llenguatge droide, i proporcionava un torrent d'informació
descoratjadora.
B1-CC14 va seguir el protocol i, encenent el radiofar
direccional, va transmetre un missatge altament encriptat en les freqüències de
la Confederació. Era un gest inútil; el droide ho sabia. No hi havia salvació
per a la nau destrossada. Però els protocols existien per una raó i B1-CC14
sempre seguia les seves ordres. Llavors, en sentir la necessitat de respondre
al robust sistema informàtic que lluitava per portar la nau a algun lloc segur,
el droide va vocalitzar una resposta.
—Entès, entè...
Per desgràcia, mai se sabrà com és que B1-CC14 pensava
completar aquella oració; va ser en aquest precís moment quan l'enorme navili
d'atac de la Confederació va caure abruptament, en manera d’hiperpropulsió, i
es va estavellar directament en el càlid i assolellat hemisferi sud d'un
planeta desèrtic i remot que se situava en l'extrem més allunyat de la Vora
Exterior.
B1-CC14, el creuer separatista i el preuat carregament que
portava, van ser donats per perduts i oblidats per sempre. I les Guerres dels
Clons van seguir sense ells.
CAPÍTOL —01—
Vàries dècades i algunes guerres després...
Entre les ombres del bar abandonat que la tripulació del Meson Martinet[1]
anomenava llar, Quiggold va sospirar amb força. Al planeta Ponemah no se li
coneixia pel seu clima acollidor. Tampoc era famós per la seva abundància de
béns i recursos. No obstant això, hi havia una cosa que sí tenia en abundància:
sorra.
Fins i tot per als
estàndards dels múltiples planetes secs, desèrtics i calents que semblaven
abundar en tota la galàxia, Ponemah en particular sofria d'un terrible excés de
sorra, va pensar el pirata gabdorin.
Quiggold va sacsejar bruscament les seves gruixudes
sandàlies per treure una mica de la sorra prèviament esmentada i es va netejar
les fosses nasals amb l'enorme màniga de la seva túnica. Tots aquests mesos
vivint en el desert no li havien provat gens bé al gran gabdorin de cap rodó,
un amfibi provinent d'un planeta humit.
Una alta i prima figura, coberta amb una túnica, estava
recolzada en una paret propera. L'expressió del seu rostre era impossible de
llegir a causa de la màscara vermella, tradicional dels kaleesh, que sempre
usava. El seu nom era Sidon Ithano, encara que tots es referien a ell
simplement com el Corsari Carmesí. El Corsari estava esperant, amb una paciència
de gel, que semblava estar una cosa fora de lloc en un planeta tan incòmode com
Ponemah.
—Bé, és un vell senyal —va dir un ishi tib, que responia al
nom de Pendewqell, qui es veia clarament incòmode sota la mirada freda del
capità pirata de màscara vermella. Pendewqell estava ajupit davant d'una gran
peça d'equip que la tripulació havia rescatat: un receptor de senyal, capaç de
captar pràcticament qualsevol transmissió oberta al planeta.
—Bastant vella, com de les Guerres dels Clons —continuà
Pendewqell—. Nosaltres l’hem captat —va dir, tocant el receptor—. Probablement,
ningú més l'ha descodificat encara. Miri...
Quiggold va pitjar el botó de l'antic sistema receptor,
donant inici a la reproducció. El so s'escoltava entretallat i ple d'estàtica,
però, en general, el missatge s'entenia: «hem sofert danys substancials en camí
al palau del Comte Dooku, a Serenno. El carregament del Comte està intacte i ha
de ser recuperat».
La transmissió continuava. «A totes les naus separatistes:
aquesta és una missió codi tres. SOS. SOS. Aquí B1-CC14, del creuer Obrexta III. Hem sofert danys
considerables...».
El missatge es va interrompre amb un abrupte soroll
d'estàtica. La tripulació va intercanviar mirades. La tripulació estava
conformada per un total de sis membres: el Corsari, Quiggold, Pendewqell; un
arcona anomenat Reeg Brosna; una twi’lek de pell vermella anomenada Reveth; i
un gamorreà, que sempre portava una destral a la mà, però que era
sorprenentment amigable, de malnom Squeaky.
El Corsari Carmesí va mirar al gabdorin. Quiggold va sentir
com li pessigollejaven les enormes glàndules sudorípares. Però era igual. Mirà
a l’ishi tib i va formular la pregunta que llegia en la gesticulació del
capità:
—Estàs segur d'això, Pen? Seria un gran desaprofitament si
t'equivoques...
Pendewqell va fer una ganyota i es va girar per mirar al
Corsari Carmesí.
—Escolti, capità, això és el que hem estat esperant —va dir
l’ishi tib, abans de llepar el seu bec—. Els tresors perduts del Comte Dooku
poden ser nostres.
—Aquesta és nostra gran oportunitat. Ho sé.
CAPÍTOL —02—
Desafortunadament per a la tripulació del Corsari, ells no
eren l'únic grup que havia captat i descodificat el senyal. Encara que,
francament, no era d'estranyar-se: la població de Ponemah estava conformada
principalment per carronyers, mercenaris i tota classe de pirates, lladres i
malfactors, sempre a la cerca del següent gran botí. Algú més podria captar
totes i cadascuna de les transmissions que es feien al planeta i les podria
distribuir per la xarxa.
La transmissió provenia de l'hemisferi sud del planeta, una
regió coneguda com el Mar de Sorra. Era un dels sectors deshabitats d'aquell
planeta desèrtic, ja que aquesta àrea situada en el Pol Sud, a més de ser tan
inhòspita com l'hemisferi nord, era particularment perillosa: hi havia ones de
sorra càustica de quinze metres, que s'alçaven i queien contínuament, guèisers
de lava intermitents que afegien més risc al, ja de per si mateix, perillós
paisatge, i el cel sempre estava ple de tempestes de llampecs iònics. Era
impossible sobrevolar l'àrea. Qualsevol creuer que s'atrevís a intentar-ho
seria empassat immediatament. Els únics vehicles que podien arreglar-les-hi per
travessar aquest mar infernal eren els esquifs repulsors de sorra; podien navegar
entre les ones, sempre que no fossin atacats per un llampec iònic o pels
turbulents guèisers de lava.
A més, estaven els cucs. Hi havia poca fauna silvestre a
Ponemah, però com qualsevol colonitzador o pirata que s’apreciï de ser-ho
podria assegurar que hi ha vida silvestre a tot arreu i, usualment, vida
silvestre que vol menjar-te.
Ningú sabia amb certesa com de tan grans podien arribar a
ser els cucs. La bèstia més gran registrada (la qual va ser trobada morta en
les costes del Mar de Sorra) mesurava més de noranta metres de llarg i la seva
boca uns nou metres d'ample. Com si això no fos suficientment dolent, es deia
que aquelles criatures podien escopir àcid.
Generalment se'ls evitava. De fet, s'evitava passar per tot
aquest territori. Però, ningú vivia a Ponemah perquè era milionari.
L'oportunitat, encara que fos mínima, i posés en risc la teva vida, de trobar
riqueses, de trobar un tresor enterrat com el qual prometia la nau separatista,
era impossible de resistir.
Així que la tripulació va emprendre el viatge, apressada per
ser la primera d’arribar al premi, abans que Scorza i la seva banda de
weequays, a més d'un ortolà d'un ull, els Gray Gundarks, Toltek el devaronià...
La carrera havia començat oficialment.
CAPÍTOL —03—
Quiggold, juntament amb diversos altres membres de la
tripulació, estava assegut sota l'ombra que produïen les enormes veles de
panells solars, instal·lades en el cim del Botxí[2],
una barcassa adaptada i pintada de color vermell sang, amb la bandera de la
màscara de dos ulls del Corsari onejant en el masteler. Anys abans, aquestes
barcasses eren usades principalment com a vehicles de plaer. Encara que en gran
manera es consideraven passades de moda, la seva pesada cuirassa blindada i els
seus resistents motors, que a més eren molt fàcils de personalitzar, les
convertia en els vehicles ideals per a pirates i altres grups criminals.
—Però, què podria ser? —va preguntar Reeg Brosna. El cap
triangular de l’arcona estava oculta sota una pesada caputxa, per tenir més
ombra. Malgrat pertànyer a una espècie desèrtica, Reeg es veia molt més
incòmode enmig de la calor del que es veia Quiggold—. Les Guerres dels Clons
són part de la història antiga. Què podria seguir intacte en aquesta nau que
tingui alguna importància ara?
—Ja! —va cridar Pendewqell—. Imagino que mai has escoltat
les llegendes. Als pirates vells els agrada explicar-les en les cantines,
després de moltes begudes. Què era el més preuat i valuós durant les Guerres
dels Clons?
Reveth es va encongir d'espatlles, bressolant els seus lekku
de darrere cap endavant.
—Crèdits? Tots els que pertanyin a l'època prèvia a l'Imperi
ja no han de valer gairebé res... Auròdium? —va reflexionar—. Monedes wupiupi?
Quiggold va assentir. Coneixia les històries tan bé com
qualsevol. Es va acostar i va murmurar amb complicitat.
—Cristalls de sabre de llum. Arrencats de les armes dels
Jedi que van caure durant la batalla. Un solament d'aquests val una fortuna i
es diu que el Comte Dooku els va recol·lectar tots..., i quan ell va caure,
ningú va aconseguir trobar-los. Aquesta nau podria ser el lloc on van anar a
parar. Suposo. Però, només és una història...
L’ishi tib es veia nerviós, i el seu bec tritllejava amb
ansietat.
—Sabem que la nau transportava un tresor per a Dooku. Han de
ser els cristalls perduts!
Quiggold es va quedar mirant cap a la proa de la barcassa.
El capità estava parat aquí, amb la seva capa onejant en la brisa i observant
la interminable immensitat de sorra que s'estenia enfront d'ell.
—Serà millor que tinguis raó, Pen —va dir el primer oficial,
fregant una espècie de rosari que sempre portava amb si—. Serà millor que
tinguis raó o ens enfrontarem a marees molt fosques.
CAPÍTOL —04—
Scorza odiava arribar en segon lloc. L'envellit weequay va
pujar per l'escala del maltractat esquif de sorra que havia confiscat. La seva
cara aguerrida i els seus ulls enfonsats li donaven una expressió d'enuig
perpetu. El transport no li havia sortit barat, però no importava; era ràpid.
Almenys més ràpid que el vell munt de ferralla que el Corsari usava per
navegar.
Scorza i Sidon Ithano ja havien treballat junts anys enrere,
en un creuer condemnat de la Vora Exterior anomenada New Gilliland. El Gilliland
s'havia incendiat després d'una trobada bastant desagradable amb el Sindicat
Hutt i, d'alguna manera, en contra de tota lògica, el Corsari no només havia
sobreviscut en aquesta dura experiència, sinó que a més havia aconseguit un
gran botí com per finançar la seva pròpia tripulació. I el neci d’Ithano
s'havia negat a convidar a Scorza a unir-se amb aquesta tripulació!
Scorza grunyí, esbalaït en els seus pensaments. Sí, d'una
banda era cert que ell va ser qui va trair al New Gilliland en lliurar-ho als hutts en primer lloc, però els
negocis eren els negocis. El Corsari tenia el mal hàbit de prendre's tot a pit.
Des de llavors, Scorza sempre estava un pas enrere del
capità del Meson Martinet. Però no
aquesta vegada. Aquesta vegada el weequay i la seva tripulació estaven
preparats per llançar el primer atac. Un far de monitoratge ocult en el Martinet havia alertat a la tripulació
de l’Scorza sobre la transmissió. Scorza no deixaria passar aquesta
oportunitat; de cap manera permetria que el Corsari Carmesí li guanyés de nou.
—Senyor? —va dir una veu que pertanyia a C5-D9, un androide
de protocol de color verd i morat intens, que exercia com a mosso de cabina i
missatger per a Scorza i la seva tripulació.
—Senyor? —va continuar l’androide, en una veu barítona
extremadament educada—. Tinc la trista missió d'informar-li que anem molt per
darrere del rastre de Sidon Ithano i que, d'acord als sensors de llarg abast,
ja s'està preparant per entrar al Mar de Sorra.
El capità weequay es va fregar la templa amb empipament.
—Pensava que aquesta nau era ràpida. Se suposava que
aconseguiríem el mar hores abans que qualsevol altre que ho intentés.
—Sembla ser —va dir l’androide— que ens van informar
malament i que la barcassa del Corsari Carmesí està equipada amb un parell de
propulsors de repulsió il·legals que va aconseguir al mercat negre de
refaccions. Honestament, no em sembla just. Gens just.
L’androide va inclinar el cap sorneguerament.
—Li agradaria que els enviï un missatge i els pregunti si
serien tan amables d'esperar-nos?
La tripulació de l’Scorza va saber que era millor no
queixar-se quan el capità va decidir llançar a C5-D9 per la borda.
CAPÍTOL —05—
La banda de motoristes coneguda com els Gray Gundarks, que
estava conformada a dotzenes d'espècies diferents (cap de les quals era un
gundark) va accelerar els seus speeders. Sabien que havien interceptat el
senyal molt tard. Sabien que van trigar en descodificar l'antic sistema
d'encriptat del creuer d'atac que pertanyia a l'era de les Guerres dels Clons.
Però això no tenia importància. Hi havia massa tripulacions
pirates que havien interceptat la breu transmissió. Sorgirien massa antics
rivals i aviat..., aviat no es tractaria solament d'una carrera per aconseguir
el premi. No, allò aviat es convertiria en una guerra de pirates a gran escala.
Caos. Explosions.
Els Gray Gundarks no pensaven perdre's aquesta classe de
diversió.
CAPÍTOL —06—
L’ortolà conegut com Un-Ull estava assegut en les entranyes
del seu reptador de les sorres, fortament blindat i amb aire condicionat.
Es trobava en l'estació de control circular, repassant la
informació amb el seu únic ull bo. Sí, el seu vehicle era lent, però era
resistent. Era un veritable malson travessar el Mar de Sorra, pocs tornaven amb
vida d'aquell infern.
Però cap d'ells tenia un reptador de les sorres dels temps
de la guerra recondicionat. El reptador havia estat reequipat una dotzena de
vegades; suportava llampecs iònics, sorres càustiques i calor intensa. No
existia una sola tempesta en tot el planeta que fos capaç de destruir el casc
del bestial vehicle.
Un-Ull va prémer un botó en el tauler que tenia a la seva
esquerra i la música del seu poble natal es va escoltar com un baluern a través
del sistema de comunicació del reptador. La majoria dels ortolans solen tenir
un agut sentit de l'oïda, però Un-Ull no: la mateixa explosió que li havia costat
un ull també l’havia deixat una mica sord.
El reptador va seguir avançant. Es veia imponent: tenia un
crani d’ortolà d'aspecte enutjat, pintat d'un costat, amb flames que sortien
dels seus motors alterats, i fragorosos tons que sortien de les seves enormes
botzines, «música» que només podria agradar-li a un ortolà furiós i mig boig.
Un-Ull somreia per dins. Li partiria un raig abans de
permetre que algun pirata presumptuós i la seva tripulació li guanyessin el
premi.
CAPÍTOL —07—
Els motors de repulsió del Botxí grinyolaven, mentre la poderosa barcassa remuntava una ona de
sorra de deu metres d'altura.
Sidon Ithano li va fer un gest a Quiggold.
—Mantinguin el curs! —va cridar el gabdorin des de la
coberta.
La tripulació estava decidida a fer exactament això, en part
perquè el líder els inspirava confiança i determinació, però també perquè cada
membre de la tripulació del Botxí
desitjava seguir amb vida desesperadament.
Al costat del navili, una explosió de lava va aixecar la
sorra.
—A babord! —va cridar el primer oficial. En efecte,
l'impacte va empènyer la potent barcassa a babord, directament cap a un altre
mortal guèiser.
—Capità! —va exclamar Quiggold, mentre se sostenia d'una
barana—. És massa! La marea de la sorra ens està desviant del curs..., cap
a..., cap a...
Quiggold va entretancar els ulls. A través de la colossal
borrasca de sorra acre que va travessar l'aire, va aconseguir distingir una
silueta: una ombra en forma d'embut que s'alçava des de la superfície del Mar
de Sorra i pujava cap a la foscor del cel.
—Què rajos és això?
Squeaky va tirar d’una manovella. Fins i tot amb la seva
considerable força, el gamorreà amb prou feines va aconseguir mantenir les
veles en el seu lloc. Amb un gran esforç, el pirata extremadament pesat va
emetre un fort grunyit des del fons del seu musell porcí.
Quiggold no podia creure el que veia.
—És una tempesta —va balbotejar—. És un tornado de sorra!
Sense dir una paraula, Sidon Ithano va alçar una mà, després
la va baixar abruptament. Quiggold coneixia el significat d'aquell gest i va
girar-se immediatament per cridar-li a la tripulació.
—Squeaky! Tot a estribord! Encenguin tots els motors! Reeg,
prepara els torpedes!
El gabdorin va aferrar fermament la barana, sabent que el
que el capità planejava fer podria resultar contraproduent.
—Tots als seus llocs! Vencerem aquest desert!
[1] Meson Martinet, he tingut molt dubtes per saber a què fa referencia el nom d’aquesta
nau. Per un cantó està Meson
significa o bé una Fonda i bé un Mesó (Hadró format per un quark i un antiquark
de càrregues de color complementàries), i per l’altre Martinet, que pot ser rigorista, ordenança o bé un nom propi. Per
tant al final ho he deixat com en l’original. (N. Del T.)
[2] Shrike. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada