Esquadró Cobalt (II)

Anterior

2

La Rose s’agafà a la vora de la cadira que estava bloquejada davant dels monitors de l'enginyer de vol i es va aixecar, ja que estava asseguda en el terra.

Podia veure a Finch al capdavant en la cabina. Si hagués donat la volta, hauria vist a la Rose asseguda allà, però no es va atrevir a apartar la mirada del camí de vol que estava franquejant a través de l'estrany sistema planetari d’Atterra.

─Estic bé ─va dir Rose tremolosa, i amb un altre esforç es va posar dempeus una altra vegada. Va fer un cop d'ull a les pantalles tecnològiques. Des de la seva consola en el fuselatge aspre i sense finestres de la nau, no hi havia vista exterior excepte pel que es veia en els monitors. Les imatges dels asteroides d’Atterra mostraven el malson d'un navegant, un enlluernament d'obstacles.

Rose va repetir:

─Estic bé!

─Ei, aquestes són bones notícies ─va dir Finch─. Perquè necessito la teva ajuda aquí, el coet d'estribord no para de disparar. Crec que es va bloquejar quan li vaig fúmer una puntada als enllaços. Està malgastant combustible que no tenim i incrementant la potència que estem tractant d'amagar i a més... ─Va fer una pausa per prendre alè, i va acabar─. A més, està intentant dirigir-nos directament cap aquest maleït asteroide.

─Tal vegada necessitis un repàs en l'entrenament de vol.─ Rose va mantenir la seva veu lleugera mentre feia una broma pesada. Sabia que Paige estava escoltant, en la seva fràgil esfera de cristall i exposada en una torreta d’artiller sota el ventre del bombarder pesat, i un acudit ximple li asseguraria a Paige que Rose no estava ferida.

Rose va córrer al llarg de la coberta de vol cap a la cabina. La Martell no estava feta per a un copilot, per la qual cosa només hi havia un seient fix en la cabina i no hi havia espai per a la Rose, excepte per parar-se darrere d’en Finch. Des de la clara cúpula en forma d'ou de la coberta del pilot, Rose va fer un ràpid cop d'ull al veritable desafiament al que s'enfrontava Finch.

Era gairebé com mirar la ràfega de llum de les estrelles que vas veure per un moment quan vas entrar en l’hiperespai. Però les milers de llums que brillaven al voltant, fins a on aconseguia la vista, no eren estrelles; eren els asteroides del Cinturó Atterra, il·luminats no per la seva pròpia energia sinó per la resplendor del seu compartit sol groc. Els més llunyans semblaven estrelles estables, aquells en la distància mitjana com brillants llunes, i massa a prop per a la seva comoditat, el més proper semblava ser un globus muntanyenc i estèril de roca vermella que s'alçava sobre la Fortalesa Estel·lar.

─Per a què havies d'anar i fotre-li una puntada als enllaços de l’activador? ─va renyar Rose.

─No ho vaig fer a propòsit ─va dir Finch a la defensiva─. Va succeir quan els canons ens van atrapar.

El seu pilotatge de la nau era lleuger fins i tot sota els seus guants, amb un dit sobre els controls. No semblava preocupat.

Però Rose va escoltar la tensió en la seva veu quan va dir:

─No puc deixar la nau. Pots veure els enllaços si poso els meus peus en alt?

─Pa sucat ─va dir Rose, com si fora a ser fàcil.

Finch va aixecar els genolls i va estrènyer les botes contra el marc de la cúpula de la cabina. No va apartar la mirada de la vista exterior, mentre assumia una posició incòmoda, o movia les seves mans una fracció dels controls.

Rose es va arrossegar sota el seient del pilot. El panell que se suposava havia de protegir els enllaços dels coets del timó estava encaixat cap a dintre com a resultat de la puntada que Finch li havia donat, òbviament ficant els coets en una posició permanent. Hagués estat una solució fàcil si Finch es pogués haver apartat del camí.

Rose va aconseguir col·locar una palanca del seu cinturó d'eines darrere del panell encallat, però no va poder col·locar-se en la posició correcta per aplicar força suficient per afluixar-ho.

─Baixa el peu dret ─va dir Rose.

─De debò? Així?

─Just així ─va agafar la bota d’en Finch i la va guiar per descansar sobre la palanca que havia encaixat en la seva posició.

─Ara baixa. Com ho vas fer abans.

─Vols que li doni una altra puntada? ─Finch va riure sense alegria─. Bé ─va obeir amb cautela, els seus ulls en la miríada d'asteroides grans i petits davant d'ell i en l'enorme en el qual estaven en imminent perill d'estavellar-se.

─Així no. Usa la part posterior del teu taló, solament una bona puntada ferma ─va dir la Rose.

Finch va donar una puntada, i el panell embussat va sortir disparat de la paret amb un baluern. Rose va esquivar la llosa de metall i la bota descendent d’en Finch. Va examinar els enllaços del coet, va veure el que havia estat forçat a avançar massa i ho va tornar a col·locar en el seu lloc.

─Perfecte! ─va aplaudir Finch─. Gràcies! Va ser molt difícil?

Rose va colpejar els seus auriculars contra la paret interior del seient del pilot tractant de sortir.

─Ai! Aquesta nau m'odia!

Es va redreçar, agafant-se a la part posterior del seient d’en Finch, i per un moment va oblidar la seva indignació. Ella solament mirava, fascinada per la increïble bellesa insensible del brillant sistema.

Després va recordar per què podria ser perillós.

─Vés amb compte d'acostar-te a aquests grans asteroides ─va advertir Rose al pilot─. El deflector de potència falla a curta distància. Si hi ha algú allà, podran veure'ns amb els seus propis ulls.

─Estem de nou en camí ─va avisar Finch a la resta de la tripulació─. Rose, pren el teu seient en observació.

─Nix, mapeja aquest canó automàtic en l'asteroide que acabem de passar, vols? Posa-li de nom Atterra Un-Set-Zero-Sis-Quatre. No vull activar-ho per segona vegada. Probablement enviï un informe de trets i si ens acostem novament, qualsevol qui el posés allà començarà a sospitar.

─A més, podria disparar-nos de nou ─va dir la veu tranquil·la de Paige a través de l'auricular de la Rose.

─Canó en Atterra U-Set-Zero-Sis-Quatre ─va dir Nix─. Ho tinc.

─Llavors prepara't per alliberar els droides sonda ─va agregar Finch─. Atterra Bravo hauria d'estar dins de l'abast en deu.

─Comptant ─Rose va escoltar a Nix confirmar a través dels seus auriculars.

***

El seient de “observació” de la Rose era la torreta superior, en la cua alta del bombarder pesat. Igual que els canons d’en Finch i els de la torreta de la Paige sota les badies de bombes, les armes de la torreta posterior estaven carregades per si la Martell trobava foc enemic.

Rose esperava no haver d'usar les seves armes. El deflector podria ser capaç d'ocultar la potència del motor de la nau, però no podria dissimular l'explosió d'energia de foc làser.

Li va donar una palmada afectuosa al deflector mentre passava precipitadament per arribar al seu lloc d'observació. La màquina li va xisclar en resposta.

Quan Rose es va pujar al seient en l'esfera de cristall transparent de la torreta posterior, novament va sentir que havia estat colpejada en el cor per la bellesa inimaginable dels milers d'asteroides d’Atterra.

─Uau, quina vista! ─va exclamar.

─Això és el que volíem veure, veritat? ─La veu de la Paige en els auriculars de la Rose era càlida quan va estar d'acord amb la seva germana menor─. Recordes com vam perdre les estrelles quan la Primera Ordre va omplir el nostre cel de pols i naus de guerra?

─Quan solíem parlar de veure la galàxia juntes, era per aquesta vista, veritat?

─Cert, això és com un creuer de vacances galàctic de luxe ─va bromejar Rose.

Però va haver d'admetre que era bell. Els asteroides eren enlluernadors, il·luminant tot l'espai com llunes i estrelles, fins a on hi arribava la vista.

─El somni d'un pilot!─ va afegir Paige.

─Ha, ha ─va dir Finch, qui probablement estava suant. Havia de ser un vol enervant en aquest sistema─. Nix, el llançament s'acosta en dos. Som a punt de deixar el cinturó. Llavors serà fàcil viatjar fins que ingressem en l'òrbita interior d’Atterra Bravo.

Paige i Rose, mirant cap enrere, no havien pogut veure el planeta mentre s'acostaven. Però quan Finch es va acostar a Atterra Bravo per llançar les sondes d'espionatge, la seva visió va canviar.

Atterra Bravo era un món d'or fosc perlat, aparentment brillant a la llum del sol amb aquesta serenitat superficial que molts mons tenien des de la distància. Fins i tot el seu propi planeta natal fred i crepuscular, Hays Minor, havia tingut aquesta lluentor serena quan se’l veia des de l'espai.

─Estem a la zona de llançament ─va informar Finch─. Deixa-les anar quan estigui llest.

─Bombes fora! ─va avisar Nix exuberantment. Rose sabia que ell hi havia estat preparat, amb el seu dit en el gallet remot, tot el temps que havia estat arreglant els coets del timó.

Des del seu seient en la cua de la Fortalesa Estel·lar, Rose no podia veure les portes de la badia de bombes obertes. Però podia veure als droides sonda mentre es llançaven a l'òrbita d’Atterra Bravo, com una fina tempesta de pols que s'allunyava de la nau i desapareixia ràpidament. Envoltarien el planeta en el transcurs de les properes divuit hores més o menys, recopilant dades, i després la nau tornaria a recollir-los.

Mentrestant, el bombarder viatjaria a l'altre costat del sol d’Atterra i visitaria el planeta germà de Bravo.

El cor de la Rose va donar un petit salt d'emoció davant la idea. Com a casa, va pensar. Fins aquí tot bé.

─Les portes de la badia de bombes es van tancar ─va informar Nix─. Llest per al proper descens quan ho estigui, capità.

─Està bé, anem de camí.

Després va tornar a la cobertura de la miríada d'asteroides i es va complir amb Atterra Alpha.

Rose va observar com la bella perla daurada fosca d’Atterra Bravo es feia més petita darrere d'ella. No podria veure el seu món germà, Atterra Alpha, fins que estiguessin al seu costat.

─Mantingues una bona vigilància ─va dir Finch─. Si el rumor és cert que la Primera Ordre està controlant el tràfic entre les dues Atterres, probablement hi hagi més d'aquestes armes. Va afegir ominosament─. I no tenim forma d'endevinar on.

***

Van volar constantment al voltant del sol, esquivant cossos celestes en el camí, i van fer el següent llançament en Atterra Alpha sense trobar res fora del comú.

Després van haver d'esperar al fet que les sondes fessin el seu treball. Paige es va fer càrrec dels controls del pilot durant un temps perquè Finch pogués descansar una mica.

Com més esperaven, més conscients estaven que l'àrea no estava tan buida com semblava.

Naus grans i petites van aparèixer i van desaparèixer en els monitors, parpellejant a través de la pantalla i parpellejant de nou. Algunes d'elles semblaven estar en òrbita al voltant dels dos planetes habitats. Algunes d'elles semblaven estar patrullant el complex cinturó d'asteroides.

Rose es va preguntar amb inquietud si estaven buscant intrusos.

Si la General Leia tenia raó quant a què Atterra estava bloquejada per la força, llavors segurament algú intentaria mantenir fora de servei les naus espies com la Martell, el bombarder pesat de la Resistència.

Rose va pensar que valia la pena repetir el que li havia dit a Paige abans.

─El deflector oculta en la seva majoria la quantitat d'energia que estem emetent, però no podem evitar que ningú ens vegi amb els seus propis ulls ─li va recordar a la seva germana a través del sistema de comunicacions mentre Paige pilotava la Fortalesa Estel·lar─. Si ens amaguem darrere d'alguna cosa gran, és menys probable que aquestes naus ens vegin. Acosta't a un dels asteroides si pots.

─Li vas dir a Finch abans de no acostar-se.

Rose va posar els ulls en blanc i va sospirar. Per descomptat, ningú podia veure-la.

─Acosta't però no massa a prop, val? No tan a prop que atraguem a un altre canó automàtic. Solament queda't en el mateix lloc per un temps.

Van ser afortunats. Els asteroides semblaven amagar el bombarder de la Resistència; almenys, ningú ho va notar. El deflector roncà, fent el seu treball de manera confiable per ocultar les seves emissions d'energia, i el protector costat fosc de l'asteroide va evitar que la llum es reflectís en les superfícies reflectores de la Martell. Durant diverses hores, la Fortalesa Estel·lar es va perdre de vista.

Durant uns minuts, Rose també es va dormir de manera irregular, recolzada en el seient de l’artiller sota la llum reflectida de molts asteroides del sistema Atterra.

Finch la va despertar quan estaven preparats per recollir les sondes d'espionatge. Rose havia d'estar de tornada en els monitors del seu enginyer de vol, perquè estava a càrrec de comptar-los com un pastor de nerf mentre Nix, a baix en la badia de bombes oberta, col·locava els droides sonda novament en el seu lloc en els prestatges de bombes─. Tinc males notícies ─va dir Finch─. Estem perdent moltes de les sondes. Vaig fer un cop d'ull als seus informes de comunicacions i les que estan en les trajectòries orbitals més distants segueixen col·lidint amb enderrocs al voltant de tots dos planetes. Algunes de les sondes van activar les seves pròpies autodestruccions.

─Què? Deixa-m’ho veure.

Rose i Nix es van inclinar sobre els monitors, tractant de comptar els números. A causa dels seus dispositius mini-deflectors, els droides espies no van mostrar cap rastre d'energia en les pantalles de rastreig. Però de tant en tant, un d'ells enviava una xiulada de comunicacions per informar al bombarder que estava fent el seu treball. Van ser programats per enviar una “última paraula” si explotaven.

Hi havia una llista creixent d'últimes paraules.

Nix va arrufar les celles.

─Crec que estàvem conscienciats de perdre a alguns.

─Això és més que uns pocs! ─va exclamar Rose─. Això és un set per cent i en ascens! Se suposa que han d'actuar com droides, no com una rajada de nerfs en pànic!

─Els que hem perdut estaven en aquest anell exterior a la vora de l'òrbita del planeta ─va dir Finch─. Si s’han trobat amb alguna cosa. Si hi ha un bloqueig en el seu quadrant...

─Si? ─Rose va repetir obscurament, recordant els canons automàtics.

Finch va ignorar el seu sarcasme i va continuar:

─Si hi ha un bloqueig, sembla que part d'ell ha d'incloure un camp minat al voltant de l'òrbita exterior del planeta. Tal vegada també més endavant. Haurem d'anar amb compte de recollir les sondes. No volem tampoc ensopegar amb algun tipus de dispositiu explosiu-parany.

La Martell va sortir del seu amagatall i va tornar a l'òrbita al voltant d’Atterra Alpha, de camí per interceptar el que quedava dels primers cinc-cents droides sonda que havien acabat el seu espionatge. Les sondes van aparèixer en els monitors solament com uns punts, sense vida com meteoroides. Però tots estaven programats per tornar a casa en la Fortalesa Estel·lar, i Rose i Nix havien d'assegurar-se que tots estiguessin inclosos.

Paige i Rose van veure la primera de les mines espacials amb parany explosiu al mateix temps. Rose la va veure com una sobtada florida de llum en un dels seus monitors. Paige la va veure a través dels cristalls de la torreta de bola.

─Hi ha una mina! ─va cridar Paige des de la torreta inferior.

─La veus? ─va dir Finch bruscament─. Per on?

─No la vaig veure. Vaig veure l'explosió! Una de les sondes que tornava la va tocar.

─Sí, aquesta s'ha anat ─va dir Rose. La llum en la seva pantalla havia estat el rastre d'energia de l'explosió. Ara l'informe final del droide espia condemnat va brillar davant els seus ulls.

─Moguin-se, nens! ─va dir Finch─. Estem en un camp minat o estem a la vora d'això.

─Veig una! ─va dir Paige─. Darrere de nosaltres, encara que... de classe plata. Pots veure-les quan la llum del sol les atrapa. Més petites que un caça estel·lar.

Efectivament, les mines estaven escampades com joies en un anell al voltant d’Atterra Alpha, silencioses, brillants i mortals. Encara que estaven carregades amb explosius, no eren dispositius energitzats. No emetien cap energia pròpia. Simplement esclataven si alguna cosa es topava amb elles.

Finch va reduir el ritme del bombarder pesat, mirant. La pressió per detectar les mines va recaure principalment en el pilot; Paige solament podia mirar darrere de la nau, i Rose i Nix no podien veure res.

─Crec que estem fora d'elles ─va dir Finch─. En cas contrari, ja haguéssim colpejat a una.

─Hi ha una! ─va cridar Paige─. Sota meu. Te la vas perdre per uns deu metres.

Finch es va balancejar, llançant el bombarder pesat pràcticament de costat. Quan va tornar a estar dret, va dir tremolosament:

─Aquesta va ser una altra.

─Hauríem de sortir? ─va avisar Nix.

─No puc ─va dir Finch breument─. Haig de recollir les sondes o correm el risc de posar en perill a la Resistència ─Rose les va comptar mentre Fich volava cautelosament.

Però mentre els droides espies viatjaven en un flux constant de retorn a la seva nau d'abastiment, Rose va començar a sentir-se una mica més segura que el salt podria ser un èxit.

─Sóc l'únic que se sent com si fóssim un gran vell esquer per a aus gegantina assegut aquí a la intempèrie, esperant per recollir als ocellets mentre els depredadors se'ns acosten? ─es va queixar Finch.

─Oh, para de gemegar ─va dir Paige amb la seva forma pràctica─. Ningú ens ha notat encara, i això és perquè estem sent acurats per no ser notats.

─Sí, escolta a Paige i deixa de gemegar ─va dir Rose, i després va agregar amb satisfacció: ─Tots els nostres ocellets d’Atterra Alpha tornen a estar segurs en el niu. Anem a sortir d'aquí.

─D'acord, bombarder, tanquin aquestes portes de la badia de bombes i tornem a Atterra Bravo per recollir a la resta de les nostres noies ─va ordenar Finch.

El vol de retorn a Atterra Bravo no va ajudar a reduir l'ansietat de la tripulació. Van haver d'esquivar no menys d'altres tres naus que van aparèixer i van desaparèixer dels monitors; no hi havia forma de saber si eren tràfic ordinari o si estaven armades per al bloqueig. En lloc d'avançar ràpidament al punt de recollida, la Martell va haver de perdre el temps amagant-se en les ombres dels asteroides una altra vegada. Els escarpats cims de roca fosca s'alçaven com muntanyes. Era impossible no imaginar naus enemigues amagades en cada cantonada. Després van tenir un altre desagradable feix de rajos amb un canó automàtic. Però Finch ho va veure abans que disparés el seu foc, i novament es va desviar frenèticament d'allà.

─Crec que parlo per tots nosaltres ─va anunciar Nix─ quan dic que estaré molt content quan estiguem de retorn a l'espai obert.

─Entès ─Finch va panteixar, redreçant el camí del bombarder.

Finalment, estaven de nou en òrbita al voltant d’Atterra Bravo, amb l'esperança de no topar-se amb un altre camp minat.

Però en el seu lloc es van trobar amb un nou problema.

El primer lot de droides espia que havien alliberat havia estat en el desgovern per més temps, i com a resultat va prendre més temps per reunir-los.

─Vuit van tornar sans i estalvis ─Nix va avisar a Rose des dels prestatges de bombes─. Pots veure més d'ells?

─Aquí ve un altre grup que completa una òrbita ─va informar Rose des dels monitors─. Semblen sis o set, però podria ser simplement deixalles espacials: preparin-se en cas que siguin nostres. Déu meu, és pitjor que arriar nerfs.

Ella en realitat no sabia com era el pasturatge de nerfs. Però no podria ser tan dolent com això.

─Quants encara estan per aquí? ─va cridar Finch.

─Després de recollir aquest proper grup, si això ens pertany, encara hi ha altres cinquanta que agafar ─va dir Rose─. Sense comptar els que ja han explotat.

─Està bé, gairebé llest ─va dir Finch encoratjador.

Va ser en aquest moment que va aparèixer un estrany centelleig de llum en la pantalla que Rose estava mirant, com si algú hagués llançat un grapat de cristalls de neu il·luminats a través del monitor.

I just com si els cristalls s'haguessin fos instantàniament, van escombrar una línia en la cantonada superior de la seva pantalla i van desaparèixer.

Semblava un esquadró de caces estel·lars.

 Següent