59
ELS ROMANENTS MESULANS, ARA
Lando va córrer. Les seves magnetobotes produïen sorolls
metàl·lics sobre la graella de ferro de la passarel·la. Sabia que no tenia
sentit, però de totes maneres va córrer. Alguna cosa en el seu interior es
negava a només quedar-se assegut i permetre's volar a trossos. Han havia rebut
el seu missatge, això esperava, així que tot el que li quedava per fer era
moure's.
Es va escoltar una ràfega, després una altra va colpejar
l'aire immediatament després. Tot s'havia acabat.
Una fissura es va obrir al costat de Lando mentre baixava de
pressa per la passarel·la, entre dolls de vapor, cables i travessers que
col·lapsaven al voltant. Més endavant, esperava l'espai obert.
Darrere d'ell, una altra explosió va travessar el contenidor
de deixalles; aquesta va enviar a l'exterior un baluern que va fer que les
dents li petessin. Un motor en flames d'algun tipus es va estavellar davant, va
saltar sobre ell, aterrant sense perdre el pas, i va córrer cap a la porta
oberta d'endavant.
L'explosió final l’atraparia des d'enrere. Si feia que el
temps avancés més lent, sentiria com cremava el seu vestit espacial, després
esquinçava la seva pell i arrencava cada òrgan fins a desaparèixer per complet
de l'existència. Es tornaria pols espacial.
Tal vegada hi havia quelcom bell en tot això. No obstant
això, en aquest moment no semblava així. Kaasha miraria per la finestra del Chevalier i es faria preguntes.
El contenidor de deixalles es va sacsejar amb una altra
explosió, però no importava; Lando estava en la riba. Sense detenir-se, es va
llançar a l'espai obert, amb els braços estesos a cada costat, i va esperar el
final.
En canvi, alguna cosa el va prendre pel canell i el va
subjectar amb força. Una cosa més el va agafar per l'altra. Mirà a cada costat,
amb llàgrimes en els ulls, i va veure la cara de la seva vella amiga.
Ha degut de morir, sense sentir-ho, perquè la cara d’L3
estava a cada costat seu. Ella havia vingut a conduir-lo al paradís, o a
qualsevol lloc al que anaven els pocavergonyes i jugadors quan morien després
de salvar la galàxia de la condemna imminent (dues vegades ara, però qui les comptava?).
—Au vinga, General Calrissian —va dir un dels L3—. Sortim
d'aquí.
Les seves motxilles propulsores es van encendre al mateix
temps, llançant-los als tres cap endavant, mentre una explosió espectacular
sorgia darrere i després tot s'enfonsava en la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada