58
CHANDRILÀ, ARA
Un tall en el coll va ser el primer que es va imaginar Beex.
Això faria un treball ràpid. O tallar-lo en la part superior de la columna i
seguir movent. Calia esborrar a tants éssers orgànics i aquest era un de petit.
Va valorar l'àrea petita de carn exposada entre el cabell negre de Ben Solo i la
seva camiseta. El nen estava girat, amb les petites espatlles encara agitades
pels sanglots. Petits monticles marcaven les vores estriades de les vèrtebres
cervicals. Beex podia tallar entre dues d'elles, de manera neta. Seria un suau
moviment en l'aire i després aquesta lleu resistència quan la fulla tallés a
través de tendó, múscul, carn i os. El PLOP!
satisfactori que coronaria el tall. Ah! La satisfacció d'un treball ben fet;
com un menjar ben cuinat!
Però si Beex s'equivocava en dirigir el tall, només feriria
al nen i després hauria de descobrir com aconseguir el tall mortal. Tediós.
Beex va avançar, mentre desdoblegava el seu braç amb el
ganivet serrat i s'escoltava un brunzit lleu. Ben va girar-se i el món centellejà
en un pàl·lid buit, una llum brillant que s'abocava des de tots costats.
«Havien estat bombardejats?», es va preguntar Beex. On estava?
Una veu ploriquejava a prop. Suaus sanglots omplien l'aire: Ben. Ben Solo.
Beex va mirar cap avall mentre el món tornava a enfocar-se i
el seu to carmesí s'esfumava.
El nen el mirava cap amunt amb els ulls molt grans i
plorosos.
El braç amb el ganivet de Beex va tornar a doblegar-se cap a
si mateix. Per què l’havia tret? Estava preparant algun tipus de menjar? Caf!
Per descomptat! Per a Ben!
Beex es va donar la volta, sense saber per què havia deixat
la cuina per començar. Va haver de tractar-se d'algun tipus de problema de
programació.
Però de totes maneres, caf!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada