Metges de guerra (VII)

Anterior

7

L'espia portava més de dos mesos estàndard en aquella miserable i humida bola de fang i ja estava més que terriblement fart d'ella. Dos mesos des que els agents de les altes esferes de l'exèrcit de la República havien ordenat el seu trasllat en aquell Uquemer. Dos mesos passant calor sota un sol implacable, assetjat per tot tipus de plagues alades... i per aquestes espores! Aquestes irritants espores que ho embussaven tot constantment. Hi havia dies en què havia de portar mascareta filtradora, o corria el risc de morir asfixiat abans de poder recórrer la base de cap a cap.

L'espia trobava a faltar la seva llar amb desesperació enervant. La calidesa del clima, la brisa de l'oceà, els subtils aromes que desprenien les falgueres... Va rebutjar la rauxa nostàlgica amb un grunyit i una sacsejada de cap. No tenia sentit recrear-se en el passat. Tenia una feina a fer, i per fi començaven a donar fruit les llavors que s'havien plantat més d'un any abans.

Encara que seguia sense tenir molt clara la naturalesa exacta de les maquinacions que recolzaven aquest pla del Comte Dooku, la veritat és que això no importava. De fet, era gairebé millor ignorar-les, perquè, en cas que el capturessin, ni les drogues ni els hipnoescàners poguessin treure-li la veritat.

Però tampoc era molt probable que el descobrissin. La seva nova identitat estava documentada de forma impressionant, i la posició que tenia dins de la cadena de comandament era prou elevada com per poder avaluar gairebé qualsevol informació que entrés. La Confederació havia preparat bé el terreny. L'espia va mirar el crono de paret i va seure davant l'imponent escriptori. En ell estava instal·lat un monitor que mostrava diverses vistes dels edificis de l’Uquemer, el moll de les naus de transport i els hangars de processament de bota. La veritat és que tampoc hi havia molt més. Tot plegat no mereixia ni malgastar un torpede de protons, exceptuant una cosa: la bota.

Les diferents escenes del monitor mostraven que tot transcorria amb normalitat. Una cosa que canviaria aviat; en pocs minuts, de fet.

Va prémer un botó i va detenir el monitor a la vista de «espaiport» (un terme massa grandiós per a aquesta llosa de ferrociment de deu metres quadrats), on estava a punt d'enlairar-se un transbordador amb una càrrega de bota processada. L'espia va contemplar com s'elevava silenciosament la nau sobre les invisibles ones repulsores. Es va alçar ràpidament, guanyant velocitat per travessar amb rapidesa el principal estrat d'espores i així minimitzar el dany. Va aconseguir en un moment l'altura de mil metres, convertint-se en un punt llunyà, gairebé invisible. Llavors, el puntet va esclatar en una resplendor blanca encegadora, sent per un instant més brillant que Drongar Prime.

Segons després, l'estrèpit de l'explosió va ressonar per tota la base, com una ona eixordadora.

L'espia no va sentir cap alegria davant aquest acte. Hi havia mort gent, però havia estat necessari. Havia d’agafar-se a aquest argument. Tot això era part d'una meta distant però crucial. Havia de tenir-ho en ment.

***

Den Dhur pensava sense parar. Aviat seria hora de tornar al seu cubicle i treure la petita però potent unitat de comunicació comprada al mercat negre per al seu treball. Li havia costat una pila de crèdits, però havia valgut la pena. Estava camuflada com a mòdul d'entreteniment portàtil i era capaç d'enviar per l'hiperespai paquets de missatges holocodificats en un ample de banda que tot just era detectable per les estacions de la República o la Confederació.

El problema era que no semblava haver molt sobre el que informar. Tot i que no era del domini públic que la lluita de Drongar es lliurava pels camps de bota, tampoc era una cosa sorprenent. El problema d’en Den era que no tenia cap notícia a donar.

Però aquest problema no va durar molt.

Den travessava el recinte quan va veure que la seva ombra es va tornar negra com el carbó durant una fracció de segon. Es va girar i va alçar la vista amb cura, aclucant les parpelles per maximitzar el factor de polarització de les seves ulleres reductores. Fins i tot amb la llum ambient reduïda, el punt de llum en les altures era intensament blanca, més encegadora que el sol del planeta. Per un segon d'horror, va pensar que alguna estrella pròxima s'havia convertit en nova. Això sí que seria una gran notícia, si no fos perquè llavors ell no estaria allà per donar-la.

Va sentir a l'esquena crits, xiscles de pànic i alarma. Hi havia algú al seu costat, mirant cap amunt. Tolk, la infermera lorrdiana.

–Què ha passat? –va preguntar.

–Sembla que ha explotat la nau de transport de bota.

El so de l'explosió va arribar fins a ells com volent confirmar el comentari, fent vibrar els ossos dels qui tenien esquelet. Den va sentir que les dents li petaven en resposta a les ones de baixa freqüència.

Un soldat clon que passava per allà, un tinent, a jutjar pels galons blaus, va xiular sorprès.

–Vaja. El seu camp ha hagut d'aconseguir el punt crític. Algun trencament en l'acoblament superconductor.

–Impossible –va dir un enginyer ishi tib. Den li va reconèixer: era el mateix que ballava a la cantina quan plovia, en el seu primer dia al planeta–. El meu equip ho ha repassat aquest matí amb deteniment. Hem comprovat tres vegades tots els tancaments hermètics. Les bombolles de buit estaven tenses. Ni un neutrí lubricat podria haver-se ficat entre les plaques.

El soldat va arronsar les espatlles.

–Com vulguis. Quanta gent hi havia a bord?

–Dos mossos de càrrega –va dir un humà al qual Den no va reconèixer–. I el pilot.

El soldat va negar amb el cap i es va allunyar.

–Una autèntica llàstima.

Ja pots dir-ho si. Den va mirar al seu voltant. El recinte obert era ple de curiosos que miraven al cel com si no hi hagués res més que mirar.

–I les restes? –va preguntar nerviosa una infermera caamasiana.

–Les restes? –L’enginyer va deixar anar una rialleta–. Les úniques restes que quedaran d'això seran raigs gamma. –Va assenyalar cap al cel amb un ampli gest–. No es preocupi, hi ha un camp d'energia cobrint tota la base, recorda?

Cada un va començar a aportar la seva opinió sobre el que hauria causat la destrucció del transport. Den es va allunyar cavil·lant.

Una cosa era clara: Filba trauria algun profit d'allò, si no ho havia fet ja. Den es va mossegar els llavis, pensatiu, i va variar el seu rumb.

***

En Den es va acostar amb certa rapidesa al Centre d'Operacions, que albergava els subministraments i l'estació de comunicació. Encara que només portava uns dies a Drongar, feia molt de temps que coneixia a Filba. Els seus camins s'havien creuat per primer cop en el plujós planeta de Jabiim, durant una de les últimes resistències de l'exèrcit de la República. Den informava d'aquella batalla i Filba era oficial de subministraments, a més d'estar ficat en el mercat negre d'armes. El hutt, igual que molts altres de la seva espècie, estava disposat a utilitzar l'esquena de qualsevol per enfundar la seva vibrodaga, i gairebé va fer matar a Den en un intent de guanyar-se el favor del rebel Alto Stratus.

Els plecs branquials d’en Den es van tensar recordant-ho. Filba era un oportunista avariciós que somiava en convertir-se en un senyor del crim, com el seu heroi, Jabba. Potser fins i tot en ser un Vigo del Sol Negre, a jutjar pels comentaris esquitxats que feia en prendre unes copes de més. Segons l'opinió d’en Den, el hutt no tenia moltes possibilitats de convertir-se en un peix gros dels baixos fons. Els hutts eren una espècie conqueridora, però Filba estava més que necessitat de coratge. Malgrat les seves fanfarronades, Filba era el primer d’amagar-se sota la taula quan es cridava: «Trets!». I donat la seva grandària, sol ser l'únic que entra sota ella, va pensar en Den amb una rialleta.

La funció principal d’en Filba era la d'oficial d'intendència. Com a tal, estava encarregat d'ordenar i inventariar tot el subministrament mèdic, els medicaments, les municions, el material, els articles cibernètics, els androides, els sensors i l'equip de comunicacions, les peces de recanvi de les naus, l'alimentació i les substàncies químiques d'última generació que poguessin inventar els científics de la República per acabar amb les espores. I aquestes eren només les tasques de les que Den estava al corrent. El hutt també controlava l'estació d’holocomunicacions, l'enviament i la recepció de comandes i missatges, normalment entre l'almirall Bleyd i el coronel Vaetes, i, en ocasions, les instruccions de combat que enviava l'almirall de la flota als comandants de les tropes clon. Totes aquestes funcions semblaven més que suficients perquè les realitzessin sis éssers, però el hutt semblava insistir també en ocupar-se del seguiment de la collita i les trameses de bota. Den es va preguntar quan trobaria Filba temps per dormir.

Si conec a Filba, va pensar el periodista, i, que el faedor em valgui, el conec, el seu interès per la bota és més que laboral.

El despatx d’en Filba era com s'esperava el reporter. Net i organitzat, però atapeït fins al sostre de prestatgeries, receptacles i armaris, que al seu torn estaven plens de tota mena de coses, contenint majoritàriament suports per a l'emmagatzematge de dades. Den va veure graelles d’holocubs, monitors plans, plastilàmines i altres... Li feia mal el cap amb només veure tota aquesta informació.

El hutt estava davant un holoprojector, conversant amb algú en el camp receptor. Això va ser tot el que va veure Den abans que un soldat es posés davant seu, enarborant el rifle làser.

–Nom i tipus de visita –li va dir.

Aquest clon era un no-combatent, segurament destinat a la seguretat d’en Filba. Portava l'armadura blanca i lluent.

–Si no tens un bon motiu per estar aquí, et costarà el cap.

–Den Dhur. Periodista d'Onda Galàctica. Només volia saber que pensa Filba de...

L'enorme massa del hutt va treure el cap per darrere del guàrdia clon.

–No passa res –va dir. El guàrdia va assentir i es va posar a un costat. Filba va mirar al sullustà des de dalt, alçant-se en tota la seva enorme alçada, almenys enorme per a Den. Darrere seu, Den va poder veure que l’holoprojector amb el qual Filba havia estat parlant romania apagat.

–Què vols? –va grunyir Filba.

–No intentis intimidar-me, cara de llimac, o t’assabentaràs del que és bo –Den ja havia tret el seu dispositiu de gravació, disposat a registrar les paraules d’en Filba. L'hi va clavar al hutt a la panxa per donar més èmfasi al que deia, però quan el va apartar es va penedir d'haver-ho fet, ja que estava recobert de baves.

Filba va fer un salt cap enrere de mig metre. Semblava molt nerviós, en el cas que Den no s'equivoqués en interpretar l'expressió de l'enorme cara de gripau del hutt. Den va arrufar el nas, en adonar-se que les secrecions corporals del hutt començaven a olorar agre.

–Acabo de parlar amb l'almirall Bleyd –va dir Filba–. O més aviat, escoltava mentre ell parlava. Ha parlat molt alt i durant molt de temps.

–Deixa'm endevinar. No li alegra l'explosió de la nau.

–A mi tampoc –Filba es va estrènyer les mans. Els seus dits semblaven cuquesponges grogues de Kamino–. S'han perdut més de setanta quilos de bota.

–A més de tres vides –li va recordar en Den–. Com diuen d’això? Ah, sí. «Danys col·laterals».

El seu to sarcàstic va fer que Filba li mirés amb recel. El hutt es va posar dret i es va apartar del seu costat deixant pel terra un ample reguitzell de brillants baves. A Den li va encantar que corregués l'aire entre els dos. L'intens olor de por que desprenia el gastròpode li provocava nàusees.

–En les guerres mor gent, periodista, què vols?

El to d’en Filba era fred. Era evident que no li agradava que el sullustà l’enxampés en un moment baix.

–Només un comentari –li va dir Den en to reconciliador. No tenia sentit enfadar-lo encara més. Filba podia ser un covard, però la seva jurisdicció sobre l'estació d'enviament i recepció, a més de gran part de la informació vital d’Uquemer el convertia en un individu summament poderós i influent. Un mal enemic al qual no s'ha de donar l'esquena–. Una cosa oficial sobre el desastre que pugui incloure en la notícia.

–Notícia? –els enormes ulls grocs s’entretancaren amb recel–. Quina notícia?

–Com és lògic, esmentaré això en la meva propera connexió. Sóc corresponsal de guerra. Forma part de la meva feina –Den es va adonar que allò sonava defensiu. Va tancar la boca.

–No puc consentir-ho –va dir Filba amb constrenyiment–. Podria danyar la moral.

Den el va observar de fit a fit.

–La moral de qui? De les tropes? A ells els hi és igual. Talla'ls-hi els dos braços i et mataran a puntades de peu. I per si vols dir al personal de la base, tot el que no estigui en coma o dins d'un tanc de bacta sap el que ha passat. La veritat és que ha cridat una mica l'atenció.

–Aquesta conversa ha acabat –va dir Filba, arrossegant-se sobre el seu rastre de baba–. No vas a donar cap notícia sobre aquest incident –va fer un gest de rebuig amb la mà, i Den va sentir una estrebada des del darrere. El guàrdia clon li havia agafat del coll de la camisa i li treia fora de l'estada, amb els peus penjant.

Un cop fora, el guàrdia va deixar a Den a terra, sense emprar la força, però tampoc amb suavitat.

–I no tornis a aparèixer sense anunciar-te –va dir a Den–. Ordres d’en Filba.

Den tremolava de ràbia.

–Digues a Filba –va dir– que pot agafar les seves ordres i ficar-se-les per... –li va descriure gràficament la manera en què el hutt podia utilitzar la seva sortida cloacal com arxivador. El guàrdia clon no va prestar atenció. Es va limitar a tornar dins.

Den va fer mitja volta i es va encaminar cap al seu cubicle, perfectament conscient que l’observaven diversos soldats clon i uns pocs oficials de diverses espècies. Alguns somreien.

No vas a donar cap notícia sobre aquest incident.

–Ja, ja –va murmurar en Den–. Això ho veurem.

Següent