Metges de guerra (XXXIV)

Anterior

34

Jos tenia tantes coses al cap que tot just prestava atenció a les xipcartes. Les monedes, calzes, sabres i bàculs amb prou feines tenien significat per a ell. Al voltant de la taula, els altres jugadors miraven les seves cartes, pensant en les seves coses o fent els comentaris habituals.

–Fill de bantha, però qui ha repartit aquest horror? –va dir Zan.

–Crec que he estat jo –va dir Den. Va mirar a Jos–. He intentat fer trampes en el teu favor, doc... no t'ha sortit un sàbacc pur?

–Molt graciós –va respondre Jos–. Si les cartes dolentes fossin una bomba, això ja seria un camp d'asteroides.

–Parles com si volguessis pujar les apostes –va dir I-5.

–Vas a apostar, et plantes o et limitaràs a queixar-te? –va preguntar Tolk a Jos.

El seu to de veu era com un disruptor sònic que li va donar de ple al pit. Per a la seva sorpresa, es va adonar que haver estat a punt de morir mentre intentava aclarir els seus pensaments ahir no li pertorbava tant com la nova fredor que li mostrava Tolk.

Però això és el que li vas dir que volies, no?

Mirà les seves cartes. Tenint la Reina d'Aire i Foscor, el Maligne i la Mort estava tan per sota del vint-i-tres negatiu que no tenia forma de guanyar, segons les lleis matemàtiques d'aquella galàxia. Quan va arribar el seu torn, es va plantar.

Les apostes se les va emportar la banca. Després de la següent carta, Zan també es va retirar.

Den va repartir una carta més a la resta dels jugadors: Tolk, I-5, Barriss i ell mateix. La Jedi es va retirar.

Zan es va tirar enrere.

–Bé, Den, no anaves a escriure un article sobre Phow Ji?

El periodista va deixar de repartir un instant i va prosseguir.

–Sí.

–I quan anem a veure’l?

–Doncs, amb sort, mai.

Jos va pensar que allò era estrany, ja que Den semblava tenir molt bona opinió de si mateix com a escriptor. Dies abans els havia explicat als seus col·legues de sàbacc que pensava esbudellar el bunduki amb un article revelador. Òbviament, els havia advertit Den, aquesta informació no seria del domini públic, ja que el sullustà no tenia cap intenció de convertir-se en pastura per shaak a les mans d’en Ji.

–Què ha passat? –va preguntar Jos.

Den no va respondre. Tolk va donar per acabat el repartiment i es van descobrir les cartes. Ella va guanyar amb un vint-i-tres. Per descomptat.

–Afortunat en el joc, desafortunat en l'amor –va dir Den.

Tolk mirà a Jos i va somriure a Den.

–Llavors per què no anem a veure aquest article, Den?

–Sí, sí que el veureu, si busqueu amb lupa. Ells l’han... destrossat. Jo el vaig enfocar per mostrar a Ji com una escòria galàctica, i donar-li com a aliment a un rancor famolenc era massa bo per a ell.

–I...? –va dir la Barriss.

–I ells... li han donat la volta completament perquè no sonés tan... malament –Den va estudiar les cartes–. Gens malament, em temo. Sembla ser que l'opinió pública s'ha cansat de males notícies. Segons el meu editor, ja han tingut suficients. S'ha perdut una batalla aquí, tal sistema pateix un bloqueig i altres. Segons la República, pot ser que les forces d’en Dooku acabin rebent una bona puntada al seu metàl·lic cul a llarg termini, però el públic no opina el mateix. Volen herois.

–Phow Ji no és en absolut un heroi –va dir Zan–. És un pinxo assassí que mata gent per diversió.

–Quelcom que em va costar molt destacar, creu-me. Però això és igual. Ji pot ser retocat infinitament perquè entri per la pedra. Així ho han decretat veus més poderoses que la meva, i sembla ser que així és com serà.

Hi va haver un moment de silenci atònit quan els altres jugadors van assimilar allò.

–Això no és donar-li la volta, això és fer un salt mortal complet en el gir gravitatori d'un transport de tropes de Classe U –va dir Jos.

–Anem a parlar o anem a jugar a les cartes? –va dir Den, passant-li la baralla–. Et toca, doc.

–Tal com em va avui, em sortirà molt més barat parlar –va dir Jos–. Ja dec cinquanta crèdits.

A Zan va semblar entrar-li de sobte un atac biliar.

–Però..., no poden convertir a un bastard sense cor com Ji en algú digne d'admiració! Aquest home guarda trofeus de tots els éssers que assassina!

–Enemics de la República, tots i cada un d'ells –va dir I-5–. Així és com el presentaran.

–Això que ens expliques és increïble, Den –va dir Barriss–. Has d'estar terriblement decebut.

Den va guardar silenci; semblava repassar els seus pensaments.

–Doncs si. Ho estic –va dir per fi–. Però no em sorprèn molt. No vaig néixer ahir, després de tot. Ja he vist com li han fet el mateix als altres. Fins i tot a mi m'ho han fet abans..., tot i que mai fins aquest punt –va deixar anar una rialleta burleta–. El nostre retorçat Phow Ji probablement tregui un suculent contracte audiovisual, si és que no esquartera abans a l'agent que li vingui a oferir. «L'heroi de Drongar», molt aviat en la seva 3D casolana.

–Fill de bantha –va dir Jos.

–Els herois són efímers –va dir Den en un to que sonava com si s’intentés convèncer a si mateix d'això més que als altres jugadors de la partida de sàbacc–. Vénen, van i tenen més facilitat a l'hora de morir que els altres en temps de guerra. A la llarga és igual que un sigui real i l'altre sigui producte dels mitjans. Realment res importa.

–Em vaig a llançar i atrevir-me a afirmar que no t'agraden molt els herois –va dir I-5.

Den va arronsar les espatlles.

–A vegades serveixen com a informació de farciment. Però, a part d'això, no valen per a res.

–Que potser no hi ha res pel que arriscaries la teva vida?

–Pel Faedor, no! No crec en tot eixe fems espiritual. No crec que em reencarni en alguna cosa superior a la cadena alimentària, ni que en morir vagi a veure l'Espectre del final de la galàxia, ni que em faci incorpori en un amb la Força. Per a mi el que veus és el que hi ha, i quan es baixa el teló, s’ha acabat. Llavors per què temptar el Somni Etern abans del que és estrictament necessari? Sense risc, no hi ha pèrdua. Els herois, a excepció dels que acaben sent-ho per accident, o són ximples o venen alguna cosa.

Jos va mirar a l'androide.

–I tu, I-5? Donada la teva construcció, podries viure uns cinc-cents o mil anys més. Arriscaries el teu coll de duracer i tots aquests segles que et queden d'existència si hi hagués una remota possibilitat de perdre?

–Dependria de la causa –va dir I-5–. Ja he esmentat abans que segueixo tenint llacunes en la memòria que lluito per reparar, però segons les últimes fragments recuperats, vaig tenir un parell de moments «heroics» en el passat. –Es va ventar amb les cartes–. I he de dir que les circumstàncies em produeixen molta curiositat.

Den va negar amb el cap i va mirar cap a la Barriss.

–Tu, per exemple... Tu ets Jedi, aquesta és la teva vida. Els metges, bé, he vist algun que altre que carregaria contra un canó de partícules a la primera de canvi, així que per a mi estan tan bojos com els clons –Va mirar a Jos, Zan i Tolk–. Sense ànim d'ofendre –va afegir.

–No et preocupis –va dir Zan.

Den va mirar a I-5.

–Però mai havia pensat que em creuaria amb un androide donant-se-les de valent. Tu, el meu metàl·lic amic, necessites una reparació molt seriosa.

–I tu –va replicar I-5 mentre tirava un crèdit a la pila– necessites un inhibidor en el teu xip de cinisme.

Jos, Zan i Tolk van somriure. Zan va agafar la baralla.

–Potser la meva sort canviï –va dir.

–Més et val que no canviï just quan tu ets mà –va dir Jos.

Zan va barallar i va col·locar la carta comodí de costum al final, per assenyalar on s'havia aturat. Va posar la baralla a la taula perquè Barriss tallés.

–Jo crec que sóc el que podria dir-se un agnòstic devot. No sé si hi ha alguna cosa més gran que nosaltres, però crec que hauríem d'intentar viure les nostres vides com si fos així.

–Una filosofia que molta gent hauria d'adoptar –va dir la Barriss.

Den va posar els ulls en blanc, però no va dir res.

Llavors, a Jos li va tornar a la ment per un instant el record del profund dolor de CT-914 pel seu camarada. Va alçar la vista de les cartes i va veure la Barriss mirant-lo amb una expressió comprensiva a la cara.

Jos va mirar a I-5. L'androide estudiava les seves cartes, però va semblar adonar-se'n, perquè també el va mirar. Jos ja sabia interpretar els subtils canvis d'intensitat en la llum dels fotoreceptors d'I-5, però aquella vegada, l'expressió de l'androide li va resultar enigmàtica.

El moment es va allargar.

–Jos –va dir Zan–. Et toca.

–Què apostes? –va preguntar I-5.

Això... què aposto?

Jos va llançar les cartes i es va posar dempeus.

–Em retiro –va dir–. Us veig després.

Zan va parpellejar.

–On vas?

–A oferir la meva comprensió a algú que la necessita –va dir Jos en marxar.

Següent