Curandera Jedi (XIX)

Anterior

19

Jos havia aconseguit per fi obtenir una jaqueta i un parell de guants termals, el que significava que la cúpula estaria reparada molt aviat. Era una cosa que mai fallava, si deixava el que estava fent per preparar-se per alguna cosa, aquesta necessitat aviat s'esvaïa. Però almenys de moment, ell estava calentet.

Estava de camí al menjador quan el seu intercomunicador va xiular.

–Doctor Vondar, tenim un problema a la SO.

–No estic de guàrdia... –va començar a dir Jos.

–Si, senyor, el coronel Vaetes és conscient, però li ha demanat que, si us plau s'acosti,

–D'acord. Vaig cap allà.

La cosa estava relaxada en la Sala d'Operacions, ja que amb prou feines hi havia pacients Al voltant de les taules hi havia una mitja dotzena de metges i infermeres. Vaetes estava entre ells. Es va girar, va veure a Jos i es va allunyar del seu pacient, que va quedar ocult pel grup.

–Coronel, quin és el problema?

–Has operat alguna vegada a un nikto?

En Jos alçà les celles

–Tenim un cara-de-banya? No sabia que hi hagués un al planeta.

–Em temo que sí. Un dels recol·lectors del camp de bota. Va passar per sobre d'una resta d'explosiu i va fer saltar pels aires la recol·lectora. El pacient està ple de metralla i aquí no hi ha ningú que hagi obert mai a un nikto. Tu has tractat a moltes espècies. Tens experiència amb aquesta?

En Jos va ofegar un sospir.

–No, l'última vegada va ser en el meu primer any en cirurgia. No estic qualificat per...

–Aquí no hi ha ningú que hagi tocat a un, Jos. Ni tan sols el tinent Divini. Per poc que sàpigues, serà millor que res.

Tenia raó.

–De seguida em poso –va dir Jos.

–Gràcies. Tolk ja és aquí.

Jos va assentir.

Es va rentar a corre-cuita i va ser vestit i enguantat per la infermera d'esterilització, després de la qual cosa va sortir del camp. Va veure la Tolk a l'altra banda de la taula, alineant els instruments. Esperava poder obtenir més informació sobre el seu humor, però hi havia molta gent davant, i no era així com volia parlar amb ella.

Com si alguna deïtat bèl·lica avorrida li hagués llegit els pensaments, es va començar a sentir el brunzit d'una aeroambulància.

–Venen pacients! –va cridar Vaetes–. Jos, pots amb això?

–Probablement no, però tampoc m’ajudarà molt que et quedis aquí mirant. Vés. Si tinc algun problema, et fotré un crit.

Els tafaners se'n van anar, deixant a Jos, Tolk i als androides d'esterilització. Jos va mirar a l'altre costat del camp. La brillantor dels focus contra la frontera electrostàtica feia que la cara emmascarada de la Tolk adquirís una qualitat gairebé d'un altre món. Fins i tot amb la màscara i l'uniforme està preciosa, va pensar ell.

–Hola –va dir.

–Hola –va dir la Tolk. Els seus ulls, per sobre de la mascareta, no semblaven alegres. No el va mirar.

Jos va observar al pacient. Els nikto eren d'aparença reptiloide i tenien unes dues dotzenes de banyetes repartides per tota la cara i el cap, i dues més grans a la barbeta. Hi havia quatre o cinc subespècies diferents. Aquell exemplar tenia la pell de color verd grisenc, el que significava que procedia de les muntanyes o dels boscos. Li havien tallat la roba i tenia diverses ferides en el tors.

El procediment seria el mateix que amb qualsevol altre pacient, ja que Jos hauria de trobar els canals de les ferides i extreure la metralla per després reparar els òrgans lesionats. I hauria de sortir-se'n amb el que hi hagués, perquè estava segur que no tenien òrgans nikto de recanvi.

Assolir la metralla no era fàcil. Les escates del nikto s'havien superposat sobre els punts d'entrada. Allò era un acte reflex, producte d'una evolució mil·lenària, per mantenir les ferides el més estèrils i protegides possible fins que es curessin. Una cosa que normalment funcionava bé, perquè normalment no hi havia grans trossos de duracer incrustats a les vísceres.

–Hem de relaxar els músculs prou com per poder aixecar les escates abdominals –va dir a Paleel, una infermera que no s'havia esterilitzat–. Esbrina com se li fa això a un nikto.

–Ja ho he fet –va dir la infermera–. Myoplexaril, variant 4. Tres mil·ligrams per quilo de pes corporal, intravenosa.

–D'acord. Quant pesa?

–Seixanta quilograms.

Jos va realitzar el càlcul.

–Dóna-li cent vuitanta de myoplexaril, v-4, intravenosa.

Algú li havia posat ja una intravenosa, la qual cosa li va agradar. Posar injeccions era un procés com menys primitiu, i a més, a Jos mai li havia agradat fer-ho amb reptiloides; trobar una vena sota la pell d'escates era sempre un desafiament. Però tots els degotejos osmòtics estaven sent utilitzats en aquell moment, de manera que hauria de sortir-se'n amb el que tenia a mà. Threndy, l'altra infermera, va emplenar una xeringa de relaxant muscular, va comprovar un cop més la dosi i va prémer l'injector contra el conducte de la intravenosa.

El medicament trigaria una estona a fer efecte.

–Threndy, per què no acabes d'ordenar l'instrumental? Paleel, ves a per un altre kit reptiloide, per si de cas. Tolk, acosta't a ajudar-me a categoritzar les ferides.

Les infermeres van marxar.

Amb Tolk dreta al costat d'ell, si parlaven en veu baixa, podrien tenir una conversa privada.

–Estàs bé? –va preguntar ell.

Ella va mantenir la mirada fixa en el pacient.

–Sí.

–No ho sembla. Des que vas tornar de la MedStar has estat una mica, bé..., distant.

Ella el va mirar i després va tornar a centrar-se en el pacient.

–Sembla que li han donat a la melsa... si és que té melsa –va assenyalar a una ferida amb un pegat de coagulant.

–Tolk

Ella va sospirar.

–Què vols que et digui, Jos? No va ser una visita a la cúpula del plaer. Vaig veure gent sortir acomiadada cap a l'espai com si fossin llavors madures de poparbre. Els més afortunats van morir immediatament.

–Aquí mor gent cada dia –va dir ell–. I això si que sembles ser capaç de suportar-ho.

–No és el mateix –va dir ella.

–No va ser culpa teva, Tolk.

Ella li mirà fixament, i estava a punt de dir alguna cosa quan la placa abdominal del pacient es va relaxar i es va retirar... D'una de les ferides que van quedar exposades va sortir disparat un raig d'hemolimfa morada que li va encertar al pit.

Els següents minuts van estar dedicats a aturar el fluid vital.

Les infermeres i els androides es van ocupar d'això, mentre Jos s'allunyava de la taula. Hauria d’anar a canviar-se roba i tornar a rentar-se. La qual cosa significava que no podria tenir la seva conversa seriosa amb la Tolk.

Vaja.

Però no anava a deixar-ho estar. Una cosa anava malament, quelcom que estava per sobre del trauma del que havia passat. Hi havia alguna cosa que Tolk no li explicava. I no descansaria fins a saber el que era.

***

Barriss Offee estava passant-ho malament per concentrar-se en la seva feina.

Un soldat jeia davant seu, en una taula del pavelló de recuperació... o, més aviat, la major part d'ell. La metralla li havia tallat les cames fins a la meitat de la cuixa. La solució va ser dotar el soldat d'ortopèdia cibertrònica: cames robòtiques que, un cop cobertes amb una capa de sintecarn, serien difícils de distingir. El treball de la Barriss consistia a utilitzar la Força per preparar al soldat per als implants i empelts de circuit, alleujant la reacció traumàtica del sistema. Era una cosa realment senzilla, només havia de facilitar el treball del sistema nerviós i estimular els modificadors de resposta biològics. Ho havia fet moltíssimes vegades abans. No hi havia motius per pensar que aquella vegada seria diferent.

No obstant això, no podia.

Des que va experimentar aquella fusió, aquella connexió "còsmica", Barriss havia tingut por de tornar a invocar la Força. Tot i que no hi havia raons lògiques per témer, seguia sentint-se paralitzada a l'hora d'intentar connectar.

Era conscient que estar així no era bo, sobretot tenint en compte el seu tarannà en aquell planeta arrasat per la guerra. Encara que en els últims dies amb prou feines s'havien produït baixes, l’Uquemer-7 podia inundar-se de nou en qualsevol moment, i quan això passés es necessitarien les seves habilitats per salvar vides. No es podia permetre seguir indefensa.

En el seu interior era conscient de tot allò, però en el seu cor seguia allunyant-se del nexe que havia format part de la seva vida des de feia tant de temps.

I allò no podia seguir així de malament.

Va dir a l'androide FX-7 de guàrdia que tornés a posar al clon en criosuport a curt termini. No li faria cap bé intentar equilibrar-li les constants, donada la inestable situació en què es trobava ella. Havia de sortir d'allà, aclarir-se el cap.

Potser una partida de sàbacc era el més indicat...

***

Tota sola a la seva tenda, Barriss es va asseure i va mirar la paret. Hi havia buscat companyia, però estar en presència dels seus amics no li havia ajudat a resoldre res. El poder de l'experiència que havia tingut, i estava segura que havia estat real i no una al·lucinació, seguia ressonant en el seu interior, encara que ja no era més que un feble ressò del que havia estat. El degoteig de la pluja després del rugit de la tempesta.

Així i tot, jugar a les cartes a la cantina i xerrar amb els metges i les infermeres només li havia servit per retardar el moment d'enfrontar-s’hi amb allò. No podia parlar amb cap dels seus col·legues. Què podia dir-los? "Escolta, Jos, mira, és que m'he fet una amb la galàxia sencera... i com està la rinorrea de l’ortolà que has hagut d'atendre?"

Ningú podia ajudar-la, i no coneixia a ningú que hagués experimentat alguna cosa així... almenys, ningú proper...

Si és que algú l'havia experimentat alguna vegada...

Barriss sabia que no era la Jedi més llesta de la història, però tampoc era de les més estúpides. Sabia el que havia passat. S'havia pres una dosi terapèutica de l'extracte de bota, encara que fos de manera accidental. No li tenia cap dubte que la injecció accidental i la seva sobtada i poderosa connexió amb la Força havien estat causa i efecte. Desconeixia el perquè o el com, però estava segura que el preparat químic panacètic havia provocat un altre miracle, intensificant la seva connexió amb la Força en una magnitud que no podia ni imaginar.

Quan va començar a aprendre a utilitzar la Força de petita, es va sentir com si hagués estat vivint en una cova fosca i de sobte li haguessin donat un llum per il·luminar-li el camí. Va ser com si de sobte pogués veure, com si abans només hagués avançat a les palpentes per la foscor. Havia estat una revelació d'allò més intensa i profunda.

Al costat d'això, l'experiència que havia tingut després de l'accident al pavelló havia estat com canviar aquesta llum pel seu propi sol privat; una diferència comparable a poder veure una vasta plana fins a l'horitzó, amb tot luxe de detalls, en contrast amb la cantonada d'una petita habitació. Com si fos un falcopenat, capaç d'albirar una pedra de la mida del seu polze a una distància de mil metres, en contrast amb ser un gran llimac granític, intentant discernir els mil·límetres de distància davant els seus propis nassos.

Què havia significat?

La seva primera reacció havia estat trucar a la seva Mestra. Luminara Unduli ho sabria, o potser tindria accés a algú que ho sabés. En qualsevol cas, no hi havia raó per a intentar resoldre allò pel seu compte, per descomptat, no quan tenia els vasts recursos dels arxius del Temple a la seva disposició.

I ella ho havia intentat, però el seu intercomunicador no va funcionar. Tot semblava anar bé, tots els circuits donaven positiu en les proves de funcionament, però no hi havia senyal. Quelcom feia interferència en la freqüència, ni tan sols podia rebre una hiperona portadora des de fora del planeta, i no tenia ni idea de per què. Potser es degués a alguna operació militar: era totalment factible que la República o els separatistes haguessin implementat recentment algun dispositiu que pogués eclipsar un planeta i impedir transmissions com les seves. O potser es tractava d'un fenomen natural. Hi havia tempestes magnètiques i de flux en l'espai real que en ocasions emetien reverberacions hiperespacials i interrompien senyals de comunicació. Drongar Prime era un estel ardent: les seves descàrregues coronàries eren prou potents...

Barriss va fer un gest de frustració. No tenia sentit elaborar teories, havia de parlar amb algú que sabés més de la Força que ella per a poder transmetre allò i decidir què fer, si és que calia fer alguna cosa. Va intentar trucar de nou, quant va tornar a la seva tenda, però seguia sense funcionar.

Però hi havia una altra manera, una manera elegantment senzilla...: prendre una altra dosi de bota. Estava gairebé segura que podria esbrinar gairebé qualsevol cosa quant tornés a aquell inefable estat en què es va sumir, si aquesta vegada estava prevista i preparada per allò. L'experiència incloïa tot el coneixement: seguia sentint que era cert. Quan ella hagués comprès els paràmetres de l'esdeveniment, podria presentar al Consell Jedi una cosa d'incalculable valor. No podia ni imaginar-se els miracles que un veritable Mestre Jedi podria realitzar imbuït de semblant poder. Amb només tenir accés al tipus de potencial que Barriss havia experimentat, fins i tot els pocs membres de l'Orde que quedaven podrien canviar el curs de la guerra, vèncer sense problemes a les forces de Dooku i restaurar la pau a la galàxia. Estava completament segura d'allò, se sentia com si pogués aconseguir tot això per si mateixa; per tant, sabia que amb semblant força mística a les mans de Luminara, Obi-Wan o Yoda, qualsevol cosa seria possible.

Però... podia preparar-se de veritat per tornar a cavalcar aquesta onada massiva i totpoderosa? Era perfectament possible que en la següent ocasió tot se li vingués a sobre, i llavors no tindria forces suficients per alliberar-se. Potser se l'endugués per sempre, i mai la deixés marxar, la transformaria en una cosa totalment aliena a l'experiència de qualsevol ésser...

Barriss va sospirar. Allò estava més enllà de les seves habilitats, del seu talent, de les seves capacitats. Necessitava ajuda, però allà no hi havia ningú capaç de donar-n'hi. Semblava que, fins que pogués parlar amb la Mestra Unduli, hauria d'aguantar i no fer res.

Però era molt més fàcil dir que fer-ho. El record de tant poder, per molta por que donés, li cridava a veus. La crida era tan temptadora... Encara que tenia por, se sentia profundament atreta a intentar-ho de nou.

Seria fàcil. Hi havia diverses ampolles plenes del destil·lat a l’abast de la mà. Tot just trigaria un segon a fer-se amb una, aplicar-se-la i...

Seria tan fàcil...

Barriss s’abraçà a si mateixa i tremolà, sentint un fred que no tenia res a veure amb la neu que s'acumulava a l'exterior.

Següent