Metges de guerra (VI)

Anterior

6

Aquesta tanda era de les dolentes. Eren quatre aeroambulàncies plenes, el que significava setze soldats ferits. Tres havien mort pel camí, i un estava massa malament com per intentar la seva reanimació: una de les infermeres li va administrar l'eutanàsia mentre Jos, Zan, Barriss i tres cirurgians posaven mans a la feina.

Un dels clons estava cobert de cremades de tercer grau. Van haver de tallar l'armadura per despullar-lo. S'havia cuit literalment per un projecta-flames. Per sort, un dels tres tancs de bacta que encara funcionaven estava desocupat, i es va poder submergir al soldat en un bany nutritiu.

L'estat dels altres anava del crític al pronòstic reservat, i van ser tractats en l'ordre corresponent. Jos es va posar els guants mentre Tolk li informava sobre el primer cas.

–Hemorràgia descontrolada, múltiples ferides de dard, contusió al cap...

Jos mirà el crono. Portaven deu minuts a la «hora daurada», la finestra temporal crítica perquè un soldat pogués sobreviure a una ferida rebuda en combat. No hi havia temps per perdre.

–D'acord. Anem a estabilitzar-lo. Ha perdut molta sang i té dins metall per un cinturó d'asteroides. Posa-li aquí un drenatge...

Barriss va observar a Jos treballant durant un minut, admirant el seu talent i les seves decisions ràpides. Després es va obrir a la Força perquè la guiés cap a on més es necessitessin els seus serveis. Va sentir que els seus peus la portaven a la taula d’en Zan, on el zabrak treballava amb un altre soldat, ajudat per un FX-7.

–Hi ha cap problema? –va preguntar ella.

–Fes-li una ullada –va respondre ell.

Ella es va acostar més. El cos nu jeia sobre la taula d'operacions, intubat i amb vies sensores i de degoteig. No semblava estar ferit, però tenia la pell de clapejat color porpra, com si tingués un hematoma gegant.

–Li han colpejat amb un camp disruptor –va dir Zan–. El bioscan indica que li han fregit el sistema nerviós. Vaig pensar que podríem fer alguna cosa, però ja no té remei. Les seves funcions autònomes estan estables, però no durarà molt. I en cas que poguéssim tornar-li la consciència, només seria un tros de carn.

–Què es pot fer?

Va negar amb el cap.

–Res. Collir els seus òrgans, utilitzar-los per posar pegats al pròxim que necessiti un ronyó o un cor –va fer un gest a l'androide, però Barriss el va detenir.

–Deixa'm intentar abans una cosa –va dir ella. Zan va parpellejar sorprès, però va fer un pas enrere, indicant-li que el pacient era tot seu.

Ella es va aproximar, esperant que no es notés el seu nerviosisme. Va traspassar el camp amb les mans i va posar les dues mans al pit del soldat clon.

Llavors va tancar els ulls i es va obrir a la Força.

Tenia la impressió que la Força havia estat sempre amb ella, des dels seus primers records d'infància. Un d'aquests records era especialment intens, i per alguna raó, sempre acudia a la seva ment quan estava a punt d'invocar el poder. No devia tenir més de tres o quatre anys, i jugava a la pilota en una de les avantsales del Temple. Se li havia escapat, rodant a través d'una arcada que no havia creuat mai. Barriss va seguir la pilota, i de sobte es va trobar en una de les gegantines sales principals. En les altures s'alçava el sostre en cúpula, i els enormes pilars s'elevaven del terra de mosaic. La seva pilota seguia rodant per terra, però Barriss, bocabadada davant la mida i la magnificència del que l'envoltava, no va anar a agafar-la.

En lloc d'això, va fer que tornés a ella.

No sabia que era capaç d'això. Simplement la va cridar, i la bola es va aturar, va dubtar un moment i va rodar obedient cap enrere.

Quan es va ajupir per recuperar-la, va sentir algú darrere d'ella. Es va girar i va veure al Mestre Yoda aturat a l'avantsala. L'ancià va somriure i va assentir, evidentment impressionat amb el que acabava de veure.

Això va ser tot. No recordava res després d'això, ni si el Mestre Yoda havia seguit el seu camí i ella havia seguit jugant, ni si havia parlat amb ella, o si va passar alguna cosa totalment diferent. Podria semblar que semblant trobada amb un dels Jedi més llegendaris que existien s'havia d'haver gravat en el seu cervell amb molta més precisió que el fet d'estar jugant amb una pilota. Però així era. Fins i tot recordava de quin color era la pilota: blava.

I aquest record va acudir a la seva ment en aquest moment, com solia fer-ho en ocasions, de vegades de forma fugaç, altres amb gran detall, gairebé totes les vegades que es preparava per a invocar a la Força.

Barriss va sentir que els palmells de les seves mans es feien més càlides sobre el ventre del soldat. No havia de visualitzar el procés: sabia que l'energia curativa rajava des d'ella fins a ell. No, no des d’ella. A través d'ella. Ella només era el recipient, el conducte a través del qual actuava la Força.

I un temps desconegut després, que, en el que a ella respectava podia ser tant un minut com una hora, va obrir els ulls i va alçar les mans.

–Vaja –va murmurar Zan darrere seu.

Estava observant el monitor de signes vitals. Va veure que el soldat s'estabilitzava. I la decoloració desapareixia de la seva pell, que començava a adquirir un bon color.

–Segur que vas ser la millor de la teva classe. Com has fet això? –va preguntar Zan sense apartar la vista del monitor.

–No he estat jo –va respondre la Barriss–. En moltes ocasions, la Força pot curar ferides.

–Doncs ha funcionat amb ell –Zan va assenyalar al monitor–. El patró de les seves ones cerebrals ha tornat a la normalitat, i gairebé totes les contusions secundàries semblen haver desaparegut. És impressionant, padawan.

L’FX-7 va treure la llitera. Quan Zan va acabar de canviar-se de guants, ja tenia un altre cos davant.

–Queda't per aquí –va dir a la Barriss–. Hi ha molts més de camí.

***

Assegut en un tamboret de la barra, amb el peu esquerre recolzat en un esglaó, Zan va ajustar els mecanismes de la seva quetarra, afinant les cordes. L'instrument tenia vuit brins de diferents gruixos i textures, de manera que hi havia tres més que els dits que Zan tenia a les mans. La primera vegada que va veure al seu amic tocant, Jos es va quedar impressionat. Els dits del zabrak pujaven i baixaven pel pal, dansant àgilment, i de tant en tant, ell s'ajupia i recolzava la barbeta en l'instrument per tensar les cordes. La quetarra era una caixa buida, decorada i vetada de pleekfusta, polida en un to mat, amb diversos forats i una silueta que recordava un vuit. De la caixa sortia una taula plana, i les cordes es tibaven amb vuit cargols en un capçal tallat.

La desfilada de cossos arrasats pel combat es va interrompre al cap de cinc hores de l'arribada de les últimes aeroambulàncies. Una tempesta elèctrica s'havia deslligat durant l'última hora, una tempesta forta de veritat, amb llamps que van caure molt a prop del campament. Per descomptat, tota l'àrea gaudia de protecció electrostàtica, però costava tenir-ho present quan el tro rugeix amb una força que fa trontollar els edificis, les sobtades flamarades de llum blanca es filtren per la finestra deixant fantasmes morats en la visió, i el punyent olor d’ozó omple l'aire, superposant-se fins i tot a la pesta de la carn socarrimada en combat.

Però la tempesta es va anar tal com va arribar, i tots van acabar a la cantina per tàcit acord. En Jos va entrar uns minuts després, i li va sorprendre el relatiu silenci que va trobar allà, fins que va veure a Zan.

L'expectació podia olorar-se en l'aire gairebé amb més intensitat que l'ozó durant la tempesta. La gent bevia, inhalava vapors o mastegava granispècies, mentre observava com Zan afinava la quetarra. Ningú va reparar ni tan sols en el silenciós quadraveu que solia oferir música enllaunada. Havien baixat els llums a un nivell suau i lluminós. Es van sentir diversos sons harmònics mentre Zan ajustava les cordes, modificant la tensió fins que les notes desafinades es van afinar de la forma correcta. Un cop satisfet, va seure una mica més recte a la butaca, es va acomodar l'instrument sobre la cama esquerra i va saludar al públic amb una inclinació de cap.

–Vaig a intentar interpretar dues obres curtes. La primera és el preludi de Borra Chambo a la seva gran obra, Dissolució per autointenció. La segona és la fugida Insensata de Tikkal Remb Mah.

Zan va començar a esquinçar les cordes, i la música que va rajar del contacte entre els dits i les fibres va omplir la cantina amb una melodia encisadora i un contrapunt greu que va arrossegar a l'humà sota el seu influx, encara que Jos no tenia objeccions d’afirmar que detestava la música clàssica.

Era indubtable que Zan era un músic expert. Hi hauria d'haver estat en algun escenari teatral o en algun planeta tranquil i civilitzat, davant éssers que apreciessin el seu art, i que les seves talentoses mans es dediquessin a crear art amb la banya de Kloo i l’omnicaixa en lloc de brandar vibroescalpels i flexipinces.

La guerra, va pensar Jos. Per a què serveix? Per descomptat, no per a les arts. Es va preguntar quants talents com Zan hi hauria dispersos en batalles per la galàxia. Es va obligar a no pensar en coses tan depriments per limitar-se a escoltar la música. Ja hi havia poca bellesa en aquell món, es va recordar. Més li valia gaudir-la mentre durés.

Al seu voltant, la gent guardava silenci, atrapada en la xarxa musical que teixia Zan. Ningú parlava. Ningú movia atuells ni feia soroll amb els gots. Tot era silenci, exceptuant el llunyà remor del tro i el so de la quetarra d’en Zan.

En Jos va mirar al seu voltant i va veure a Klo Mèrit. L’equani era fàcil de localitzar: li treia més d'un cap a gairebé tots els bípedes de la sala. El pèl gris clar i els bigotis també ajudaven. Jos es va alegrar de veure-hi el cuidador de l'Uquemer. Els equanis eren éssers profundament empàtics, capaços de comprendre i psicoanalitzar a gairebé qualsevol altra espècie intel·ligent, i Mèrit era dels pocs que quedaven després que una flamarada solar arrasés el seu planeta natal. Jos sabia que Mèrit carregava, en molts sentits, amb el pes emocional de tot el campament. Però en aquest moment semblava arrabassat per l'encanteri que Zan estava teixint, igual que tots els altres, Bé, va pensar Jos. Va recordar una cita d'en Bahm Gilyad que havia formulat les regles i responsabilitats de la seva professió cinc mil anys abans, durant el Conflicte de l’Hiperespai Stark: «Els malalts i els ferits sempre tindran un curandero que curi les ferides, però a qui acudirà el curandero?». Mentre Zan tocava, a Jos li semblava més fàcil no pensar en la guerra, en com de cansat que estava, en quants trossos de metralla havia extirpat o en la quantitat d'òrgans perforats que havia substituït en les últimes hores. La música el transportava al més profund del seu propi ésser, elevant-lo a les altures, regenerant-lo com si hagués descansat una setmana sencera. Es va adonar que, en gran mesura, el que el seu amic estava fent pels metges i infermers d’Uquemer-7 era el que la Jedi havia fet amb els soldats clon ferits: curar-los.

El temps va semblar aturar-se.

Zan va acabar arribant al final de l'última composició. L'última nota definida es va allunyar vibrant, i el silenci va ser gairebé absolut. Llavors, els parroquians de la cantina van començar a xiular i aplaudir o a colpejar les taules amb les gerres buides. Zan va somriure, es va aixecar i va fer una reverència.

Den Dhur estava al costat d’en Jos, que no s'havia adonat de l'arribada del periodista.

–El teu company és bo –va dir Dhur–. Podria moure’s pel circuit clàssic, guanyar una bona quantitat de crèdits.

Jos va assentir.

–Probablement –va dir–. Si no fos per aquest petit problema anomenat guerra interestel·lar.

–Ah, sí, això –Dhur va fer una pausa–. Deixa’m convidar-te a alguna cosa, doc.

–No, no, jo convido.

Es van acostar a la barra. Dhur va fer un gest al bàrman, que es va acostar movent-se pesadament.

–Dues Fresques de Coruscant –mentre esperaven que els servissin, Dhur va dir–: Què saps de Filba?

Jos va arronsar les espatlles.

–És el sergent de subministraments. Processa el requisat, canvia les comandes de dalt, aquest tipus de coses. Fa una olor com si fes servir aigua de latrina per perfumar-se. A part d'això, poca cosa, la veritat. Qui sap alguna cosa dels hutt? I a tu què més et dóna?

–Instint de periodista. Els hutt solen generar notícies al seu voltant. A més, Filba i jo ens coneixem d'abans. Sense ànim de ser especiòfob, ja saps el que diu el refrany: «Quan menteix un hutt? Cada vegada... ».

– «... Que obre la boca» –va acabar Jos–. Sí, ja ho havia sentit. Però diuen el mateix dels neimoidians.

–I dels ryn, i dels bothans, i dels toydarians. Aquesta és una galàxia molt complicada, o almenys això diuen –el reporter va somriure a Jos, que li va tornar el somriure.

Malgrat que l'home semblava una mica càustic i irascible en la primera impressió, tenia quelcom que feia que caigués bé.

El bàrman els hi va servir les seves begudes. Dhur va posar un crèdit sobre la barra.

–Em sap greu haver de ser jo qui t'ho comuniqui, però em sembla que diuen el mateix dels humans.

En Jos va apurar la seva beguda.

–Estic profundament sorprès i ofès. En nom de tots els humans de la galàxia, em prendré una altra –va fer un gest al bàrman i va afegir–: Filba pot ser un gra en els glutis, però sembla fer bé la seva feina. O potser hauria de dir «els seus treballs». Sembla ser que té ficada el fangós nas en pràcticament tot. Fins i tot s'encarrega de les trameses de bota.

Dhur estava a punt de donar un glop a la seva segona beguda. Es va aturar i va alçar una cella en lloc d'alçar la gerra.

–Perdó?

–És el que m'han dit. Bleyd li ha donat control total sobre el processat, la recol·lecció i les trameses de bota.

–Què fort –Dhur va semblar posar-se nerviós de sobte–. Escolta, has sentit el rumor de l’Epoh Trebor i la seva visita guiada a l'HoloRed? Diuen que Drongar està a la llista.

–Sí, ja. M'emocionaré en un altre moment –Jos mai havia estat molt partidari de la popular estrella de l’HoloRed, però sabia que estava en minoria, a jutjar per les xifres d'audiència de l’Epoh. I seguia tenint curiositat per l'interès que havia manifestat Dhur per Filba, però abans que pogués dir res més, el sullustà va apurar la seva beguda.

–Ens veiem, doc. Gràcies per la invitació.

–Però si has pagat tu –li va recordar Jos.

–Ah, sí, és veritat –va dir Dhur–. Bé, tu pagues la propera ronda –i es va dirigir cap a la porta amb tota la rapidesa que li permetien les seves grassonetes cames.

Jos va mirar al seu voltant, preguntant-se si Filba hauria entrat mentre parlaven. No el va veure, i el hutt era fàcil d'albirar entre una multitud.

Va arrufar les celles. Era obvi que alguna cosa havia cridat poderosament l'atenció d’en Dhur, i que aquest alguna cosa tenia a veure amb Filba. La base esperava tenir unes poques hores de pau i tranquil·litat abans de l'arribada dels següents ferits, llevat que hi hagués una evacuació d'emergència de les línies del front, una possibilitat que sempre cabia. Jos pretenia aprofitar el temps per dormir una mica. El somni era una mica més preuat en aquest planeta que la bota. Va pensar en passar-se per la botiga de subministraments per veure què tal li anava a Filba Però primer s'acabaria la beguda.

Següent