Metges de guerra (II)

Anterior

2

El descens de l'òrbita al planeta era més veloç del normal a causa de la gran quantitat d'espores, li explicava el pilot.

–S’enganxen a toes parts –va dir, en un Bàsic amb molt d’accent.

Era un kubaz de color gris verdós i cap punxegut, membre d'aquesta espècie de morro llarg a la qual els seus enemics deien «espies menjabestioles». En la seva qualitat de padawan i remeiera, Barriss Offee havia après molt aviat a no jutjar a una espècie pel seu aspecte, però sabia que la galàxia era plena de mentalitats menys obertes que la seva.

–Sobreto als ventilaors –va continuar dient–. Es mengen els millos filtres en una hora i de vegades en menys, i cal canviar-lus per cada vol. Si no hu fas, la malaltia de les espores se't fica a la nau i després a tu. I això no és re agradable, creieu-me; tosses sang i et cous en la teua pròpia salsa.

Barriss va parpellejar en escoltar aquella definició tan gràfica. Va mirar pel finestral més proper del petit transbordador. Les espores només eren visibles com taques vermelles, verdes i d'altres colors que flotaven en l'aire, que de tant en tant topaven amb la nau, aixafant-se contra el transpariacer, però les seves restes desapareixien abans que tingués temps de fixar-s’hi. Va intentar sentir-les amb la Força, però, és clar, no va obtenir la clàssica resposta d'un ésser viu, només una impressió caòtica de moviment, un mutabilitat furiosa.

–Les espores aquestes són adepte... com es diu...?

–Adaptogèniques –Digué ella.

–Sí, això, això. Cada vegada que els mecànics i els metges aconsegueixen un tractament nou, les espores van i canvien, m'entén? I llavors els tractaments ja no tiren. El més rar és que no donen problemes a terra, només quan puges per sobre dels arbres, m'entén?

Barriss va assentir. Allò no sonava molt agradable. De fet, hi havia molt poques coses agradables en aquell planeta, per molt bàsica que fos la informació que tenia sobre ell. Segons la ràpida reunió informativa que havia tingut en el Temple de Coruscant, les forces de la República i les dels Separatistes estaven més o menys equilibrades a Drongar. La guerra en aquell lloc es limitava a trobades terrestres. Tot just hi havia enfrontaments en l'aire, pel problema de les espores. Però, en alguns aspectes, les coses eren encara molt pitjors a terra. Entre els problemes que trobaven tots dos bàndols estaven els monsons amb les seves devastadores tempestes elèctriques, les elevades temperatures i una humitat que superava el 90 per cent. Per si això fos poc, el nivell d'oxigen en l'atmosfera era més alt del que es trobava en altres planetes habitats per humans i humanoides, la qual cosa provocava marejos i hiperoxigenació en les formes de vida exògenes, i s’oxidaven els androides de combat dels separatistes. Resultava difícil de creure, va pensar Barriss, però fins i tot el increïblement resistent aliatge de duracer amb el qual es fabricaven els androides es podia oxidar si les condicions eren prou extremes. L'alt contingut en oxigen també limitava els combats, en la seva major part, a armes de foc de poc calibre. Pistoles sòniques, petits làser, llançacartutxos, i coses així, per l'alt risc d'incendi que implicaven l'artilleria pesada làser i la de raigs de partícules.

El que mantenia a tots dos bàndols lluitant pel control d'aquell fangar pestilent de planeta era la bota, una planta a mig camí entre la floridura i el fong, que fins a la data no s'havia trobat en cap altre lloc de la galàxia. Creixia abundantment en aquell planeta perdut, i tots els intents de traslladar-la a altres entorns havien fracassat. La planta era molt valuosa per a tots dos bàndols, perquè, igual que les espores i altres flora i fauna de Drongar, la bota tenia efectes adaptogènics. Moltes espècies podien beneficiar-se'n. Els humans la podien emprar com potent antibiòtic, els neimoidians com analgèsic narcòtic, els hutt com una mena d’al·lucinogen gairebé tan potent com l'espècia brillestim, i moltes altres espècies la trobaven útil per a diverses funcions. A més, tot just tenia efectes secundaris, el que la convertia en una substància realment miraculosa.

Un cop processat, el producte es podia transportar fàcilment per hipercongelat. L'únic inconvenient era que, un cop recollit, s’havia de processar immediatament o degenerava en una massa viscosa inservible. I, a sobre, la planta era extremadament delicada. Si es produïa una explosió massa a prop, el trauma li produïa la mort, i es cremava com el combustible d'una nau en inflamar-se, al marge de la humitat de l'entorn. I atès que la bota era el motiu pel qual tots dos bàndols hi eren, també era un altre factor que limitava els enfrontaments: lluitar en un camp de bota seria absurd, ja que acabaria cremant-se, morint o podrint-se abans de ser recollida.

La bota també era una de les raons principals per les quals Barriss s'havia traslladat fins allà. Si bé la seva prioritat era auxiliar als metges i cirurgians que vetllaven pels soldats de la República, emprant el seu talent de remeiera, també havia de supervisar el treball dels recol·lectors i assegurar-se que la bota s’empaquetava i enviava de forma adequada als ports de la República. Les operacions de recollida s'havien combinat amb els procediments d'estalvi d'Uquemer a l'hora d'accelerar els enviaments. Ni ella ni els seus superiors veien cap problema en això. Qualsevol avantatge que la República pogués obtenir sobre la Confederació era apreciada i desitjada. Els Jedi no sentien cap afecte pel malvat Comte Dooku, que, dos anys estàndard enrere, havia causat la mort de molts d'ells a Geonosis.

Barriss tenia raons per sospitar que hi havia, a més, una altra raó per ser-hi: la missió era, parcialment o totalment, el seu examen. La seva Mestra Jedi, Luminara Unduli, no li havia confirmat aquesta dada, però no tots els padawan eren avisats que se'ls anava a examinar. La naturalesa de la prova, i si el padawan havia de conèixer-la prèviament o no, quedava a la sencera discreció del Mestre Jedi.

Una vegada, sis mesos abans, havia preguntat a la Mestra Unduli quan començarien els seus exàmens per a ser Jedi. La seva mentora va somriure en sentir la pregunta.

–En qualsevol moment. En tot moment. En cap moment.

Bé. Si la seva estada en aquell planeta era la seva prova de foc, probablement reconeixeria la tasca que determinaria si tenia o no el que havia de tenir per ser una Jedi abans que fos massa...

El vehicle es va inclinar de cop i volta en un gir brusc, i la inèrcia va clavar la Barriss al seient. Era evident que el camp de gravetat intern de la nau havia estat desactivat.

–Perdó –va dir el pilot–. Hi ha una colla de separatistes en aquest sector, i de tant en tant els dóna per atacar-nos pa veure si ens fan caure. El procediment estàndard és realitzar maniobres d'evasió en el descens. Kanushka!

L'exclamació de sorpresa en l'idioma natiu del kubaz va cridar l'atenció de la Barriss.

–Què passa?

–Hi ha una bona batalla a estribord. Hi ha unitats mecàniques i soldats en plena farra, ho veu? Vaig a passar-hi per sobre; estem bastant alts, no ens arribaran amb armes de mà. Agafi’s.

El pilot va descriure una corba tancada a l'esquerra, i Barriss va contemplar l'escena que transcorria a terra. Es trobaven, va calcular ella, a uns mil metres d'altura, i l'aire estava raonablement clar. Estaven sota del principal estrat d'espores, i no hi havia ni núvols ni boira que impedissin la visibilitat.

Com a padawan Jedi, la guerra no li era aliena. I estava entrenada per al combat singular amb sabre làser des de la seva tendra infància, pel que la seva visió podia ser més crítica que la de la majoria.

Les unitats de soldats es movien per un camp de plantes curtes i rabassudes, amb el sol a l'esquena; una bona tàctica d'avanç en l'enfrontament amb oponents biològics, però de poca utilitat quan l'enemic eren androides de combat amb uns fotoreceptors que podien ajustar-se fàcilment a la llum. Devien ser uns dos-cents soldats, i gaudien d'un lleuger avantatge numèric sobre els androides, que eren uns setanta o vuitanta, segons va calcular la Barriss. Des d'aquella altura resultava aparent la formació d'atac en mitja lluna de la tropa de la República, destinada a envoltar als androides i obtenir superioritat en l'intercanvi de trets.

Pel que podia advertir, els androides de combat pertanyien majoritàriament a la sèrie Baktoid B1. També hi havia diversos súper androides de combat B2, que consistien bàsicament en afegir una cobertura blindada i més armament al model estàndard. S'havien dividit en grups de quatre, i s'estaven separant per contrarestar la tàctica envoltant, concentrant tot el foc a la mateixa secció de soldats.

Ella sabia que eren formacions típiques de batalla en camp obert, com sabia que el resultat ho decidiria el bàndol que fes més trets precisos a la major velocitat possible. Gairebé podia sentir la veu del seu Mestra ressonant en la seva memòria: «No importa el ràpid que siguis si falles el blanc. Qui encerti més vegades serà qui obtingui la victòria... ».

Els raigs làser assagetaven a un i altre bàndol, que ara es trobaven a tot just unes desenes de metres de distància. El vapor emanava dels trets perduts que paraven en la vegetació, encenent petites fogueres aquí i allà. Els soldats queien, socarrats i fumejants, i els androides de combat s'aturaven de cop i volta, deixant anar espurnes per les cremades lluents dels seus xassís de metall blanc, punts per on els havia perforat els trets làser.

Regnava un silenci sepulcral, ja que cap soroll arribava en aquella altura, mentre el pilot disminuïa perquè ella pogués obtenir una visió més prolongada.

Semblava que les forces de la República guanyarien aquesta trobada. Els dos bàndols perdien combatents al mateix ritme i, en aquests casos, la victòria està del bàndol més nombrós, encara que fos una victòria cara. Una unitat que perdia a vuit de deu soldats només era guanyadora en un sentit tècnic.

–No podem quedar-nos molt més –va dir el pilot–. Els filtres es posaran vermells en uns quinze minuts, i encara falten cinc per arribar a Uquemer-7. M'agrada comptar amb un marge d'error.

La nau va accelerar, i van deixar enrere la batalla.

Barriss va pensar en el que havia contemplat mentre la nau volava a tota velocitat sobre vegetacions de plana i pantans vaporosos i asfixiants. No sabia el que li oferiria la resta de la missió, però estava clar que no seria avorrit.

***

Jos estava robant uns moments preciosos de somni a l’estança que compartia amb Zan quan va sentir que la nau s'apropava.

Al principi, mig adormit, va pensar que es tractava d'una altra aeroambulància amb més ferits, però després es va adonar que aquell soroll tenia un to diferent.

Serà el nou metge, va pensar. Ningú en el seu sa judici prendria terra a Drongar a menys que li ho ordenessin.

Es va obrir camí pel camp osmòtic que cobria l'entrada del cubicle. L'havien instal·lat perquè l'aire circulés lliurement sense deixar entrar els insectes de doble ala i vuit potes coneguts com a picotons que brunzien constantment per la unitat. Tenia entès que els nous models de tenda venien amb una cobertura entròpica que extreia energia de les molècules de l'aire quan aquestes traspassaven la barrera selectiva, la qual cosa reduïa la temperatura interior en uns deu graus. Hi havia sol·licitat una provisió d'elles i, amb sort, arribarien un o dos dies abans que acabés la guerra.

Va contemplar com el transportador baixava cap a la pista, pestanyejant per la intensa llum de Drongar Prime. Va veure a Zan, la Tolk i a algun altre sortint al seu torn de la SO. Passaven una temporada de relativa tranquil·litat a Uquemer-7, la qual cosa significava que els pacients no havien d'esperar per ser operats o rebre tractament, i que els cirurgians no havien de salvar-los en una cursa a vida o mort contra rellotge. Estaven gaudint del respir mentre durés.

Un parell de tècnics bothans es van acostar ràpidament a la nau i van polvoritzar l'exterior amb desinfectant d'espores. Jos sabia que aquest lot concret de desinfectant els hi duraria un mes més; just el que necessitaven les maleïdes espores que atacaven les juntures de les naus per desenvolupar una immunitat a la substància. Llavors caldria alterar diversos precursors químics i variar les configuracions moleculars prou com per generar un nou tipus de tractament que tornés a ser efectiu... per un temps. Un ball constant entre els mecanismes controlats de la ciència i el cec oportunisme de la natura. Jos es va preguntar, i no per primera vegada, quines possibilitats tindrien les espores de mutar en un agent patogen més virulent que pogués destrossar un parell de pulmons en qüestió de segons, i no d'hores.

Llavors es va obrir la porta de la nau, i amb ella la boca d’en Jos, per la sorpresa.

El nou metge era dona. I a més Jedi.

El senzill abillament fosc de l'Orde era inconfusible, així com el fet que la silueta que envoltava era femenina. Havia sentit dir que l'últim fitxatge de l'equip era una mirialana, la qual cosa era gairebé com dir humana, un membre de la seva mateixa espècie, els avantpassats s'havien dispersat en diferents diàspores per la galàxia, colonitzant planetes com Corèllia, Alderaan, Kalarba i centenars més. Els humans eren ubics d'un braç a un altre de l'espiral galàctica, així que no era cap sorpresa veure arribar a un altre, fos home o dona.

Però veure a una Jedi, allà a Drongar... això sí que era per sorprendre’s.

Jos, com gairebé tots els éssers prou intel·ligents com per accedir a l’HoloRed, havia vist les últimes imatges gravades dels Jedi a la batalla de Geonosis. I les havia vist abans que els deures de l'Orde els dispersessin per la galàxia. Però, tot i així, un d'ells havia estat assignat allà, a Uquemer-7, una unitat mèdica militar vinguda a menys en un planeta tan allunyat de les rutes espacials conegudes que gairebé cap cartògraf galàctic hauria aconseguit encertar la ubicació amb un marge d'error d'un parsec.

Es va preguntar què feia allà.

El coronel D'Arc Vaetes, el comandant humà de la unitat, va rebre calorosament a la Jedi mentre desembarcava.

–Benvinguda a Uquemer-7, Jedi Barriss Offee –va dir ell–. Crec que parlo per tots en dir que espero que la seva estada...

Però abans que pogués acabar la frase, Vaetes es va aturar en sentir un soroll procedent de l'aire dens i humit. Un so que tots els habitants d’Uquemer-7 coneixien bé.

–Arriben aeroambulàncies! –va cridar Tanisuldees, un soldat ras dresselià. Era l'ajudant de camp d’en Filba, el hutt responsable de l'aprovisionament. Va assenyalar cap al Nord.

Jos va alçar la vista. Sí, s'acostaven, per descomptat. Cinc punts negres retallats contra el cel, que, en aquesta hora del dia, eren d'un apagat to verd grisenc, com les algues que recobrien la superfície del mar de Kondrus. Cada aeroambulància podia transportar uns sis homes ferits, clons i altres possibles combatents. Això significava que hi havia almenys trenta ferits, pot ser que un o dos més.

En prendre consciència de la situació, cadascun va començar a moure’s amb un objectiu clar, preparant-se per al que s'acostava. Zan i Tolk es van dirigir corrent a la SO. Jos anava a seguir-los, però en lloc d'això va donar mitja volta i es va acostar ràpidament cap a la Jedi, que semblava una mica confosa.

Vaetes va agafar la mà a la dona i va assenyalar a Jos.

–Jedi Offee, aquest és el capità Jos Vondar, el meu cirurgià en cap. Ell la informarà de tot i la prepararà per al que s'acosta –el coronel sospirà–. Malauradament, és una cosa al que ja estem acostumats tothom. I el més trist és que vostè també s'hi acostumarà, i més ràpid del que creu.

Jos no estava segur de quin era el protocol adequat a seguir per saludar a una Jedi, però no li semblava moment per preocupar-se per això.

–Esperem que la Força estigui amb tu, Jedi Offee –va dir ell, alçant la veu perquè se li sentís tot i el creixent soroll dels retropropulsors–. Perquè serà un dia llarg i farà molta calor.

Es va encaminar cap a l'àrea oberta al centre del campament, on ja s'anunciaven els diagnòstics provisionals mentre es baixava als ferits de les aeroambulàncies.

Barriss Offee va prémer el pas per mantenir el ritme d’en Jos, que esperava de tot cor que ella estigués preparada per al que fos. És una Jedi, es va dir, segurament tindrà el que cal.

Així ho esperava, pel bé de la dona, i pel de les tropes.

Següent