Metges de guerra (XX)

Anterior

20

Jos tenia l'esperança que Klo Mèrit pogués llançar alguna llum sobre el seu recent i incòmode descobriment pel que fa als clons, però, fins aquest moment, el mentalista s'havia limitat a remoure el fang del més profund dels seus pensaments, en lloc de donar-li una mica de claredat.

En aquell moment, la claredat li semblava un somni impossible.

–A què et refereixes exactament quan parles de «experiència»?

Mèrit va dir:

–A què pot saber-se quant sap una persona amb escoltar-la. Veus aquest anell?

Va alçar la mà perquè Jos pogués veure’l. La joia era d'or fosc, i tenia una petitíssima pedra inserida. La pedra relluïa amb la llum del despatx d’en Mèrit, llançant espurnes de colors vermells, blaus, verds i grocs en una mena de sèrie fixa, cada vegada que Mèrit movia la mà. Era bastant impressionant.

Jos va assentir.

–Molt bonic. És una pedra de foc?

Mèrit va somriure.

–Sí. I la teva pregunta denota que saps alguna cosa sobre elles, però no gaire. La reconeixes com una pedra de foc, però això és només una petita dada sobre el tema.

Jos va arronsar les espatlles.

–Sóc cirurgià. Si vols saber alguna cosa sobre pedres del ronyó, sóc el teu home.

–Algú que no sabés res sobre gemmes hauria dit: «que bonic, quina pedra és aquesta?». Algú amb un coneixement més profund diria el que has dit tu. Una persona una mica més entesa en el tema hauria dit: «És una pedra gal·liana o rathalayana?». Perquè sabria que hi ha diferències entre les dues i que probablement aquesta era d'algun d'aquests tipus.

»Però un veritable expert hauria mirat l'anell i hauria dit:« Vaja, una pedra de foc gal·liana negra, és bonica. És vidre o nucli de veta?», perquè hauria endevinat totes aquestes especificacions amb només mirar-la. Que és una pedra de foc, que procedeix de Gall i que és negra. Però tal com està muntada no es pot veure la part posterior, així que no es pot endevinar la matriu. És de veta, per cert, el que denota el tipus de roca en què sol trobar-se la pedra de foc, i el terme negra es refereix als colors de fons sobre els quals es reflecteix la llum.

En Jos va negar amb el cap.

–D'acord, ara ja sé de gemmes.

Mèrit va somriure d'orella a orella.

–No, què va. No pots diferenciar una veritable d'una falsa, i no saps d'ella res que no sigui el que jo t'he dit. Quin valor creus que té?

–Sé que no podria permetre-me-la, ni que l'haguessis trobat al pantà de Jasserak.

–D'acord més que un diamant blanc-i-blau de la mateixa mida. Coneixes la maledicció?

–La maledicció?

–Sí. Se suposa que les pedres de foc porten mala sort. Però això només va ser una notícia falsa propagada pels comerciants de diamants que perdien beneficis per culpa dels tractants de pedres de foc. Però la veritat és que el desafortunat és aquell que no en posseeix una.

Jos va somriure.

–D'acord, ja ho entenc. Almenys en part.

–Doncs entén la resta. No eres un expert en clons perquè mai vas intentar ser-ho. A part de saber com tallar-los i tornar-los a enganxar, la qual cosa és suficient per cobrir les teves necessitats, per què anaves a molestar-te de saber-ho? Abans de la guerra no hi havia clons suficients per fixar-se en ells. Ulls que no veuen, cor que no sent. Tu et relaciones amb la seva fisiologia i no amb la seva psicologia.

–Això és cert.

–Però els clons no són els únics éssers en els que probablement no has reparat. Què hi ha dels androides?

–Els androides? Què passa amb ells?

–Et sembla que són gent?

–Només en el mateix sentit que una tetraona. Són màquines.

–Però pensen. Interactuen. Funcionen.

Jos es va quedar de pedra.

–D'acord, però...

–Segueix-me un moment –va continuar Klo–. Només per continuar amb l'argumentació, has conegut alguna vegada a un androide que expressés preocupació o por, o que tingués, per exemple, sentit de l'humor? Què semblés ser... conscient de si mateix?

Jos es va quedar callat. Sí. Així era. I-5 li va venir a la ment immediatament.

–Però no senten dolor. No es poden reproduir...

–Que potser no hi ha éssers amb trastorns neuropàtics que no senten dolor? I qui dirigeix ​​la cadena de muntatge d'una fàbrica d'androides, per construir més androides?

Jos va riure.

–Pots encendre i apagar un androide, desmuntar-lo, tornar a muntar-lo, i no canviarà ni un fotosensor. Però això també m'ho pots fer a mi, tot i que només després d'un torn de catorze hores.

–No estic dient que siguin exactament com tu i com jo. Però si et pares a pensar-ho un moment, una màquina conscient de si mateixa, que té contingut emocional i una ocupació, no és un babau muntant les peces d'un lliscant últim model.

–No m'estàs ajudant molt. Intento assimilar el concepte que els clons són persones, i ara em parles d'androides.

–La vida no és fàcil, Jos. Un cop s'agrupen cèl·lules per formar teixits, i teixits per formar sistemes, el nivell de complexitat augmenta per desenes. No et puc donar respostes senzilles... has d’obtenir-les per tu mateix.

–Sigui el que sigui el que et paga la República, és massa.

Mèrit va arronsar les espatlles, en un gest fluid i suau.

–Així funciona la galàxia. No l'he fet jo: quan m'encarregui de tot, l’arreglaré. Fins llavors, això és el que hi ha.

En Jos va sospirar. Quan el que es busquen són respostes, tenir més preguntes no t'ajuda precisament.

Mèrit mirà el seu crono i es va aixecar.

–La nostra sessió ha acabat. I crec que és hora de la partida setmanal de sàbacc, no?

***

–Pujo –va dir Den. Va tirar un xip de deu crèdits a la taula. El camp de suspensió va impedir que rebotés massa o caigués a terra.

–Ho veig –va dir Jos–, i el doblo.

Va tirar dos xips més al creixent munt.

Den va contemplar amb els seus enormes ulls les cartes que tenia, i als altres jugadors asseguts a la taula de la cantina que apostaven per torns. Hi havia cinc més a part d'ell i del capità Vondar: el capità Yant, Barriss Offee, el mentalista Klo Mèrit, Tolk le Trene i I-5. Den no podia obtenir cap informació d'ells sobre les seves respectives cartes. Els quatre orgànics tenien una estudiada expressió neutra, i l'androide, malgrat ser capaç de subtils gestos, no trobava dificultat en controlar-los.

Es deia que el sàbacc era tant un joc d'habilitat com de sort, i Den ho creia a ulls clucs, sobretot amb aquells jugadors. No calia una baralla trucada: de set jugadors, tres eren extremadament experts en interpretar les emocions dels altres. Estava totalment segur que la padawan no faria servir la Força per obtenir avantatge, però no tenia aquesta seguretat pel que fa a Tolk i Mèrit. El sanador podia percebre els sentiments que denotaven un estat d'ànim, la qual cosa li donaria avantatge, però a la Tolk li costaria més. Encara que aquell grup no tenia exactament el mateix nivell de mestratge que una colla d'estafadors del Casino de la Corona de Coruscant, tots, Den inclòs, dominaven prou bé l'art de la «màscara del sàbacc»: el rostre completament inexpressiu que no traslluïa res, ni tan sols amb un parpelleig. Ni tan sols una lorrdiana podia interpretar el llenguatge corporal quan el cos en qüestió es mostrava extremadament incomunicatiu.

–Ningú? Bé –va dir Yant–. Vull dues.

Barriss, que era mà, li va donar les seves cartes.

Des dels altaveus d’hipersò del campament els va arribar un anunci de veu d'un subordinat d’en Filba, i les ones de so enfocades van donar la impressió que parlava amb cada individu per separat.

–Atenció –va dir la veu quequejant, llegint sens dubte una cosa amb la que no estava familiaritzat–. A les... eh... zero sis-centes hores tindrà lloc la inspecció programada per l'almirall Bleyd. Esforcem-nos per donar-li una gran benvinguda.

–Ah, sí –va dir Jos–. La visita de les altures. Crec que començaré a saludar des de ja mateix per evitar les presses.

Va començar una nova ronda d'apostes en la qual I-5 va ser el primer. Den havia observat amb interès la manera de jugar de l'androide. El mòdul cognitiu d'I-5 era sens dubte capaç de calcular totes o gairebé totes les incomptables combinacions possibles en la baralla de setanta-sis cartes, però ni tan sols el processador sinàptic més avançat podria anticipar l'ordre aleatori en el qual se succeirien en una mà determinada. Tot i així, l'androide era un jugador excel·lent, tranquil i serè.

–En vull tres –va dir.

Jos va alçar una cella.

–Potser només sigui la calor –va dir–, però juraria que la pell de duracer aquesta que tens està començant a suar.

–Potser només sigui una fugida d'un node –va respondre I-5, impertorbable–. No obstant això, m'agradaria apuntar que el meu sensor olfactiu està percebent un clar tuf de feromones de la por amb la seva etiqueta genètica, capità Vondar.

–Com és que ets tan bo amb les cartes, I-5? –va preguntar Den a l'androide.

–Em va ensenyar el meu soci –va respondre l’androide–. Solia sortir d'una partida amb més crèdits dels que havia entrat. Va tenir en les mans més arranjaments de l’idiota que els que hi ha en un manicomi.

–Tu et consideres un ésser orgànic, com un humà? –va preguntar Jos de sobte.

–Només quan estic molt deprimit –va respondre l'androide.

Jos va fer una ganyota. Abans que respongués, I-5 va prosseguir:

–Però sabent el que sé dels éssers orgànics, i dels humans en particular, suposo que la seva pregunta és sincera, capità Vondar. Només puc respondre que, a causa que posseeixo un mòdul cognitiu superior al de la majoria dels androides de la meva categoria, així com la manca d'inhibidor de creativitat, sento més que la majoria dels meus col·legues. Es pot dir llavors que sóc un ésser «viu»? Suposo que depèn del punt de vista. Però la majoria dels filòsofs opinen que per poder formular aquesta pregunta cal haver trobat ja la resposta.

Den va percebre que el capità i el sanador intercanviaven una ràpida mirada, i va veure que aquest últim somreia lleugerament. Definitivament aquí passava alguna cosa.

–En els dotze anys que porto vagant per la galàxia com si fos el llegendari cometa Roon –va continuar I-5–, m'he topat amb molts personatges interessants. Alguns d'ells eren androides. Segueixo tenint llacunes en la meva memòria que semblen relacionades amb algun tipus de trauma que va tenir lloc al poc d'abandonar Coruscant. Els meus sistemes amb reparacions estan processant aquestes llacunes, reunint les dades que falten a partir d’hologramàtics interns, però els meus circuits de lògica interna no permetran que els enllaços sinàptics procedeixin endavant amb una certesa inferior al setanta-cinc per cent.

En Den va mirar a Jos. Era la seva mà, però el cirurgià semblava profundament immers en els seus pensaments, sense saber que era el seu torn.

–Jos –va dir Barriss amb suavitat, al cap d'un moment.

Jos va alçar la mirada.

–Em planto –va dir.

Tots van mostrar les seves cartes. Den va riure en posar sobre la taula un vint-i-tres pur.

–Tinc sàbacc –va dir somrient, mentre agafava els dos bols–. Mireu-ho i ploreu, senyores i c...

Jos va mostrar les seves cartes. Den i els altres jugadors es van quedar mirant allò sense creure-s’ho. Tenia un arranjament de l’idiota: la carta de l’idiota més el dos de sabres i el tres de bàculs.

–Ben jugat –va dir la Tolk.

–Gràcies –va dir Jos mentre recollia els crèdits.

Però Den es va fixar en l'expressió del cirurgià; tenia la clara sensació que, en aquest moment, al capità Vondar no podia importar-li menys haver guanyat.

Següent