3
De tenir
opció, Jos no hauria iniciat així al noi, però la sala d'operacions era plena
de soldats clon ferits, i el brunzit de les aeroambulàncies que portaven un
flux incessant de noves baixes era tan constant com el d'un ventilador, així
que es necessitava a qualsevol que sabés manejar un vibroescalpel.
Immediatament.
No tenia
temps per vigilar al noi, Jos estava ficat fins als colzes en la cavitat
pectoral d'un clon ple de metralla. El grup d'investigació armamentística del
Comte Dooku havia descobert una nova bomba de fragmentació anomenada "tallaherbes";
una bomba intel·ligent que podia sobrevolar qualsevol graella de defensa, caure
enmig d'un batalló de soldats i explotar a nivell toràcic abans d'arribar a
terra, descarregant en un patró circular petits dards de duracer esmolats com
fulles. La tallaherbes era letal en un radi de dos-cents metres per objectius
tous, i l'armadura dels soldats clon no podia fer gran cosa contra ella.
Jos
pensava que l'inventor d'aquestes armadures havia de donar moltes explicacions.
Els kaminoans eren genis a l'hora de dissenyar i esculpir teixit tou, però, pel
que havia pogut veure, les seves armadures eren pràcticament inútils. Les
tropes d'infanteria que no eren clons es referien en aquests vestits de cos
complet com "cubs corporals". Era un terme bastant descriptiu.
Estava a
punt de demanar que pugessin un punt al camp de pressió, quan Tolk se li va
avançar.
–Puja a
sis el camp –va dir a l'androide 2-1B que controlava la unitat. Tolk le Trene
era lorrdiana i, com a tal, posseïa una habilitat singular per llegir les micro-expressions
de gairebé totes les espècies i percebre els seus sentiments d'una manera que
gairebé semblava telepàtica. També era la millor infermera de cirurgia de tot l’Uquemer,
i a més era maca i amorosa. Estava amb Jos, malgrat ser una Ekster (una
prohibida, una estranya que no formava part del seu clan), el que significava
que la seva relació no tenia futur. Els Vondar eren Enster, el que significava
que havien de casar-se amb algú del seu propi sistema, si pot ser del seu
mateix planeta natal. Sense excepcions.
Les
relacions esporàdiques amb els Ekster eren permissibles, i tothom feia els ulls
grossos davant aquestes bogeries de joventut, però no es podia portar a una
Ekster a casa a conèixer a la teva família, llevat que volguessis renunciar al
teu clan i ser condemnat per sempre a l'ostracisme. Per no esmentar la infàmia
que tal acte suposaria per als teus: "Es va casar amb una Ekster! T'ho
imagines? Els seus pares van estar a punt de morir-se de vergonya!"
Jos va mirar
a Uli, i després a la Tolk.
–Uli sembla
apanyar-se-les bé –va dir aquesta–. Els androides portalliteres acaben d’emportar-se
al seu primer pacient i no es dirigien al dipòsit de cadàvers. És una joia.
En Jos
va negar amb el cap.
–Sí. Una
joia.
Es va
arriscar a fer una ràpida ullada al voltant. Seguien faltant dos metges i tres
androides quirúrgics FX-7 perquè la unitat estigués completa, i això anava a
costar-los...
Mentre
pensava allò, va veure que una figura emmascarada i coberta amb un hàbit
s'acostava a una de les taules buides. El camp d'esterilització es va activar,
i la figura va realitzar un gest perquè els portalliteres portessin alguna
cosa.
–No sé qui
és –va dir la Tolk quan Jos va anar a preguntar-li.
Després
de mesos de treball en aquell femer tropical, els metges de la SO es podien
conèixer fins i tot amb les cares i els caps cobertes per màscares i barrets
quirúrgics. El que significava que era nou i plantejava la següent pregunta:
per què ningú li havia explicat a ell, al capità Vondar, cirurgià en cap, que
hi havia algú nou?
Una
artèria es va obrir, esquitxant sang al seu voltant, i, de sobte, en Jos tenia
altres coses de les que ocupar-se.
***
Nou
pacients més tard, Jos va agafar un de fàcil, un pulmó amb laceració simple que
podia apedaçar i tancar en qüestió de minuts. Tolk va començar a segellar i Jos
va mirar al seu voltant. No tenien un altre pacient preparat. Les coses per fi
s'havien calmat. Va mirar a l'androide de diagnòstic (aquell dia era I-5), i
aquest va alçar els dits de la mà, indicant els minuts que els hi quedaven
abans de tenir un altre preparat.
Jos es
va treure els guants de finapell estèrils i es va posar un parell nou, agraït
del moment de descans.
–Em vindria
bé que algú em donés un cop de mà –va dir el nou cirurgià–. Si no teniu res
important.
La veu
era profunda i semblava pertànyer a una persona més gran de les deu que solia
haver a la sala d'operacions, en què gairebé tots els cirurgians i metges
tenien l'edat equivalent als vint o vint-i-cinc anys humans estàndard. En Jos
va avançar cap a ell, passant al costat de les tres taules que els separaven i
per davant d’en Leemoth, que treballava en un aqualish quaran desertat del
front separatista. Va observar el procediment iniciat pel nou en un soldat clon.
–Trasplantament
de cor i pulmó? –Va preguntar.
–Sí. Una
ona sònica se'l va endur per davant i es va deixar el miocardi i els
alvèols
pel camí.
En Jos
va observar els òrgans nous, acabats d'arribar dels bancs clon. Les grapes
dissolvents que subjectaven les artèries i les venes estaven disposades en X,
cosa que no veia des dels seus anys de facultat. Aquest paio era gran: els de reclutament devien estar recorrent a
qualsevol per falta de personal. Primer
un xaval, i ara un iaio, va pensar. Què
serà el pròxim? Estudiants de la facultat?
–Et faria
ajuntant-ne els nervis d'aquí?
–És clar
-Jos va tornar a posar-se els guants, va agafar l'eina de sutura adaptopressora
que li oferia la infermera i va començar les microsutures.
–Gràcies.
Ohleyz Sumteh Kersos Vingdah, metge.
Si
aquell home li hagués donat una bufetada a la cara, Jos s'hauria sorprès menys.
Era una salutació de clan! Aquell home procedia de Corèllia, el seu planeta
natal, i, el que era més, afirmava pertànyer a la família de la seva mare. Allò
era increïble!
–Ja no
tens modals, fill?
–Oh, perdó
Sumteh vendar Ohlegz –va dir Jos–. Sóc,
eh, Jos Vander.
–Sé qui
ets, fill. Sóc Erel Kersos. L'almirall Kersos, el teu nou comandant.
Allò sí
que va ser una bufetada en tota la cara. Erel Kersos era oncle de la seva mare.
Mai s'havien vist, però Jos sabia qui era, és clar. Se n’havia anat del planeta
quan era jove i no va tornar... perquè havia...
Jos va
intentar no demostrar la seva commoció. Allò era absolutament i totalment
increïble. Entre tots els Uquemers de tots els planetes de tota la galàxia,
quines possibilitats tenia de trobar-se amb l'oncle avi Erel en aquell lloc?
–Potser després
hi hagi temps que parlem tranquil·lament si ho desitges –va dir Kersos.
–Eh, si.
És clar. M'encantaria, senyor.
Sorprenentment,
no li van tremolar les mans en acabar la sutura. El seu oncle avi, expulsat del
clan seixanta anys abans, era a Drongar, i remenant els jogans[1].
Quines
possibilitats hi havia que passés?
***
El
nediji Kaird va contemplar a la curandera Jedi treballant en un soldat ferit.
El soldat clon acabava d'arribar al postoperatori des de la SO, i en la seva
pell bronzejada ressaltaven les marques de la sutura làser. La curandera estava
realitzant una imposició de mans que, sens dubte, tenia alguna cosa a veure amb
la Força. Kaird sabia poc d'aquest tipus de coses, i encara li importaven
menys. No dubtava de la realitat de la Força, però com els jedi li donaven
igual, també tant li feia la seva misteriosa font de poder. La seva meta
principal, com a agent de Sol Negre, se centrava en qüestions més pràctiques.
Així i
tot, era interessant observar com funcionava. I ell podia observar molt bé, tan
a prop que gairebé podia tocar a la Jedi a la sala de postoperatori. Ocult, per
així dir-ho, a plena vista.
Kaird
solia destacar en qualsevol grup d'éssers vius, ja que la seva espècie era
gairebé desconeguda a la galàxia. Nedij era un dels planetes més allunyats del
seu centre i estava força aïllat. Només els qui havien violat els vots de la
germanor del Niu solien aventurar-se per l'espai. De portar el seu abillament
normal, el seu rostre esmolat, el bec xato, els ulls color violeta i la pell de
color blau cel haurien atret les mirades de tots. Però ara era invisible a tots
els efectes, ja que havia triat la disfressa perfecte per a un centre mèdic.
Els
germans de la fraternitat dels Silenciosos estaven repartits per tota la
galàxia. Mai parlaven, solien amagar els seus trets i cossos en hàbits amplis
amb caputxa i l'únic que feien era limitar-se a ser-hi. Ells creien que la seva
presència meditativa prop de malalts i ferits ajudava d'alguna manera al fet
que els pacients es recuperessin. I el més curiós de tot, ja que ni els més
reputats científics i metges aconseguien explicar-s’ho, era que els Silenciosos
tenien raó. Les estadístiques demostraven, sense cap mena de dubte, que ferits
i malalts es recuperaven més ràpidament i amb més freqüència quan hi havia prop
una d'aquestes figures ocultes sota l'hàbit. Pel que sembla, tampoc era una
cosa que tingués a veure amb la Força. Els membres de l'Orde procedien de totes
les espècies i estaments socials, i no exhibien cap indici biològic que
demostrés afinitat amb aquest camp d'energia mística. El fenomen tampoc podia
atribuir del tot l'efecte placebo, ja que d'ell es beneficiaven tant els
pacients que havien sentit a parlar de l'Orde com els que no. Era una meravella
en veritat inexplicable.
Kaird no
entenia com podia passar una cosa així, i la veritat era que tant li feia,
encara que de vegades es preguntava si la seva presència tindria el mateix
efecte pal·liatiu, atès que els pensaments que solien passar-li pel cap estaven
tan allunyats de la serenitat d'un silenciós com Drongar del Nucli galàctic.
Tant era. Es feia passar per un Silenciós perquè era la identitat que millor li
permetia passar desapercebut en aquell Uquemer. Hi havia ingerit prèviament un
combinat d’herbes que havia portat del seu planeta, i que emmascarava la seva
distintiva olor davant els sentits de la majoria de les espècies. Això i
l'hàbit encaputxat garantien el seu anonimat, quelcom molt necessari per a un
agent de Sol Negre, la seva missió allà no tenia res a veure amb la guerra o
amb la curació dels caiguts en ella.
Kaird hi
era, simplement, per la bota. La valuosa planta era molt cobejada pels
farmacèutics, ja que podia actuar com a antibiòtic, narcòtic, soporífer...
Tenia multitud d'efectes, segons l'espècie a la qual se li administrés. Era un
pal·liatiu més efectiu que les fulles de cambylictus o el fluid de bacta per
als abyssinis, un psicotròpic més potent que l'arrel Tenho santherià per als falleen,
i un esteroide anabolitzant que ajudava als whíphids a obtenir les seves
millors marques. Sol Negre podia pastar una fortuna movent tota la bota que
pogués obtenir. Era un producte amb un atractiu realment universal.
Irònicament,
l'ús de la planta meravellosa estava prohibit en els Uquemers de Drongar.
Oficialment es deia que era per no fomentar el contraban, però tothom sabia que
la veritable raó era econòmica. La bota es revaluava proporcionalment com més
lluny estava de Drongar, per què malgastar-la en el seu lloc d'origen amb els
soldats clon? Al capdavall, tampoc s'anaven a quedar de sobte sense ells...
Un grup
de metges destinats a Drongar havia sol·licitat que s'anul·lés la prohibició.
I, segons havia sentit Kaird, alguns es limitaven a passar de la llei i
buscaven formes d'emprar la bota per a curar als seus pacients. Kaird, com a
individu i guerrer, admirava el valor i la dedicació d'aquests professionals.
Però com a membre de Sol Negre hauria de fer alguna cosa si es canviava el
decret.
El
càrtel del crim havia aconseguit fer-se amb quantitats considerables de bota
oculta en plaques de carbonita, que podien transportar sense ser detectades o
patir danys gràcies a un parell de contrabandistes pertanyents a les forces de
la República destinades allà. Malauradament, cap d'ells seguia en el món dels
vius. Pel que semblava, un havia eliminat a l’altre, Kaird va haver d’eliminar
després el supervivent. Per tant, Sol Negre necessitava un altre contacte
local, i els vigos li havien ordenat que romangués al planeta fins a trobar-lo.
Sol
Negre tenia un contacte al planeta, dins del propi Uquemer, però lamentablement
no podia utilitzar aquest operatiu, ja que era un doble agent al servei dels separatistes
del Comte Dooku. L'espia no s'arriscaria a convertir-se en proveïdor actiu i
ser descobert per això, cosa que a Kaird li semblava comprensible. A més, la
tasca que realitzava Lente filtrant a l'organització criminal informació de
tots dos bàndols era massa valuosa.
Es va
sentir inquiet. L'hàbit se li enganxava a la pell. Els refrigeradors de la base
només operaven de forma esporàdica, i els camps osmòtics no aconseguien
mantenir a ratlla tota la calor i la humitat. El pestilent medi ambient de Drongar
no s'assemblava en res a l'aire net i clar en què creixien els nediji. Ja no
tenien ales, i el seu plomatge de pèl suau era una pàl·lida ombra del que van
lluir els seus llunyans avantpassats, però seguien preferint les fresques
altures i els penyals coberts de neu, a les terres baixes.
Tant de bo pogués ser-hi...
Kaird va
somriure per a sí, amb l'expressió oculta per la caputxa.
Posats a
fer, també podria desitjar un harem de femelles i un munt de ratacorredores, la
presa tradicional dels nediji. I potser una mica de thuilví de collita per
complementar la fantasia hedonística.
El
somriure es va tornar en gest preocupat en veure la padawan Offee movent
lentament els palmells de les mans sobre el pit nu del soldat. Es va preguntar
si la Jedi acabaria sent un problema. La seva presència en aquell planeta li
resultava curiosa. Sí, era curandera, però, en aquests temps, els Jedi havien
de dispersar-se massa. Semblava un malbaratament enviar-ne un allà, encara que
fos una padawan sense haver conclòs la seva formació. Com a agent de Sol Negre,
Kaird sospitava de tot i de tots aquells amb els quals la seva presència no
pogués explicar a la primera. En la seva professió hi havia agents vells i
agents descuidats, però els segons mai arribaven a ser dels primers. Un només
podia sobreviure gràcies a una vigilància constant anant sempre un pas per
davant d'un enemic potencial.
Aquella
dona no era un perill directe per a ell, per molt que la seva connexió amb la
Força li proporcionés habilitats mentals considerables. Però les tècniques que
emprava el nediji perquè no li llegissin el pensament estaven molt per sobre de
la mitjana: la seva formació havia estat la millor que havia pogut permetre’s el
seu vigo. Un simple padawan, encara que fos una curandera, no podria percebre
en ell res que no volgués transmetre. Tot i així, era preocupant. La persona a
la qual acabés convertint-se en agent hauria de tenir la capacitat de no
transmetre sentiments o pensaments. A Sol Negre no li beneficiaria res que la
Jedi identifiqués al seu nou operatiu, haurien de tornar a començar de nou, i
això seria... un problema.
Igual hauria de matar-la. S’ho va pensar un
moment. Seria molt fàcil, i amb això s’acabarien les preocupacions. Sí, potser...
No. En la galàxia hi havia poques coses segures,
però una d'elles era que si mates a un Jedi en algun lloc, en qualsevol part,
un altre Jedi apareixerà inevitablement per investigar-ho. Podia treure’s de
sobre sense problemes aquesta padawan, però pot ser que el següent fos un
Cavaller Jedi, o fins i tot un Mestre, i, per tant, la seva eliminació seria
més problemàtica. Com diu el vell refrany: "Més val d'javl conegut que
d'javl per conèixer".
La
padawan va acabar el seu ritual de curació. Les parpelles del soldat van
tremolar. Kaird va poder veure a través del teixit de la caputxa que el pit del
pacient pujava i baixava rítmicament i suaument, i els seus ulls es movien sota
les parpelles en un somni reparador i tranquil. La tasca de la Jedi havia estat
eficaç.
En
passar davant seu, el va saludar amb una inclinació de cap, en un gest de
respecte i gratitud d'un curandero a un altre. Kaird li va tornar la salutació,
mantenint la ment en blanc fins que va creure que havia sortit de l'edifici.
Llavors va somriure.
De
moment, va pensar, havia de concentrar-se en trobar i entrenar un nou soci de
Sol Negre. Després, una vegada reprès el trànsit de bota, ja s'enfrontaria a
qualsevol problema que pogués sorgir. Sol Negre era, sobretot, molt adaptable.
[1] Jogan, fruita que es troba arreu de la
galàxia, rodona, de color porpra i ratlles blanques, expressió que he utilitzat
enlloc de remenar les cireres.(N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada