Curandera Jedi (IV)

Anterior

4

Ser espia en una base enemiga no és gens fàcil. És una observació que no tenia res d’original ni sorprenent; la veritat no sol comptar amb aquests atributs. Però això no ho feia menys difícil. Per treballar encobert en una base militar enemiga cal mantenir els ulls ben oberts i estar més alerta que un h'nemthe. Cal pensar constantment que un espia és un rebel, un intrús. No es pot abaixar la guàrdia ni un segon.

Tampoc és que algú tingués motius per sospitar de l'espia, i menys ara que s'havia desemmascarat al hutt i l'antic almirall, per no esmentar el fet que havien mort. Però allò era la guerra, i els espies eren executats quan eren capturats. I molts d'ells eren capturats en llocs molt menys peculiars que un Uquemer perdut en algun extrem de la galàxia.

El que complicava encara més les coses era el fet que hi hagués morts. Morts de les quals l'espia, que servia a dos caps diferents sota dos àlies diferents (Columna per als separatistes del Comte Dooku i Lente per a Sol Negre), era almenys parcialment responsable. Li importava als morts que el responsable hagués estat algú conegut com Columna o Lente? No. Li importava a una de les dues identitats ocultes que l'altra fos descoberta i executada? Va somriure amargament en pensar-ho.

Columna: aquest primer sobrenom era amb el que més tendia a identificar-se l'espia, ja que el separatistes li havien reclutat abans que Sol Negre. Li queia bé la gent de l’Uquemer. La recent mort d'un dels metges li havia dolgut bastant, encara que no fos conseqüència d'una operació encoberta. Solia pensar en els perills que comportava viure immers en les files enemigues. Fins i tot convivint amb una tribu d'assassins un podia arribar a desenvolupar llaços afectius amb ells. I cap dels metges, infermeres i membres del personal de suport eren assassins: tots vivien per guarir, i si un enemic acabava a la seva taula d'operacions, l'atenien amb la mateixa habilitat i dedicació que a un dels seus. El seu deure consistia a salvar vides, no en jutjar-les.

Això li dificultava la feina quan havia de fer-los mal, ja fos com Columna o com Lente; cosa que havia estat necessari en ocasions. Era cert que tot acabaria justificant-se amb el tan anhelat final, però algunes vegades aquesta meta semblava molt llunyana, oculta per una boira tan densa com els vapors que emergien dels pantans eterns. Eren moments en què els petits detalls del dia a dia, a més de les amistats, les preocupacions i les aliances, tendien a interposar-se en el camí.

Columna va sospirar. No es podien construir cases de fusta sense talar arbres, però això no feia més agradable que un fustablau gegant caigués sobre els quals es considerava amics i col·legues. Però era inevitable; per molt dolorós que fos en ocasions, era el seu deure i havia de fer-se. No podien ajudar-lo amb aquesta part. Gens.

Columna estava parat davant la finestra del cubicle, mirant a la base.

L’Uquemer-7 gairebé s'havia reconstruït ja del tot. El trasllat de les terres baixes a les altes s'havia dut a terme amb relativament pocs problemes. Els androides de construcció havien aixecat en menys de dos cicles diaris locals el centre d'administració, els edificis d'abastament i, el que era més important, les estructures mèdiques i quirúrgiques. Un dia a Drongar equivalia a poc més de vint-i-tres hores. La cantina i el menjador van acabar d’aixecar-se abans de la nit del tercer dia. Les coses semblaven haver tornat a la normalitat.

Però no havia estat gratis.

El trasllat, realitzat sota un intens foc separatista, havia tingut com a resultat tres pacients morts, tots ells a causa de la reubicació, quinze ferits i la mort d'un metge: Zan Yant.

Una autèntica llàstima. Yant no només era un metge excel·lent, sinó un músic notable que en ocasions aconseguia deixar bocabadat a tot el personal de la base amb la màgia de la seva quetarra. Ell sí que sabia fer cantar al seu instrument. Melodies tan seductores i tan belles que semblaven capaces de rescatar els soldats moribunds del llindar de l'eternitat.

Però no hi havia composicions, ni fugues, ni rapsòdies que poguessin recuperar a Zan Yant.

Columna es va apartar de la finestra, cap a l'escriptori que abastava gairebé tota la paret. Els separatistes esperaven les últimes notícies, i ell havia de generar un complex missatge en clau per enviar-lo a les forces d’en Dooku. El procés era avorrit i complicat: un cop s'aconseguia codificar el missatge en l'incòmode codi, el protocol de seguretat requeria transmetre’l a velocitat subllum per una connexió secundària hiperespacial en lloc de per ones hiperespacials normals. Un exercici absolutament pesat i dificultós, però necessari: si els missatges no es desxifraven a temps, les conseqüències serien desastroses. L'avís de l'atac en què havia perdut la vida el doctor Yant havia arribat en un d'aquests missatges, i, d'haver-ho descodificat més ràpidament, igual la vida de Yant hagués estat una mica més llarga. Era una lliçó que no havia d'oblidar. Per molt laboriós que fora el procés, per molt temps que li portés fer-ho, Columna seguia necessitant els recursos i l'ajuda d’en Dooku per vèncer la República, i això tenia un preu.

Més li valia posar-s'hi, llavors. Posposar-ho no ho faria més fàcil...

***

Den va haver de reconèixer-ho. Klo Mèrit, el terapeuta equani, no va moure ni un bigoti de sorpresa en veure que el periodista es presentava en lloc d’en Jos Vondar. De fet, el conseller devia estar molt més còmode amb la situació que Den, en ser aquesta la primera vegada que posava el peu al despatx d'un mentalista.

Havia estat una decisió d'última hora, li va dir a Mèrit nerviós. No sentia que hagués de treure’s un pes de sobre, i molt menys per dipositar-lo sobre les espatlles de l’equani o qualsevol altre ésser: almenys no fins que uns quants matabanthes d'elevat octanatge li afluixessin els lòbuls frontals prou com per fer-lo parlar. Den era de la ferma opinió que els cambrers eren els millors terapeutes, i així li ho va dir.

Mèrit va assentir.

–En ocasions ho són. Ho cregui o no, algunes de les meves millors sessions improvisades, però no per això menys memorables, han tingut lloc en circumstàncies similars. I, per cert, acostumo a posar objeccions a les substitucions dels meus pacients, sobretot a les d'última hora. Però ho deixaré passar per aquesta vegada. –Es va inclinar cap endavant–. Bé, què porta a Den Dhur al meu santuari?

Den es va mossegar el bulbós llavi inferior. Vaja, la cosa anava a ser bastant més difícil del que suposava. Mai havia suposat que podria arribar a sentir-se tan incòmode només per parlar...

–Jos em va dir que aprofités la seva cita –va dir per fi–. Està ara mateix fins a dalt de ferits.

Mèrit no va respondre al principi. Després es va recolzar al respatller.

–I...?

Den es va adonar que allò seria de tot menys divertit.

–Doncs que... em va dir que jo ho necessitava més que ell.

Mèrit semblava lleugerament sorprès.

–Ah, sí? Bé, com va en contra dels vots de la meva professió trencar el secret que empara les sessions privades dels meus pacients, només diré que és una afirmació sorprenent, venint del doctor Vondar.

–Ho sé –va dir Den, alleujat de poder parlar de les penes d’en Jos en lloc de les pròpies, encara que només fos per un moment–. La mort del doctor Yant li ha afectat moltíssim. És a dir, ell s'enfronta a la mort constantment en la SO, però això és diferent. Zan era el seu amic. I va ser una mort sense sentit. Sense cap sentit. Però quina mort té sentit en una guerra?

Mèrit va assentir. Den es va adonar que ja se sentia molt més relaxat. Potser es devia a les habilitats empàtiques de l’equani. Fos el que fos, això feia que parlar amb ell fos molt fàcil. Però, tot i així, Den seguia preferint l'alcohol.

–I a vostè com li va la seva mort? –va preguntar Mèrit.

–Fatal –va admetre en Den–, però no tan malament com a Jos. No crec que a ningú li hagi colpit pitjor que a ell. És a dir, jo tampoc coneixia tan bé a Zan. Alguna vegada havia participat en una partida de sàbacc amb ell, i tocava la quetarra i tal, però...

Mèrit es va recolzar al respatller del seu seient.

–Però no és de la seva mort del que vol parlar, no?

Den va observar sorprès al mentalista.

–És vostè molt bo –va dir–. Però que molt bo.

–Per això guanyo tants crèdits.

Den va fer una ganyota de dolor malgrat la comoditat del seu formaseient.

–Bé, és només que... fa poc em vaig trobar amb més informació sobre els homes als quals va matar Phow Ji. Ja recordarà que va morir en el seu assalt individual...

Mèrit no es va moure, però hi havia alguna cosa en ell que convidava al periodista a continuar.

–Els experts manipuladors van aconseguir vendre-ho com si fos un heroi. Ningú va voler publicar el meu article. En vida, Ji era un assassí més fred que el buit espacial. Ara és tot un heroi.

–La veritat és que igual ho és de veritat.

–Què vol dir? –Den va sacsejar els plecs–. Es va carregar a tot un contingent de mercenaris salisians i a un superandroide de combat. Mai havia vist una cosa així. La padawan Offee em va dir que es va tornar boig, que va matar indiscriminadament. Però ell sabia el que feia: va ordenar que li hologravessin i em va enviar la cinta.

»Segons les meves fonts, no va escollir aquests mercenaris a l'atzar. Eren un equip de combat d'elit en missió d'entrenament, enviat en aquest planeta per les seves difícils condicions climàtiques. En teoria eren una avançada preparant-se per una operació encoberta.

–Llavors es veu obligat a arribar al que sembla una conclusió més clara: que Phow Ji, en lloc de llançar-se a una orgia d'assassinats brutals va donar la seva vida en un acte heroic que potser tingui beneficis a gran escala per la República.

–No descarto del tot això de la brutal orgia d'assassinats –va dir en Den–, però, bàsicament, sí. –Va fer una pausa. Em vaig quedar de pedra quan vaig saber que havia mort. De pedra. Em vaig sentir com si Ji m'hagués donat un cop de peu a l'estómac. Vaig pensar que tot tenia sentit: ell estava més boig que un givin dislèxic i no podia suportar la humiliació a la qual, al seu entendre, li havia sotmès la padawan jedi. Ja sap que un cop va vèncer a un Cavaller Jedi. Per això va deixar aquest món amb el cap molt alt, per obrir les portes de la glòria. Així de fàcil.

–I tant. I a vostè li cau fatal que es consideri un campió a Ji.

Den va sospirar.

–Fa gairebé vint anys estàndard que estic en això, col·lega, i si algú sap que la galàxia no és ni blanca ni negra, aquest sóc jo. Però ara em sento com un cadellet acabat de néixer que acaba d'assabentar-se que el senador del seu sistema accepta suborns. Em sento... traït –va deixar anar una rialleta descreguda, va negar amb el cap i va mirar a Mèrit–. Per què?

–Jo tinc una teoria. Però vostè també. Escoltem primer la seva.

Den va fer gest escèptic.

–Per què no sentim primer la seva?

–Perquè és el meu ofici.

Mèrit va somriure lleugerament, i Den no va poder evitar tornar-li la somriure. Un mentalista, un Jedi i un Silenciós en el mateix campament, va pensar. Sens dubte l'energia psíquica d'aquest lloc és més densa que els gasos del pantà.

Va prémer els llavis i va arronsar les espatlles.

–La padawan Offee em va dir que jo tenia aura de "heroi" –va dir.

–La veritat és que ho va demostrar de sobres en rescatar la quetarra d’en Zan.

–Miri per al que li va servir. No hi va haver ningú que la toqués en el seu funeral. Jo no vull ser un heroi, col·lega. Els herois guanyen medalles, però la majoria acaben morts.

–Ningú li demana que sigui un heroi, Den.

–Millor, perquè l’acabaria decebent. Però tampoc vull que s’idolatri a una mena de nexu rabiós. L'únic que vull és que la gent sàpiga la veritat.

–La seva veritat –va dir Mèrit–. La seva versió dels fets, Den. I vol que facin quelcom més que conèixer-la, vol que se la creguin.

Den va arrufar les celles.

–Sona com si no ho aprovés.

–Ni ho aprovo ni ho desaprovo, només dono el meu punt de vista. Però permeti’m que afegeixi modestament que és una perspectiva recolzada per una considerable experiència en la lectura i interpretació de les persones.

Den es va sentir de sobte molt incòmode. No volia sentir la teoria d’en Mèrit.

No li interessava recórrer el camí que li marcava el mentalista. Es va aixecar i es va dirigir cap a la porta.

–Miri, me n'he d'anar. Ja gairebé és de nit i encara no m'he pres ni una copa. No vull quedar-me enrere.

–Podrà amagar-se darrere d'un got durant una estona, Den –va dir en Klo Mèrit–. Si ho fa, podrien passar dues coses. Una: el got hauria de créixer i créixer per seguir-lo protegint del que no vol veure. I al final acabarà caient dins.

–I l'altra?

Mèrit va arronsar les espatlles.

–S'atrevirà a mirar i s'enfrontarà al que vegi.

–Fantàstic –va dir Den. Va activar la porta i va sortir a la resplendor del sol ponent–. Seria vostè un bàrman lamentable, col·lega.

Següent