Metges de guerra (XXVII)

Anterior

27

Tot i que el gest era inusual, l'almirall Bleyd va decidir que hi havia prou raons per endarrerir uns dies la seva partida de l’Uquemer-7. Va argumentar que el tema del hutt assassinat necessitava una investigació més a fons, a més del desig d'assegurar-se que els seus homes estaven protegits. A qualsevol a qui li funcionessin més d'un parell de neurones li hauria semblat una feble excusa, però això era igual. Ell era l'almirall, i ningú podia qüestionar les seves decisions.

Evidentment, la veritable raó que tenia per quedar-se era trobar al que havia tingut la gosadia d’espiar-lo. Qui fos, descobriria molt aviat com de perillós que pot ser espiar un depredador.

Li van construir un mòdul de comandament que era poc més que una bombolla amb el mobiliari i els dispositius de comunicació bàsics, però n'hi havia prou. Un catre era més del que necessitava algú que havia caçat en planetes on no hi havia un altre lloc per dormir que el fred i dur sòl.

Al matí següent a la mort d'en Filba, Bleyd es va disposar a rebre un transport que portava al cap de la seva unitat de seguretat militar, que anava a encarregar-se de buscar l'assassí d’en Filba. Arribava tard, i Bleyd va esperar pel seu bé que tingués una bona raó. Mentre avançava pel campament, amb el fang de les tempestes gairebé constants endurint-se en les botes, es va fixar en un dels Silenciosos que es dirigia cap a ell. Portava la caputxa posada fins i tot amb aquella calor i humitat asfixiants, i la cara amagada en ombres. Hi havia diversos membres d'aquest Orde en diferents Uquemer del planeta, oferint-se pel que poguessin fer falta. El Silenciós anava a passar a prop seu, encara que els seus camins no s'anaven a creuar exactament.

Bleyd va percebre que d'ell emanava una olor peculiar. No era desagradable; de fet, tenia una aroma intensa, gairebé a canyellaflor, que podia percebre fins i tot sobre la pestilència del pantà. D'entrada no recordava cap espècie que tingués aquesta olor en concret. El Silenciós va passar de llarg, i ell ho va memoritzar per estudiar-ho més tard. Tenia coses més importants al cap.

El cap de seguretat era el coronel Kohn Doil, un humà vunakunià amb un patró de cicatrius rituals al front, les galtes i el crani rasurat. Els dibuixos geomètrics i les configuracions de les protuberants cicatrius, que indicaven l'estatus de la seva casta, eren increïblement intricats. Bleyd sabia que Doil no havia utilitzat un inhibidor durant la cerimònia d'escarificació. Era una de les raons per les que havia contractat a aquell home. Un comandant d'unitat amb un elevat llindar de patiment no era una mala combinació.

Doil va baixar del transport, va saludar i es va disculpar pel retard en la seva arribada.

–El vòrtex d'una tempesta va arrasar el campament base just abans de la meva partida. El vent va destrossar el transport de la rampa, juntament amb bona part dels magatzems prefabricats i els barracons de les tropes.

–No ha de disculpar-se pel clima en aquest maleït planeta, coronel. Però no perdem més temps. Sé que coneix els fets i que ja té l'informe de l'autòpsia que mostra el verí utilitzat, però, com que jo era present quan va morir el hutt, vaig pensar que podria informar-li personalment.

–Li ho agraeixo, almirall –va dir Doil mentre creuaven el campament–. Si em permet la pregunta, com va poder ser això? Per quina raó es trobava vostè allà?

–Vaig escoltar certs rumors sobre Filba que em van semblar inquietants. Vaig sospitar que podia ser responsable d'una operació de contraban, i fins i tot de la recent destrucció d'un transport de bota. En resum, albergava el temor que fos un delinqüent o un espia separatista.

–Ah. Llavors creu que va ser un suïcidi? Per por de ser atrapat i caure en desgràcia?

Bleyd no volia semblar massa ansiós per exposar aquesta hipòtesi davant el coronel. Doil era un agent de seguretat expert, i era preferible que ell mateix arribés a aquesta conclusió.

–És possible, és clar, però també pot ser-ho que el hutt tingués un soci que, en veure que dubtàvem del seu company, decidís eliminar-lo. Els hutts no són precisament coneguts per la seva valentia sota pressió.

–Senyor. Els hutts no són famosos pel seu valor sota cap circumstància. Però seria inusual que hi hagués un espia en una unitat mèdica enmig d'enlloc, i molt menys dos.

Bleyd va arronsar les espatlles.

–Com vostè digui. Tanmateix, cal considerar totes les possibilitats.

–Sí, senyor.

–Suposo que voldrà familiaritzar-se amb això abans de començar la recerca. Jo em quedaré uns dies per aquí per ajudar en tot el que pugui. Digui’m si necessita qualsevol cosa, si us plau.

–Senyor –Doil va saludar i es va allunyar per reunir-se amb Vaetes i ocupar el seu dormitori.

Mentre Bleyd es dirigia al seu barracó, va considerar de nou la situació. Sabia que Filba no s'havia enverinat. El hutt va pensar que Bleyd podria protegir-li, que, de fet, anava a protegir-li, i era massa covard com per treure’s les seves pròpies castanyes del foc. No, algú havia assassinat a la bavosa i, sota la Llei de les Solucions Simples, era probable que ho hagués fet el mateix que els havia espiat. Però per què? Bleyd va negar amb el cap. Aquesta era una altra qüestió. El millor era determinar primer el qui i després preocupar-se del perquè.

En obrir la porta de la seva bombolla, una olor floral i intensa es va apoderar d'ell. Bleyd va desenfundar el làser sense pensar-ho un moment.

–Mou-te i et deixaré enganxat a terra –va dir.

–No em mouré, almirall. Encara que no estic a terra.

La veu tenia un to musical i divertit. Bleyd va passar la mà pel control de llum de la sala i l'interior de l'estança es va il·luminar, revelant la figura d'un Silenciós. Òbviament es tractava d'una disfressa, ja que amb només parlar havia trencat el vot més sagrat de la germanor. El personatge amb túnica estava assegut sobre el catre d’en Bleyd, recolzat a la paret.

Bleyd no va baixar el làser.

–Qui ets? Què fas aquí?

–Li importa? –el personatge va alçar les mans lentament, cap a la caputxa.

Bleyd va assentir.

–A poc a poc i amb molta cura.

La figura es va treure la caputxa per revelar el seu rostre.

Es tractava d'una aparença que Bleyd mai havia vist abans, i això que portava molt temps viatjant per la galàxia. La cara recordava vagament a un ocell, amb ulls ametllats de color violeta i un nas i una boca que podien haver estat un bec. La pell era de color blau clar, que podia tractar-se tant d'un pèl extremadament fi com de plomes. Bleyd no podia estar segur en aquella distància. El cap era suau, les orelles planes i molt enganxades al crani, i tenia un plomall d'un blau una mica més fosc a la base del coll. Bastant impressionant, va pensar l'almirall. Per descomptat, havia vist bípedes molt menys atractius que aquell.

L'ésser va somriure. Bleyd va suposar que era mascle i va veure unes quantes dents esmolades a la boca-bec de fins llavis. El bec semblava estar format per un material cartilaginós més que de queratina, la qual cosa limitava la seva gamma d'expressions.

També hi havia un lleuger indici de perill en aquells ulls. Es tractava d'una criatura letal, fossin els que fossin els seus orígens o intencions.

–Sóc Kaird, dels nediji.

Nediji? Nediji... de què li sonava aquest nom? Ah, sí, ja ho recordava. Una espècie d'au d'un planeta llunyà anomenat Nedij, en el braç oriental. Bleyd va arrufar les celles. Hi havia una altra particularitat sobre ells... què era?

–Pensava que els nediji no sortien mai del seu propi sistema. Crec recordar que fer-ho era tabú per a ells.

–Si un té un niu normal, sí, així és –va respondre el nediji. La seva veu melodiosa era tan grata per a les orelles com el seu aroma per a l'olfacte, però la seva mirada freda i calculadora era en l'únic que podia fixar-se Bleyd. Com passava amb la majoria de les espècies, la veritat sempre podia llegir-se en els ulls–. Però alguns de nosaltres, per una raó o una altra, no podem pertànyer a l'Esbart –va prosseguir Kaird–. A ningú li importa on ens porti el vent. –No es lamentava. A Bleyd li va semblar més aviat que somreia.

–Bé, doncs aquí sí que importa que algú entri en els nostres barracons. Explica't. Ràpid –li va apressar lleugerament amb el làser.

Va escoltar un petit clic darrere d'ell, com si algú estigués intentant obrir la porta. Bleyd es va concentrar en aquell soroll per una mil·lèsima de segon...

El nediji es va esvair.

No, això no era del tot cert. L'ésser s'havia mogut, però tan ràpid que Bleyd no podia creure el que havia vist. En un obrir i tancar d'ulls va passar d'estar assegut al catre a estar al costat d’en Bleyd, però lluny de la mira del làser.

Bleyd va començar a girar cap a ell, però es va aturar. Si aquell ésser podia moure’s tan ràpid en un camp de gravetat única, ell mai podria enfrontar-s’hi en igualtat de condicions.

Va baixar el làser.

–Molt savi, almirall.

Bleyd va advertir una espurna en una cosa que tenia el nediji a la mà, però, fos el que fos, va desaparèixer.

–D'acord –va dir Bleyd–. Ja has deixat clar que ets més ràpid que un dimoni del fang. Però si jo no m'hagués distret amb aquest soroll...

Kaird va tornar al catre caminant lentament i amb moviments que recordaven infinitament a un ocell. Quan va arribar, es va girar, va ensenyar les dents de nou i va dir:

–Et refereixes a aquest soroll?

Es va escoltar de nou aquell clic. Bleyd no es va deixar distreure aquella vegada.

Kaird va alçar un petit dispositiu de la mida del seu polze. Es tractava de l'objecte que havia relluït moments abans. Tenia esperons groguencs en la punta dels dits, segons va poder veure Bleyd.

–És només un clicador, operat per control remot.

–Molt bé. Has vingut preparat. Què vols?

–Que seguim beneficiant-nos mútuament, almirall. Pel que sembla, el nostre últim agent era un pilot temerari. Jo volo molt millor. Ho porto als gens, ja sap...

Bleyd va sentir una petita, però patent, tremolor de por. Sol Negre!

No els esperava tan aviat.

–Vaja –va dir ell.

–Així és –va dir Kaird.

Per descomptat, Kaird anava a ser una sorpresa a més d'una dimensió. Pel que sembla, Sol Negre no volia canviar l'arranjament inicial pel que fa a la bota. A Bleyd li va costar un moment adonar-se que Mathal, l'agent al qual havia despatxat al Més Enllà, havia decidit fer aquell moviment pel seu compte. El propòsit d'en Kaird era investigar la mort d’en Mathal, cosa que havia fet sense problemes disfressat de Silenciós, a més d'assegurar-se que el flux de bota romania constant. L'oferta i la demanda mantenien el valor molt alt, i moure una petita quantitat de material amb un elevat marge de guanys era preferible a moure molta quantitat per menys benefici, que era el que Bleyd havia pensat des del principi. Així que la veritable intenció d’en Mathal havia estat aconseguir tota la bota que pogués i fugir abans que els seus superiors en l'organització criminal descobrissin el tripijoc. Què interessant.

Si Sol Negre sabés el que el seu difunt agent es portava entre mans, és probable que s'haguessin ocupat d'eliminar-lo directament, va pensar Bleyd. Els havia fet un favor. Però no pensava revelar la forma en què havia eliminat a Mathal. Això seria suïcida.

Malgrat la seva determinació per evitar semblants imprudències, Bleyd va començar a llepar-se davant la idea de provar-se a si mateix contra el nou agent. El nediji era molt més ràpid que ell, i intel·ligent. Sens dubte estava entrenat en moltes arts de combat. Les aus depredadores tenien una forma diferent de veure les preses que els que s'havien criat a terra. Aquell era un enemic digne del valor d’en Bleyd.

Però... no. Si moria amb l'honor de la seva família encara tacat, no hauria complert amb el seu objectiu a la vida. Per no esmentar la pèrdua del palau de Coruscant. Per temptadora que fos la confrontació, havia de resistir-se. No podia considerar-la  ni un minut més.

Tot i així, seria una baralla gloriosa...

–Em quedaré uns dies al campament –va dir Kaird–. Vaig a seguir fingint ser un Silenciós, observaré als metges i als pacients per no aixecar sospites per anar-me'n tan aviat. L'assumpte aquest del hutt..., va ser cosa seva?

Bleyd va pensar la resposta un moment. El que menys li feia falta era un agent de Sol Negre ficant els nassos en els seus assumptes. Si el nediji creia que havia estat Bleyd qui havia enverinat a Filba, no es parlaria més.

–Sí. S'estava tornant cobdiciós. Vaig pensar que el millor era eliminar-lo abans que donés problemes.

–Molt savi. Ens agrada tenir gent prudent com a socis –l’ésser-ocell es va encaminar cap a la porta–. Seguirem en contacte, almirall. Fins llavors, segueixi el pla original acordat entre els meus superiors i vostè.

–Entès.

Quan Kaird se'n va anar, Bleyd es va sentir alleujat. No tenir a Sol Negre trepitjant-li els talons era una preocupació menys amb la qual lluitar.

L'única cosa que necessitava perquè tot tornés a estar com abans era trobar l'espia d'una vegada.

Següent