Metges de guerra (XV)

Anterior

15

Desfer-se del cos a bord del MedStar havia d'haver estat senzill. Una petita sagnia amb una vibrodaga industrial, una excursió a l'estació de desguàs amb una bossa impermeable una mica carregada, i hatoo! Mathal, l'humà mort, passaria a ser-ne deixalles, indistingible de la resta de les escombraries que es recollien dels contenidors i es llançaven a l'espai. Però Bleyd sabia que no li convenia que un agent de Sol Negre desaparegués en circumstàncies misterioses, sobretot quan es podia seguir el seu rastre fins a la nau d’en Bleyd. Sospitarien d'ell automàticament, aquest cop amb raó, i el que menys desitjava era atreure mirades suspicaces de Sol Negre.

El problema era que no comptava amb cap pilot de confiança que pogués ajudar-lo. Els soldats devien lleialtat a la República, i no a la seva persona. Els mòduls cognitius dels androides podien ser sondejats i retenir impressions residuals fins després d'una reprogramació intensiva dels seus bancs de dades. Part del personal de la nau podia ser subornable, però no hi havia manera de saber si continuarien sent lleials després del pagament.

El que volia dir que tot el que s’havia de fer hauria de fer-ho ell mateix.

Per sort, havia meditat els seus actes amb temps i amb detall. Només li quedava dur a terme el pla. Comportava algun risc, però Bleyd pensava que podia fer-se, si es prestava la suficient atenció a cada element.

El primer que va fer l'almirall va ser curar-se, perquè Mathal havia estat prou hàbil com per ferir-lo amb el ganivet. Bleyd sabia que era una cosa que podia passar. Només un ximple podia creure que existia alguna possibilitat de lliurar-se d’un tall quan t’enfrontaves amb algú amb un ganivet. Si és el cas, el dany no era greu: dos talls llargs i superficials a l'avantbraç dret. La pressió del seu polze durant uns minuts en el nervi adequat va detenir momentàniament la sang, i una mica de sintecarn va fer la resta.

Un cop ateses les seves ferides, Bleyd va introduir el cadàver d'en Mathal en una de les càmeres de carbocongelació de la secció de quarantena i va segellar el cos en un bloc de carbonita rectangular prou gran com per no donar pistes del seu contingut. Després va imprimir un holosegell per al bloc, indicant que contenia un conjunt de convertidors enzimàtics de collita defectuosos. El procediment normal era segellar per al seu transport aquells components catalítics que poguessin ser volàtils i actius. Després, amb l'ajuda d'un generador antigravetat, el va traslladar per l'ascensor de servei al contenidor d'escombraries de l'hangar de càrrega de popa.

En teoria, podia haver enviat a l'agent mort a un magatzem químic perquè l’emmagatzemessin. Per una mensualitat miserable, el bloc de carbonita densament entrellaçat i els àtoms de Tibanna contenint les restes d’en Mathal es quedarien allà per sempre, sense ser molestats o inspeccionats.

Però el cos en si no tenia importància. El més difícil seria convèncer a l'escèptic Sol Negre que el seu agent humà havia sortit de la nau d’en Bleyd en el seu propi transport, i que després havia estat destruït per forces que res tenien a veure amb Bleyd.

Aquesta part sí que seria complicada, perquè tothom a la nau coneixia de vista a l'almirall Bleyd, o, de no comptar amb la benedicció d'aquest sentit, el coneixia d'olfacte, gust, tacte o sentit. Bleyd hauria de disfressar-se per poder continuar amb el seu pla.

Hi havia meditat molt aquest aspecte, arribant a la conclusió que era preferible un camuflatge senzill a un més elaborat.

Va tornar al seu dormitori, va ficar en una maleta petita una túnica llarga i blanca amb caputxa, i un vel osmòtic que ocultaria completament els seus trets. L'hàbit era exactament igual que els que portaven els membres de la casta meditativa, que es feien dir Els Silenciosos. Era freqüent trobar uns quants Silenciosos a bord de les naus mèdiques grans, ja que la missió universal de l'Orde era ajudar a malalts i ferits. Mai parlaven, ni tan sols entre ells. Menjaven en privat i portaven les caputxes posades en públic, ocultant en tot moment la seva identitat. Uns dies abans, Bleyd havia posat subreptíciament microtransmissors en el seu menjar. Eren dispositius mínims, de la mida d'un gra de sorra, que li permetien seguir els desplaçaments dels pocs Silenciosos que hi havia a bord, almenys durant un temps. No es trobaria amb cap d'ells per casualitat, i ningú podria percebre qui s'amagava sota la túnica.

El lavabo situat al costat de la biblioteca estava buit, i era dels pocs no sotmesos a la vigilància de les càmeres. En el servei va entrar l'almirall Bleyd, i va sortir un membre sense nom ni rostre de la secta de Els Silenciosos.

Cap dels éssers que es va creuar per l'hangar d'estribord va fer molt més que saludar-lo amb una inclinació de cap o amb un somriure, i ell, per descomptat, no va dir res. Caminava amb una lleugera coixesa, conscient que era més alt que la majoria dels Silenciosos que havia vist a la nau.

Els Silenciosos no tenien els codis i les targetes de les portes de seguretat tancades, però l'almirall Bleyd si. D'aquesta part hauria d'ocupar-se després: tots els enregistraments de seguretat haurien d’alterar-se o esborrar-se per no deixar res que pogués ser trobat ni en la més acurada de les cerques. Encara que no hi hauria tal recerca perquè no existia motiu per a això, algú podria recordar a un Silenciós travessant una d'aquestes portes, però era poc probable que algú ho arribés a preguntar mai. I, d'ocórrer, no hi hauria manera de relacionar la figura encaputxada amb Bleyd. Estava cobert.

Va somriure en pensar-hi mentre caminava sense pressa cap a la seva tasca. Perquè estava cobert, oi? El vel osmòtic deixava entrar l'aire lliurement i li oferia una visió total, però ningú podia veure-li a ell. Era una sensació agradable. Es va trobar gaudint amb la novetat de ser anònim.

Mathal havia rebut indicacions d'estacionar el seu petit girador KDY al racó més fosc i menys freqüentat de la coberta de subvol, on la llum s'havia apagat moments abans, cortesia d'un petit temporitzador que, no per coincidència, havia quedat vaporitzat per la flamarada elèctrica que va apagar el llum. La nau tenia permís del comandant per sortir en qualsevol moment.

Bleyd va somriure de nou en acostar-se al transport. Sí, tot estava pensat. La clau per a una caça fructífera era la preparació adequada. Si coneixies el teu destí abans de donar el primer pas, podies estalviar-te moltes incomoditats.

Un cop dins de la nau, va informar als controladors que desitjava marxar, i li van donar permís immediat. Va guiar la nau per entre les portes dobles de pressió, cap a la rampa de llançament, va esperar la llum verda i va sortir a l'espai.

Ara arribava la part difícil.

Havia de calcular bé el temps per poder sortir-se’n amb la seva. Es va llançar en picat per sota de la quilla multicoberta de la fragata mèdica i es va dirigir cap a la popa, prou a prop del nucli com per no ser detectat pels sensors. Va passar a tota velocitat al costat d'unes poques finestres obertes i va somriure. Qualsevol que estigués mirant cap a l'exterior hauria tingut un ensurt considerable veient-lo passar tan a prop. Però això, en teoria, era bo. Si a algú li donava per fer preguntes, cosa poc probable, hi hauria testimonis de com de temerari que havia estat el pilot de Sol Negre.

Sí, jo el vaig veure. Maleït boig, va passar tan a prop que va estar a punt de trencar el finestral de babord!

Mentre es dirigia al contenidor de deixalles de popa, Bleyd va començar a segellar la túnica. Sota ella portava una granota d'evacuació d'emergència, a més de segells en guants i botes, una caputxa de flexicris i una cobertura per a la cara. El tanc d'aire d'emergència tenia cinc minuts d'oxigen, i les granotes d'evacuació d'emergència estaven pensades per funcionar dins d'una nau durant una pèrdua sobtada d'oxigen, el just per poder arribar a una secció pressuritzada o a un vestit complet d'evacuació. Però cinc minuts eren més que suficients, sempre que tot sortís segons el previst.

Ja tenia davant l'escotilla de deixalles. Bleyd va accionar el control remot i l'escotilla es va dilatar. Un segon control remot va activar la unitat antigravitatòria del bloc de carbonita i la va expulsar fora de l'escotilla.

Amb mà experta, perquè era un bon pilot, Bleyd va portar el girador a una velocitat equivalent a la del tros de carbonita que surava lentament, i va emprar un braç mecànic per agafar-lo i estirar-lo cap a la seva nau. Immobilitzà el braç.

Va respirar fondo. Aquesta part no seria agradable, però no podia demorar-la. Va segellar el vestit d'evacuació, va activar el flux d'aire i va obrir la nau. Després va sortir de la cabina, es va col·locar en direcció a l'escotilla oberta de l'abocador i es va propulsar cap a ella.

Tenint en compte que la posició orbital del MedStar el situava en aquell moment sobre la cara no il·luminada de Drongar, feia molt de fred, un fred intens i tallant que va traspassar la seva roba i la seva granota en mil agulles de nitrogen congelat. Va ignorar la baixa temperatura i es va negar a acceptar la paràlisi que amenaçava amb filtrar-se en el seu sistema. En el seu interior bullia l'energia i la força de mil generacions de caçadors; una armadura teixida amb l'ADN dels seus avantpassats. La seva resolució era moltíssima més freda que el buit pel que estava flotant.

El seu objectiu era a poquíssima distància, i va aconseguir agafar-se a l'escotilla. Va començar a caure quan va estar en el camp de gravetat de la nau, però això ja s'ho esperava, i va aterrar dret, ben equilibrat. Un cop amb la mà a la maneta de l'escotilla, i aquesta es va contraure i es va tancar. La temperatura de la càmera, fins i tot estant despressuritzada, era notablement més càlida que la del cru buit de l'exterior.

Va activar el cicle de pressurització i es va apropar al finestral i mirava la nau d’en Mathal, mentre activava el control remot. El motor iònic del girador es va encendre, i la petita nau, amb la seva càrrega de carbonita fermament agafada, es va dirigir silenciosa cap a l'espai.

Bleyd s’hi va quedar mirant un moment. Tenia la ruta programada, així que ja no li quedava molt més a fer de moment.

Va treure el segell del vestit d'evacuació i es va aproximar al tancament interior de la porta. En qüestió de minuts, una nau no identificada violaria l'espai orbital dels separatistes, a l'altre costat del planeta. La nau no respondria ni es desviaria de la seva ruta. Se li farien advertències i, finalment, les bateries separatistes obririen foc, fent trossos la nau.

I Mathal, representant de Sol Negre, també quedaria vaporitzat, i ningú sabria mai que ja era mort abans que això passés, perquè l'explosió termonuclear que destruiria el girador no deixaria restes suficients del bloc de carbonita ni per omplir l'orella d'un picotó. Però sí deixaria els suficients residus moleculars com per establir que un cos humà, possiblement humanoide, s'havia vaporitzat juntament amb la nau.

Ningú se sorprendria molt. Les regles de la guerra prohibien que un bàndol ataqués la fragata mèdica orbital de l'altre bàndol, però no hi havia res que li prohibís defensar-se d'una invasió.

Després de treure’s la túnica i la granota per canviar-se i posar-se un uniforme net, que havia deixat prèviament allà, Bleyd es va posar mans a la feina. No era un mestre en fugues, però sí prou hàbil en l'art de la disfressa com per sortir airós de tot allò. Quan apareguessin els de Sol Negre, cosa que acabarien fent, i quan li preguntessin què havia estat d’en Mathal, cosa que acabarien preguntant, segur que podria superar la prova de l'escàner de la veritat si articulava correctament la seva resposta.

Mathal? Va marxar en la seva nau, però va irrompre en l'espai separatista per alguna raó. El van derrocar. Va ser lamentable, però, al capdavall, estem en zona de guerra, i Mathal no devia tenir els permisos adequats...

La qual cosa era tècnicament cert.

Hi hauria registres en els sistemes de la nau que ho demostrarien. Registres dels controladors, dels sensors, pot ser que fins i tot d’un testimoni ocular o tres que van veure passar la nau, òbviament pilotada per un idiota, donat el prop del casc que havia passat...

I res que indiqués una altra cosa.

Per descomptat, era una treva temporal. Tard o d'hora, Sol Negre voldria reimposar les seves exigències, però Bleyd ja tindria un altre pla per llavors. Igual utilitzava a Filba per guanyar més temps. En qualsevol cas, seguiria traficant amb bota i pastant la seva fortuna...

Següent