Metges de guerra (IV)

Anterior

4

Jos no va reconèixer al sullustà però tampoc era d'estranyar. Encara que Uquemer-7 no era precisament un espaiport de Coruscant, tenia certa quantitat de trànsit. Gairebé tots els nouvinguts eren observadors o oficials de pas, i, per descomptat, hi havia una desfilada interminable de clons. Però de tant en tant es veia algun civil: supervisors d'aprovisionament o material, recol·lectors de bota i alguns treballadors contractats. Fins i tot havia sentit rumors que la base podria estar inclosa en un tour d’HoloRed Oci. Gran part de les tasques de la base eren realitzades per androides, però cap durava molt a Drongar. Els WED Treadwells tenien constants trencaments en les seves nombroses i delicades peces, i la humitat i l'elevat nivell d'oxigen feia que els androides mèdics –els MDs, els 2-1Bs i els FXs– necessitessin un manteniment constant. Feia mesos que Jos tenia comandes pendents de rebre de Cybot, Medtech i altres fàbriques, però no esperava cap alegria a curt termini.

Per això, quan el sullustà es va acostar amb la seva beguda a la mà i l'expressió amigable, els quatre van fer lloc per a una altra cadira. Ell es va presentar, afegint que era reporter d'Onda Galàctica, una agència menor d’holonotícies.

–M’han demanat diverses vegades que m'uneixi a HoloRed –va dir, agafant un grapat de patasetes del bol que hi havia al centre de la taula–, però són massa generalistes, massa populars per a mi. A mi m'agrada tocar temes més radicals.

–No estàs d'acord amb la política de la República pel que fa a Dooku i els seus Separatistes? –va preguntar Barriss Offee.

Els enormes ulls d’en Dhur van contemplar a la Jedi uns segons mentre feia un glop.

–És bastant inusual veure a una Jedi per aquí –va dir ell.

–Encara no sóc Jedi. Mentre no acabi la meva formació, seguiré sent una padawan –va dir Barriss–. I no has respost a la meva pregunta.

–Tens raó, no ho he fet –Dhur va mirar fixament a la Jedi als ulls–. Diguem que desaprovo alguns dels mètodes d’en Dooku.

El silenci que va venir a continuació va amenaçar amb convertir-se en tensió. Zan va afegir ràpidament:

–Acabem d'oferir a la nostra nova remeiera el passeig dels cinc decicrèdits. Vols venir-hi?

Dhur va apurar la seva beguda.

–No m'ho perdria per res.

***

Cinc decicrèdits per aquest passeig és un robatori, va pensar Jos mentre els quatre caminaven per la base. Tampoc hi havia molt a veure. Diverses construccions d'escuma modelada, la major de les quals contenia sales de pre i postoperatori, a més de la Sala d'Operacions. Després hi havia els barracons dels oficials, majoritàriament cubicles petits, la cantina, el menjador, la pista d'aterratge, els lavabos i les dutxes. I tot això en una petita vall a l'ombra d'excrescències elevades semblants a arbres, cobertes gairebé del tot amb una cosa semblant a la molsa dels pantans de Naboo.

La tempesta havia escampat tan ràpidament com havia començat. Jos va trencar a suar al cap de deu passes. L'aire era dens i pesat, sense la més mínima brisa. Va contemplar a Barriss Offee, preguntant-se com podia aguantar aquella xafogor amb el pesat hàbit. Ni tan sols semblava suar. Es va preguntar com seria la noia sense aquella túnica...

–Allà és on fem el diagnòstic, on descendeixen les aeroambulàncies –li va dir Zan, assenyalant cap a l’Oest–. Tenim una pista diferent per als transbordadors. Allà és on vau aterrar vosaltres dos, a prop dels barracons dels recol·lectors –va assenyalar al Sud–. El front està a uns setanta quilòmetres. Els vents fan que les aeroambulàncies s'aproximin des de l'Est.

Jos es va adonar que Tolk el mirava: ella li havia enxampat contemplant a la Jedi. Li va tornar la mirada i ella va somriure, burleta. Ell li va tornar el somriure, una mica avergonyit. Era inútil voler amagar a la Tolk el que pensava. Era una lorrdiana i podia llegir el llenguatge corporal de qualsevol com si fos un holo gegant. Era gairebé telepatia.

Jos va arronsar les espatlles. Només és curiositat, va pensar, i va veure que la infermera arquejava una cella com dient: «Ha, ha...».

Va sentir una onada de lleu vergonya en tornar a mirar la Barriss. Com que és una Jedi, o que s'entrenava per ser-ho, igual les connexions amb la Força li havien avisat que ell s'havia fixat en ella.

Jos havia quedat molt impressionat veient a la Jedi en acció en la SO. Les seves mans treballaven ràpidament i amb seguretat, manejant escalpels làser i mini camps de pressió, cauteritzant artèries i fins i tot ajudant a trasplantar un ronyó. Si hi havia utilitzat els poders de curació que es rumorejava li concedia la Força, Jos no ho havia vist, però la veritat era que ell també havia estat molt ocupat.

No sabia gran cosa de la Força, ni tan sols com buscar-la, ja que aquest coneixement se suposava reservat als Jedi. Per descomptat, era conscient del potencial existent en la connexió entre cos i ment, però el seu talent no estava orientat en aquesta direcció. Era cirurgià: sabia tallar i empalmar les entranyes d'una dotzena d'espècies, inclosa la pròpia. Aquest era el seu talent, el seu do, i era molt bo en això. Tan bo que de vegades gairebé s'avorria amb les reparacions de fontaneria rutinària que havia de fer gairebé sempre amb els clons. No solia perdre cap a la taula d'operacions, i no solia sentir massa quan això passava per una infecció, alguna contusió oculta o una altra sorpresa desagradable. Els metges solien tornar-se insensibles fins i tot en les guerres lliurades per individus. I un es tornava encara més insensible quan el següent pacient que es posava a les seves mans era exactament igual a l'anterior.

La veritat és que de vegades fins i tot es confonen entre si...

Això li havia molestat al principi. Ara estava acostumat. Al cap i a la fi, tothom sabia que els clons no eren realment individus en l'estricte sentit del terme. El seu pensament estava tan estandarditzat com el seu somatotip, perquè fossin més eficaços en el combat. Ningú havia sentit parlar d'un soldat presa del pànic davant el foc o abandonant als seus camarades al front. Aquestes coses simplement no passaven, gràcies a uns subtils ajustos de comportament programats a gran escala a l'amígdala i altres centres emocionals del cervell. Jos no estava segur, ja que no havia tingut la possibilitat de realitzar proves al respecte, però sospitava que també els havien ajustat els nivells de serotonina i dopamina, fent-los més temeraris i agressius. L'important era que un clon era pràcticament igual que un altre, i no només en el seu aspecte.

Tampoc és que fossin unitats intercanviables d'una ment rusc. Jos havia vist signes d'individualitat, però només en àrees que no interferien en la seva capacitat de combat o en la seva lleialtat a la República. Eren veritables soldats universals, genèticament manipulats per lluitar sense por a la mort o pena davant la mort dels seus companys. I això els convertia en guerrers més eficients, per descomptat, però també impedia que se'ls considerés éssers orgànics únics. De vegades havia sentit a algú referir-se a ells com «androides de carn»... un terme que no li agradava molt, però molt apropiat com a descripció.

–... Veritat, Jos?

Jos va pestanyejar, adonant-se que Zan li havia preguntat alguna cosa, però no tenia ni idea del que era. Va mirar a Zan, Barriss i Dhur. Estaven en una petita elevació coberta per aquesta pàl·lida substància rosada que era la gespa de Drongar. S'havia alçat una lleugera brisa, però amb prou feines aconseguia pal·liar els efectes de la calor. La túnica de la Jedi es va agitar. Es va obrir per un moment i Jos va poder veure que el cos que hi havia sota ella no estava gens malament..., però gens malament.

–Escolta, company –va dir Zan somrient–. Per què no surts de l'hiperespai i tornes una estona amb nosaltres?

–Disculpa –va pujar el turó ràpidament per posar-se al seu costat, al costat d’en Dhur i Barriss–. Quina era la pregunta?

–Em preguntava si aquesta tempesta no seria l'inici de la temporada de monsons –va dir Dhur.

–No hi ha un inici –va dir Jos–. Perquè mai s'acaba. Tot el planeta és així menys als pols.

Jos va pensar que Dhur no podia obrir més els ulls, però aquella última frase li va demostrar el contrari.

–M’estàs dient que això és així sempre?

–Sí –va dir Zan.

–La veritat és que fa un dia fantàstic –va dir Tolk mentre s'acostava al grup–. De moment, només hi ha hagut una tempesta.

A l'Est va ressonar un tro llunyà. Es van girar i van poder veure una nova tempesta d’un gris fosc forjant a l'horitzó.

Jos mirà la Tolk.

–Ja hauries de saber que no cal dir aquestes coses...

***

La segona tempesta va refermar a mitjanit, tot i que el cel va romandre ennuvolat. Drongar no tenia una gran lluna, pel que a Barriss, parada al costat d'una de les portes dels barracons d'oficials, li va sorprendre veure barraques i sòl il·luminats per una pàl·lida llum que alternava entre tons verdosos, perla i turquesa, com si les núvols fossin noctilluents.

–Són les espores –li va dir Zan. Ella no es va sobresaltar. Gràcies a la Força havia sentit la seva proximitat abans de poder veure'l–. Algunes vetes brillen en la foscor –va prosseguir ell–. Els núvols els hi serveixen de teló de fons. Segur que creies que la pluja les escombraria de l'aire.

Ella va assentir. Les bandes de canviant llum que giraven per damunt dels seus caps eren més impressionants que molts arcs de Sant Martí i aurores que havia vist en planetes força més hospitalaris.

Resultava agradable saber que fins i tot a Drongar podia trobar una mica de bellesa.

–La veritat és que és molt més bell que el cel nocturn –va dir Zan–. Estem tan allunyats del Nucli que no es veuen moltes estrelles. I l'espiral ni tan sols es veu des d'aquest hemisferi. –Ell va somriure–. Ni tan sols tenim una lluna plena sota la qual passejar agafats de la mà.

Gairebé per reflex, ella va temptejar lleugerament l'aura d’en Zan mitjançant la Força, però no va trobar en ell res que no fossin intencions amistoses. Barriss li va tornar el somriure.

–Tenies lluna a...?

–Talus. No, teníem una cosa molt més espectacular. Tralus, el nostre planeta germà.

–Ah. Els planetes dobles del Sistema Corellià. Dos planetes orbitant l'un al voltant de l'altre mentre giren al voltant del sol.

Zan va fer que sí impressionat.

–Coneixes la nostra cartografia galàctica.

–Seria un desastre de Jedi si no la conegués.

Ell va mirar la Barriss un moment. Ella podia sentir els sons nocturns que els envoltaven: el brunzit de les arnes carronyeres, el xiulet d'un androide realitzant les seves tasques i, de lluny, alguna descàrrega ocasional d'armament energètic i l'espetec agut dels llançacartutxos. Barriss podria haver pensat que imaginava aquests sons, però podia sentir clarament les reverberacions de la mort i la destrucció a través de la Força.

–I qui eres abans d'entrar a l'Orde? –va preguntar Zan.

Ella va dubtar abans de contestar.

–Ningú. Em van portar al Temple de petita.

–Mai has intentat contactar amb els teus pares, trobar el teu planeta natal...?

Barriss va apartar la mirada.

–Vaig néixer en un creuer a l'espai profund. Es desconeix la identitat dels meus pares. I per a mi no hi ha un altre planeta natal que Coruscant.

–Disculpa, Padawan Offee –va dir Zan suaument–. No pretenia ser indiscret.

Ella es va girar i li va somriure.

–Sóc jo qui ha de disculpar-se. No hi ha excusa per la mala educació. Com diu el Mestre Yoda: «Si amb ràbia respons, avergonyit quedes».

–És el teu instructor?

–Jo no sóc el seu padawan; la meva Mestra és Luminara Unduli. El Mestre Yoda és un dels membres més respectats del Consell. –Va fer una pausa abans d’afegir–: Ha estat el mentor de gairebé tots els Jedi que componen actualment l'Orde. Un dels seus estudiants, per la seva gran decepció, va deixar l'Orde i es va passar al Costat Fosc de la Força.

–Jo no tinc fills –va dir Zan–, però espero que això canviï quan aconsegueixi sortir d'aquest pedrot entollat. Suposo que perdre així a un alumne ha de ser gairebé tan dolent com perdre un fill.

Ella va assentir.

–Espero que algun dia, quan aquesta guerra toqui a la seva fi, ell pugui tornar a formar alumnes. Té molt a oferir.

–I tu també, padawan Offee –Zan va badallar i es va tornar cap a la porta–. Intentaré dormir una mica mentre pugui. Tu hauries de fer el mateix; si tenim sort, pot ser que demà no sigui molt pitjor que avui.

Va desaparèixer a l'interior. Barriss es va demorar una mica més, pensant.

Ella havia evitat les preguntes sobre el seu camí canviant el tema de conversa. Per què?, es va preguntar. No ho sabia. No tenia res a veure amb la seva missió, i no s'avergonyia dels seus orígens. Potser fos per la novetat, per tornar a estar en un món diferent.

Va alçar la mirada i va contemplar les espores lluminoses. Hi havia espècies i cultures que creien que les ànimes viatjaven per les estrelles, saltant eternament d'un cos celeste a un altre. I aquelles vetes lluminoses del firmament gairebé podien ser preses per alguna cosa així.

Llavors es va adonar que un altre conjunt d'espores s'obria pas entre els núvols: una banda vermellosa. Es va entreteixir amb altres colors més subtils, engrandint-se a bon ritme. Seria el color dominant quan arribés l'alba, va pensar.

Barriss va donar mitja volta i va entrar en els barracons abans de veure altres vetes ofegant-se davant la rogenca.

 Següent